Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

La plutarquia i altres relats. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 2. Arma subtil. El poder del diner.

Capítol 1. La monetització humana.

La moneda ha esdevingut, de grat o per força, en moltes de les cultures contemporànies, una peça clau en les relacions humanes.

És difícil imaginar-nos el món sense moneda. Les utopies que el proposen, de moment, fracassen. Però, alhora, hi ha com una intuició que la moneda no sempre ajuda les relacions humanes, que també les embolica. Vivim en aquesta ambigüitat.

Alain Minc.Aquests darrers anys –com en certs períodes de la història de les societats monetitzades–, el «diner ha deixat de ser tabú i s'ha convertit en el llei». Aquesta frase és d'Alain Minc, el braç dret del financer Carlo de Benedetti. En el seu darrer llibre, L'argent fou, diu que «creu en l'economia de mercat, en el capitalisme i en la seva capacitat de moviment i de renovació i accepta per tant «el preu que s'ha de pagar: el pes del diner en la nostra societat». El principal problema es troba en el fet que «el nostre capitalisme no té un contramodel, s'ha descobert que només hi ha una manera de fer economia de mercat i ara s'ha de trobar, dins el mateix sistema, un contrapoder» sense el qual es «recrearan els conflictes de classes» i es posarà en qüestió la legitimitat del sistema econòmic vigent en l'actualitat. «Ha arribat el moment de dir stop, anem a derrapar». El mercat que només s'identifica amb el diner s'ha convertit en «totalitari». Avui hi ha un «salari mínim dels rics» perquè els tipus d'interès són molt superiors a la inflació. «No hi ha salari que augmenti amb la mateixa proporció1».

Després d'aquesta sorprenent denúncia, A. Minc ens sobta amb la solució: «Preconitza la instauració d'una ètica i la resurrecció de la virtut i la moral. Unes regles econòmiques i de vida que consisteixen a «no vendre ni comprar accions» i a col·locar els seus estalvis en comptes a termini»». Pel que sabem del nostre sistema econòmic, les crisis de sobreproducció o de subconsum, la inflació o la deflació, la pobresa i l'opulència... no són disfuncions fàcilment solucionables. Semblen formar part de la mateixa dinàmica del capitalisme real. Diuen que són el preu inevitable d'un sistema que afavoreix el progrés, el desenvolupament i la modernització. El socialisme real no sols no sembla haver superat aquests problemes, sinó que n'ha creat d'altres.

Els teòrics d'un i altre sistema han considerat el tema monetari com a tema secundari en l'economia. Mentre la moneda estava lligada a metalls preciosos escassos provoca problemes, però la seva emissió tenia una certa disciplina. A mesura que la moneda s'ha anat deslligant de qualsevol contrapartida real, i que l'única disciplina és la imposada per les necessitats dels estats i pels interessos dels bancs estem vivint una situació radicalment nova, sobre la qual no sabem gran cosa. «L'actitud dels economistes davant de la moneda pot semblar curiosa. Mentre es desenvolupen, durant el segle XVIII, els bancs emissors de bitllets, gràcies als quals és possible de fer una política de creació de moneda autònoma, lliure de les limitacions imposades per la producció de metalls preciosos, els economistes llancen la idea que la moneda és un fenomen secundari del qual es pot prescindir a l'hora d'estudiar les lleis econòmiques fonamentals. Aquest punt de vista, que preval des d'aleshores, no els impedeix de denunciar regularment els desordres monetaris que segons ells són la causa de la inestabilitat de les economies. Aquesta actitud paradoxal és testimoni, en tot cas, de la complexitat de la funció que té la moneda en les societats modernes2».

Mentre els teòrics discuteixen, el diner corre arreu del món, a cops d'ordinador, cercant beneficis immediats, aprofitant els tipus d'interès alts en un o altre país, comprant i venent accions que no tenen res a veure amb el valor de les empreses que les han emeses, especulant sobre propietats immobiliàries, amb primeres matèries o amb recursos naturals escassos... El diner fàcil i abundant per especular destrueix així la producció real, agreuja la depredació ecològica, condemna a la misèria milions de persones, facilita el tràfic d'influències, l'evasió fiscal, el tràfic de drogues i d'armes... Aquí i allà surten veus que alerten dels perills que l'economia especulativa, facilitada per les transaccions electròniques, pot representar per a l'economia real i per a l'Estat de dret.

Maurice Allais.Lorenzo Dionis, un professor de l'IESE, exposa la gravetat de la situació. «Em ve a la memòria l'avís que el Nobel d'Economia de l'any 1988, Maurice Allais, va donar el mes de maig a través del diari «Le Monde», en afirmar que el volum de dòlars que es transfereixen diàriament d'una mà a una altra ateny la xifra de 420.000 milions, quan les necessitats reals no passen de 12.400 milions... No hi ha cap dubte que aquests maneigs de diner inexistent, que fa rics en un dia «taurons» o «yuppies» a despit que trontolli l'empresa real, la que rendeix un servei i crea valor econòmic, no s'accepten amb facilitat. Aquests negocis ficticis ens han proporcionat el «dilluns negre» del 1987, el «divendres trist» del 1989 i el proper crac que ens pot portar els 90. Perquè en la dècada dels anys noranta, o es reforça l'economia real d'Europa i del món, o el capitalisme... tornarà a trencar-se3».

Per la seva banda el professor de política econòmica de la Universitat Keita de Tòquio «compara els mercats financers amb un gran casino habitat per especuladors atents a qualsevol possible maniobra» i afegeix «que cada vegada és més difícil controlar aquests jocs financers [...] perquè els mercats financers de tot el món estan ara sincronitzats i les transaccions estan dirigides globalment, no nacionalment. Podem preveure que la informació de les xarxes internacionals convertirà els mercats mundials en casinos en els anys 90, cosa que beneficiarà nombroses «bombolles» i incrementarà el nombre de les transaccions que no es basen en factors econòmics4».

Aquests recents crits d'alerta fets per persones que coneixen prou bé el sistema actual no fan altra cosa que afegir-se als d'altres persones que des de fa anys avisen sobre els perills d'una moneda deslligada del mercat de béns i serveis real. Pierre Mendes-France, el 1974, ja plantejava aquests problemes, però encara no s'ha trobat la manera de resoldre'ls. «Penso des de fa temps que és urgent preservar les operacions comercials i les transaccions corrents dels accidents que provoquen les migracions salvatges de capital. S'han de controlar aquestes migracions i impedir certes agitacions de pànic o d'especulació. Cal crear una espècie de policia dels moviments de capital. La tendència a la inflació només pot ser dominada si una llei clara i irresistible uneix el mecanisme monetari a les necessitats verificables de la vida econòmica i dels intercanvis5».

Al costat d'aquests processos de divorci entre l'economia real i el moviment de diners ràpids, bàsicament electrònics, continuen els fluxos de diner negre. «Com a mitjana, arriba a la Confederació Helvètica més d'una tona diària de bitllets de banc de tot el món6». Gran part d'aquest diner pot ser blanquejat del frau fiscal, del tràfic d'influències o de drogues. «Els tres grans bancs suïssos [,..] s'han defensat vigorosament de les insinuacions sobre la seva participació en la «connexió libanesa», però el Ministre d'Interior de la Confederació ha demostrat que els correus que traslladaven el diner des de Turquia a Zuric passant per Sofia, ho feien en valises dels bancs7».

Alguns problemes actuals són tan explosius que les mateixes institucions que normalment exerceixen el domini financer sobre els Estats comencen a adonar-se de l'absurd i del perill de la situació creada. «El director del Fons Monetari Internacional s'ha dirigit als governs deutors perquè resisteixin les «extravagants demandes» dels bancs creditors en la reclamació del seu astronòmic deute. Si realitzessin aquests pagaments es privarien d'importacions essencials i condemnarien els seus països a la inanició. [Aquesta] filtració ha subministrat una més gran ansietat als sectors privats de la banca dels països rics, que s'enfronten ara a les conseqüències de més d'un decenni de préstecs imprudents a governs inestables o dèbils8».

Per intentar canvis polítics, la moneda sembla un instrument clau. El president Fujimori va prometre que canviaria «la moneda del Perú com una mesura per combatre la crisi». El President sortint, Alan García, reconegué que, «En el meu govern potser s'han comes molts errors [...] però també hi hagué massa carrega emocional, hi hagué massa odi, perquè en un moment vam intentar controlar els instruments de maneig del diner9». Han passat els mesos, el canvi de moneda no es posa en pràctica i la situació no sembla millorar. Quan a causa d'una situació inflacionària –com a l'Argentina– es produeix un canvi de moneda (el peso per l'austral o l'equiparació de l'austral al dòlar), se'n modifica el nom o el valor, però no se'n modifiquen les característiques desinformatives i corruptores. Els resultats no acostumen a ser els esperats.

I l'actual tipus de moneda també és una bona eina per embolicar les coses. «La causa directa de la caiguda de la direcció federal del partit [Els Verds] foren les irregularitats financeres en la compra i la gestió de la seu central del partit a Bonn. Després d'anys d'haver-se erigit en el gran acusador de la corrupció dels altres partits parlamentaris per l'escàndol Flick i d'altres, els «verds» s'han vist desposseïts de la seva aurèola d'honradesa i de senzillesa espartana. Els «fonamentalistes» acusaren els «realistes» de capitalitzar de forma «miserable» els errors que hi havia hagut i refusaren totes les acusacions de malversació i d'irregularitats fiscals. Segons un dels dirigents radicals deposats, l'escàndol és «una maniobra preparada des de fa temps per integrar el partit en el sistema vigent i treure-li el seu caràcter revolucionari i anticapitalista10».

Abans del crac de 1929 hi havia uns sectors socials que guanyaven molts diners. Quan tot va esclatar, molts pocs van guanyar. Quasi tothom va perdre. I la crisi s'estengué arreu del món i amb ella, la guerra. Sempre és així. Un cicle infernal: guanys ràpids deslligats del mercat real, crisi, i guerra per sortir de la crisi. L'any 1929 les autoritats monetàries no volgueren intervenir a temps. Ara, ni que intervinguin dins els Estats no saben com controlar l'especulació internacional. Les esquerres i els alternatius no diuen ni fan gran cosa respecte a això. Potser continua pendent el somni que la crisi serà la fi del capitalisme, i que amb ella vindrà el naixement d'una nova societat...

El ciutadà normal, davant els problemes monetaris i econòmics, es troba depassat. No hi entén gran cosa, es fica al seu niu i confia que tot plegat siguin alarmismes. No pot acceptar el fet de pensar que va en un vaixell sense timó. S'esgarrifa. S'exculpa dient «que ho resolguin els economistes i els polítics, que per això estudien i per això cobren dels nostres impostos!».

Però al ciutadà que no vol ser un inconscient no li toca altre remei que intentar entendre una mica més el poder secret de la moneda, si vol saber en quin vaixell navega i en que pot col·laborar per evitar el naufragi.

Un origen poc clar.

Hem de reconèixer que l'origen de la moneda no és clar. I potser no pot ser-ho perquè encara no hi ha acord sobre que és la moneda. El que sí que sabem és que en diverses cultures i moments es troba un conjunt ampli d'instrments i d'objectes dels quals hi ha indicis que han tingut funcions «monetàries». Però aquests indicis es tan sotmesos al perill que tot historiador té d'interpretar el passat segons conceptes i realitats del present. I el cas de la moneda és un dels afectats per aquest perill, almenys per la pobresa dels resultats fins ara aconseguits en l'intent de trobar-ne els orígens.

En general, com anirem veient, podem dir que la moneda és un antic invent que es presenta sota diverses formes «béns-símbols», argila, eines, metalls, paper, targetes.,.), pot tenir diferents característiques (personalització, anonimat, valor intrínsec, equivalència abstracta...) i pot complir funcions vàries (unitat de compte, mitjà d'intercanvi, dipòsit de valor...). Aquest antic i curiós invent ha facilitat l'intercanvi de tot tipus de «béns i serveis» entre i dintre les cultures que han desenvolupat un grau o altre d'especialització productiva.

Les cultures comunitàries, en que predomina la reciprocitat de dons en l'interior, també han acceptat, en molts casos, una o altra forma de moneda en les relacions amb altres comunitats o amb les societats en que han estat immergides.

La literatura de divulgació d'aquest tema, sobre la qual el ciutadà i l'economista han forjat la seva idea de moneda, és plena d'afirmacions com aquestes:

«Els indicis més primitius de l'ús dels diners es remunten al bescanvi de barres de metall fet als temples babilònics als voltants de l'any 3000 a. C. Les monedes més antigues que coneixem són del segle VII a.C.». «Les formes primitives del diner variaven arreu del món. Solien ésser coses que podien aprofitar-se clarament i fàcilment, que no eren gaire grosses i sobre les quals tothom estava d'acord que eren desitjables. Els grans de cacau, les plomes, l'oli d'oliva i les pells havien estat usats com a diners. Les petxines van ésser una de les formes més corrents de moneda primitiva. Els collarets de petxines van ésser usats principalment a les illes del Pacífic. Les anelles de metalls diversos van ésser unes de les més importants monedes corrents prehistòriques; eren emprades a una bona part d'Europa i de l'Orient Mitja. Al Tibet i a la Xina les rajoles de te van ésser unes de les primeres formes de diner11».

«Van comprendre que, en lloc de canviar uns objectes per uns altres, era millor utilitzar peces de valor, petites i manejables, per canviar-les per coses. Cada cosa es canviaria per una, dues, tres o més palletes d'or segons el seu valor12». «Els herois d'Homer estimaven en bous el valor de les seves armes. Els egipcis també calculaven a base de bous, així com els germànics i els romans arcaics13».

Totes aquestes dades, exposades sense cronologia ni connexió, són un popurri que no fa altra cosa que reforçar la idea que la moneda ha sorgit amb valor intrínsec, com a tercera mercaderia, que afavoreix l'intercanvi de béns i que totes aquestes formes «primitives» no serveixen per a altra cosa que per ajudar a néixer la perfecció monetària: les peces de metall encunyades. És a aquestes que els llibres dediquen la meitat de les seves pàgines, i reserven la resta per explicar l'evolució moderna de la moneda (del paper a l'electrònica), evolució que contradiu, paradoxalment, gran part dels avantatges teòrics de les monedes metàl·liques.

Mercè, mercat, moneda.

No és funció d'aquest assaig desenvolupar un estudi històric complet sobre aquests temes, però sí intentar desmitificar una visió imposada de la moneda, generalment acceptada, però en gran part irreal. Intentarem exposar, breument, una hipotètica aproximació a les diverses expressions del fet monetari. Tota historia és una hipòtesi.

En la diversitat de cultures humanes que han viscut i viuen arreu del planeta, moltes d'elles han trobat la necessitat d'intercanviar objectes, normalment excedents, per d'altres, de que normalment són deficitàries, i això, sigui amb l'exterior (amb d'altres comunitats o societats) o a l'interior de la pròpia cultura (entre grups o individus).

Aquesta necessitat s'ha concretat durant molts segles i en molts indrets en un tipus de mercat que es fonamenta en el do recíproc, un do no quantificat per cap mesura més que per la satisfacció subjectiva dels qui intercanvien. És un mercat d'intercanvi de regals, «graciós» (en català, mercè), qualitatiu, ritual. Actualment, malgrat la destrucció que sofreixen, hi ha encara cultures que consideren aquest tipus de mercat com el més dignament humil. El mercat de la reciprocitat engendra uns valors humans (prestigi, renom, responsabilitat personal...) i socials (mantenir la pau, reconèixer les relacions de parentiu, afirmar aliances col·lectives...) que són considerats tan o més importants que el valor dels objectes «materials» intercanviats.

En el mercat de la reciprocitat, i gràcies a l'estímul d'aquests valors humans i socials, també s'acostuma a generar un tipus de competència productiva i, per tant, sobreproducció i abundància. Una abundància relativa, evidentment, als seus desitjos, que no acostumen a ser massa sofisticats ni nombrosos. El manteniment d'aquestes formes de mercat de reciprocitat no és només un problema de protecció dels «valors» de comunitats «primitives» sinó que té molt a veure amb el gran problema de la «fam», que afecta 2/3 parts de la humanitat actual. Des de l'Occident hem considerat que aquestes formes de mercat de reciprocitat i de producció per al consum eren antiquades i eren la causa dels problemes de manca de desenvolupament que patien aquestes cultures (vistos des de la nostra òptica, que pren el model occidental com a culminació de l'evolució humana!).

L'estratègia, tant capitalista com socialista, dels Estats, de les empreses i de les organitzacions no governamentals d'ajuda al desenvolupament occidentals ha estat desastrosa: s'ha intentat amb tots els mitjans de «substituir el procés de reciprocitat indígena per un procés de producció «rendible» (rendible en termes de canvi)», és a dir, «desenvolupar [...] formes de producció privatitzades o col·lectivitzades que orientin la producció indígena vers el canvi i la creació de moneda de canvi»; «és això que proposo anomenar economicidi14».

«Però altres cultures, especialment aquelles en que el mercat ha esdevingut complex i de gran abast fins al punt que s'ha perdut la confiança i el lligam ètnic que exigeix la reciprocitat, han trobat la necessitat de facilitar l'intercanvi d'una manera més satisfactòria que el mercat subjectiu-qualitatiu15».

Aquestes cultures usen el que podem anomenar, unitats monetàries, realitats totalment abstractes, que permeten fer una «regla de tres», una equivalència de valor entre dos objectes a intercanviar. De la mateixa manera que per mesurar distancies concretes utilitzem unitats de longitud convencionals i abstractes (per exemple: el metre), així, per mesurar el valor de canvi de les mercaderies concretes utilitzem unitats monetàries: aquestes són unitats de mesura convencionals, abstractes i homogeneitzadores. Constitueixen un comú denominador comptable abstracte, i permeten comparar totes les mercaderies heterogènies existents en un mercat donat. Gràcies al fet que a cada mercaderia heterogènia li és atribuït un cert nombre d'unitats monetàries abstractes homogeneïtzadores esdevé molt fàcil calcular equivalències numèriques entre diferents mercaderies.

La conseqüència immediata de la introducció d'unitats monetàries en un mercat és la determinació de valors mercantils. Aquests valors mercantils són el resultant de la comparació homogeneïtzadora entre mercaderies concretes i unitats monetàries abstractes. És a dir, són valors mixtos (concrets-abstractes).

Els preus (per exemple: 1 kg de patates val 60 unitats monetàries) i els salaris (per exemple: 1 jornal d'obrer val 4.000 unitats monetàries) són els valors mercantils directes.

En canvi, el que anomenem diner és el poder de compra que té una unitat monetaria per adquirir mercaderies concretes (per exemple: amb 1 unitat monetària puc comprar 1/60 kg de patates o 1/4.000 jornal d'obrer). Podem dir que el diner és un valor mercantil invers.

La possibilitat que en moltes cultures s'hagi usat una unitat monetària abstracta quasi no ha estat tinguda en compte com a clau d'interpretació de multitud d'objectes que es consideraven «moneda» però que no eren fàcilment adaptables a la moneda-mercaderia (tipus or), considerada l'única «veritable» moneda.

És possible que molts d'aquests objectes «monetaris» siguin o bé senyals de riquesa i de prestigi, o bé patrons de mesura de valor, En els primers casos són oferts o intercanviats en certs moments o per certs esdeveniments amb la funció social de creació i manteniment de llaços d'amistat i de relació. Mentre que, com a patrons de mesura de valor, aquests objectes no són quasi mai intercanviats sinó que són una referència abstracta, o una eina de comptar-calcular, que serveix per establir equivalències entre mercaderies.

Aquesta hipòtesi ens permetria situar l'ús del «bou» (a Grècia, Egipte, Germània i la Roma arcaica) com a unitat monetària abstracta, com a unitat de referència que permetia establir «regles de tres» entre dos objectes a intercanviar, Aquesta hipòtesi sembla molt més coherent que no la de l'ús del «bou» com a moneda-mercaderia que cal dividir, intercanviar i transportar per cada canvi! Si això fos així, descobriríem un gran malentès que ha embolicat les coses fins avui.

La majoria de les vegades, la documentació que posseïm és insuficient per poder confirmar amb prou base aquesta interpretació. En gran part, aquesta dificultat procedeix del fet que els estudis realitzats acostumen a estar orientats per la visió «moneda-mercaderia» i no per la hipòtesi «unitat monetària abstracta». Malgrat aquestes dificultats, hem seleccionat un parell d'exemples que semblen anar en la direcció indicada.

Els habitants de les illes de l'Almirallat (Malàisia) poden avaluar tots els seus béns en petxines i dents de gos. En els intercanvis corrents, però, les petxines i les dents de gos no s'utilitzen gairebé mai, mentre que el seu ús és obligatori en els intercanvis rituals.

Entre els Lele de Kasai (Congo), la tela de ràfia constitueix el patrimoni nupcial que tot home que es vulgui casar ha de posseir. Però, a la vegada, els béns que són objecte d'intercanvi no ritual poden avaluar-se en unitats de la tela de ràfia. En aquests intercanvis, doncs, la tela de ràfia no intervé com a mercaderia concreta, sinó únicament com a patró de valor.

El cas més significatiu és el relatat per l'explorador francès del segle XIX, L. G. Binger, que transcriu així la conclusió d'un negoci entre dos comerciants del nord de Ghana (on, com a gran part d'Àfrica, s'usaven cauris –conquilles– com a moneda): «La carbassa de sal val 2.000 cauris, 100 kola valen 1.000 cauris. Et donaré, doncs, 200 kola per una carbassa de sal16».

Fins aquí hem vist dues formes diferents de resoldre els problemes dels intercanvis. El mercat de reciprocitat (sense moneda) i el mercat d'intercanvi (amb unitat monetària abstracta per comptar equivalències). Ara bé, algunes cultures, per la seva complexitat creixent i la fluctuació dels valors mercantils –preus, salaris i, per tant, diner–, han considerat necessàries unes noves modalitats d'intercanvi. Aquestes cultures van cercar uns instruments que permetessin unes transaccions més ràpides, més còmodes, més àgils, més precises, més segures... que les que oferia el mercat d'intercanvi (només amb unitat monetària abstracta).

Aquestes cultures inventaren els instruments monetaris. Amb aquests, hom pot substituir l'intercanvi directe de mercaderies per un sistema de canvi diferit en l'espai i en el temps. Servint-se dels instruments monetaris esdevé possible obtenir la mercaderia desitjada sense donar cap altra mercaderia a canvi.

Els instruments monetaris són, doncs, un «reconeixement de deute» que pot concretar-se, en l'extrem, de dues maneres ben diferents:

O bé com un document enregistrat en un sistema de comptes corrents personals, que permet compensar les unitats monetàries de cada acte de compra-venda.

O bé com una moneda-mercaderia amb valor suficient per ser acceptada com una penyora d'igual valor que el de la mercaderia venuda, penyora que permet comprar una altra mercaderia en un altre moment.

A la definició i diferenciació d'aquests dos tipus d'instruments monetaris dedicarem gran part dels capítols següents. Com veurem, és possible que l'instrument monetari basat en una espècie de «comptes corrents personalitzats» fos anterior al basat en la «moneda metàl·lica». Però també és molt probable que, en un mercat en expansió constant, el sistema de registres en comptes corrents esdevingués, tard o d'hora, carregós, lent i insuficient i que, per tant, apareguessin els instruments monetaris més coneguts històricament a Occident: la moneda metàl·lica (o qualsevol altra forma de moneda-mercaderia amb valor intrínsec).

De moment, doncs, només cal retenir que, a grans trets, hi ha diferents tipus de mercat en relació amb el no ús o l'ús d'un tipus de «moneda» o d'un altre:

Mercat de reciprocitat sense moneda.

Mercat d'intercanvi amb unitat monetària abstracta.

Mercat de canvi amb unitat monetària abstracta i amb instrument monetari («comptable» o «metàl·lic»).

El mercat de canvi basat en l'ús d'instruments monetaris és el que ha predominat en la majoria de civilitzacions, és a dir, allà on la cultura de ciutat, sense o amb Estat, ha substituït les altres organitzacions culturals, principalment comunitàries. Són els instruments monetaris els que han envaït la majoria de relacions humanes contemporànies, fins i tot, amb més o menys incidència, en les cultures comunitàries, de manera que l'estudi més acurat de les funcions dels diferents tipus de moneda (amb els seus perills i possibilitats) esdevé peça clau per a la comprensió i l'intent de resolució d'una part important dels conflictes humans.

Podem dir, seguint la més pura tradició, que la moneda té, principalment, tres funcions:

Primera. Unitat de compte (facilita l'equivalència).
Segona. Mitjà de pagament (facilita l'intercanvi).
Tercera. Dipòsit de valor (facilita l'estalvi i la inversió).

Les dues primeres funcions, com veurem, són bastant independents del tipus d'instrument monetari utilitzat. És a dir, tant es poden acomplir amb monedes d'or, com amb un sistema de xecs i anotacions en comptes corrents. Però, en canvi, els seus resultats socials i econòmics són diferents en un o en un altre cas.

La tercera funció sí que depèn del tipus d'instrument monetari, ja que en la mesura que aquest compleixi malament la funció de reserva, la gent es veurà obligada a treure-se'l del damunt i tornar al bescanvi –típic de moments d'alta inflació–. Mentre que si l'instrument tendeix a acomplir bé la funció de reserva, la gent tendirà a atresorar-lo com a riquesa, se'n reduirà la circulació i es dificultarà que la moneda pugui fer la seva funció d'intermediària dels canvis.

A aquestes tres funcions dels instruments monetaris, caldrà afegir-hi una quarta funció, fins ara menystinguda, però fonamental per aprofitar les possibilitats de la moneda electrònica:

Quarta. Sistema d'informació (facilita la macroeconomia i l'Estat de dret).


Notes:

1Alain Minc propone un cambio radical en el sistema capitalista, «El Periódico», 11 de febrer de 1990.
2«El Correu de la Unesco», febrer 1990.
3Economia real i economia especulativa, «Actualidad Económica», 25 de desembre del 1989.
4Una rápida globalización económica, «El Periódico», 14 de gener del 1990.
5El nuevo camino de la economía mundial, «Actualidad Económica», 25 de maig del 1974.
6La banca suiza teme que el escándalo del blanqueo de dinero del narcotráfico afecte a su prestigio, «La Vanguardia», 8 de novembre del 1988.
7Los socialistas exigen que se confisque el dinero sucio, «Cinco Días», 21de novembre del 1988.
8La deuda del Tercer Mundo devora los beneficios de los bancos privados, «La Vanguardia», 1 de març del 1990.
9Fujimori ofrece un gobierno de unidad nacional, «El País», 11 de juny del 1990.
10Los «verdes» de la RFA ante el cisma, «El País», 6 de desembre del 1988.
11REDDEN, Richard (1976), Els Diners, Plaza & Janés, Barcelona, 1978, pp. 3-4.
12IBAÑEZ, Francisco, La historia dels diners, La Caixa, Barcelona, 1989, p. 6.
13NITSCHE, Roland (1970), El dinero, Editorial Noguer, S. A., Barcelona, 1971, p. 11.
14TEMPLE, Dominique, Alternatives au Développement, Centre Interculturel Monchanin. Montreal, 1989, p. 97.
15GRAU, Magdalena, Moneda telemàtica i estratègia de mercat, Centre d'Estudis Joan Bardina, Barcelona, 1985, capítol 2. En aquest text s'exposen les bases de la crítica a la moneda actual i els fonaments d'una moneda racional. És el primer estudi recopilador de les aportacions d' Agustí Chalaux sobre aquests temes.
16«El Correu de la Unesco», febrer 1990.

La plutarquia i altres relats. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 2. Arma subtil. El poder del diner.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte