Capítol 7. Condicions polítiques mínimes per a la implantació de la factura-xec telemàtica.

1. Objectius d'aquest capítol.

En aquest capítol s'intentarà de plantejar les condicions pràctiques mínimes que han de concórrer per tal que la implantació de la factura-xec telemàtica sigui, no només tècnicament viable -cosa que sembla completament aconseguida- sinó també i sobretot políticament viable, en el doble sentit següent:

2. La disjuntiva actual.

La proposta d'un instrument monetari transparent i informatiu com el que hem descrit en el capítol anterior acostuma a despertar immediatament reticències molt grans referents a una qüestió fonamental: no serà la factura-xec l'instrument sofisticat d'un nou totalitarisme a l'estil del descrit per George Orwell en la seva obra «1984», d'un poder i una opressió mai no vistos per part d'un Estat que ara ho podrà saber gairebé tot sobre els seus ciutadans? On quedaran la llibertat i la intimitat personals, fins avui fonamentades sobre l'anonimat, i molt especialment sobre l'anonimat monetari?

Abans de constestar adequadamet aquesta objecció, cal parar esment en un fet evident. La revolució telemàtica és avui, ja, un fet imparable i irreversible, que afectarà cada cop més tots els camps de l'activitat humana, però sempre en una dimensió purament instrumental-auxiliar i al servei de qui tingui a cada moment el poder.

Per altra banda, cal també considerar que la telemàtica, com tota tecnologia, és susceptible d'utilitzacions molt diverses, en funció dels ideals i dels interessos inspiradors de cada acció concreta.

Per aquests dos motius, la telemàtica, com a instrument auxiliar potentíssim en el camp de la transmissió i tractament de la informació, implica necessàriament, o bé una gran esperança per a tots els pobles de la terra -a condició que s'entengui i s'apliqui com un instrument accessible a tothom, dedicat al servei de la llibertat, de la dignitat i de la informació de totes les persones-; o bé una gran amenaça de més despotisme i poder sobre les persones -si és que resulta monopolitzada pels poderosos de torn, al servei exclusiu dels seus interesos-.

La disjuntiva que s'acaba de plantejar és també clara en el cas de la factura-xec telemàtica.

Agradi o no, el cert és que el mercat telemàtic serà un fet d'aquí a molts pocs anys: en tots els països tecnològicament avançats estan en marxa diverses experiències de «diner electrònic» que no trigaran a estendre's amplament.

Ara bé, aquestes diferents iniciatives no s'engloben encara en el context d'una reflexió teòrica sobre el sistema monetari global i la seva articulació en la societat. D'aquesta manera, la monètica -és a dir, el sistema monetari telemàtic- ens pot conduir molt més aviat al despotisme absolut profetitzat per Orwell i Huxley, que no pas a un món de llibertats concretes com el que desitgem.

Cal, doncs, acceptar el repte posat per la revolució telemàtica i, en lloc d'optar per solucions regressives -que en realitat són impracticables donada la irreversibilitat del fenòmen-, esforçar-se per trobar els mecanismes concrets que han de protegir les llibertats concretes de tots els ciutadans.

En aquest capítol es proposaran dos d'aquests mecanismes. Cal advertir, però, que seran tractats des d'un punt de vista principalment pràctic, de mesures tècniques a prendre; mentre que les motivacions de fons i possibles repercussions socials d'aquests mecanismes seran tractades amb detall en un altre volum. (Vegeu Alternativa cívica, CEJB, Barcelona 1987).

3. Una Justícia independent, protectora de l'arxiu monetari.

El control de la població està inscrit en el mateix desenvolupament tecnològico-social de la telemàtica monetària, que s'està imposant tant si ens agrada com si no.

El problema a resoldre no rau, doncs, en el control, sinó en l'ús que se'n farà, i en l'autoritat legítima o el poder il·legítim que determinarà aquest ús.

Entre les diferents entitats socials i polítiques que podrien assumir aquesta funció, s'opta aquí per l'autoritat justicial, la qual, esdevinguda realment independent de l'Estat, podria encarregar-se amb objectivitat de la protecció de l'arxiu monetari total de la societat geo-política.

La Justícia no té comandament directe sobre el present de les persones, sinó que es limita exclusivament a sancionar el seu passat documentat. I, si és realment independent de l'Estat (de l'Excecutiu i del Legislatiu), no pot sortir-se del quadre tècnic rígid de la llei, a la qual està totalment subordinada, i a ningú més.

Per aquests motius, la justícia pot constituir-se en l'autoritat més indicada per a vetllar amb eficàcia:

La Justícia, doncs, ha de ser l'única institució que tingui accés directe a la totalitat de les dades fornides per la xarxa monetària telemàtica. El dret d'accés de l'Estat i dels particulars estarà constitucionalment limitat a les dades de tipus analítico-estadístic, és a dir, sense menció de noms ni d'identificació de personalitats.

També és convenient que, a la llarga, tots els equips que formen la xarxa monetària telemàtica -tant els equipaments materials com els equips humans- depenguin de la Justícia.

El fet que la Justícia sigui l'únic custodi de la informació monetària-telemàtica, i l'única autoritat que tingui accés en plenitud a la xarxa, no significa que aquest dret d'accés s'hagi d'exercir indiscriminadament. La llei haurà de preveure que la Justícia només podrà usar la informació que custodia en allò que faci referència a un cas d'instrucció concret. Quan un jutge d'instrucció tingui motius fonamentats de consulta dels documents monetaris relacionats amb el cas que estigui instruint, aquell jutge, i només ell, podrà examinar els documents relacionats, i només aquests podran ésser fets públics davant el Tribunal corresponent.

És evident, però, que a molts semblarà il·lusòria la possibilitat d'una Justícia neutral, objectiva, desinteressada. Els casos de corrupció entre els membres de l'autoritat justicial no són desconeguts.

Per aquest motiu, cal també prendre les mesures tècniques concretes que garanteixin la real independència de la Justícia respecte de l'Estat i de qualsevol mena de poder. Només aquesta independència pot retornar la confiança en la Justícia com a protectora eficaç de tots els membres de la societat geo-política.

Independència econòmica: per tal d'assolir-la, cal constitucionalitzar uns pressupostos justicials totalment independents dels de l'Estat, fitxats, per exemple, en un % determinat del pressupost total, que aniria a parar automàticament a la Justícia, sense cap mena de discussió.

Independència institucional: l'òrgan justicial ha de ser, quant a institució, totalment independent de l'Estat. Això suposa, principalment, la desaparició completa del Ministeri de Justícia. Cada Col·legi de Justícia al seu nivell local i tècnic, i la Confederació de Col·legis a nivell de conjunt, han de ser els únics amb capacitat real de decisió i sanció, dintre el marc de la legislació establerta.

Independència organitzativa: fonamentada en les dues independències anteriors, la Justícia pot esdevenir realment auto-gestionada, amb plena llibertat d'organització i decisió en tots els àmbits i aspectes de la seva tasca específica: gestió, nomenaments, promoció, estudis, deontologia, elecció d'òrgans superiors, etc, etc.

Quan «el Govern paga, nomena i vigila¹», no pot existir una veritable independència, ni en el terreny personal, ni en el de les institucions.

4. Socialització de la informació analítico-estadística.

Una segona mesura política, imprescindible per a assegurar l'ús democràtic de la factura-xec telemàtica, és la socialització de la xarxa monetària telemàtica i de tota la informació analítico-estadística obtinguda a través d'ella. Aquesta mesura és l'única garantia eficaç de poder assegurar que tota aquesta informació, tan important, sobre les dimensions monetàries del mercat i de la societat, no sigui monopolitzada per grups de poder, fàctics o oficials, en llur propi benefici i en contra de la població.

La informació és avui l'element decisiu a l'hora d'actuar amb eficàcia i intel·ligència.

Els banquers, per exemple, han exercit amb bastanta eficàcia des de molt antic la seva professió, gràcies al fet que posseeixen una bona informació sobre les necessitats del mercat en cada moment, i aquesta informació els permet maximitzar llurs beneficis i oferir bons negocis als seus clients. Però la informació disponible per cada banc i banquer te el greu inconvenient de ser molt parcial i subjectiva, ja que és solament sectorial en funció de les característiques professionals dels clients, que sempre són pocs en comparació amb el cens total d'habitants. Si el client fa un bon negoci, el banquer fa un negoci boníssim, ja que ell no ha posat sinó la seva intel·ligència, el seu «nas» i la seva informació, mentre que el client hi ha posat el seu diner -ja sigui propi o prestat pel banc-, el seu esperit d'empresa, el seu treball i el dels seus col·laboradors.

Però també es diu que «saber és poder»: i és que qui té la informació pot mirar d'obtenir el seu benefici aprofitant-se dels que no la tenen. Gairebé sempre que una informació qualsevol és mantinguda secreta, esotèrica, oculta, reservada a una minoria, aquest saber degenera en poder sobre i contra les persones.

Els sistemes actuals de poder a través de la informació són molt sofisticats, perquè poden servir-se de les tecnologies de la informació. En molts Estats tecnològicament capdavanters s'estan posant a punt sistemes telemàtics d'identificació i control policíac de la població. La informació monetària és monopolitzada pels bancs, si bé cadascún només sap allò que fa referència als seus propis clients. El pagament electrònic s'anirà estenent cada cop més, i doncs, també la informació dels bancs sobre les activitats monetàries dels seus clients serà cada vegada més complerta.

Davant d'aquesta situació, cal plantejar amb claretat les diferents possibilitats d'acció:

Sembla que aquesta darrera pot ser la més intel·ligent de les tres alternatives.

La informació proporcionada per la xarxa monetària telemàtica ha de ser custodiada, en tot allò que siguin referències personals, per una Justícia independent de l'Estat i de qualsevol poder de fet o de dret.

Però la integració centralitzada de les factures-xec, un cop buides de referències personals, dóna lloc a una analítica-estadística sectorial i global de tota la societat geo-política, que pot ser fàcilment socialitzada: és a dir, posada a disposició de tota la població, en totes les seves classes socials i nivells de cultura.

Aquesta socialització de tota la xarxa monetària telemàtica i de tota la informació per ella proporcionada, implica, en el projecte que aquí es presenta:

D'aquesta manera, la xarxa monetària telemàtica pot esdevenir un autèntic patrimoni comunitari, posant a l'entera, lliure, gratuïta disposició:

La democratització i popularització de tota aquesta informació és també molt fàcil d'organitzar, a través de sistemes diversos: pantalles telemàtiques en edificis públics, cabines especials de consulta, o fins i tot la pantalla del televisor de casa. Les pantalles poden servir la informació en forma de gràfics, d'imatges sintètiques que juguin amb formes, colors... de tal manera que en resulti una popularització assequible a qualsevol nivell de cultura i a qualsevol televident que utilitzi la pantalla del seu televisor.

5. Suggeriments legislatius sobre la transició monetària.

La proposició teòrica d'un canvi de sistema monetari ha d'acompanyar-se, si vol ser viable, d'un estudi complet i objectiu sobre la reforma de dur a terme aquest canvi.

No és ara el moment de realitzar aquest estudi, però sí que donarem aquí alguns suggeriments sobre la forma en què podria donar-se el pas des del règim monetari anònim actual a un règim en què la factura-xec telemàtica fos l'únic instrument monetari legal.

La primera acció de qualsevol Estat que vulgui adoptar la factura-xec com a únic instrument monetari legal ha de ser la supressió radical de tots els instruments monetaris vigents.

Caldrà donar, per llei, un termini per a la seva conversió en unitats monetàries inscrites en un compte corrent ben personalitzat.

Immediatament caldrà obligar per llei a la utilització exclussiva de la factura-xec telemàtica en tota transacció de mercat. Cap mercaderia no podrà canviar de mans sense la corresponent factura-xec; i, inversament, cap factura-xec no podrà ser emesa sense la corresponent transacció de mercaderia: aquesta és la regla fonamental de tota la nova legislació monetària. Les conseqüències pràctiques d'aquesta regla són múltiples i importants. Per posar alguns exemples: cap mercaderia que no sigui legal, que no figuri en l'aranzel de mercaderies, no podrà ser comprada ni venuda a través de factura-xec, ja que aquesta comporta obligatòriament el número aranzelari de la mercaderia intercanviada; els «regals» d'objectes valuosos, o de diners, seran materialment impossibles, ja que la factura-xec identifica el propietari real i legal de cadascun dels objectes comprats².

Ara bé, probablement aquesta ruptura no podrà ser realitzada en un instant, ja sigui per manca de parc informàtic suficient, ja sigui per desconeixement dels mecanismes per part dels usuaris. De manera que la llei haurà de preveure un sistema de transformació progressiva, atenent a les possibilitats de cada sector de població considerat.

Cal preveure, fonamentalment, dos casos:

A. Les empreses. Respecte de les empreses no es podrà fer, des del principi, cap excepció, ja que elles estan tècnicament preparades per a l'ús de la factura-xec. Qualsevol empresari -per individual o analfabet que sigui- ha de ser considerat com una unitat de producció, és a dir, com una empresa. Per tant, en les seves compres de factors de producció a altres empreses haurà d'utilitzar obligatòriament la factura-xec inter-empresarial.

Per a solventar els problemes que puguin presentar-se en el cas de productors mancats de capacitat o molt aïllats, caldrà organitzar per llei uns serveis comarcals d'ajut, a càrrec de la confederació local de Bancs de Negocis o Caixes d'Estalvis.

B. Els consumidors. Per als consumidors que, per raons culturals o per prejudicis del tipus que sigui, no puguin o vulguin, de moment, adherir-se al pagament per factura-xec, pot establir-se un sistema de transició progressiva.

En una primera etapa, per exemple, es deixaran en circulació «bitllets al portador» però aquests seran d'un màxim, per exemple, de 25 unitats monetàries i amb un límit de retirada de compte corrent de, per exemple, 1.000 unitats monetàries diàries.

Paral·lelament, s'anirà potenciant l'ús de la factura-xec de consum a través de, per exemple:

En una segona etapa, quan l'anterior ja estigui prou avançada, es retiraran totalment els bitllets al portador. Únicament per als més recalcitrants es podran vendre, diàriament i només a la Casa de la Vila de cada barri o municipi, uns talonaris de per exemple 1.000 bitllets en unitats monetàries i que només tindran un dia de validesa. Aquests talonaris s'adquiriran contra una factura-xec sobre compte corrent de l'interessat; els bitllets no utilitzats seran obligatòriament canviats el dia següent a la Casa de la Vila. Els bitllets utilitzats seran remesos al Banc de Negocis pel comerciant o industrial al detall que els haurà neutralitzats instantàniament amb el seu segell.

6. Equips i equipaments telemàtics.

Un altre aspecte molt interessant a l'hora de dur a la pràctica el sistema monetari proposat, és el dels equips humans i equipaments materials de què necessàriament ha de dotar-se tal sistema.

Efectivament, un sistema monetari telemàtic suposa la instal·lació d'una xarxa monetària completa als nivells esmentats en el capítol 6: nivell de centres facturadors; nivell de centres comptables; nivell de centre geo-polític i nivell de centre geo-justicial. I també suposa l'existència d'uns equips d'especialistes molt ben preparats que treballin en l'elaboració i millora dels programes d'anàlisi i estadística monetària.

La llei haurà de preveure, doncs, un pla coherent i viable per a la formació d'aquests equips humans i equipaments tècnics.

A. Equipaments materials. De la mateixa manera que la informació analítica-estadística sobre el mercat, les instal·lacions telemàtiques que la produeixen han de ser, a la llarga, socialitzades i considerades com un patrimoni comunitari de tota la societat geo-política.

El problema pràctic que es planteja primerament és, però, el de la constitució inicial d'una xarxa suficient per a dur a terme el sistema monetari telemàtic.

Una solució d'emergència, en cas de no disposar de recursos suficients per a muntar de nou una xarxa completa, podria ser el lloguer de totes les instal·lacions telemàtiques adequades ja existents en la societat geo-política considerada. Aquestes instal·lacions podrien llogar-se en els seus temps lliures, a preu de mercat lliure i amb opció de compra final.

B. Equips humans. Els equips humans encarregats d'elaborar i perfeccionar contínuament els programes monetaris hauran de ser finançats pel Tresor de la societat geo-política. Caldrà que siguin molt ben pagats per tal de poder competir amb la iniciativa privada quant a grau de qualificació personal professional.

Una qüestió també molt interessant, i que cal preveure, és la de la necessària triplicació del centre monetari telemàtic geo-polític i del centre monetari telemàtic geo-justicial³.

Efectivament, per tal de garantir la fiabilitat del sistema, tant la Justícia -documentació completa-, com l'Estat -documentació exclusivament comptable-mercantil- cal que, cadascun d'ells separadament i per tal de ser confrontat, realitzin llur auto-pilotatge de mercat i societat amb tres sistemes telemàtics diferents i tres equips humans totalment independents. Aquest objectiu s'ha d'anar aconseguint a poc a poc, a mesura que es disposi dels mitjants financers suficients, doncs és una garantia quasi total per evitar fraus i manipulacions informatives.

7. Simplificació fiscal.

Tot i que aquest tema serà tractat amb més detall al capítol 11, val la pena d'assenyalar ja ara que una de les possibilitats polítiques de més importáncia que obre la factura-xec telemàtica és la d'una gran reforma fiscal.

De fet, precisament el temor del fisc pot ser un dels motius que creïn més rebuig cap a la proposició aquí presentada: és evident que amb un sistema monetari telemàtic plenament informatiu, l'evasió i el frau fiscal esdevenen materialment impossibles i, doncs, l'Estat por convertir-se en un amo despòtic.

La proposta política, per tant, ha de resultar atractiva per a tothom, i no esglaidora per a la majoria. Des d'aquesta perspectiva es viable l'opció següent, que es detallarà al capítol 11:

Notes:

¹Víctor Alba, «Un ministeri que sobra», AVUI, 15 de juny del 1984.
²Caldrà crear una institució especialitzada que estudiï les peticions de donacions de valors materials o monetaris, i en concedeixi raonadament o no la possibilitat de realització i legalització.
³La triple xarxa telemàtica de mutu autocontrol és habitual en tot pilotatge automàtic modern de vaixell o d'aeronau. La xarxa número 1, la més moderna, dóna les ordres llevat de si existeix una contradicció greu amb els paràmatres emprats per les altres dues xarxes. En aquest cas, la xarxa número 2 pren el relleu autocontrolada per la xarxa número 3, etc... Aquest mecanisme permet revisar la xarxa aparentment avariada. Si les tres xarxes són de constructors diferents (hardware) i els seus «logicials» (software) han estat fruit intelectual inert de diversos equips d'analistes-programadors, és pràcticament impossible a ningú, d'incidir sincrònicament en els tres procesos.

Aquest sistema impedeix manipular dades a qualsevol, fins i tot al «governant» que acostuma a no voler-lo implantar ens els bancs, les empreses i els estats per poder actuar «lliurement», malgrat això permeti «estafes» dels subordinats.