Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Capítol 4. El bon ús dels instruments. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 6. La imparable abstracció. El poder del diner.

Capítol 5. Aristòtil contra Plató.

Una visió interessada de la història de la moneda n'ha fet predominar la visió aristotèlica (tercera mercaderia amb valor intrínsec) per sobre de la visió platònica (signe monetari abstracte amb el qual fer una regla de tres).

Inevitablement, hem de fer referència a un mínim d'història per intentar comprendre d'on ha sortit l'embolic. És entre Plató i Aristòtil que els llibres d'història del pensament econòmic normalment situen el començament de la polèmica sobre la moneda.

Plató proposà que el diner fos un «símbol» arbitrari per facilitar l'intercanvi. Era hostil a l'ús de l'or i de la plata ja que, segons ell, el valor del diner ha d'ésser independent del material amb el qual es fabriquin les monedes.

Aristòtil, en conscient oposició a la teoria de Plató, fou el pare del següent raonament: el fet de l'existència d'una societat no comunitària implica l'intercanvi de béns i serveis; aquest intercanvi pren al principi la forma de troc; però la persona que desitja el que una altra té esta mancada potser del que aquesta desitja; serà, doncs, necessari acceptar a canvi una altra cosa que no es desitja, amb vista a obtenir el que es desitja per mitjà d'un altre troc; aleshores aquest fet induirà la gent a elegir una mercaderia com a mitja de canvi; els metalls acostumen a ser escollits per les seves característiques d'homogeneïtat, divisibilitat, portabilitat i estabilitat relativa del valor. Aquesta visió metal·lista ha predominat fins fa poc malgrat les greus contradiccions a que la realitat l'ha sotmesa.

En resum, aquestes són les dues posicions amb les quals al llarg dels segles, a Occident, s'han fet variacions sobre el tema sense gaire acord. Les teories a vegades s'han complementat i a vegades s'han contradit amb les pràctiques monetàries. La historia de la moneda i de les seves teories és una historia plena de confusió i de crisis.

Joseph A. Schumpeter.El mateix Schumpeter, en la seva monumental obra sobre la història de l'anàlisi econòmica1, reconeix que «qualsevulla que siguin les seves debilitats, aquesta teoria [d'Aristòtil] malgrat que sempre fou discutida, predomina substancialment fins a finals del segle XIX i fins i tot després. És la base del nucli de tot treball analític realitzat en el terreny del diner». Ha influït de manera tan poderosa que, avui en dia, el ciutadà corrent continua pensant que el paper moneda que s'emet correspon a una quantitat d'or tancada als soterranis del banc central i desconeix en general la creació bancària de diner.

Les teories monetàries actuals reconeixen i accepten els canvis realitzats en el sentit de la progressiva abstracció de la moneda, però malgrat que moltes d'elles descriuen una realitat monetària totalment deslligada de la teoria metal·lista, continuen estant, en general, bloquejades per imaginar un altre sistema monetari diferent. El sistema monetari esdevé, així, el fruit dels acords entre les potencies econòmiques i el resultat dels fracassos de les autoritats monetàries mundials, sempre temptades d'arrossegar el pes dels metalls davant la «màgia» d'un diner deslligat de tot, que el sistema bancari ha creat i que no saben controlar.

Karl Marx.Tot plegat és el resultat del domini –teòric i pràctic– de la visió aristotèlica –el metal·lisme–, que ha durat fins fa molt poc. «El metal·lisme teòric, generalment associat amb el pràctic, encara que no sempre, es mantingué vigorós al llarg dels segles XVII i XVIII i triomfà, finalment, en la «situació clàssica» cristal·litzada en el darrer quart del segle XVIII. Adam Smith ratifica substancialment el metal·lisme. I durant més d'un segle fou acceptat quasi universalment –per Marx, implícitament, més que per ningú altre– fins al punt que la majoria dels economistes arriba a sospitar no solament de la inconsistència del raonament, sinó encara d'alguna cosa així com propòsits inconfessats rera tota expressió d'opinions antimetal·listes2».

«Però també hi hagué una tradició antimetal·lista, sense dubte més dèbil, però no menys antiga, si s'admet que els seus orígens es troben en l'obra de Plató3».

John Law.Un dels intents més agosarats tant en el camp teòric com en el pràctic fou el portat a terme per John Law a França els primers anys del segle XVIII. «Elabora la doctrina econòmica del seu projecte amb una brillantor i amb una profunditat que el situen en la primera fila dels teòrics monetaris de tots els temps. Però és evident que la seva anàlisi fou condemnada durant dos segles aproximadament, principalment pel fracàs de la seva Banque Royale [...] i de la Compagnie des Indes absorbida per ella, a causa que les aventures colonials en que estava envoltada la segona no resultaren ser en aquell moment sinó font de pèrdues». «Si aquelles empreses haguessin estat un èxit, el grandiós intent realitzat per Law de controlar i reformar la vida econòmica d'una gran nació mitjançant els resorts financers hauria tingut un aspecte molt diferent per als seus contemporanis i per als historiadors». «Law subratlla que les virtuts del paper moneda consisteixen en el fet que la seva quantitat es pot reduir a una administració racional». «La plata que serveix de diner [...] és perfectament substituïble per un material més barat i, en cas límit, fins i tot per un material que no tingui cap valor com a mercaderia, com el paper imprès, ja que el diner no és el valor pel qual s'intercanvien béns, sinó el valor mitjançant el qual es canvien». «Hi havia un gran pla, molt avançat i en el camí de l'èxit: era el pla de controlar, reformar i aixecar als més alts nivells l'economia de França. Això és el que fa del sistema Law l'avantpassat genuí de la idea de moneda dirigida [que] significa administració de la moneda i del crèdit com a mitjà de dirigir el procés econòmic [...] idea posteriorment perduda... fins que no es va imposar a partir de 19194».

Aquest és un exemple del pes de la inèrcia dels paradigmes que constitueixen, guien i encaixonen la nostra visió de la realitat. Quan el 1919 es comença a acceptar el paper moneda i a superar la necessitat de la seva convertibilitat en or, ja s'anava de nou en retard. L'extensió dels comptes corrents i dels xecs, amb la corresponent expansió del crèdit i la invenció de diner bancari, començava a fer insuficient l'ús del paper moneda, que ja no era bo per «reduir la seva quantitat a una administració racional», com deia Law. Avui, amb la introducció massiva de targetes de pagament es redueix encara més l'efectiu en mans del públic i augmenta, per tant, la capacitat de creació de dipòsits bancaris, de manera que bitllets i peces metàl·liques tenen cada vegada menys quota d'ús.


Notes:

1SCHUMPETER, Joseph A. (1954), Historia del Análisis Económico, Editorial Ariel, Barcelona, 1982, p. 100.
2Íd., p. 338.
3Íd., p. 341.
4Íd., p. 343.

Capítol 4. El bon ús dels instruments. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 6. La imparable abstracció. El poder del diner.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte