Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Capítol 2. Arma subtil. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 4. El bon ús dels instruments. El poder del diner.

Capítol 3. Les dues cares de la moneda.

Aquesta ambivalència de la moneda es deu a l'ús que se'n fa: instrument de domini, de poder, de corrupció... o instrument d'intercanvi, de responsabilització, d'informació compartida.

L'ambivalència de la moneda es deu a l'ús que en fa qui la posseeix i, sobretot, qui la posseeix en quantitats suficients per orientar-ne l'ús predominant. En la mitologia grega, Plutó/Plute, que era alhora el déu dels morts i el de la riquesa, tenia dues cares: una d'horripilant i una de benèvola. Aquesta és la natura tràgica dels instruments humans. Aquesta ambivalència divina es concreta al llarg de la història en la «plutarquia»: el conjunt de persones i institucions de govern que tenen el poder a causa de llur riquesa, és a dir, els poders fàctics del diner, Aquesta terrible ambigüitat de la moneda ha amagat, però, una part de la cara benèvola de Plute: la responsabilització i la informació compartida. La paraula moneda procedeix del nom llatí moneta, nom de la fàbrica de moneda a Roma. Dels possibles diversos orígens grecs del nom podem derivar-ne diverses funcions: monas (unitat de mesura de l'intercanvi); monitore (avisador-informador que es realitza un intercanvi).

La dificultat d'afrontar la «bondat» de la moneda és que alhora hom ha de fer front a les seves dues cares. En les cultures en que hom la considera imprescindible per als intercanvis és alhora culpada de ser l'eina de molts mals. Però aquesta ambivalència no es té en compte a l'hora de cercar remeis. Es considera que només hi ha un tipus de moneda possible que, intrínsecament, permet un doble ús bo i dolent. Amb aquesta argumentació tot recau en la responsabilitat personal, en la moralitat dels polítics, dels banquers i dels empresaris. Moralitat que és sempre afirmada i que no es posa en dubte pels escàndols que setmanalment la premsa denuncia en un o altre país i que afecten alguns membres de les classes dirigents, que es veuen obligats, normalment, a dimitir i prou. Però aquests escàndols són de ben segur la punta d'un iceberg gegant que afecta pràcticament la totalitat de les persones que remenem moneda. I no perquè manqui moralitat o ètica a la majoria dels mortals, sinó perquè, en ell mateix, el tipus de moneda dominant és un instrument perfecte per animar el més sant a fer quelcom «petit» o «gran» que hom no hauria de fer. En l'Estat de dret, en el regne de les lleis, quasi tot esta «tocat» directament o indirectament per aquest tipus de moneda vigent, que no deixa rastre.

Demanar moralitat i responsabilitat amb aquest tipus de moneda és com demanar-ne als presos en un camp de concentració en que hi haguessin pocs aliments i en que els presos tinguessin punyals (eines insuficients per escapar-se, però vitalment útils per sobreviure). Per sobreviure, cadascú en el seu nivell social, usem la moneda com sigui. No queda altre remei. Ara bé, hi ha algú que no solament l'usa per sobreviure sinó per assegurar el seu nivell de benestar i de poder. En el camp de concentració els guardes asseguren el seu domini fabricant punyals i introduint-los entre els presos. La permanent baralla entre els presos és la millor garantia per als guardes del camp. El repartiment de punyals a determinats grups i amb determinades condicions estableix dins el camp un sistema de domini més brutal que l'exercit pels pulcres i respectuosos guardes, mantenidors de l'ordre públic.

Algunes, poques, molt poques persones tenen molt a veure amb les grans operacions especulatives de borsa, les grans empreses d'explotació de recursos naturals, els grans negocis de fabricació i venda d'armes o de producció i distribució de drogues, les grans xarxes de producció d'informació... I hi tenen molt a veure sigui perquè hi prenen decisions, sigui perquè en són propietaris. Però, en els dos casos, es tracta d'aconseguir diners i poder o poder i diners, els uns inseparables de l'altre. Els diners donen poder i el poder s'aconsegueix, s'incrementa i es manté amb diners. Aquestes poques persones –més o menys anònimes, més o menys rivals, més o menys promotores d'organitzacions i d'empreses– són, de fet, un Govern a l'ombra que condiciona gran part de les decisions importants. Són el poder fàctic per excel·lència, que, directament o indirecta, pressiona els governs o col·loca testaferros en els parlaments i institucions. És una gran màfia –acceptada o perseguida–, omnipresent en els llocs clau. Les seves formes més barroeres son la màfia siciliana i els càrtels colombians. Les seves formes més refinades són tan múltiples i subtils com ho permet cada sistema social (acostumen a ser els «negocis» d'honorables banquers, empresaris i polítics).

La majoria de persones tenim molt a veure amb el fet que aquesta situació sigui així. La participació a petita escala, la petita complicitat (falsedat en la declaració de la renda, petits treballs d'economia submergida, propines per aconseguir favors...) ens fan témer la transparència. Per poder mantenir cadascú el nostre petit joc fosc, encobrim el gran joc brut que converteix en no-res els minsos beneficis que puguem obtenir amb els nostres tripijocs.

L'altra cara de la moneda està per descobrir perquè fins ara era molt difícil tan sols d'imaginar-la tècnicament i socialment. I allò que no veiem o que no podem imaginar és com si no existís. Com, una peça de metall o un bitllet de banc, poden ajudar a deixar rastre d'allò per que han estat utilitzats? Com, a aquells que es beneficien d'aquesta situació, els pot interessar canviar les coses?

Sembla clar que la plutarquia, el poder del diner, no té massa interès per la imaginació creativa i que no ha fet cap «convocatòria» per estudiar i proposar alternatives a aquest tipus de moneda que els permet el joc (brut) sense deixar rastre. Però també és possible que la complexitat del món actual i la incapacitat intrínseca del tipus actual de moneda per fer-hi front poden estar començant a posar en perill la seva pervivència.

Horace Finaly (1871-1945).En la misteriosa reunió dels tres grans «banquers», Deterding, Morgan i Finaly, els experts els garantien que si racionalitzaven la moneda guanyarien encara més diners. Curiosa paradoxa! El joc net no sol és saludable per al cos social sinó que, fins i tot, segons ells, permetria aprofitar millor la creació de riquesa. Gran part de les incerteses de les finances i de les inversions, de les obligades i arriscadíssimes operacions especulatives actuals es veurien afectades per un potent i exacte sistema informatiu que permetria evitar, amb més coneixement de causa, les grans crisis i daltabaixos, i facilitaria l'aprofitament més racional de recursos malmesos.

Acostuma a passar que si hom juga brut en un sistema determinat és perquè, qui no ha fa, en queda marginat. Això vol dir que no tothom té la voluntat de jugar brut. En aquests casos acostuma a haver-hi un desig de canviar les regles de joc i, sobretot, que s'estableixi la confiança mútua que permeti saber que es vetllarà eficaçment per protegir les noves regles de joc net. Però, normalment, aquest desig i aquesta esperança es frustren si no es proposen ni s'accepten unes noves regles de joc que siguin eficaces i que tinguin un sistema de garantia del seu acompliment, o si més no, de penalització dels qui les infringeixin.

Es tracta, doncs, de descobrir una cara de la moneda que alhora afavoreixi la lliure creació de riquesa (dins el marc ecològic i solidari) i que permeti que per fer això hom no necessiti embrutar-se les mans contínuament perquè cadascú sap «que tothom sap» que ja no cal fer-ho.

Problemes d'aquest tipus són corrents. Els més clars els plantegen els jocs dels infants:

  • Quan comencen un joc, tots s'assabenten de les regles. Qui no les compleix és rebutjat pels altres.
  • Quan a causa d'algun incident s'ha introduït el joc brut, poden ser capaços d'aturar-se i dir prou! Tornen a jugar bé i, si cal, nomenen un àrbitre.

Però en la vida dels adults també hi ha situacions «saturades» que no beneficien ningú i a les quals només un canvi de marc, de regles, pot aportar una solució. Però ha de ser un canvi per a tothom igual, en cas contrari ningú no vol avenir-s'hi. També acostuma a passar que ens costa d'imaginar el nou marc perquè l'actual impossibilita una clara implantació del nou. Vegem-ho en el problema del trànsit en les grans ciutats. Les dues opcions, cotxe privat o transport públic, tenen greus inconvenients mentre es volen mantenir simultànies i compatibles. Les mesures que s'implanten per afavorir un sistema acostumen a perjudicar l'altre, fins al punt que tots dos en surten perjudicats. El transport públic de superfície no pot ser eficient mentre el transport privat li ho impedeixi. I per tant, els addictes al transport privat, malgrat el suplici quotidià, no s'animen a viure el suplici del transport públic. El resultat és el col·lapse permanent del sistema de transport (amb tot el patiment, despesa i perjudicis que això comporta per a tothom: pel que fa a la qualitat del transport, ningú no en surt beneficiat, ni rics ni pobres). Hi deu haver qui en surt beneficiat indirectament (fabricants d'automòbils, petrolers, ordinadors del trànsit, tallers...). Però, fins i tot, aquests, a qui en un primer moment d'un canvi sembla que els tocaria perdre, cal que en les noves regles de joc tinguin, en la mesura que es pugui, un lloc per viure.

Com respectar aquell qui vol, o necessita, anar sol, tranquil, en un vehicle, de porta a porta, sense posar en perill el conjunt del sistema de transport? Com oferir, alhora, un transport col·lectiu eficient, ràpid, econòmic, que no s'interfereixi amb el transport personalitzat?

Hi ha una gamma de solucions tècniques que possibiliten una substitució dels vehicles privats per taxis o autotaxis i transport públic subterrani i de superfície, eficients, no contaminants i molt econòmics. Imaginem que el milió de vehicles que pot tenir una ciutat, amb un aprofitament d'una o dues persones per vehicle, és substituït per una flota suficient de taxis no contaminants (elèctrics, d'hidrogen...), aturats en parades a cada cantonada, que poden circular juntament amb el transport col·lectiu per carrers descongestionats, sense cotxes privats circulant ni aparcats. Uns taxis que poden carregar paquets grans, una cadira de rodes, un cotxet d'infant. Uns taxis que, segons el client, poden fer rutes diàries individuals o col·lectives per anar i tornar de la feina. Tots els avantatges del cotxe privat i pocs dels inconvenients. A més, per a qui no vulgui xofer ja hi ha uns autotaxis elèctrics que funcionen amb targeta monetària intel·ligent: hom pot agafar-los i tornar-los de/a múltiples aparcaments. A final de mes hom paga la despesa de transport en registrada en el caixer de cada autotaxi i en la pròpia targeta (s'explica el seu funcionament al capítol 17).

Aquest és un exemple. Hi ha moltes solucions tècniques a punt que esperen la decisió política que permeti als fabricants entrar en acció per resoldre la saturació dins de les ciutats i per reduir la inevitable crisi del mercat dels automòbils clàssics. Cap d'aquestes solucions és eficient si ha de competir amb els embussos actuals. I aquests són els menys competitius i econòmics de tots, però es mantenen per la inèrcia, pel pes dels interessos creats i per la incapacitat del sistema democràtic, tal com esta estructurat, de prendre decisions que vagin més enllà dels quatre anys de mandat. I això quan, curiosament, avui, la majoria dels grans problemes només es podran resoldre canviant els marcs, cosa que acostuma a necessitar un acord de més de quatre anys.

Aquesta és, doncs, la contradicció entre un sistema de presa de decisions que ha esdevingut obsolet per prendre un tipus de decisions que superen el marc, els terminis i la capacitat del propi sistema de presa de decisions.

En aquesta mateixa línia plantegem-nos, ara, l'eficàcia dels sistemes econòmics i polítics d'aquest segle. La valoració de la majoria dels responsables polítics és semblant a la que fan del trànsit urbà: no va pas tan malament! Hi ha problemes però ja es van solucionant amb cinturons de ronda, amb nous aparcaments, amb més informatització, amb peatges automàtics...

Ara que molts consideren que el socialisme ha fracassat, seria bo d'establir algun indicador per mesurar el grau d'èxit o de fracàs dels sistemes econòmics i polítics, per saber si el capitalisme democràtic és o no un èxit, si és el menys dolent dels camins.

El producte interior brut i la renda per càpita, són bons indicadors? Hem de dir que no. Primer, perquè en el seu càlcul hom suma com a producció allò que hauria de restar-se (descontaminació, destrucció de recursos no renovables, despeses de malaltia, d'armament, hiper-explotació i pobresa dels habitants dels països proveïdors de matèries primeres...). Segon, perquè en la seva distribució la renda per càpita amaga les grans diferencies entre classes socials. En el cas d'Europa, les xifres oficials permeten comptabilitzar almenys 90 milions de pobres, que es reparteixen, si fa no fa, entre l'est (socialista) i l'oest (capitalista). A l'URSS, «segons fonts soviètiques, el 20 per cent de la població –43 milions de persones– viuen sota el nivell considerat de «seguretat material mínima1»». L'any 1985, només a la CE «la pobresa afectava 44 milions de ciutadans –el 14 per cent de la població total2–». Hauríem d'afegir a aquestes xifres totes les dels països que no pertanyen ni a la CE ni a I'URSS. La pobresa imposada, la indigència, la fam, la misèria són un bon indicador del grau d'ineficàcia d'un sistema, i en aquest sentit ni capitalisme ni socialisme reals, ni en el nord ni molt menys en el sud, no poden passar l'aprovat.

Així, hom no pot dir que el socialisme real és un fracàs sense reconèixer, alhora, que el capitalisme real en les metròpolis i, sobretot, en els països dependents, té tants o més problemes a resoldre (tant en l'aspecte «econòmic» com en el «democràtic»). En aquest moment de la historia humana hi ha dues preguntes clau:

És possible un mercat lliure –només d'allò que és mercantilitzable– que afavoreixi la creació i la distribució de riquesa i que aquesta no sigui fruit de la destrucció de la natura ni exigeixi la pobresa i la misèria de part de la població?

És possible un sistema polític en que el joc brut no resti impune, en que l'Estat de dret no sigui torpedinat pels poders fàctics i en que la presa de decisions tingui en compte alhora la voluntat de la població i l'eficàcia dels resultats?

Quan ens preguntem si és possible, no ens referim a una possibilitat utòpica, sinó a una capacitat actual –humana, tècnica, instrumental, organitzativa– que respongui a una necessitat actual. Per que els dos sistemes d'aquest segle no han pogut, no han sabut o no han volgut compaginar mercat i solidaritat, Estat de dret i llibertat?

És molt difícil respondre els perquès de les coses, sobretot quan aquestes són complexes. El que sí que es pot intentar és plantejar hipòtesis de «coses» que han mancat per tal de provar en el present-futur si aquesta manca era o no decisiva per resoldre les contradiccions. Els dos sistemes han generat en el seu si una gran contradicció entre el creixement espectacular de la complexitat i el manteniment de mecanismes d'informació, d'autocontrol i de presa de decisions propis de societats molt menys sofisticades. És a dir, tant en el camp polític com en el camp econòmic, la constitució de grans estatismes, de grans economies, de grans mercats, de grans planificacions... ha estat feta amb la mentalitat i amb les estructures de societats de fa un o dos segles. A la cantonada del segle XXI sabem que en sistemes complexos hi ha un grau altíssim d'atzar, d'impredicció. Sabem que es pot preveure el clima però que no es pot dir el temps que farà més enllà de molt poques hores. Aquesta complexitat només es pot intentar reduir amb un adequat, àgil, permanent i precís sistema d'informació (les fotografies dels satèl·lits metereològics permeten una més gran aproximació a la realitat). Sense una correcta informació no es pot intentar governar ni regular cap sistema complex. Sobre la importància d'un sistema correcte d'informació podem posar l'exemple del futbol. Hi ha un reglament que, en general, no és discutit. Siguin els jugadors blancs o negres, russos o americans, els seus gols valen el mateix. El problema, en aquest cas, no rau en la discriminació de les regles de joc, sinó en la seva interpretació arbitral. Els partits de futbol han pres socialment una gran importància; l'àrbitre assumeix una greu responsabilitat i no pot estar a l'alçada per més bona voluntat que hi posi (i, sobretot, si hi posa mala voluntat). En ambdós casos l'àrbitre té un sistema «d'arbitratge tècnic» competidor que malgrat (encara) que no té força legal, la té «de fet». Aquest sistema competidor és la televisió i, sobretot, la moviola: la repetició a cambra lenta de les jugades conflictives. Les «institucions futbolístiques» no volen introduir l'ajuda de la moviola en la tasca dels àrbitres. Un dels resultats és la violència i el descontentament del públic. La pèrdua de credibilitat. Per que no usar un mitja tècnic –disponible– més precís, que pot millorar la presa de decisions i que el públic accepta com a més precís?

Semblantment, hauríem de preguntar per que no usen els nous mitjans tècnics els jutges (per documentar les seves sentències), els economistes (per deixar d'elucubrar allunyats de la realitat amb índexs i teories incontrastables), els polítics (per impedir el joc brut i la irresponsabilitat).


Notes:

1TAIBO, Carlos, La Unión Soviética de Gorbachov, Editorial Fundamentos, Madrid, 1989, p. 59.
2«EI País», 13 de abril del 1989.

Capítol 2. Arma subtil. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 4. El bon ús dels instruments. El poder del diner.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte