Capítol 2. Els sistemes monetaris: elements, naturalesa i funcions.

1. Objectius i mètode d'aquest capítol.

En què consisteixen, com funcionen i per a què serveixen els sistemes monetaris?.

En aquest capítol intentarem respondre aquests interrogants. Cal advertir, però, que la concepció que exposarem no coincideix amb les que difonen la majoria dels llibres de text o especialitzats en el tema. A més a més, tampoc la concepció aquí defensada no serveix per a explicar, si més no directament, les formes que pren actualment la realitat monetària.

No es descriurà, doncs, el funcionament dels sistemes monetaris vigents en l'actualitat, sinó que s'intentarà de cercar aquells trets definitoris i essencials de qualsevol sistema monetari, encara que aquests no hagin de coincidir necessàriament amb les seves versions actuals.

Pel que fa al mètode d'exposició, hem optat per un procediment genètic, encara que no precisament històric. Efectivament, es presentarà una seqüència temporal d'etapes, però no es farà cap referència a esdeveniments històrics concrets. Cal reconèixer, però, que la successió d'etapes que es donarà és abstreta d'una sèrie de fets històrics reals presos prèviament en consideració. Essent així, potser semblaria més adequat de començar per la història i continuar amb la interpretació de la mateixa. Hem optat, malgrat tot, per seguir el camí invers, en un pur artifici de presentació: l'única raó és que així es podrà comptar, quan s'iniciï l'apropament històric en el proper capítol, amb tot un instrumental interpretatiu teòric que ens serà de gran utilitat per a la comprensió dels fets concrets.

2. Elements dels sistemes monetaris.

Per tal de donar al tema el màxim de claretat i de precisió, es distingirà, en el si de qualsevol sistema monetari ben desenvolupat, una sèrie d'elements que el conformen, i que corresponen a diferents nivells de realitats que cal separar netament, per a no caure en confusionisme.

Tots aquests elements s'aniran definint al llarg dels propers apartats; un cop realitzada la seva anàlisi, serà possible de contestar les preguntes inicialment plantejades: què són els sistemes monetaris?. Quines funcions acompleixen?

3. Persones i mercaderies.

Com ja ha estat dit, el mercat es l'intercanvi de béns utilitaris; en tant que intercanviats, aquests béns reben el nom de mercaderies.

En el mercat actuen unes persones concretes, les quals intercanvien unes mercaderies concretes. Només en el context d'aquest intercanvi concret, tant pel que fa als seus subjectes com pel que fa als seus objectes, podem parlar de sistema monetari.

Els sistemes monetaris són, com veurem tot seguit, construccions totalment abstractes; però només poden néixer del mercat com a fet concret i vivent: han estat inventats per persones concretes per tal de facilitar els seus intercanvis de mercaderies concretes. Insistim en aquet punt, malgrat la seva obvietat: persones i mercaderies no són, pròpiament, parts del sistema monetari; però en són la condició sine qua non. El mercat és, doncs, el marc que cal tenir sempre present quan es tracti de sistemes monetaris.

4. Les unitats monetàries.

L'intercanvi de mercaderies pot realitzar-se perfectament sense necessitat d'un sistema monetari. En aquest supòsit, cada troc o intercanvi elemental d'una mercaderia concreta «A» contra una mercaderia concreta «B» es realitza, simplement, en funció de les necessitats particulars i subjectives dels dos agents del canvi. Si aquestes necessitats queden satisfetes mitjançant un troc determinat, aquest troc es concerta i es realitza.

Però, en aquests casos, la percepció de la satisfacció dels agents és sempre d'ordre qualitatiu, perquè no existeix cap patró quantitatiu del valor de les mercaderies al qual referir-se per tal de calcular l'equivalència exacta entre els valors de canvi de dues mercaderies qualssevol.

Per a les societats que compten amb un mercat de gran abast i complexitat, aquest troc subjectiu-qualitatiu és insuficient. En aquestes societats, la inventiva humana crea les unitats monetàries com a unitats de mesura quantitativa del valor de canvi de totes i cada una de les mercaderies concretes existents en un mercat donat.

Les unitats monetàries permeten de realitzar intercanvis quantitativament equivalents, que anomenarem troc monetaris.

De la mateixa manera com per a mesurar distàncies concretes utilitzem el metre, -que és una unitat de longitud convencional i abstracta-, per a mesurar el valor de canvi de les mercaderies concretes utilitzem unitats monetàries. Les unitats monetàries, doncs, no són sinó unitats de mesura totalment convencionals, abstractes i, per tant, universals.

Diem que les unitats monetàries són abstractes, perquè són pures convencions formals, buides de contingut concret.

I diem que són universals¹, perquè constitueixen un comú denominador comptable abstracte, homogeneïtzador de totes les concretes i heterogènies mercaderies existents al mercat considerat.

Al mercat monetari, doncs, cada concreta mercaderia és senyalitzada per un cert nombre d'unitats monetàries abstractes: gràcies a aquesta homogeneïtzació monetària de les mercaderies concretes, naturalment heterogènies, és molt fàcil de calcular equivalències numèriques entre diferents mercaderies.

Fixem-nos que la introducció d'unitats monetàries en un mercat no implica la desaparició del troc elemental, és a dir, de l'intercanvi concret de mercaderies concretes. Les unitats monetàries únicament permeten de facilitar i perfeccionar numèricament el troc, que esdevé així, com hem dit, troc monetari.

5. Els valors mercantils.

La conseqüència immediata de la introducció d'unitats monetàries en un mercat, és la determinació de valors mercantils, que són entitats mixtes, concretes-abstractes, resultants de la comparació homogeneïtzadora entre mercaderies concretes heterogènies i unitats monetàries abstractes homogènies.

Els valors mercantils directes són els que s'obtenen de la comparació mercaderies concretes/unitats monetàries abstractes, és a dir, de la senyalització de cada mercaderia concreta per un nombre determinat d'unitats monetàries.

Podem distingir dos tipus de valors mercantils directes. Si es tracta de mercaderies produïdes, tenim valors precio-mercantils o, senzillament, preus de venda. Per exemple: «1 K de patates val 30 unitats monetàries». Si es tracta de mercaderies productores², tenim valors salario-mercantils o, senzillament, salaris. Per exemple, «1 jornal d'obrer agrícola val 2.000 unitats monetàries».

Exiteix també un valor mercantil invers, obtingut de la comparació unitats monetàries/mercaderies concretes, i que anomenarem diner. Diner serà definit, doncs, com «el poder de compra, en mercaderies concretes, de la unitat monetària, dintre d'un mercat donat». Per exemple, «amb 1 unitat monetària es poden comprar 1/30 K de patates, o 1/2.000 jornals d'obrer agrícola».

6. Els instruments monetaris.

En les societats mercantilment poc dinàmiques i socialment conservadores, preus, salaris i diner acostumen a ser determinats, gairebé exclusivament, per tradició, i evolucionen molt lentament. En aquestes condicions, el troc monetari anteriorment esmentat continua consevant la seva utilitat al llarg dels temps.

Però en societats més obertes pot desenvolupar-se un mercat més dinàmic, i preus, salaris i diner poden arribar a establir-se bastant lliurement, variant i fluctuant de manera contínua, no només en funció del desig que cada part contractant del canvi tingui de posseir la mercaderia que l'altra ofereix, sinó també en funció de les circumstàncies ambientals: guerra o pau, escassedat o abundància, dificultats o facilitats de transport, emmagatzematge, etc.

En aquest supòsit, la realitat mercantil esdevè tan rica i complexa, que el troc monetari es fa insuficient, i cal trobar noves modalitats d'intercanvi que permetin transaccions més ràpides i còmodes, més àgils. Sorgeixen així els instruments monetaris.

Gràcies als instruments monetaris, hom podrà substituir el troc conjunt o intercanvi directe de mercaderies pel canvi monetari elemental, que és un intercanvi de mercaderies diferit en l'espai i en el temps. No cal ja esperar a trobar la persona a la qual interessa la meva mercaderia, i que a més a més té la mercaderia que a mi m'interessa. Ara és possible d'obtenir la mercaderia desitjada sense entregar cap altra mercaderia a canvi, servint-se dels instruments monetaris i gràcies a la comptabilitat, íntimament lligada amb aquests.

Podem definir l'instrument monetari com «un document comptable, intra-compensable en un sistema de comptabilitat». Es tracta d'un document que hom emet a cada lliure acte mercantil elemental realitzat, per tal d'enregistrar-ne totes les dimensions d'interès comptable. Amb l'existència d'aquests documents, és possible de construir un sistema d'intra-compensació en comptes corrents personals que permetrà de prescindir definitivament del troc, tant amb moneda com sense ella.

Imaginem-nos una possible relació comercial (mercantil) entre dos mercaders: el mercader A acostuma a proveir de gra el mercader B, però aquest no té cap mercaderia què interessi al primer, de manera que no és possible d'establir entre els dos una relació de troc. Gràcies als instruments monetaris, però, podran arribar a un acord.

El mercader A, que anomenarem proveïdor, forneix el gra a l'altre, que anomenarem client; el proveïdor no rebrà en canvi cap mercaderia, però redactarà un document en el qual es detallarà la quantitat i preu del gra entregat, així com la data de la transacció i el nom de tots dos (i el dels possibles testimonis de l'acte). Tots dos mercaders segellaran el document, i així aquest es convertirà en un reconeixement de deute, per part del client i envers el proveïdor, de la quantitat d'unitats monetàries consignades. Només cal, llavors, que el proveïdor acudeixi a l'establiment on tots dos comerciants tenen un compte corrent (avui en diríem «banc»): allà, amb el document com a prova, es realitzarà la «passassió d'escriptures», és a dir, el pas de les unitats monetàries consignades des del compte corrent del client al del proveïdor.

Per aquest procediment, el diner o poder de compra corresponent a la quantitat d'unitats monetàries implicades en la transacció, passa a disposició del proveïdor, el qual podrà usar-lo ara com a client, completant així el cicle del troc. Però les compres que faci podran ser amb altres mercaders, en altres ciutats, en altres períodes de temps,... És per això que parlem de troc diferit. El troc de mercaderies concretes original ha estat trencat en dos o més canvis monetaris elementals, que impliquen el moviment de mercaderies en una única direcció, mitjançant un instrument monetari.

A partir d'aquí, però, l'equilibri que s'assolia en cada troc, degut a l'equivalència dels valors de canvi de les mercaderies intercanviades, ja només podrà assolir-se a nivell de tot el mercat conjunt global, perquè els diferents canvis monetaris elementals en què s'ha dissociat el troc no són necessàriament equilibrats entre ells.

Per a acabar, i resumint, direm que un instrument monetari és, simplement, «un reconeixement de deute, documentat amb precisió i intra-compensable a través d'un sistema de comptes corrents personals». Al llarg d'aquest assaig, parlarem indistintament d'instruments monetaris o de documents monetaris, segons que ens interessi ressaltar la seva qualitat d'instrument tècnic, d'expedient comptable que possibilita de realitzar un nou tipus de canvi mercantil, o que vulguem ressaltar el seu aspecte de document que registra amb precisió completa cada canvi mercantil elemental efectuat.

Com és ben evident, el canvi monetari és molt més àgil, i permet molta més dinamicitat, que el troc monetari conjunt. I, de fet, a partir d'aquí ja no cal inventar res de nou en matèria de sistema monetari, perquè existeixen tots els elements fonamentals. L'instrument monetari que hem descrit és prou flexible per a adaptar-se a qualsevol situació, de la complexitat mercantil que sigui. Únicament cal posar-lo al dia, en funció de les realitats mercantils i les possibilitats tecnològiques actuals.

7. Síntesi sobre els elements dels sistemes monetaris.

Com a síntesi final de tot el que s'ha dit fins aquí, es pot establir que els sistemes monetaris són realitats complexes, en les quals es distingiran els següents elements:

8. Naturalesa dels sistemes monetaris.

La conclusió fonamental que es desprèn de tot el que s'ha anat dient fins aquí, és que els sistemes monetaris són de naturalesa exclusivament instrumental, convencional i abstracta.

En un mercat qualsevol, l'element bàsic, objecte de tots els interessos utilitaris, està constituït per les mercaderies concretes. Elles tenen un valor intrínsec pel qual són desitjades, i seran considerades, doncs com a realitats primeres de qualsevol utilitarisme mercant.

El sistema monetari, en canvi, no és sinó una construcció artificial que se sobreposa a aquestes realitats concretes i primeres, amb l'única finalitat instrumental de poder-les manejar amb més comoditat i amb major profit. Les mercaderies concretes i les persones concretes que les intercanvien són el fonament de l'existència del sistema monetari: per això considerarem aquest com a realitat segona, derivada de la primera. I la realitat monetària, segona i derivada, no té cap valor intrínsec, sinó un valor purament instrumental, basat en la seva estructura abstracta de sistema mètric.

Si històricament, algunes formes d'instruments monetaris han estat dotades d'un valor intrínsec molt cocret -ens referim, evidentment, a la moneda metàl·lica, així com a qualsevol altra forma de moneda-mercaderia- això no vol dir que la intrinsicitat sigui la nota definitòria i essencial dels sistemes monetaris. Al contrari, l'essencialitat i la utilitat dels sistemes monetaris rau, justament, en la seva abstracció, convencionalitat i instrumentalitat. Aquesta és la postura que ha vingut defensant, ja des de Plató, l'anomenada «teoria nominalista».

9. Funcions dels sistemes monetaris.

Una senzilla metàfora pot servir per a aclarir el funcionament d'un sistema monetari com el descrit. Podem imaginar el sistema monetari com un mirall especial, que proporciona imatges quadriculades (realitats segones i abstractes) de les mercaderies concretes i dels seus moviments en el mercat (realitats primeres). Cada cop que dos agents de mercat realitzen una transació, la mercaderia que n'és l'objecte passa per davant del mirall, on es projecta la seva imatge quadriculada: aquesta imatge és el seu valor mercantil (preu o salari, i diner corresponent). Si, a més a més, el mirall està dotat d'un dispositiu fotogràfic que pren una instantània del moviment de la mercaderia i dels dos agents implicats en ell, llavors la fotografia obtinguda és l'instrument-document monetari. La imatge projectada en el mirall és fugaç, desapareix en acabar-se la transacció; però la imatge fotogràfica queda, consignant totes les característiques de la transacció efectuada. Pel que fa a les unitats monetàries, elles són la quadrícula del mirall, l'esquema abstracte-numèric de totes les imatges anteriors.

Un sistema monetari d'aquestes característiques -independentment de si actualment existeix o no, en realitat, un tal sistema- acompleix les següents funcions mercantils i socials:

10. Sistema monetari i estratègia de mercat.

Després de veure els elements, la naturalesa i les funcions dels sistemes monetaris, queda per fer una darrera consideració, per tal d'aclarir per complet el paper que aquests sistemes juguen en el si de la societat. Perquè hi ha encara una altra funció fonamental, que els sistemes monetaris no acompleixen directament, però de la qual són l'únic instrument possible fins ara. Es tracta de la funció que podríem anomenar estratègica.

Els mercats no es troben, per ells mateixos, en estat d'equilibri. L'equilibri cal cercar-lo des de l'exterior, per una acció voluntarista que anomenarem acció estratègica.

Un dels equilibris que cal aconseguir prioritàriament en el mercat, és l'equilibri entre poder de venda i poder de compra: el poder de compra existent en el mercat tendeix per regla general -com veurem més endevant- a ser inferior al poder de venda en oferta. Aquesta desigualtat, si és pronunciada, rep el nom de deflació monetària. I si la deflació es perllonga i pren dimensions considerables, pot desembocar en greus crisis de contractacció dels mercats i de recessió productiva.

L'estratègia indicada en aquests casos d'insuficiència de poder de compra, és l'anomenada invenció de diner: hom pot inventar poder de compra suplementari mitjançant certes tècniques monetàries especials. Aquesta estratègia és essencial per a qualsevol mercat i per a qualsevol societat, perquè d'ella en depèn el benestar de tots els seus membres.

Si el sistema monetari vigent és informatiu, i documenta amb precisió i exactitud completes cada lliure canvi monetari elemental efectuat, llavors el mercat és ben conegut en totes les seves dimensions monetàries, i en cada un dels seus sectors i subsector. Se'n segueix la possibilitat d'una invenció de diner adaptada a les necessitats reals d'aquest mercat, en una quantitat i direcció adequades. Aquesta serà una bona estratègia d'invenció de diner.

Històricament, però, la invenció de diner ha estat una activitat duta a terme per uns professionals molt especialitzats, els banquers, els quals han actuat sempre més aviat per empirisme i intuïció que no pas per un coneixement complet i científic del mercat. Com a conseqüència, l'acció estratègica no ha obtingut resultats efectivament equilibradors, sinó que moltes vegades ha dut a situacions molt pitjors, de signe contrari: ens referim a la inflació monetària, és a dir, a l'excés alarmant de poder de compra.

En la actualitat, les aberracions estratègiques són tan enormes, que s'ha arribat a la coexistència d'una ferotge inflació amb una profunda recessió, situació límit que hom anomena stagflació. La crisi es planteja amb major cruesa que mai, i és urgent de formular estratègies innovadores i de trobar solucions tecnològiques -és a dir: de base científica-.

És fàcil de comprendre, aleshores, la importància que té la reconsideració de la naturalesa i les funcions del sistema monetari. Si podem fer del sistema monetari un instrument abstracte i plenament informatiu, es farà també possible una estratègia racional per el mercat, una estratègia realment equilibradora.

A la recerca d'aquesta estratègia dedicarem els darrers capítols d'aquest assaig.

Notes:

¹Entenem la paraula «universal» en la seva acepció etimològica: «que vessa o aboca les diferents i heterogènies realitats en un únic sistema d'intercomparació».
²Vegeu l'annex I.