Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Capítol 15. No hi ha retorn: la condemna d'Occident. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 17. La monètica: temptació o repte. El poder del diner.

Capítol 16. Ni cels ni inferns.

El tema clau per defensar la segona hipòtesi –modificar el sistema monetari– es veure'n la viabilitat de l'aplicació pràctica i valorar-ne els perills i les possibilitats.

No hem de ser ingenus i creure que la segona opció –modificar el tipus de moneda– no té perills o no està exempta de dificultats d'implantació. En les actuals societats complexes no podem retornar a l'argila. Però, les diverses possibilitats que ofereix un tipus de moneda personalitzada i informativa no s'han de concretar totes alhora i arreu amb un únic tipus d'instrument o de sistema universal, Cada realitat, cada cultura en la qual més o menys, per grat o per força, s'usa moneda anònima, si hom accepta la segona opció, ha de cercar quines característiques de la factura-xec, i en quin grau, creu necessari introduir-les, en funció:

de la problemàtica específica pròpia i dels beneficis que n'espera obtenir;

de les possibilitats instrumentals tècniques disponibles i de les precaucions protectores possibles.

En els propers capítols estudiarem les possibilitats tècniques i les precaucions judicials i polítiques necessàries. Ara, breument, només descriurem i valorarem alguns models i possibilitats de canvi monetari en diverses realitats específiques.

Per facilitar la visualització de possibles models d'aplicació n'exposarem quatre de diferents i de cadascun valorarem els graus d'informació econòmica, de personalització i de responsabilització.

Mihail Sergeyevich Gorbachov.El primer el podem anomenar Reagan-Gorbatxov. El va proposar fa un parell d'anys Donald T. Regan, després d'haver estat secretari del Tresor americà durant la presidència de Ronald Reagan. El pla, que no va a ser aplicat als EUA, ho ha estat, parcialment i per motius diferents, a l'URSS de Gorbatxov a primers del 1990. «Per tal de controlar l'intercanvi de diner en metàl·lic dels majoristes, minoristes i venedors ambulants de drogues [...] el Tresor hauria d'imprimir discretament nous bitllets de 50 i 100 dòlars, de diferents color o mida que els actuals. Amb un preavís de 10 dies, tots els bitllets de 50 i 100 dòlars deixarien de ser de curs legal. Tothom hauria de canviar els seus bitllets pels nous. Els bancs i les altres institucions haurien de mantenir un registre de les transaccions en metàl·lic superiors a 1.000 dòlars. Els informes s'enviarien als interventors d'impostos pel nom i pel número d'identificació fiscal.

«Això faria estendre el pànic entre els qui conserven grans quantitats en metàl·lic. Si el diner fos legítim ningú no hauria de témer res. Sí, pot crear confusió durant un parell de mesos, però, quin honrat ciutadà no estaria disposat a suportar una petita molèstia amb l'objectiu d'atrapar aquests criminals? Això tocaria els criminals on més mal els fa, en la seva cartera».

«Només es podrien fer tres coses amb el diner: mantenir-lo en el negoci, gastar-lo o estalviar-lo. Si s'invertís a través d'un banc, aquest pla podria interceptar els fons. Si els beneficis es conservessin en efectiu, el canvi de moneda el sotmetria a confiscació. Si es mantingués en el negoci en bitllets de 50 o 100 dòlars, perdrien el seu valor1».

El model és enginyós. És un bon indicador de la impunitat que dóna el diner anònim actual. Però és un model representatiu dels canvis que no canvien quasi res. Al cap d'uns mesos les màfies es recompondrien i es tornaria a estar com abans. Aquest model no ofereix una informació del conjunt del mercat, només desvetlla el sector de l'economia submergida i il·legal. Personalitza i responsabilitza, però només temporalment.

El segon model el podem anomenar moneder electrònic. Elaborat per l'enginyer Jordi Domènech, proposa que cada persona tingui els seus estalvis anotats en un «moneder electrònic» dissenyat per fer transaccions directament amb el «moneder» de qualsevol altre amb qui es vulgui fer una operació mercantil: així. es cobrarien les rendes, així es comprarien i vendrien productes i serveis. El model és impressionant. Cadascú passa a ser el seu propi banc. Podrien haver-hi intermediaris financers que recollissin cessions de diner per a inversió col·lectiva. Podria pensar-se en una recaptació fiscal automàtica en realitzar determinades operacions molt habituals o de seguretat (còpia periòdica de la informació del moneder en determinades terminals).

Aquest model –excepte que el moneder mantingui enregistrades totes les operacions, i que aquesta informació pugui ser processada conjuntament aprofitant la copia de seguretat i els peatges fiscals– no dóna informació sobre l'economia global. Si bé totes les transaccions són personalitzades, no assegura per ell sol cap mena de responsabilització, excepte que en cas d'investigació judicial, el jutge pugui tenir accés a la informació del moneder.

El tercer model, factura-xec empreses, és pràcticament avui ja una realitat. La majoria d'empreses realitzen entre elles les seves transaccions a través de xecs i comptes corrents, amb base informàtica. Només caldria aplegar en un sol document la factura i el xec de totes les operacions. Aquest model evitaria la sensació d'excessiu control ja que deixaria que els consumidors continuessin usant els ja reduïts nivells actuals de bitllets i de peces metàl·liques per a les seves despeses corrents, mentre que podrien estar obligats a fer factures-xec per a operacions importants (determinats béns de luxe, propietats immobiliàries, títols d'inversió...). Amb aquesta proposta, de fet, s'obtindria una informació econòmica molt important i fiable. La personalització responsabilitzadora afectaria les operacions importants i, en canvi, no ofendria la sensible «llibertat» de molts ciutadans que volen sentir-se, ni que sigui il·lusòriament, poc controlats.

El quart model, factura-xec total, significaria l'ús exclusiu per a totes les transaccions de diner anotat en compte corrent, i la supressió de tota moneda anònima i desinformativa. Seria una possibilitat en aquella societat que hagués experimentat els avantatges –econòmics i antifrau– del model factura-xec empresa i que decidís invertir en la difusió de l'equipament informàtic necessari per estendre als consumidors l'ús quotidià de la monètica. Ara bé, com més informació econòmica, com més personalització responsabilitzadora, seran necessaris més canvis en l'estructura política i judicial que assegurin la protecció de la intimitat i alhora la lluita contra la impunitat dels delictes. Aquestes condicions es tracten amb deteniment en els capítols 18 i 19.

Després de contemplar aquests quatre possibles models, vegem ara com la seva combinació, amb major o menor grau, pot permetre adaptar un canvi d'instrument monetari a diferents realitats actuals.

Països exportadors, però amb mercat interior reduït.

En el cas d'un país amb un mercat interior senzill però amb un gran mercat d'exportació (per exemple, africà o centreamericà) es pot fer una combinació entre «bitllets de poques unitats monetàries» per a les operacions de consum menor i una «factura-xec nominativa i informativa» per a les operacions realment importants: per a determinats productes de consum cars o de luxe; per als majoristes; per a totes les operacions d'inversió o de compres entre empreses interiors; per a les operacions importació-exportació; per al funcionament de tota l'administració pública.

El que convé assegurar és que el volum més important, i alhora més estratègic de moviment de diner quedi sota control judicial independent i alhora forneixi informació per a la conducció econòmica conjunta. Per al petit consum pot no ser excessivament greu que s'usi paper moneda anònim, però de poques unitats per dificultar grans maniobres especulatives o corruptores. També es pot establir que aquesta moneda fraccionària sigui vàlida només durant un període (una setmana o un mes) i que, en aquest cas, es lliuri a cada consumidor, segons la disponibilitat del seu compte corrent, a través de les «caixes d'estalvi» que gestionin els comptes corrents del públic.

Una implantació mixta (moneda anònima fraccionària, per al consum corrent – factura-xec, per a les transaccions importants) en un mercat de les característiques descrites cerca, sobretot, evitar l'actuació de les màfies i dels cacics, dificultar la corrupció pública, defensar-se de les multinacionals i vigilar l'exèrcit, tot respectant, alhora, els costums i el nivell de formació d'una part important de la població, potser no preparada per usar factures-xec escripturals o electròniques (les unes i/o les altres serien usables, en canvi, entre empreses i per l'administració pública).

Països industrialitzats.

Un altre cas ben diferent és el dels països industrialitzats que tenen uns mercats molt complexos i sofisticats (per exemple, els de les Comunitats Europees). Tant en aquests països com en la majoria dels circuits comercials internacionals, la moneda electrònica esta prenent el paper dominant. Ens trobem, doncs, amb una important elecció a fer.

En el cas dels països industrialitzats no solament les empreses i l'administració pública estan preparats per a una implantació generalitzada d'un tipus monetari factura-xec, sinó que, fins i tot el petit comerç, els serveis i el gran públic estan, en general, a punt. Però és precisament per la complexitat d'aquests països que la factura-xec escriptural no és gaire viable. En canvi, la factura-xec telemàtica té una possibilitat d'implantació efectiva i ofereix, alhora, un marc coherent i democràtic per a l'extensió, ja començada, de les diferents modalitats de diner electrònic que estan envaint aquests països.

L'ecu (European Currency Unit) és una moneda totalment abstracta que, de moment, no té cap suport físic de metall ni de paper. Els europeus tenim, amb l'ecu, una oportunitat històrica per realitzar la integració econòmica i política del continent disposant d'una moneda única, comptable i personalitzada, gràcies al fet que, alhora, totes les xarxes monètiques es tan ja, pràcticament, interconnectades.

Intercanvis internacionals.

En el camp del comerç internacional, la implantació d'una factura-xec no representaria cap problema tècnic d'ús, ni escriptural ni telemàtic, perquè pràcticament ja, en l'actualitat, es realitza amb aquests suports. Precisament, és per la incoherència conjunta de l'aplicació del diner electrònic i escriptural que, en les transaccions i operacions comercials i financeres internacionals es generen els més grans i greus desequilibris. Els fluxos de capital –a curt i a llarg termini– no sempre corresponen a compres ni inversions reals. Els moviments massius de hot-money i moltes de les compres i fusions d'empreses no cerquen altra cosa que beneficis immediats especulatius i provoquen un divorci entre el mercat monetari i el mercat de béns i serveis reals. El mercat de capitals en gran part esdevé autòcton i segueix les seves regles de joc (creació de capital sobre capital), que posen en perill i desequilibren l'economia real.

S'haurien d'estudiar més les possibilitats per fonamentar un nou ordre econòmic internacional gràcies a la transparència i la informació d'un sistema monetari internacional basat en factura-xec. Semblantment a l'ecu podria establir-se l'ICU (International Currency Unit), que permetria dotar el comerç internacional d'una unitat monetària per als intercanvis de béns i serveis reals sense haver de continuar acceptant la perillosa, inestable i especulativa hegemonia del dòlar. El que sembla evident és que la creació i circulació d'immenses sumes d'unitats monetàries arreu del planeta –via transferències electròniques– amb l'únic objecte d'especular, aprofitant diferencies horàries o desequilibris momentanis en una o altra borsa, no és un bon fonament per a cap ordre econòmic internacional. I que, per contra, un sistema factura-xec que només permet moure diners si correspon a algun tipus de transacció real (béns, serveis i inversions) pot ser una bona base.

Cal estudiar més a fons fins a quin punt la hipotètica implantació d'un sistema monetari factura-xec és possible en un o alguns Estats sense ser-ho en tots, o sense ser-ho a nivell internacional, i viceversa: si podria ser-ho a nivell internacional sense que impliqués cap Estat concret. Aquestes qüestions no sols són importants per veure la coherència de la proposta sinó per orientar i possibilitar la decisió política en un o altre sentit. (El tema internacional serà tractat amb més deteniment en el proper volum).

Països de transició al capitalisme real.

La progressiva acceptació de mecanismes de mercat en els països de l'est d'Europa ofereix una oportunitat històrica per intentar que la mercantilització de determinades activitats no impliqui algunes de les principals disfuncions de les «economies de mercat capitalistes». En aquest sentit, i en relació a la situació avantatjosa d'algunes realitats dels països socialistes, cal preguntar-se:

Com evitar la privatització i mercantilització del sol, amb la consegüent especulació immobiliària i l'enterrament de recursos d'inversió?

Com afavorir un desitjat i necessari augment de les rendes, sense que aquestes es dirigeixin únicament a l'adquisició de béns de consum –en gran part d 'importació– i condemnin la necessària inversió interna a la dependència del deute extern?

Com crear instruments d'inversió i de capitalització que evitin l'especulació de valors borsaris i la subtil i perillosa finançarització de l'economia real, que afavoreix l'acumulació de diner en poques mans, fora del circuit de la producció real?

Com impedir, sense augmentar encara més la burocràcia, que la corrupció de l'antic règim es perpetuï sota noves formes i dificulti l'enfortiment de l'Estat de dret?

Aquestes preguntes són de difícil resposta pràctica en el marc de l'actual sistema financer i monetari. Inspirant-nos en Joan Casals (19872), que proposa la introducció d'un únic títol –quasi-diner– per a l'estalvi destinat exclusivament a inversió, al costat del diner normal, les possibilitats de la factura-xec permetrien ser aplicades a aquest «diner» que pretén protegir el cicle de la inversió. Podria haver-hi una part de les rendes (dels salaris, beneficis i dividends) dedicades únicament a inversió, i així es convertiria, progressivament, el conjunt dels treballadors i d'empresaris en propietaris de les empreses. El debatut retorn a la propietat privada de la terra podria trobar una solució de compromís. Es transformaria la propietat estatista de la terra en propietat comunitària i s'indemnitzaria, quan calgués, els antics propietaris privats, però exclusivament amb «diner» destinat a inversió interna.

Amb aquest sistema, la població augmentaria les seves rendes totals però s'evitaria que aquestes només incrementessin la capacitat de consum (rescalfament) ja que, en una part, només podrien ser dedicables a inversió. Es deixaria al mercat l'ús concret de cada una de les parts de les rendes (tal producte de consum o tal inversió en una determinada empresa). Però, en canvi, es podrien regular indirectament les magnituds macroeconòmiques –modificant la relació del percentatge entre diner de consum / diner d'inversió en les remuneracions–. I en la mesura que la personalització dels instruments monetaris es generalitzés es posaria més fre a l'economia submergida, a la il·legal o a l'especulativa que encara quedés.

Amb la implantació d'aquest instrument monetari destinat a inversió es podria distingir més fàcilment entre fluxos i estocs i, per tant, es podria facilitar la inclusió dels recursos naturals en el sistema econòmic, per evitar la seva actual externalització antiecològica.


Aquí només hem volgut deixar constància que en el tema que ens ocupa hi ha una amplia gamma de solucions. I que aplicar-ne més o menys depèn dels problemes que hom vulgui afrontar, de les possibilitats que cada realitat ofereixi per ser transformada, i també dels riscos que hom vulgui assumir i de la capacitat per implantar mecanismes polítics que en garanteixin el funcionament correcte.


Notes:

1Como dar un buen uso al dinero de la droga, «El País», 21 de setembre del 1989.
2CASALS, Joan, El socialisme sòlid, La Llar del llibre, Barcelona, 1987.

Capítol 15. No hi ha retorn: la condemna d'Occident. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 17. La monètica: temptació o repte. El poder del diner.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte