Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Capítol 2. Els sistemes monetaris: elements, naturalesa i funcions. Moneda telemática i estratègia de mercat. Índex. Moneda telemàtica i estratègia de mercat. Capítol 4. El sistema monetari actual. Moneda telemática i estratègia de mercat.

Capítol 3. La realitat monetària a través de la història.

  1. Objectius d'aquest capítol.
  2. El troc no-monetari.
  3. La realitat monetària entre els pobles primitius.
  4. Els sistemes monetaris de les civilitzacions naixents.
  5. Aparició de la moneda metàl·lica concreta.
  6. De la moneda metàl·lica al paper-moneda.
  7. El bitllet de banc inconvertible.
  8. Referències bibliogràfiques d'aquest capítol.

1. Objectius d'aquest capítol.

En el capítol precedent, en parlar dels elements dels sistemes monetaris, s'ha utilitzat un tipus d'exposició que suggeria, d'alguna manera, una certa successió d'etapes en l'evolució del mercat i dels sistemes monetaris dintre d'ell.

Aquesta successió d'etapes es podria resumir així:

  1. En un primer moment, el mercat funciona sense sistema monetari, per simple troc no-monetari.
  2. En un segon moment, apareixem les unitats monetàries, amb els conseqüents valors mercantils, i comença així el troc monetari.
  3. Finalment, en certs mercats dinàmics i evolucionats, s'inicia l'ús dels instruments monetaris, els quals possibiliten el canvi monetari elemental.

Com ja s'ha advertit, aquesta interpretació no pretén de ser històrica; per aquest motiu, s'ha evitat de donar cap mena de referència pròpiament històrica al llarg de tot el capítol anterior, mentre que s'ha posat l'accent en els aspectes més teòrics dels sistemes monetaris.

Però també s'ha dit que la interpretació teòrica havia estat abstreta a partir de fets històrics reals. Per tal de no quedar-nos, doncs, amb la interpretació teòrica, la qual és sempre excessivament simplificadora de la complexitat dels fets reals, i que a més a més podria ser considerada totalment arbitrària, donarem en aquest capítol les referències concretes als fets subjacents a la nostra interpretació, i que li confereixen una base empírica més o menys ferma.

Cal advertir, també que la recontrucció del desenvolupament històric de la realitat monetària, tant entre els pobles prehistòrics o antics com entre els pobles primitius actuals, presenta serioses dificultats: els documents existents són pocs i parcials, i la seva interpretació és una tasca molt delicada.

Amb aquestes limitacions, doncs, encetem el tema.

2. El troc no-monetari.

Dels estudis realitzats sobre l'intercanvi utilitari entre els pobles primitius existents en l'actualitat, es dedueix que entre aquestes societats, el troc no té un caràcter únicament utilitari, sinó que acompleix sobretot una funció social. Potser, per paral·lelisme etnogràfic, es podria dir el mateix respecte de les poblacions prehistòriques.

De fet, en les poblacions humanes d'organització social més senzilla -les anomenades de «caçadors-recol·lectors»- el sosteniment individual i familial està sempre assegurat en l'interior de la comunitat; per tant, l'intercanvi utilitari no és vitalment necessari. Sí que és, en canvi, socialment necessari, ja que serveix per a establir llaços d'amistats o aliances amb altres grups, o bé per a afermar les relacions socials existents en l'interior del propi grup.

Degut a la gran importància d'aquest component social del troc primitiu, aquest està moltes vegades revestit de formalitats, de rituals complexos lligats a la màgia, és a dir, a la concepció sacral de la vida de l'home. Tot acte d'intercanvi és considerat sagrat, com tota relació social.

3. La realitat monetària entre els pobles primitius.

Entre els pobles primitius existents en l'actualitat, el coneixement i la utilització d'alguna mena de sistema monetari destaca en tres parts del món: l'Àfrica occidental i central; la Melanèsia i Micronèsia; l'oest de Nordamèrica.

Cal fer ressaltar el fet que tots els pobles d'aquestes zones practiquen unes relacions utilitàries avançades, de tipus neolític, sigui agrícola o pastoral. Però aquest utilitarisme neolític és encara poc especialitzat: cada petita unitat social productora pot, en gran mesura, autoabastir-se, i per aixó el troc conserva encara un caràcter fortament social.

Aquests pobles tampoc no coneixen cap sistema d'escriptura. Però tenen uns sistemes monetaris constituïts pel que hem anomenat unitats monetàries i valors mercantils.

Efectivament, entre les poblacions primitives de les zones esmentades -no únicament d'aquestes, però si principalment-, certs objectes (que varien, evidentment, segons la població de què es tracti) estan revestits d'una gran importància social: són símbols de riquesa i confereixen, a qui els posseeix, un gran prestigi.

Pel fet que aquests objectes són sovint intercanviats cerimonialment en ocasió de certs esdeveniments socials, molts etnòlegs els han equiparat a una forma «disminuïda», o primitiva, de la moneda metàl·lica que estava en vigor entre tots els pobles civilitzats actuals fins que fou substituïda definitivament pel billets de banc de curs forçós entre 1914 i 1936.

Ara bé, és possible una interpretació molt diferent. Aquests objectes semblen tenir dues funcions molt ben diferenciades. La primera, fonamentalment social, de creació i manteniment de llaços d'amistat i de relació, és la que es desenvolupa a través de l'intercanvi real, concrets, d'aquests objectes, en certes ocasions de gran importància social, molt ben especificades. Una segona funció, estrictament utilitària, és també duta a terme pels mateixos objectes, i és la de servir de patrons de mesura del valor en l'intercanvi dels béns utilitaris corrents.

En aquest segons cas, dits objectes no són mai realment intercanviats, sinó que són únicament una referència abstracta per a calcular equivalències entre altres mercaderies, valorades en ells. Això és, precisament, el que hem anomenat unitat monetària. Els valors assignats en unitats monetàries a cada mercaderia són els valors mercantils de dites mercaderies.

La majoria de les vegades, la documentació etnogràfica que posseïm és insuficient per a poder confirmar o infirmar amb suficient base empírica aquesta interpretació. Això és degut, sobretot, als prejudicis de certs etnògrafs, que encaminen la seva observació cap a unes realitats determinades, descurant-ne unes altres més significatives per a un estudi global de l'utilitarisme primitiu.

Malgrat aquestes dificultats, hem seleccionat un parell d'exemples que semblen anar en la direcció indicada.

Primer exemple: a les illes de l'Almirantall (Papua / Nova Guinea), els nadius poden avaluar tots els seus béns en petxines i dents de gos. En els intercanvis corrents, però, les petxines i les dents de gos no s'utilitzen gairebé mai, mentre que el seu ús és obligatori en els intercanvis rituals.

Segons exemple: entre els Lele de Kasai (Zaire), la tela de ràfia constitueix el patrimoni nupcial que tot home que es vulgui casar ha de posseir. Però, a la vegada, els béns que són objecte d'intercanvi no ritual poden tots avaluar-se en unitats de la tela de ràfia. En aquests intercanvis, doncs, la tela de ràfia no intervé com a mercaderia concreta, sinó únicament com a patró de valor.

Ens inclinem doncs a parlar, en aquests pobles, de l'existència d'unitats monetàries abstractes, i no d'objectes monetaris concrets. Per a poder generalitzar aquesta interpretació a tots els pobles neolítics que coneixen alguna mena de realitat monetària, caldria realitzar estudis exhaustius que estan reservats a especialistes en etnografia.

4. Els sistemes monetaris de les civilitzacions naixents.

L'arqueologia ens ha descobert, en els darrers decennis, com nasqueren les primeres civilitzacions a l'Àsia Sudoccidental (Mesopotàmia, Elam, Proper Orient,...) a la vall de l'Indus, a l'Egipte, més tard a l'Egeu i a la vall del Danubi, etc.

Aquestes civilitzacions o «cultures de ciutat» estaven fonamentades en un utilitarisme neolític avançat, de conreu extensiu de cereals i amb una divisió del treball cada cop més ben establerta.

En elles apareix per primer cop l'escriptura; però l'escriptura no és sinó la conseqüència d'una altra pràctica social anterior, que aquí interessa molt de recollir, ja que no és altra que l'utilització corrent d'instruments monetaris com els descrits en el capítol precedent.

Des dels inicis mateixos de la seva neolitització, aquestes societats comptaven, probablement, amb unitats monetàries definides, gairebé sempre abstractades a partir de les mercaderies prototípiques o més importants de cadascuna. A Mesopotàmia, per exemple, s'utilitzà una mesura d'ordi i, posteriorment, un pes determinat de plata. A Egipte, la comuna mesura dels valors mercantils era l'«uten», una espiral de coure d'un pes més o menys fix. A la Grècia homèrica, la unitat monetària abstrata era el «bou». Ni l'ordi o la plata a Mesopotàmia, ni el coure a Egipte, ni els bous a Grècia, no eren realment intercanviats en cada transacció del mercat. Com ja s'ha dit, el fet que considerem aquestes mercaderies com a unitats monetàries significa senzillament que eren preses com a mesura abstracta comuna del valor de totes les altres mercaderies: és a dir, que totes les altres mercaderies podien avaluar-se en termes de tals unitats.

Per altra banda, i també des dels inicis del neolític (mil·lenari VIII a.d.C), es coneix a tota l'Àsia occidental el desenvolupament d'un sistema de comptabilitat a base de fitxes de fang1. Considerat en la seva totalitat, aquest sistema comptava amb unes 15 classes principals de fitxes, distigides per la seva forma, i dividides en unes 200 subclasses basades en diferències de mida, marcatge o variació fraccional. Sembla evident que cada format específic posseïa un significat propi. Algunes fitxes potser representen valors numèrics, mentre que altres representen objectes específics, en particular gèneres mercantils.

La funció exacta d'aquest sistema de fitxes en el si de les comunitats neolítiques més primitives de l'Àsia occidental, no la podem conèixer amb exactitud: però sembla possible que es tracti d'un sistema de registre de les diferents operacions i intercanvis efectuats amb els productes de les collites i els ramats. La noció de registre, de recollida i fixació de la informació en un document2, és l'embrió del posterior desenvolupament dels instrument monetaris.

Efectivament, aquestes comunitats primitives van evolucionant lentament, durant uns 5.000 anys, amb el seu sistema de comptabilitat i registre gairebé invariat. En arribar a l'Edat del Bronze, durant la segona meitat del mil·lenari IV a.d.C (c -3.500 a -3.000), coneixen un avenç econòmic notable: es dóna un dràstic augment de la població als actuals Iran i Iraq; apareix l'especialització artesana i els inicis del comerç en gran escala. Aquesta mena d'explosió econòmica va aparellada amb canvis significatius en el sistema de fitxes, degut a la pressió que sobre ell exerceix el gran desenvolupament comercial. Cal ara portar registres, no només de la producció, sinó també dels inventaris, nòlits, pagaments de salaris i, sobretot, els mercaders necessiten guardar constància de les seves transaccions.

L'aparició de noves formes de fitxes i de nous subtipus és significativa; però molt més ho és encara l'aparició de noves modalitats d'utilització del sistema. Aquestes noves modalitats esdevingudes en el darrer segle del mil·lenari IV a.d.C. són les dues que s'expliquen a continuació.

En primer lloc, aproximadament un 30% de les fitxes trobades estan perforades. Aquest fet pot interpretar-se mitjançant la hipòtesi que algunes fitxes, representatives d'una transacció específica, eren enfilades juntes, a mode de registre.

Però molt més interessant encara és l'aparició, centrada a Mesopotàmia, de les bullae. Les bullae o butlles són una mena d'esferes o sobres de fang, a l'interior buit de les quals es troba tancat un cert nombre de fitxes. Això representa un testimoni directe, perfectament definit, del desig de separar les fitxes que representen una transacció determinada.

A judici de l'autora d'aquestes investigacions, no hi ha dubte que les butlles varen ser inventades per a proporcionar a les parts d'una transacció una superfície llisa d'argila que podia ser marcada amb els segells personals dels individus implicats, segons el costum sumeri, a manera de validació de l'acte comercial. El fet que la majoria de les 350 butlles descobertes fins al moment portin impressions de dos segells diferents recolza aquesta hipòtesi.

Ens trobem, així, amb un veritable document monetari, que registra totes les característiques específiques de cada intercanvi concret, així com els segells (equivalents a les signatures) dels seus agents.

Hom podria també -i no seguim ja D. Schmandt-Besserat- avançar una hipòtesi complementària: la hipòtesi que aquests documents monetaris podrien, a més a més, haver funcionat com els instruments monetaris que hem descrit en el capítol anterior. A més de deixar constància documentària, les butlles podrien haver estat susceptibles d'intra-compensació comptable.

Aquesta segona hipòtesi és més arriscada que la primera, ja que no hi ha fets concrets per a recolzarla empíricament. No obstant, una sèrie de raons la fan, indirectament, plausible. Hom pot fer les dues constatacions següents:

Primera constatació: en tota la plana mesopotàmica es desenvolupà, ja des de finals del mil·lenari VI a.d.C, el que s'ha anomenat economia del temple. Sembla que el temple funcionava com una institució no només de caràcter sacral, sinó també amb importants dimensions socials i utilitàries. En el si i a l'empar del temple es desenvolupaven tota mena d'activitats agrícoles, artesanals i de manufactura. Sembla que el temple utilitzava els excedents agrícoles per a mantenir les activitats artesanals, artístiques i culturals, funcionant com a un sistema de redistribució. Aquestes complexes activitats dugueren els temples, a poc a poc, a desenvolupar també sistemes de comptabilitat complexos per al control de tots els moviments de mercaderies, personal i salaris.

Segona constatació: en època d'Hammurabi (c -1.800), quan ja la moneda metàl·lica s'havia començat a introduir, se sap que els comerciants assiris establerts a l'Àsia Menor per a obtenir el coure d'aquesta terra, practicaven un sistema de saldo de deutes entre comptes.

Si bé aquestes dues contatacions no ens diuen res, directament, sobre l'existència d'instruments-documents monetaris, sí que ens permeten de dir que els elements tècnics indispensables per a l'existència de tals instruments eren ja presents. Sistemes complexos de comptabilitat i de compensació entre comptes estaven ja desenvolupats. Per tant, és possible que durant la segona meitat del mil·lenari IV a.d.C. i, sobretot, a partir del tercer mil·lenari, s'hagués desenvolupat a Mesopatàmia un sistema monetari basat en els instruments-documents monetaris, si més no a nivell de grans mercaders i de relacions amb el temple. En aquest sistema, el temple hauria jugat un paper pròpiament bancari.

Es clar que cal trobar proves més directes per a la hipòtesi proposada. Però també és cert que nombrosos prejudicis s'han oposat, des de fa temps, tant a la formulació d'aquesta hipòtesi com, sobretot, a la recerca de les dades empíriques que podrien suscitarla. I, molt especialment, el prejudici metal·lista -és a dir, la creença acrítica que les primeres formes monetàries foren les formes metàl·liques-concretes- ha encaminat les recerques en direccions predeterminades, i ha impedit de fixar l'atenció en els punts centrals per a la nova interpretació. D'entre els milers i milers de pàgines escrites fins a la data sobre les primeres civilitzacions, ben poques són les referències a la forma concreta com es realitzaven els intercanvis monetaris, i encara més escasses són les interpretacions donades a les poques dates existents en relació a aquest tema.



Cal dir, finalment, que les butlles no trigaren gaire a convertir-se en les famoses tauletes d'escriptura cuneiforme. Efectivament, les fitxes que eren tancades a l'interior de la butlla passaren a representar-se gràficament a través d'unes marques a l'exterior; fins que hom s'adonà que n'hi havia prou amb aquestes marques, i que les fitxes ja no eren necessàries. Havia nascut l'escriptura.

Amb l'aparició dels primers instruments-documents monetaris desapareix per primera vegada el troc elemental, és a dir, l'intercanvi directe de mercaderia contra mercaderia, per a donar lloc a l'intercanvi deferit que hem anomenat canvi monetari elemental. Probablement, aquests instruments-documents només eren utilitzats a nivell dels grans comerciants; però, malgrat això, la sola introducció, en el mercat, de canvis monetaris elementals, té com a efecte immediat que es plantegi per primera vegada el tema de l'equilibri del mercat global.

Efectivament, quan tot el mercat és compost de trocs elementals, dit mercat està necessàriament en equilibri, perquè cada troc elemental és auto-equilibrat. Però quan s'introdueixen canvis monetaris elementals, ni que sigui només en una petita proporció, l'equilibri global del mercat desapareix, perquè els canvis monetaris elementals no representen un equilibri real entre dues mercaderies concretes, sinó únicament un equilibri artificial, intra-comptable, entre una mercaderia concreta i unes unitats monetàries que arbitràriament se li han assignat.

Per tal de restablir l'equilibri real del mercat global, caldrà recorrer a una estratègia: l'estratègia d'adequació entre el valor total del poder de venda existent i el valor total del poder de compra disponible. Aquesta estratègia rep el nom d'invenció (o, en el seu cas, exvenció) de diner o poder de compra.

Probablement, els antics sacerdots mesopotàmics s'adonaren d'aquest problema, i saberen resoldre'l: ja que a ells es remonten les primeres experiències de préstec i crèdit, és a dir, de professionalització bancària.

5. Aparició de la moneda metàl·lica concreta.

Els instruments-documents monetaris sorgiren com a simple instrumentació, simple expedient comptable per a evitar les molèsties del troc. Eren, doncs, de naturalesa radicalment abstracta-auxiliar, estaven desprovistos de valor intrínsec. El seu funcionament no implicava l'intercanvi de cap objecte concret, sinó únicament la referència a una unitat monetària abstracta. Encara que la unitat monetària estigués simbolitzada per una mercaderia concreta (un sac d'ordi, un bou...), aquesta mercaderia no intervenia mai realment en les transaccions. El que interessava era que fes de referència abstracta del valor de les mercaderies intercanviades i no pas que s'emprés per intercanviar altres béns per ella.

A Mesopotàmia, però, i probablement ja des de mitjants del IIIer mil·lenari a.d.C., apareix un nou tipus d'instrument monetari: la moneda metàl·lica.

Paral·lelamemt als progressos realitzats en la valoració dels metalls (pes, qualitat...), s'anà introduint el costum de realitzar els pagaments en metàl·lic. Recordem que una de les unitats monetàries mesopotàmiques era el sicle (amb els seus mùltiples i submùltiples), és a dir, un pes de metal preciós. Insensiblement, s'anà passant del pagament per instrument-document monetari valorat en unitats monetàries abstractes, al pagament en espècie, en metàl·lic, en plata.

Si bé al principi el costum de documentar cada transacció elemental -mitjantçant la presència de testimonis i la redacció d'un document monetari- es manté viva, a poc a poc es va perdent, i els pagaments en metàl·lic esdevenen completament indocumentats, completament anònims.

Els motius per a aquest canvi de direcció en la història monetària no són fàcils d'explicar. Dos motius significatius podrien ser:

  1. La major rapidesa i comoditat en les transaccions, en una època en què escriure era un art complicat a l'abast de molt pocs;
  2. Les possibilitats d'ocultació i, doncs, de corrupció, obertes pel nou sistema monetari.

El resultat final d'aquest procés és prou conegut de tothom: es tracta, efectivament, de la instauració d'un nou sistema monetari: el sistema monetari metal·lista. En aquest sistema, els instruments-documents monetaris, auxiliars-abstractes desprovistos de valor intrínsec, passen a ser instruments monetaris concrets, amb valor intrínsec i sense valor documentari. Una mercaderia concreta, un metall preciós (or, coure, plata...) és escollida i privilegiada d'entre totes les altres per a fer de mitjà de pagament en qualsevol intercanvi de qualsevol altra mercaderia. Per això, la unitat monetària és també anomenada, en aquest sistema, moneda-mercaderia.

Durant el regne d'Hammurabi (1792-1750 a.d.C.) està ja plenament atestat a Babilònia l'ús de lingots d'or, plata o bronze. Però no només la civilització mesopotàmica realitzà aquest canvi decisiu. Totes les civilitzacions històriques anaren entrant, més tard o més d'hora, en el nou sistema monetari. A la vall de l'Indus s'utilitzaren barres de coure; entre els hitites, lingots de ferro; a Micenes, plaques de bronze que imitaven pells de bèsties; i a Xina, també plaques de bronze, però en forma de vestits.

Els primers instruments monetaris metàl·lics eren, fins i tot a l'interior de cada civilització i de cada ciutat-imperi, de formes molt diverses i de qualitats de metall molt variables. Per aquest motiu, en cada transacció calia pesar i provar el metall utilitzat.

Més endavant, per a solventar aquest inconvenient, es generalitzà l'ús de peces de metall normalitzades, garantides per un pes i una qualitat determinats. La garantia era donada pel segell de la persona que encunyava les peces: aquestes peces són les monedes propiament dites, i les primeres de què es té notícia documentada remunten al segle VII a.d.C, a l'Àsia Menor.

Si en un principi qualsevol persona amb suficient autoritat i riquesa podia encunyar la seva pròpia moneda, amb el trancurs dels temps aquesta funció arribà a ser monopolitzada pels poders oficials.

Com és fàcil de comprendre, amb la generalització de l'ús de la moneda metàl·lica es perd una de les característiques fonamentals dels primitius instruments monetaris: la documentarietat.

En cada transacció mercantil, l'única funció que acompleix la moneda metàl·lica és la de ser un mitjà de pagament, és a dir, un instrument que permet de resoldre, concloure, tancar, la transacció de mercaderies. Amb l'entrega d'unes peces de moneda, hom pot donar per pagada, per saldada, per resolta, qualsevol situació d'intercanvi mercantil.

6. De la moneda metàl·lica al paper-moneda.

La moneda metàl·lica s'expandí ràpidament i gaudí de gran acceptació entre tots els pobles civilitzats de l'antiguitat. Però duia en ella mateixa el gèrmen de la seva desaparició.

Efectivament, els sistemes metal·listes tenen un límit molt precís per al seu desenvolupament, que és la quantitat de metall encunyable existent en cada societat geo-política en un moment donat. Aquesta limitació és tan taxativa, que ha calgut renunciar als sistemes de moneda metàl·lica i concreta per a anar retornant, a poc a poc, a sistemes monetaris caracteritzats per una radical abstracció.

Com ja s'ha dit diverses vegades, els sistemes monetaris no són sinó construccions abstractes que tenen per funció de facilitar, per la quantificació que permetenm, els intercanvis de mercaderies concretes. Aquestes construccions abstractes són simples imatges de les mercaderies concretes intercanviades, i, doncs, corren paral·lelament a elles, evolucionant amb elles i adaptant-s'hi. Quan aquesta adaptació no es produeix espontàniament, cal introduir una estratègia monetària adequada, que és la invenció de diner.

Ara bé, en règim de moneda metàl·lica aquesta estratègia esdevé impossible. En efecte, la pedra filosofal que permet de transformar qualsevol matèria en or encara no s'ha descobert, i, doncs, és impossible d'augmentar a voluntat les existències de metall monetari quan aquestes són insuficients per a la quantitat de mercaderies realment existents.

Cada cop que un mercat esdevé excessivament dinàmic i fecund, l'escassedat de metall encunyable provoca l'aparició de noves modalitats d'instruments monetaris, menys limitats pel que fa a la seva capacitat d'expansió.

Històricament, els banquers han estat els promotors -i principals beneficiats, encara que no únics- d'aquestes noves formes monetàries, cada cop més abstractes, més allunyades de la concreció i el valor intrínsec de la moneda metàl·lica.

Recorrerem ara, molt breument, la història d'aquest retorn a la necessària abstracció del sistema monetari, -abstracció que no s'assolí de forma definitiva fins a l'any 1914-.

Ja en l'Edat Mitjana europea, l'escassedat de metalls preciosos portava els monarques o altres autoritats encunyadores a practicar manipulacions monetàries, inconfessades o públiques. Com que l'emissió i el curs legal de la moneda estaven en les seves mans, aquestes autoritats podien fer que el valor nominal i legal de les peces de moneda no correspongués al seu valor real en metall. Això podia obtenir-se per dos procediments: encunyant nova moneda amb el mateix valor nominal, però amb un contingut inferior de metall; o bé augmentant oficialment i artificialment el valor nominal de les peces en circulació. Així, l'autoritat encunyadora podia realitzar els seus pagaments utilitzant una quantitat menor de metall. Aquestes pràctiques foren corrents durant tota la Baixa Edat Mitjana, en què els Tresors reials s'endeutaven quasi permanentment, i trobaven en aquest artifici monetari una solució als seus problemes.

Però aquesta solució només era momentània, ja que la conseqüència inevitable de les manipulacions monetàries era l'alça dels preus i dels salaris, alça que agreujava novament la situació del Tresor, que havia de procedir així a noves manipulacions, iniciant un cicle infernal. Però els més perjudicats eren sempre els membres de les classes populars, que no tenien suficient poder de compra per a fer front a les alces de preus, i que tampoc no tenien la capacitat de manipular la moneda que els era imposada.

Amb les manipulacions monetàries de l'Edat Mitjana, doncs, s'obre la bretxa que començarà a separar el valor real de la moneda metàl·lica concreta, del valor monetari que hom li atribueix, artificialment, en funció de les necessitats del mercat.

Quan es produeix el descobriment d'Amèrica, amb els seus magnífics tresors per a saquejar i les seves importants mines de metalls preciosos, sembla que la penúria de metalls s'hauria d'acabar. Però aquest període d'abundància només és relatiu, ja que la fi de l'Edat Mitjana ha vist un enorme desenvolupament de les relacions comercials i, en conseqüència, de les necessitats de moneda. Així, els banquers d'aquesta època han inventat una nova pràctica per a suplir l'escassedat de metall: la lletra de canvi.

En un principi, la lletra de canvi és únicament un mitjà de saldament de deutes a distància, per a evitar els perills del transport de metall. Però més endavant, a la lletra de canvi s'afegeix la noció de crèdit, és a dir, de pagament diferit en el temps. Cal assenyalar que aquesta nova modalitat d'instrument monetari, que podríem anomenar paper-crèdit, era ja coneguda a Mesopotàmia des dels mateixos inicis del règim de moneda metàl·lica concreta.

La lletra de crèdit, en totes les seves múltiples formes i variants històriques i actuals, té com a característica definitòria el fet que crea una nova circulació monetària que s'afegeix, se suma, a la circulació de moneda metàl·lica.

Quan una lletra de canvi circula de mà en mà, servint com a mitjà de pagament acceptat per costum, el que circula és simplement una promesa de pagament en metàl·lic a un termini donat; però aquest metàl·lic encara no existeix. Per tant, la lletra de canvi no substitueix la moneda metàl·lica, sinó que s'hi afegeix, és un nou instrument monetari, el qual, a més a més, no té cap valor intrínsec, perquè l'únic element que el constitueix és la confiança, ben immaterial per cert, que un cop el termini acomplert el pagament en metàl·lic serà realment efectuat.

Quan un banc descompta una lletra, pagant-la en metàl·lic, també aquest pagament representa una creació monetària, perquè en avançar aquest diner, el banc, com sempre, està treballant amb els dipòsits dels seus clients. De manera que una única quantitat de moneda metàl·lica figura en dues bandes: en el compte corrent dels dipositant, i en mans del qui ha cobrat la lletra. Aquesta «irregularitat» només pot desaparèixer un cop la lletra ha estat feta efectiva, al final del termini. Aquest és el risc que corre el banc sempre que descompta una lletra i sempre que, en general, fa crèdit, és a dir, crea nova circulació monetària. Aquest risc, però, no és excessiu, sempre que es mantigui en uns límits prudents la relació entre el total de dipòsits realment efectuats i el total de crèdits concedits.

La limitació evident del paper-crèdit és la seva circumscripció, en un període de temps donat ben precís, a la moneda metàl·lica. La lletra de canvi no és de durada il·limitada, sinó que el poder de compra que representa desapareix un cop escolat el termini i reintegrat el seu import en metàl·lic.

Aquesta limitació desapareix amb la invenció del bitllet de banc. El bitllet de banc va ser inventat el 1656 per Palmstruk, un banquer d'Amsterdam. Consisteix simplement en un reconeixement de deute del banc que l'emet. Efectivament, el banc enlloc de respondre a les seves obligacions envers els clients entregan-los moneda metàl·lica, els entrega bitllets, documents en què el banc reconeix el seu deute per una quantitat determinada de metall amonedat. Aquests bitllets poden convertir-se, en qualsevol moment en què el seu posseïdor ho demani, en moneda metàl·lica.

Però els bitllet de banc són al portador, és a dir, anònims: no tenen un beneficiari ben personalitzat, sinó que poden circular de mà en mà sense cap limitació. I, a més a més, no comporten cap termini, de manera que poden circular indefinidament, fins a que algú no es decideixi a canviar-los per moneda metàl·lica.

Gràcies a aquesta gran mobilitat i perdurabilitat del bitllet de banc, es pot dir ja que existeixen dues circulacions monetàries permanents i ben diferenciades. Per una banda, la circulació de moneda metàl·lica concreta. Per altra banda, la circulació de bitllets de banc, que ja no tenen cap valor intrínsec, però que representen una promesa permanent de conversió en metall i, per tant, estan fonamentats en la confiança en el banc emissor, en la seva capacitat de fer front a les demandes de conversió. La circulació de bitllets de banc ja no és concreta; però guarda encara una relació amb la moneda concreta: la possibilitat permanent de convertir-se en ella.

Gràcies als bitllets de banc, els establiments bancaris tingueren la possibilitat de posar remei a l'escassedat de metalls preciosos, els quals, malgrat les succesives descobertes de mines al llarg del segle XIX, continuaven essent insuficients. El segle XIX és ja plenament industrialitzat: això fa augmentar i multiplicar les necessitats de poder de compra, a un ritme impossible de seguir pels metalls preciosos.

Gràcies als bitllets, els bancs tenen la possibilitat d'emetre en quantitats que superen amb escreix el metàl·lic dels seus dipòsits. Com ja s'ha dit, aquesta pràctica és corrent, i no ocasiona problemes sempre que es mantingui una proporció prudent entre metàl·lic i bitllets. No només això: aquesta pràctica és absolutament necessària per al mercat, ja que a través d'aquest mecanismes es creen els instruments monetaris necessaris quan la quantitat de moneda metàl·lica és insuficient.

El sistema monetari basat en la circulació paral·lela de moneda metàl·lica i bitllets de banc convertibles en or és anomenat correntment gold standard. Es el sistema que caracteritza tot el segle XIX.

7. El bitllet de banc inconvertible.

Finalment, però, també el gold standard es mostrà inadequat per a les necessitats d'un mercat tan desenvolupat com el del segle XX. Amb la nova evolució del sistema monetari, els instruments monetaris esdevindran ja totalment abstractes, totalment deslligats de qualsevol valor concret i intrínsec.

Durant el segle XIX, els Bancs Centrals dels diferents Estats anaren monopolitzant l'emissió de bitllets de banc, els quals esdevigueren així de curs legal. Però, cada cop que a un Estat se li presentaven problemes de tipus polític o utilitari -crisis de producció, guerres, revolucions...-, havent d'atendre més despeses, aquest Estat es veia en la necessitat d'emetre més i més bitllets, fins que arribava la inevitable crisi de confiança. Tothom buscava de convertir els seus bitllets en metall, i llavors l'únic recurs per a aquest Estat era de declarar el curs forçós dels bitllets, la qual cosa significava la impossibilitat de convertir els bitllets en metall preciós. Només quan la situació tornava a la normalitat podia restablir-se la convertibilitat.

John Law.Cal assenyalar que un precedent important dels bitllets de banc inconvertibles es troba en el sistema Law (1716-1720), així com també en els assignats de la Revolució Francesa.

Durant la Primera Guerra Mundial, les enormes despeses bèl·liques provocaren el buidaments quasi total de les arques dels Estats participants, l'or de les quals «emigrà», en gran part, als Estats Units. Els bitllets s'emeteren en grans quantitats i, evidentment, s'hagué de suprimir la convertibilitat.

A partir de llavors, els sistemes monetaris del «món civilitzat» s'han caracteritzat per la inconvertibilitat dels bitllets de banc, ja es tracti d'una inconvertibilitat oficial o només real. Després de la guerra, alguns països intentaren de restaurar una certa parcial convertibilitat, però la crisi de 1929 acabà definitivament la qüestió.

Richard Nixon.De manera que el sistema monetari sorgit de la Primera Guerra Mundial es basa en l'abandó de la moneda metàl·lica pel que fa a les relacions utilitàries a l'interior de cada Estat. En les relacions internacionals es manté el paper de l'or, però només fins a 1971, any en què el president Nixon deslligà el dòlar de l'or i denuncià unilateralment els acords de Bretton Woods, establerts l'any 1944.

El predomini del bitllet de banc inconvertible, que per a major comoditat del discurs anomenarem paper-moneda, és el tret característic de la nova etapa monetària. Aquest paper-moneda, el mateix que circula encara en els nostres dies, ja no té res a veure amb l'or ni amb cap metall ni mercaderia concreta. No representa cap quantitat d'or, ni pot ser convertit en ell.

Quina és doncs la natura del paper-moneda? Quin és el seu fonament? El paper-moneda es basa, senzillament, en la convenció social que ha fet d'ell l'instrument necessari dels actes d'intercanvi mercantil, i en la confiança que hom li fa en tant que instrument que acompleix adequadament la seva funció. Per tant, la seva naturalesa és radicalment auxiliar-abstracta. El seu valor és el d'un instrument que ens ajuda en la comptabilitat i intercanvi de les mercaderies concretes; es tracta d'un valor auxiliar i abstracte, i no d'un valor intrínsec i concret, el qual només pot ser detentat per les mercaderies concretes. El sistema monetari ha retornat, finalment a la seva fonamental naturalesa primitiva.

8. Referències bibliogràfiques d'aquest capítol.

  1. En referència al troc ante-monetari i a les relacions d'intercanvi utilitari entre els caçadors-recollectors,
    • SAHLINS, M. Economía de la Edad de Piedra.
  2. En referència a les unitats monetàries abstractes entre els pobles primitius,
    • GODELIER, M. Economía, fetichismo y religión en las sociedades primitivas (Cap. IX), Madrid, S.XXI, 1978.
    • FIRTH, R. (compilador) Temas de antropología económica («El racionamiento primitivo», per Mary Douglas) Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 1974 (e.o.1967).
    • HERSKOVITS, M.J. Antropología económica (Capítol XI, «Dinero y riqueza»), Mèxic, Fondo de Cultura Económica.
  3. En referència a les unitats monetàries abstractes entre les civilitzacions antigues,
    • FINLEY, M.I. El mundo de Odiseo (Capítol IV, Riqueza y Madrid, Fondo de Cultura Económica, 1980.
    • CARLTON, E. Ideology and social order (pp. 136-137), London, Routledge & Kegan Paul, 1977.
    • KLIMA, J. Sociedad y cultura en la Antigua Mesopotamia (Capítol X, «Comercio y crédito», Akal 1980 (e.o.1964).
    • POLANYI, K. i altres. Comercio y mercado en los imperios antiguos, Barcelona, Ed. Labor 1976.
  4. En referència al sistema de comptabilitat i les butlles a l'Àsia Occidental,
    • SCHMANDT-BESSERAT, D. «El primer antecedent de l'escriptura», a Investigación y Ciencia número 23, agosto 1978.
    • The Cambridge Encyclopedia of Archeology, Cambridge University Press, 1980.
  5. En referència a la història monetària europea,
    • DASTE, B. La monnaie, vol. I La monnaie et son histoire, Paris, Les Éditions d'Organisations, 1976.

Notes:


1Tots els coneixements referents al desenvolupament d'aquest sistema de comptabilitat els devem a les investigacions de Denise Schmandt-Besserat. Per a fer-ne l'explicació, ens servirem del seu article «El primer antecedent de l'escriptura», publicat a Investigación y Ciencia, número 23, de l'agost de 1978.
2En aquest cas es tracta, evidentment, de documents pre-escripturals.

Capítol 2. Els sistemes monetaris: elements, naturalesa i funcions. Moneda telemática i estratègia de mercat. Índex. Moneda telemàtica i estratègia de mercat. Capítol 4. El sistema monetari actual. Moneda telemática i estratègia de mercat.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte