Un altre ús «responsabilitzador-informador» de la moneda no depèn, però, solament de la bona voluntat i de la moralitat de les persones, sinó que depèn, també, del tipus de moneda, és a dir, de les característiques de l'instrument monetari.

La informació que l'usuari tingui sobre els perills i les possibilitats, la penalització o la impunitat del seu mal ús, el tipus de mecanisme de seguretat que porti incorporat, el nivell d'acceptació entre la població, els mites que l'envolten... són un conjunt de variables que faciliten i orienten un ús determinat de qualsevol instrument. Els instruments de cacera o/i guerra, des del punyal, la llança i l'arc fins a l'escopeta, incorporen, en cada cultura i moment històric, aquest conjunt de «precaucions» i «cauteles» que esdevenen més complexes a mesura que l'instrument ho és més.

Avui, parlant de tecnologia, no solament cal tenir en compte el hardware (l'instrument, l'aparell...) i el software (les regles que permeten usar el hardware), sinó també el que s'anomena el brainware o knoware, (per què, com, quan, a on... usar el hardware i el software¹).

«Jugar amb foc» és una expressió que indica la perillositat de l'ús de determinats instruments. Tot instrument té el seu context, fora del qual o és inútil o/i és perillós (una navalla llançada a una platja, un cotxe per navegar). L'ús de tot instrument requereix un mínim de formació i/o habilitat (no es deixa un ganivet a un nen ni conduir un automòbil a qui no en sap). Tot instrument, com més perillós, més mesures de precaució té (la funda d'un punyal, el cinturó de seguretat...). Hi ha instruments de control que serveixen per «mesurar, documentar, enregistrar... l'ús d'altres instruments (comptadors, gravadors...) amb l'objectiu de conèixer els límits, els consums o les responsabilitats (velocímetre, taquímetre...)».

D'aquests canvis instrumentals n'hi ha uns especialment significatius: els instruments d'autocontrol de qualsevol sistema, essent aparentment insignificants, tenen una gran importància pelo aconseguir un equilibri del sistema en qüestió, sigui en l'aspecte d'eficiència, sigui en el de responsabilització dels seus usuaris. En el primer cas tenim, per exemple, tots els aparells cibernètics d'autoregulació (termòstat, pilot automàtic...), en el segon tenim els sistemes d'autodocumentació (taquímetres dels autocars, que deixen petja documental de les imprudències del conductor, les caixes negres dels avions, que enregistren les possibles falles mecàniques o humanes). Ningú no s'estranya que en sistemes complexos o d'alt valor estratègic hom introdueixi aquests instruments d'autoregulació i d'autodocumentació. En canvi, sembla que tinguem certa angúnia de disposar d'aquests sistemes per autoregular i autodocumentar aparells tan delicats, complexos i transcendentals com són l'economia, la política, la justícia i la informació.

Hom reconeix el dret que les autoritats monetàries posin límits a la invenció bancària de diner, però els instruments de que disposen són en general ineficaços i insuficients. Hom reconeix que la Justícia ha de garantir l'Estat de dret i la igualtat de tothom davant la llei, però els instruments són insuficients i ineficaços, tant en la part de documentació com en la de la seva independència real enfront de l'Estat i enfront dels poders fàctics.

Es tractarà de veure quines característiques hauria de tenir un sistema d'informació que permetés optimitzar i responsabilitzar la presa de decisions a tots nivells (territorials, des del barri a l'Estat) i àmbits (política, mercat, justícia...). Podríem enumerar-ne algunes:

• Que no ros burocràtic, que no necessités milions de funcionaris, d'inspectors ni de policies.
• Que fos el màxim d'automàtic, que no necessités declaracions, ni documentacions complicades.
• Que no depengués ni d'Hisenda, ni de la policia, ni de l'Executiu, ni d'empreses privades, és a dir, que no estigués en mans de ningú que tingui capacitat per actuar contra els ciutadans per sobre o per sota de les lleis.
• Que respectés i protegís la intimitat de totes les persones, però que això no fos l'excusa per encobrir irresponsabilitats i crims, tant públics com privats.
• Que en allò de caràcter general –no personal– fos transparent i accessible, és a dir, a l'abast dels diferents nivells de comprensió.
• Que facilités una millor producció i distribució de béns però dins el marc ecològic.
• Que facilités una millor participació i responsabilització de la presa de decisions polítiques.

És possible que en aquesta recerca trobem que el sistema monetari pot ser adaptat de manera conscient perquè en un marc coherent i democràtic reuneixi aquestes característiques.

Ens cal, doncs, estudiar molt bé, en el cas de la moneda (hardware), fins a quin punt les seves característiques (software) són alhora afavoridores de determinats usos (brainware) antisocials o antieconòmics i fins a quin punt és possible, socialment i tècnicament, de modificar aquestes característiques per unes altres que facilitin les seves funcions positives, amb el mínim de disfuncions negatives, com hom fa amb qualsevol problema instrumental o tecnològic.

¹ZELENY, Milan (1985). La sfida della complessità, Feltrinelli, p. 403.