Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Has sentit mai parlar de Curitiba?

Diumenge, 15 de juliol del 2001.
Has sentit mai parlar de Curitiba?
Dario Fo i Franca Rame News...
El C@C@U del diumenge de Dario Fo, Franca Rame i Jacopo Fo.

No, tampoc nosaltres no coneixíem aquesta història fins fa una setmana. L'hem descobert llegint «Capitalisme natural» de Paul Hawken, Amory i Hunter Lovins. És realment increïble que no se sàpiga res perquè Curitiba és una de les més grans experiències de canvi social que mai ha estat realitzada.

Curitiba no és una petita comunitat alternativa. És una ciutat de gairebé dos milions i mig d'habitants. Es troba al sud de Brasil. Tampoc no es tracta d'una història nova: Funciona des de fa trenta anys. En el 1971, en plena dictadura feixista, una sèrie de casualitats els dugueren a la designació de Jaime Lerner com a alcalde de la ciutat. L'elegiren perquè era un inofensiu expert d'arquitectura. Un home de trenta-tres anys que no es va comprometre mai políticament i que semblava l'ideal per posar d'acord les moltes faccions en el poder.

Jaime Lerner, primer, va trigar una mica a organitzar-se i, després, en el 1972 va decidir crear la primera illa de vianants del món. Lerner sabia que tenia en contra bona part de la ciutat. Els comerciants estaven terroritzats amb la idea que els seus negocis fossin perjudicats per la prohibició d'accés dels cotxes al centre. I els automobilistes detestaven la idea d'haver d'anar caminant fins al centre. Els adversaris diuen que va tenir por que un requeriment judicial pogués aturar la seva iniciativa. El fet és que els treballs s'iniciaren justament un divendres, una hora després del tancament del tribunal. Una horda d'obrers va envair el centre de la ciutat i començaren a instal·lar fanals i testos, repavimentaren els carrers i cavaren bancals plantant arbres. Treballaren ininterrompudament durant quaranta-vuit hores. Quan el primer contingent va caure exhaust fou reemplaçat per un segon batalló d'obrers i així successivament. El dilluns al matí, quan el tribunal va reobrir, els treballs estaven enllestits. Creiem que en la història del planeta cap obra pública mai no ha estat realitzada de manera tan veloç.

Jaime Lerner.
Jaime Lerner.

Els ciutadans de Curitiba quedaren bocabadats. S'havien plantat milers de plantes en flor. Una cosa mai vista. I la població va començar a arrencar totes les flors per a endur-se-les a casa. Però Lerner ho havia previst i ja tenia llestos equips de jardiners que reemplaçaren tot seguit les plantes. Això va durar uns dies però, al final, els ciutadans van deixar de robar les flors. A més els comerciants estaven sorpresos en adonar-se que el centre ciutadà, transformat en un saló, activava les vendes. I, quan el dissabte següent, un seguici de cotxes de l'Automòbil-club va intentar envair l'illa de vianants es trobà amb l'impossibilitat de fer-ho perquè milers de nens estaven pintant grans tires de paper que cobrien bona part del sòl. Des d'aleshores, cada dissabte els nens de la ciutat es troben a l'illa de vianants per cobrir de dibuixos meravellosos enormes rotlles de paper estesos pel sòl.

Vista de Curitiba.
Vista de Curitiba.

La segona operació de Lerner fou la de crear un sistema revolucionari de transport amb carrers principals reservats als autobusos i rampes especials cobertes (de tubs transparents) que posaven la voravia al mateix nivell dels transports públics, permetent als passatgers entrar dins l'autobús sense pujar esglaons i, per tant, més ràpidament. Aquestes rampes també permetien la possibilitat d'accedir als usuaris de cadira de rodes als transports públics. Es va donar una particular atenció als enllaços dels barris pobres de la ciutat; s'adquiriren autobusos compostos de tres vagons, amb portes més grans que s'obrien en correspondència amb les portes correderes dels trams coberts. Per a reduir costos i temps, també foren abolits els cobradors i es va decidir confiar en el fet que si els transports funcionen realment bé el ciutadà paga el bitllet de bon grat. Mercès a aquestes innovacions, els temps de recorregut dels autobusos de Curitiba són tres vegades més ràpids i transporten en una hora el triple de passatgers, amb una relació, entre diner invertit i els passatgers, superior al 69%. Pràcticament crearen un extraordinari metro a cel obert.

Autobús turístic de Curitiba.
Autobús turístic de Curitiba.

Les autovies de Curitiba transporten vint mil passatgeres per hora (més dels que viatgen en els mitjans públics de Nova York). Els autobusos recorren cada dia una distància igual a nou vegades la volta al món. Río té un metro que transporta un quart de passatgers i costa dues-centes vegades més.

Mercès a aquesta gestió cautelosa dels costos, les línies de transport s'autofinancen només amb el cost dels bitllets (unes mil lires), amortitzen els costos promig d'un parc que costa quaranta-cinc milions de dòlars, ofereixen beneficis a les deu empreses que tenen en contracte el servei i recompensen el capital invertit amb uns guanys del 12% anual. L'autorització concedida als gestors del servei és revocable a l'instant.

Els bancs, contraris a col·laborar amb altres administracions locals, estan ben disposats a prestar diner a l'Ajuntament de Curitiba. Els transports són tan eficients que en el 1991 un quart dels automobilistes de la ciutat va renunciar a posseir un cotxe i el 28% dels passatgers, tot i posseir-ne un, va preferir no usar-lo. I això malgrat que el tràfic és molt fluid i els embussaments inexistents.

Entrada lateral del mercat municipal de Curitiba.
Entrada lateral del mercat municipal de Curitiba.

A aquest rebuig en massa del cotxe també hi contribueixen cent seixanta quilòmetres de carrils per bicicleta. Iniciar la reforma de la ciutat començant pels transports, per Lerner era fonamental perquè ell teoritzava que res no influeix més ràpidament en la consciència dels ciutadans que l'eficiència dels mitjans públics.

Però la reforma no s'ha aturat en els transports. El problema del barraquisme i la misèria ha estat afrontat trobant sistemes simples capaços d'oferir, a llarg termini, efectes positius immediats i un canvi radical de la cultura. És la imaginació de les solucions el que sobta més. Semblen boges però contenen una eficiència enorme. Hi ha serveis de distribució quotidiana de menjar gratuïts. S'han construït catorze mil cases de protecció oficial. Però s'ha procedit també a la distribució de petits trossos de terra per a horts i per a construir cases. Els materials de construcció s'adquireixen amb un finançament municipal a llarg termini que és retornat amb pagaments mensuals equivalents al cost de dos paquets de cigarrets. Cada nova casa rep després, com a regal de l'Ajuntament, un arbre fruiter i un d'ornamental. L'Ajuntament també ofereix una hora de consultoria d'un arquitecte que ajuda les famílies a construir-se cases més confortables i harmonioses. Els barris pobres de Curitiba són els més bells del món.

Existeix un servei de furgonetes que circulen per la ciutat intercanviant dos quilos d'escombreries separades (recollida selectiva) per un val de compra que permet adquirir un quilogram de menjar (o bé quaderns, llibres o bitllets pels autobusos). Així el 96% de les escombraries de la ciutat són recollides i reciclades. Això ha permès estalviar milions de dòlars per a construir i administrar un abocador. A causa de la neteja de la ciutat i d'una millor alimentació de la població pobre s'ha aconseguit també una gran millora de la salut.

La taxa de mortalitat infantil és un terç respecte a la mitjana nacional. Hi ha trenta-sis hospitals amb quatre-mil cinc-cents llits, medicines gratuïtes i assistència mèdica distribuïda per tot el territori. Hi ha vint-i-quatre línies telefòniques a disposició dels ciutadans per a informacions de tot tipus. Una d'aquestes línies proveeix als ciutadans més pobres dels preus corrents de dos-cents vint-i-dos productes bàsics. D'aquesta manera es garanteix als consumidors que no siguin víctimes de comerciants deshonestos.

També hi ha trenta biblioteques de barri amb set mil volums cadascuna. S'anomenen «Fars del saber» i són casetes prefabricades i dotades d'un tub a tires blanques i vermelles de quinze metres d'alçària. Sobre el cim de la torre, hi ha una bombolla de vidre des de la qual un policia controla que nens i gent gran puguin anar a la biblioteca tranquil·lament. Hi ha vint teatres, setanta-quatre museus i centres culturals i les cent vint escoles de la ciutat ofereixen cursos nocturns.

S'organitzen cursos de formació professional per a deu mil persones a l'any. El «Telèfon de la solidaritat» serveix per a recollir electrodomèstics i mobles usats per a que els arreglin els aprenents artesans i es revenen a baix preu en els mercats o es regalen.

Mercès al microcrèdit, un cop apresa una professió, els joves poden establir-se. També s'ajuda als qui volen ser venedors ambulants facilitant la concessió d'autoritzacions. I és precisament la lògica amb la qual s'enfronten els problemes el que és diferent. Per exemple, les accions d'un grup de joves vàndals que arrencaven flors del jardí botànic foren interpretades com una sol·licitud d'ajut i els nois foren contractats com ajudants de jardiners.

Una altra de les grans iniciatives de Lerner ha estat la de crear desenes de parcs dotats de petits llacs i plantar arbres per tot arreu. Curitiba és la ciutat més verda del món. En fi, un paradís amb el 96% d'alfabetització (en el 1996). Els habitants que tenen un títol d'estudis superiors són el 83%. La ciutat té un terç menys de pobres que la resta del Brasil i la mitjana de vida arriba a setanta-dos anys, grosso modo com en els EUA, però amb una renda per càpita que arriba només al 27% de la dels Estats Units. Així que, per ser una ciutat del Tercer Món no està malament...

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se perquè l'experiència de Curitiba no és coneguda a Itàlia. Hem realitzat una recerca i ens han dit que fa anys la revista «Nuova Ecologia» va publicar un llarg article sobre aquest miracle de l'honestedat creativa. I també l'«Espresso» va parlar d'això. Aleshores com és que Curitiba no s'ha convertit en un exemple a imitar? Per què no s'han convertit aquestes tècniques enginyoses i entusiasmants en el cavall de batalla de la nostra esquerra? Què tenen els nostres polítics? És que estan desproveïts de sentit pràctic? Estan malalts de seriositat? Ja no saben somiar?


Enllaços relacionats:

El millor president de l'Argentina: article històric d'Arturo Illia. Pablo Mendelevich.

Paraules de Mario de Sábato sobre la llibertat humana.

«Abordant això gris, que sembla la teoria», escrits de Jorge Aniceto Molinari.

Publicacions d'en Lluís Maria Xirinacs. Vida, obra i pensament.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte