Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Capítol 1. La monetització humana. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 3. Les dues cares de la moneda. El poder del diner.

Capítol 2. Arma subtil.

Amb la moneda, en ella o per ella, les relacions entre individus, nacions i societats creixen o minven, s'equilibren o es desequilibren, esdevenen justes o es corrompen.

Amb una moneda es paga el traïdor i l'assassí, i amb la mateixa peça es compra menjar i es paga l'artesà. Amb uns bitllets es contribueix a vèncer en unes eleccions i amb els mateixos se sotmet subtilment el guanyador. Per ella es treballa, es roba, s'inverteix, es destrueix, es fa la guerra i es firma la pau, s'estima i s'odia.

Que amb i per la moneda es faci de tot i molt no és cap novetat. L'experiència de cada dia i la majoria de les grans notícies sempre estan impregnades «d'interessos econòmics» i «d'afany de lucre» que es mouen més o menys legalment o legítimament.

Però hi ha un altre aspecte que en general és poc conegut: en ella mateixa, la moneda fa miracles o desastres. Que sigui abundant o escassa provoca inflació o deflació, creixement de la producció i del consum o tancament de fàbriques.

Com s'inventa la moneda? És aquesta una pregunta cabdal. Com es crea o es destrueix moneda? Quina relació té la moneda amb la inflació? Aquests són temes plens de misteris. Tothom sap que en cada Estat hi ha una entitat que emet moneda (peces i bitllets). Però també tothom experimenta que pot moure molts diners a través de xecs, targetes i comptes corrents sense que apareguin per enlloc els corresponents bitllets.

Tot aquest tema és molt complex i, per no entrebancar-nos, el deixarem per a més endavant (capítol 7). De moment, només ens cal retenir que els bancs, quan concedeixen un crèdit, estan «inventant diner». I que en les nostres societats occidentals el paper moneda no representa més d'un 10 per cent del diner que es mou cada any. Només augmenta en funció del diner negre. «l'acaparament de diner en efectiu per part dels espanyols que valen escapar-se d'Hisenda i l'expansió de l'economia submergida, amb més transaccions en efectiu, són les causes que s'hagi elevat la quantitat de bitllets i monedes en mans dels particulars i d'empreses [...] de 2,3 bilions de pessetes el 1987 a 4,4 bilions el 19911».

El que sí que ens convé és adonar-nos que aquests misteris de la moneda vénen de molt lluny. I que, els qui els coneixen, acostumen a usar-los com una arma subtil, embolcallada de ritus, d'encens i de marbre. És una arma poderosíssima i, alhora, desconegudíssima pel poble, que en pateix les conseqüències sense adonar-se'n.

Patim una sèrie de problemes de difícil comprensió i, per tant, d'encara més difícil solució. Per exemple, com és possible que costi tant de controlar la inflació monetària? Com és possible que sense benefici aparent per a ningú hi hagi crisi de sobreproducció –d'excedents– i alhora hi hagi milions de persones que estan condemnades a la misèria i al subconsum?

Una lectura de la Bíblia pot ser un bon consol en moments de desesperació. Provem-ho. La selecció del text i gran part dels comentaris són de Lluís Maria Xirinacs (19832) Anem al capítol 41 del llibre del Gènesi i llegim.

Verset 44: «El faraó digué a Josep: jo sóc el faraó, però sense el teu permís ningú no aixecarà la ma ni el peu a tot el país d'Egipte».

Tot el text que citarem és segurament el nucli més autèntic, datat al voltant del 1.700 abans de la nostra era, a l'entorn del qual un redactor tarda ha teixit la novel·la de Josep i els seus germans. El relat fa referència a l'època en que Egipte fou envaït pels pobles pastors hicses, predominantment semites. Sabem que hi hagué, en aquest període, un faraó anomenat Josef-el i un altre, Jacob-el. El redactor simula que Josep no és més que un lloctinent del faraó, perquè l'Egipte, per als jueus, és un lloc de depravació. No és edificant que un faraó d'Egipte sigui jueu. Cal, però, lloar la «saviesa» de Josep com a home d'Estat. El relat mostra clarament com l'Estat no és el servidor del «bé comú» sinó que defensa uns béns superprivats: els de la casta o grup dominant. Josep, aparent lloctinent del faraó, és realment un autèntic «banquer central» que, tot fent créixer les economies del «banc central», es cobrarà les seves comissions sense ni saber-ho el faraó.

Verset 46: «Després Josep va sortir de la presencia del faraó i va recórrer tot el país d'Egipte».

Josep, intel·ligent, no es deixa portar per apriorismes o per idealismes, resultat freqüent de l'embriaguesa del poder. Té el cap clar. Cerca informació, segurament mal quantificada perquè ja era vigent la moneda anònima de metalls, però intuïtivament descobreix l'augment espectacular de producció. O bé, malpensant, genera la sobreproducció i frena la circulació de nou diner (crea subconsum).

Verset 47: «Durant els set anys d'abundància la terra va produir amb profusió».

La situació de sobreproducció espontània o d'infracapacitat de compra provocada descriu una situació deflacionària clara: hi ha més producció que consum.

Verset 48: «I ell va aplegar tots els queviures dels set anys d'abundància que hi hagué al país d'Egipte i diposità els queviures a les ciutats, col·locant a cada població els queviures dels camps del voltant».

Apareix aquí el quadre de l'imperialisme del faraó sobre totes les polis (a Egipte en deien nomos). Es veu també com cada polis controlava un «municipi» agrícola del qual era el centre. El temple de cada polis era el magatzem de tots els productes del camp. Un bon exemple d'aquesta funció és, entre d'altres, el grandiós temple-magatzem de Cnossos, centre de l'illa de Creta.

Verset 49: «Josep va emmagatzemar el blat com la sorra del mar en tal quantitat que renunciaren a fer-ne el compte, ja que ultrapassava tota mesura».

És molt possible que no aplegués el blat per la força. Senzillament, el compra amb diner inventat –l'Estat és fort– a base d'apuntar un número –reconeixement de deute– en uns comptes corrents que cada temple obria a favor dels pagesos del territori de la polis corresponent. Cal adonar-se que la compra es fa a la baixa, a un preu superbarat a causa de la deflació escandalosa que «es patia». Per tant, en cada compte corrent s'inscrivien pocs diners i, en canvi, el blat ni es podia comptar!

Gènesi, capítol 47 (continuació del capítol anterior en l'original).

Verset 13: «Ja no hi havia pa enlloc del país de tan greu que era la fam. El país d'Egipte i el de Canaan defallien a causa de la fam».

L'imperialisme dels semites mesopotàmics es manifesta de nou amb tota la seva subtilesa. Per primera vegada, Egipte té Canaan supeditat. En aquesta àrea imperialista econòmica «apareix» o «es provoca» la inversió de la crisi, que és una altra crisi: de la deflació es passa a una inflació terrible. La relació entre producció i poder de compra s'inverteix. Ara no hi ha blat i el diner no serveix per a res. Resultat: la gent es mor de fam.

Verset 14: «Josep, mentrestant, aplegava tot el diner que hi havia al país d'Egipte i al de Canaan, a canvi del gra que compraven, i duia aquest diner a la casa del faraó».

Ara el «banc central» feia l'operació contraria: retirar diner en circulació amb l'excusa que provoca inflació. Venia el blat amb preus a l'alça, a un preu supercar a causa de la inflació escandalosa que «es patia». En els comptes corrents del poble s'havien inscrit diners a la baixa i ara es retiraven a l'alça: aviat es consumí el diner anotat i calgué que el poble lliurés el diner efectiu amagat «sota la rajola». Tanmateix, tota aquesta operació, fins aquí, potser tenia la justificació de voler neutralitzar la inflació galopant!

Verset 15: «Quan s'hagué acabat el diner del país d'Egipte i del de Canaan, tot l'Egipte anà a dir a Josep: «Dóna'ns pa. És que hem de morir davant teu perquè ja no tenim més diners?»».

Verset 16: «Josep els digué: «Ja que no teniu més diners porteu el vostre bestiar i jo us donaré pa a canvi del vostre bestiar»».

Verset 17: «Dugueren, doncs, el bestiar a Josep i aquest els dona pa a canvi dels cavalls, del bestiar petit i gros i dels ases. Així és com, a canvi de tot el bestiar, els procurà pa aquell any».

Ves per on, l'Estat ja s'ha apropiat de tot el bestiar d'Egipte tot deixant anar el pa, engruna a engruna. I tot gràcies a una pura invenció de diner!

Verset 18: «Quan acaba aquell any, tornaren a trobar-lo l'any següent i li digueren: «No podem pas amagar al nostre Senyor que el diner s'ha acabat i el bestiar és possessió del nostre Senyor. A disposició del nostre Senyor no queden sinó els nostres cossos i les nostres terres»».

Verset 19: ««És que hem de morir davant teu, nosaltres i les nostres terres? Pren-nos, doncs, a nosaltres i a les nostres terres a canvi de pa: serem esclaus del faraó, nosaltres amb les nostres terres. Però dóna'ns llavor per sembrar, que visquem i no morim i les nostres terres no es converteixin en un ermàs».

Verset 20: «Josep va adquirir així per al faraó totes les terres d'Egipte, ja que els egipcis venien cadascun el seu camp, de tant que els empenyia la fam. Així les terres es convertiren en propietat del faraó».

Ara l'Estat imperialista egipci, per obra del seu ministre d'Economia, s'apropia de totes les terres. No es tracta de la socialització de la terra. Es tracta de convertir la terra en propietat privada de l'Estat. I, aquesta vegada, no per dret de conquesta, sinó per compra legal amb diners inventats.

De canvi elemental en canvi elemental, d'any en any, de crisi en crisi, el poble no s'adona que li ho van prenent tot en una mena de ruleta infernal. No és altre el mecanisme del «deute extern» que té en via d'expropiació la majoria de països empobrits del món.

Verset 21: «I sotmeté el poble a l'esclavitud d'un cap a l'altre de l'Egipte».

Finalment es consuma l'apropiació amb la reducció a l'esclavitud de tot el poble. L'esclavitud és un dels signes inequívocs dels imperialismes històrics. De primer foren esclaus de guerra, esclaus vençuts. Després vingué l'esclavitud per causa econòmica: aquells que no poden pagar els deutes. Finalment aparegué la cacera pura i simple de l'home per l'home amb vista a obtenir ma d'obra abundant.

Verset 22: «Tan sols no adquirí les terres dels sacerdots, ja que aquests tenien del faraó una renda i vivien de la renda que els passava el faraó. Per això no vengueren les seves terres».

Karl Marx.Al capdavall es descobreix la mare dels ous! Santa innocència la del cronista jueu. Els sacerdots, uns pobres rendistes, com els jubilats! S'haurien mort pobrissons, si es venien les terres per viure com els altres? Marx deia que l'Estat no és una institució pública al servei del bé comú sinó una institució privada d'aparença pública al servei de la classe dominant. Caps d'Estat, ministres, Administració, Exèrcit... són uns «pobres» homes al servei de la classe dominant, que rarament es mostra. Fa donar la cara als «pobres» homes que «manen». Aquí, per un moment, entre núvol i núvol hem vist el sol lluent d'or: la casta sacerdotal-banquera que està darrera la gran operació de Josep i del faraó. Ells no venen llurs terres senzillament perquè se les haurien de vendre a ells mateixos. Ridícul! I les seves rendes eren els «percentatges prudents» de la gran apropiació que s'estava efectuant. Que més volen! No és casual que el sogre de Josep fos sacerdot d'Heliòpolis, centre del culte solar que tenia un paper polític cabdal a Egipte.

Verset 23: «Després Josep digué al poble: «Mireu, us prenc des d'avui per al faraó, juntament amb les vostres terres. Aquí teniu llavor, sembreu, doncs, les vostres terres»».

Verset 24: ««A la collita, en donareu la cinquena part al faraó, mentre que les altres quatre parts us serviran per a la sembra del camp i per a aliment vostre, de les vostres famílies i de la vostra mainada»».

Verset 25: «Ells respongueren: «Ens has salvat la vida. Que trobem només favor als ulls del nostre Senyor i serem esclaus del faraó»».

Perquè l'Estat sembli una institució imperial pública al servei del bé comú es pinta la imatge del faraó bondadós, protector del poble contra la fam. El poble, sotmès a un formidable rentat de cervell, accepta voluntàriament l'esclavitud. És la desgraciada complicitat de l'oprimit amb l'opressor.

Josep manté home i terra units, perquè la terra sense home o l'home sense terra no són res.

El rendiment del 20 per cent anual net és un bon rendiment en aquells temps de lentitud productiva, comparats amb el nostre temps febril. La resta per a llavors, obres de regadiu, alimentar els bous, els treballadors, les productores de treballadors, els futurs treballadors i les futures productores de treballadors (economia de subsistència). Els parcers actuals d'extenses zones de Catalunya encara paguen la cinquena part a amos civils i eclesiàstics.

Verset 26: «Josep féu una llei, que vigeix fins al dia d'avui, segons la qualla cinquena part de la terra d'Egipte seria del faraó. Només les terres dels sacerdots no eren del faraó».

L'espoliació es legalitza. En els imperialismes, la llei, com la religió, sempre acompleix el paper d'encobridora de l'espoli amb el mantell de la justícia i d'estabilitzadora de l'opressió amb la força del dret.

Només se'n salven els sacerdots, que eren, com sabem en el cas d'Aman, els qui manaven el faraó. Eren poderosíssims i riquíssims i res no es podia fer sense ells, fins al punt que triaven els faraons.

Així treballaven aquells insignes sacerdots-banquers amb moneda anònima oficial de cara al poble i amb el domini dels comptes corrents per a l'ús de la moneda comptable inventada. Amb llurs pràctiques comprometien tota la fortuna de les nacions dominades i dels seus pobles. Variaven i alternaven les crisis inflacionàries i deflacionàries amb el senzill recurs d'inventar més o menys diner. En la inflació desvaloraven i en la deflació revaloraven la moneda oficial sense tocar-la de la butxaca del ciutadà. Els sacerdots-banquers pagaven les cerimònies fastuoses, compraven els legisladors, els jutges, els governants i els soldats. Ingressaven en les seves arques diner suat i estalviat amb gran fatic com a retorn de crèdits fets amb diner inventat.

Si ells haguessin administrat la plus-vàlua de producció sense apropiar-se-la, dedicant-la a crèdits productius i finançament comunitari, haurien fet un bon paper històric. Però si aquest relat és més que un text «sagrat» o que una «novel·la» és perquè ens descobreix una classe opressora molt subtil capaç de crear desequilibris, no pel fet d'inventar diner, ni pel fet d'administrar el diner inventat, sinó per l'apropiació i privatització dels excedents, que esdevenen una espècie de «plus-vàlua comunitària» diferent i possiblement més important que la «plus-vàlua» generada pel treball. La plus-vàlua comunitària hauria de revertir al conjunt de la societat. Aquesta hipòtesi és molt difícil de demostrar en un regim de moneda anònima i desinformativa, tant pel que fa a la denúncia com pel que fa a la possibilitat pràctica de posar a punt un sistema de distribució de la plus-vàlua comunitària. Tot és massa fosc.


Hem vist que en el mercat d'intercanvi les unitats monetàries abstractes permeten l'intercanvi, cara a cara, al moment i en equilibri.

És amb la introducció de l'instrument monetari que el mercat es modifica: es fa diferit en l'espai i en el temps. I això tant si es tracta d'un reconeixement de deute anotat en un compte corrent, com si es fa traient peces d'or d'una bossa.

És amb, en o pels instruments monetaris que la realitat humana ha estat alterada profundament. Els instruments monetaris han esdevingut una arma subtil. Henry Ford ha tenia clar: «qui aconsegueixi resoldre el problema del diner haurà fet molt més per la humanitat que els més grans estrategs militars de tots els temps3».


Notes:

1El miedo al fisco dispara el acaparamiento de billetes, «la Vanguardia», 20 març del 1991.
2XIRINACS, Lluís Maria Tercera Via. 1983. Aquest llibre inèdit fou la primera recopilació de conjunt de les aportacions d'Agustí Chalaux. Ha servit de base per a l'ordenació posterior realitzada en la col·lecció de fitxes «Disseny de Civisme».
3NITSCHE, Roland (1970), El dinero, Editorial Noguer, S. A., Barcelona, 1971, p. 7.

Capítol 1. La monetització humana. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 3. Les dues cares de la moneda. El poder del diner.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte