Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Pròleg. El primer antecedent de l'escriptura. Índex. El primer antecedent de l'escriptura. Fitxes de fang procedents de Susa. El primer antecedent de l'escriptura.

El primer antecedent de l'escriptura.

Investigación y ciencia. Agost del 1978. Número 23.
Denise Schmandt-Besserat.

Abans que els sumeris inventessin l'escriptura, a l'Àsia occidental es portaven els comptes mitjançant fitxes d'argila de divers format distintiu. Pel que sembla, aquestes fitxes van originar els ideogrames sumeris.

Què és el que va conduir a l'escriptura?. L'art escriptural mateix és un bon exemple del que els estudiosos del passat denominen invenció independent, ja que s'han desenvolupat de forma aïllada sistemes d'escriptura en èpoques diferents i en diferents parts del món. Per exemple, pot remuntar un sistema determinat -el ideogràfic xinès- fins al seu origen en signes arcaics gravats en ossos escapulars d'ovella o closques de tortugues, en el segon mil·lenni abans de Crist, a manera d'instrument per a plantejar preguntes al cel. Uns 1.000 anys més tard, un sistema d'escriptura totalment independent va sorgir just a l'altra punta del món, a Amèrica Central. Aquesta escriptura combinava un senzill sistema de notació numèrica amb complicats jeroglífics i era emprada, principalment, per assenyalar les dates de diversos esdeveniments d'acord amb un elaborat sistema de calendari.

Tant l'escriptura xinesa com la maia van ser invencions relativament tardanes. Algun altre sistema d'escriptura ha d'haver estat el prime, i és a partir d'aquest punt inicial d'on podem començar la recerca dels antecedents de l'art escriptural. Normalment, s'assigna als sumeris de Mesopotàmia el mèrit d'haver estat els primers a escriure textos. Cap al darrer segle del quart mil·lenni abans de Crist, els funcionaris de les ciutats-estats sumèries com Uruk havien desenvolupat un sistema per assentar xifres, pictogrames i ideogrames sobre superfícies d'argila preparada a l'efecte (un pictograma és una representació més o menys realista del objecte que se suposa que representa, un ideograma és un signe abstracte).

En Uruk, el 1929 i 1930, un equip d'arqueòlegs alemanys dirigits per Julius Jordan va treure a la llum nombrosos exemples d'aquests assentaments arcaics. Els textos, uns mil en total, van ser analitzats per primera vegada per Adam Falkenstein i els seus col·laboradors. Actualment, descobriments addicionals han incrementat el nombre total de textos de la pròpia Uruk i d'altres llocs, però realitzats a l'estil d'Uruk, fins a la xifra d'uns quatre mil, i els esforços pioners de Falkenstein estan sent continuats per Hans J. Nissen, de la Universitat Lliure de Berlín, i la seva col·laboradora Margaret W. Green.

Encara que les formes d'argila emprades pels escribes d'Uruk són conegudes universalment com tauletes, terme aquest que té connotacions de quelcom pla, en realitat són convexes. Cada signe s'inscrivia en l'argila mitjançant un estil o càlam de fusta, os o ivori, amb un dels seus extrems rom i l'altre agusat. Bàsicament, els caràcters eren de dos tipus. Els signes numèrics s'imprimien dins l'argila; tots els altres signes, tant els pictogrames com els ideogrames, eren incisos amb l'extrem agusat del càlam. El repertori de caràcters emprat pels escribes d'Uruk era ampli; s'estima en no menys de 1.500 signes independents.

Les hipòtesis sobre l'origen de l'escriptura postulen, en general, una evolució des del concret a l'abstracte: una fase inicial pictogràfica que, en el curs del temps i degut potser al descuit escriptori dels mestres, es fa cada vegada més esquemàtica. Les tauletes d'Uruk contradiuen aquesta línia de pensament. La major part dels 1.500 signes (Falkenstein va compilar 950 d'ells) són ideogrames enterament abstractes, els escassos pictogrames representen animals salvatges, com el llop o la guineu, o elements de tecnologia avançada, com el carro o la maça. Els textos d'Uruk segueixen, per descomptat, sense ser desxifrats majoritàriament i continuen sent un enigma per als epigrafistes. Els escassos signes ideogràfics que han estat identificats són aquells que poden ser remuntats, fase per fase, des d'un caràcter cuneïforme conegut d'èpoques posteriors a un prototip sumeri arcaic. A partir d'aquells continguts textuals fragmentaris, que aquestes identificacions permeten, sembla que els escribes d'Uruk registren, principalment, assumptes com transaccions comercials i vendes de terres. Alguns dels termes que apareixen amb més freqüència són els de pa, cervesa, ovella, bestiar major i vestimenta.

Després de les troballes de Jordan a Uruk, altres arqueòlegs van trobar textos similars en altres llocs de Mesopotàmia. Altres més es van trobar al Iran: a Susa, Chogha Mish i a paratges tan allunyats com Godin Tepe, uns 350 quilòmetres al nord d'Uruk. En anys recents, s'han exhumat tauletes escrites en l'estil d'Uruk a Síria, a Habuba Kabira i Jebel Aruda, uns 800 quilòmetres al nord-oest. En Uruk, les tauletes havien estat trobades en un conjunt de dependències del temple; de la resta, la major part van sortir a la llum a les ruïnes de cases privades, en les que la presència de segells i de taps d'argila per gerres marcades amb empremtes de segells testimonia cert tipus d'activitat mercantil.

El fet que els textos d'Uruk contradiguin la hipòtesi que la primera forma d'escriptura hauria de ser pictogràfica, ha inclinat nombrosos epigrafistes a sostenir que aquestes tauletes, tot i que tanquin l'escriptura coneguda més antiga, han de representar una fase ja avançada de la evolució de l'art escriptural. S'ha revitalitzat de nou, doncs, la hipòtesi pictogràfica. El fet que no hagi aparegut encara cap escriptura d'aquest tipus en jaciments del quart mil·lenni abans de Crist, i fins i tot de data anterior, s'explica bé suposant que l'escriptura dels primers mil·lennis es va registrar exclusivament en materials escriptorios peribles, temps ha desintegrats, com el pergamí, el papir o la fusta.

Per la meva banda, puc proposar una altra alternativa. La meva investigació sobre els primers usos de l'argila al Pròxim Orient, en aquests últims anys, suggereix que diverses característiques del material d'Uruk ofereixen claus importants per saber quins tipus de símbols visibles van precedir realment als textos sumeris arcaics. Aquestes claus inclouen: l'elecció de l'argila com a material per a documents, el perfil convex de les tauletes d'Uruk i l'aparença dels caràcters que figuren en les mateixes.

Nuzi, una ciutat iraquiana del segon mil·lenni abans de Crist, va ser excavada per l'American School of Oriental Research de Bagdad, entre 1927 i 1931. Uns trenta anys més tard, en ressenyar una anàlisi dels arxius del palau de Nuzi, A. Leo Oppenheim, de l'Institut Oriental de la Universitat de Chicago, va informar sobre l'existència d'un sistema d'assentaments que feia ús de «fitxes». Segons els textos de Nuzi, aquestes fitxes s'empraven amb finalitats comptables, es deia d'elles que estaven «dipositades», «transferides» i «suprimides».

Oppenheim va imaginar un tipus dual de sistema comptable en els textos de Nuzi: a més dels elaborats documents cuneïformes dels escribes, l'administració palatina posseïa uns comptes tangibles paral·lels. Per exemple, una fitxa d'una classe determinada podria representar cada un dels animals dels ramats del palau. Quan, a la primavera, haguessin nascut nous animals, s'afegiria un nombre igual de fitxes noves, quan es sacrifiquessin animals, es sostrauria el nombre apropiat de fitxes. Es traslladaven les fitxes d'un prestatge a un altre, probablement, quan els animals es moguessin d'una pleta o devesa a una altra, quan les ovelles fossin esquilades, i així successivament.

La troballa d'una tauleta buida, en forma d'ou, a les ruïnes del palau va reforçar la hipòtesi d'Oppenheim. La inscripció que figura a la superfície de la tauleta va resultar ser una llista de 48 animals. Aquesta tauleta buida ressonava i, quan es va obrir acuradament un extrem de la mateixa, es van trobar al seu interior 48 fitxes. Presumiblement, aquesta combinació d'una llista escrita i fitxes comptables representava una transferència d'animals des d'un servei de palau a un altre. Malauradament, no posseïm una descripció fidedigna de les fitxes, que posteriorment es van perdre.

Els arxius de Nuzi es daten entorn del 1.500 abans de Crist. El gran jaciment arqueològic elamita de Susa presenta nivells que són anteriors en més de 1.500 anys. L'excavació de Susa. duta a terme per investigadors francesos, va començar en la dècada de 1880 i continua fins avui. Sis anys després de l'informe d'Oppenheim (1958), Pierre Amiet, del Musée du Louvre, va poder confirmar l'existència d'un sistema comptable similar a Susa. Els receptacles de fitxes de Susa, a diferència dels de Nuzi, eren esferes d'argila buides. Amiet les va anomenar «bolles», fins avui, s'han trobat unes 70 d'aquestes. Les fitxes que contenen són pilots d'argila modelades en una gran varietat de formes geomètriques, que inclouen esferes, discs, cilindres, cons i tetraedres.

La troballa d'Amiet va ser de gran significació, no només va demostrar que les bolles i les fitxes existien almenys un mil·lenni i mig abans que apareguessin a Nuzi, sinó que va posar també de manifest que eren tant o més antigues que els primers documents escrits de Uruk. Més tard va quedar ben clar, per descomptat, que les fitxes al menys eren molt més antigues.

El 1969, vaig començar un projecte de recerca, l'objectiu final de descobrir quan i en quines formes va arribar a utilitzar l'argila al Pròxim Orient. La manufacturació de ceràmica constitueix, per descomptat, l'ús més familiar de l'argila, però, abans de l'aparició de la ceràmica, l'home ja estava fabricant comptes d'argila, modelant figures d'argila, modelant toves d'argila i emprant aquesta matèria com morter. Com a punt de partença del meu projecte, vaig visitar els museus dels Estats Units, d'Europa i de diverses ciutats del Pròxim Orient que posseïen col·leccions d'artefactes d'argila amb una datació de fins al setè, vuitè i novè mil·lennis abans de Crist. Aquest interval de temps, que té el seu principi fa uns 11.000 anys i acaba fa poc més de 8.000 anys, va contemplar l'establiment ferm dels primers assentaments agrícoles a l'Àsia occidental.

A les col·leccions dels museus, juntament amb els comptes, toves i figuretes, que havia esperat trobar, em vaig topar amb el que per a mi va constituir una categoria d'objectes imprevista: uns petits artefactes d'argila de formes diverses. Tal com més tard vaig arribar a adonar-me, les formes eren similars a les que Amiet havia trobat a l'interior de les seves bolles de Susa: esferes, discs, cons, tetràedres, ovoides, triangles (o formes de mitja lluna), formes bicòniques (dos cons units per la seva base), rectangles i altres formes singulars de difícil descripció. Podien haver servit també de fitxes aquests artefactes, alguns dels quals eren anteriors en 5.000 anys a les fitxes de Susa?.

Vaig començar a compilar el meu propi catàleg independent d'aquestes singularitats, recollint tota fitxa de la qual es coneixia el seu jaciment específic d'origen. En resum, vaig trobar que, mentre que totes elles eren de mida reduïda, amb dimensions mitjanes d'un a dos centímetres en la seva part més gran, moltes apareixien en dos formats diferents. Per exemple, hi havia cons petits, d'aproximadament un centímetre d'altura, i cons majors, de tres o quatre centímetres d'alçada. També hi havia discs fins, de només tres mil·límetres de gruix, i altres gruixuts, de fins a dos centímetres de gruix. Altres variacions eren patents. Per exemple, a part de les esferes completes, vaig trobar quarts, meitats i tres quarts d'esfera. Algunes de les fitxes presentaven trets addicionals. Moltes estaven incises amb línies profundes; altres tenien sobre aquestes unes petites boletes o espirals d'argila i altres més portaven someres marques circulars de punxó.

Totes les fitxes havien estat modelades a mà. Bé s'havia rodat entre els palmells de les mans una petita pella d'argila, bé s'havia estret aquesta amb les puntes dels dits. L'argila era de fina textura, però no presentava signes de preparació especial (com l'addició de substàncies reductores, una pràctica de la fabricació ceràmica que augmenta la duresa després de la cocció). Totes les fitxes, però, havien estat cuites per garantir la seva durabilitat. La major part de les mateixes presentava variada coloració, des del torrat al vermell, però hi havia algunes que van resultar grises i fins i tot negroses.

Vaig trobar que aquestes fitxes eren presents a, virtualment, totes les col·leccions dels museus d'artefactes del període Neolític de l'Àsia occidental. Un exemple extrem de la seva abundància l'ofereix la primitiva vila de Jarmo, a l'Iraq, ocupada per primera vegada fa uns 8.500 anys. Jarmo ha proporcionat un total de 1.153 esferes, 206 discs i 106 cons. Els informes indiquen, en general, que els excavadors van trobar les fitxes escampades per terra de les cases, situades en diferents llocs d'un jaciment. Si les fitxes s'havien guardat alguna vegada en recipients com cistelles o bosses, aquests s'havien desintegrat fa ja temps. No obstant això, no hi ha testimonis que suggereixin que les fitxes estaven separades d'altres artefactes i fins i tot que impliquin quina era la seva funció. Els informes indiquen que moltes van ser trobades en grups de 15 o més i que aquests grups es localitzaven a les àrees de magatzems dins de les cases.

Segons repassava les col·leccions dels museus i els informes dels jaciments arqueològics en qüestió, vaig quedar enormement perplexa per la manifesta omnipresència de les fitxes. Es poden trobat en llocs que van des del llunyà oest, com Beldibi, en el que avui és la Turquia sud-occidental, fins al llunyà orient, com Chanhu Daro, en el que avui és Pakistan. S'han exhumat fitxes fins i tot en un jaciment del vuitè mil·lenni abans de Crist a la vora del Nil, en les proximitats de Khartum.

Alhora, vaig trobar que alguns informes d'excavacions deixaven de prendre nota de les fitxes que es parlen recollit o les esmentaven només casualment. Quan es prenia nota d'aquestes fitxes, l'encapçalament podria resar: «objectes de finalitat incerta», «joguines infantils», «peces de joc» o «amulets». A tall d'exemple, les fitxes procedents de Tello, a l'Iraq, van ser interpretades pel seu descobridor, Henri de Genouillac, com amulets que expressaven el desig dels residents d'una «identificació personal». Un altre exemple apareix en l'informe de Carleton S. Coon sobre la Cova Belt de l'Iran: «Dels nivells 11 i 12 procedeixen 5 misteriosos... objectes d'argila, que no s'assemblen a res en el món, si de cas, a supositoris. Qualsevol pot conjecturar per a què es van emprar».

Existien seriosos impediments per a la captació del fet que totes aquestes fitxes eren artefactes de la mateixa classe, a causa que, quan s'enumeraven als informes de les excavacions, en general, no apareixien sota un sol capítol, sinó sota capítols diversos, segons el seu format. Per exemple, s'havien descrit els cons com figuretes femenines esquemàtiques, com a símbols fàl·lics, com peces de joc i com claus, les esferes, la major part de les vegades, eren interpretades com bales o projectils de fona.

Per haver estudiat a l'Ecole du Louvre, m'era coneguda l'obra de Amiet. No obstant això, havia compilat ja un catàleg de centenars d'aquestes fitxes, abans de reparar en com de similars a les fitxes Amiet, procedents de Susa, eren aquests artefactes d'argila de major antiguitat. Al principi, semblava impossible que pogués haver-hi una relació entre ambdós grups, un mínim de 5.000 anys separaven les fitxes d'època neolítica de les de Susa, de l'Edat del Bronze. Segons ampliava les meves investigacions per donar cabuda als artefactes d'argila més tardans, amb una datació del setè mil·lenni abans de Crist al quart mil·lenni i encara posteriors, vaig trobar, per la meva sorpresa, que s'havien trobat fitxes d'argila similars, en quantitats substancials, en jaciments representatius de tot aquest lapse de temps. Evidentment, un sistema de comptabilitat que feia ús de fitxes s'havia difós no només en Nuzi i Susa, sinó per tot l'Àsia occidental, des d'una època tan remota com el novè mil·lenni abans de Crist fins a èpoques tan properes com el segon mil·lenni.

El sistema sembla haver estat gairebé idèntic a molts altres mètodes de comptabilitat primitius, i fins i tot no tan primitius. Els filòlegs clàssics estan familiaritzats amb el sistema romà de fer «càlculs» amb còdols (calculi en llatí). Fins al final del segle XVIII, el Tresor Britànic operava encara amb fitxes per calcular els impostos. Quant a això, els pastors del Iraq fins avui en dia fan servir còdols per portar compte dels caps dels seus ramats, i l'àbac constitueix encara l'instrument normal de càlcul als mercats d'Àsia. El arcaic sistema de fitxes de l'Àsia occidental era, potser, només una mica més complicat que els seus correlats posteriors.

Considerat en la seva totalitat, el sistema tenia unes 15 classes principals de fitxes, dividides després en unes 200 subclasses, basades en la mida, marques o variació fraccional, com en el cas del quart, meitat i tres quarts d'esfera. Evidentment, cada format específic posseïa un significat propi; algunes semblaven representar valors numèrics i altres objectes específics, en particular gèneres mercantils.

No cal teoritzar sobre alguns d'aquests significats; diversos ideogrames que apareixen a les tauletes d'Uruk reprodueixen, gairebé exactament, en dues dimensions moltes de les fitxes. Per exemple, els signes arbitraris d'Uruk per als numerals, com una petita impressió en forma de con per l'un, una altra circular per al número deu i una impressió en forma d'un con major per al 60, tenen el seu correlat en les fitxes en forma de: cons petits, esferes i cons grans. Altres exemples més d'ideogrames que es compadeixen amb fitxes inclouen, sota el capítol general de gèneres, el símbol d'Uruk per l'ovella (un cercle amb una creu al seu interior), aparellat amb fitxes en forma de disc amb una creu incisa, i el símbol d'Uruk per a una peça de vestir (un cercle amb quatre línies paral·leles en el seu interior), equiparat a fitxes en forma de disc amb quatre línies paral·leles incises. Altres exemples més són els ideogrames per a metall i oli i, més clarament, els símbols pictogràfics per al bestiar major, gossos i el que, evidentment, són vasos: cada signe de les tauletes pot ser aparellat amb una fitxa de forma i marques similars. A més, les formes de molts ideogrames sumeris encara per desxifrar semblen reflectir les d'altres fitxes.

Per què va arribar a existir aquest repertori de símbols tridimensionals?. No pot tractar-se d'una mera coincidència el fet que les primeres fitxes apareguessin a les primeres fases del període Neolític, època de profunds canvis en la societat humana. Va ser llavors quan un model de subsistència anterior, basat en la caça i la recol·lecció, es va transformar per l'impacte del cultiu de plantes i la domesticació d'animals i el desenvolupament d'una forma de vida agrícola. La nova economia agrícola, encara que indubtablement va augmentar la producció d'aliments, s'hauria vist acompanyada de nous problemes.

Potser el més crucial hauria estat l'emmagatzematge d'aliments. Certa porció de cada collita anual havia de ser assignada per a la pròpia subsistència de la família agrícola i una altra porció havia de separar-se per a la collita de l'any vinent. Una altra porció més podria haver-se reservat per bescanviar amb aquells que estiguessin disposats a proporcionar productes exòtics i matèries primeres a canvi d'aliments. Sembla possible que la necessitat de no perdre de vista aquestes diferents parts i transaccions va ser suficient per estimular el desenvolupament d'un sistema de registre.

Les fitxes més antigues que es coneixen en l'actualitat són les procedents de dos jaciments de la regió de Zagros, a l'Iran: Tepe Asiab i Ganj -i- Dareh Tepe. La gent de les dues comunitats semblen haver guardat ramats i, possiblement, estaven experimentant amb collites entorn del 8.500 abans de Crist, encara que per la mateixa època continuaven practicant la caça i recol·lectant plantes silvestres. Les fitxes d'argila que van fabricar tenien formes bastant sofisticades. Hi havia quatre tipus de fitxes bàsics: esferes, discs, cons i cilindres. A més, hi havia tetràedres, ovoides, triangles, rectangles, espirals encorbades i formes animals esquemàtiques. Els subtipus comprenien mitges esferes i mitjans cons, esferes i discs amb incisions i marques de punxó. El conjunt totalitzava 20 símbols independents.

El període Neolític i el següent període Calcolític, o Edat del Coure, a Àsia occidental, es van estendre per espai de 5.000 anys. En tot aquest lapse de temps substancial, no es troben, sorprenentment, canvis de les fitxes, fet que pot indicar que bé s'adaptava a les necessitats d'una primitiva economia agrícola aquest sistema de registre. Cap al 6.500 abans de Crist, uns 2.000 anys després del naixement de les primeres comunitats agrícoles de Zagros, un altre llogaret d'Iran, Tepe Sarab, va començar a florir. L'inventari de fitxes procedents de les excavacions de Tepe Sarab no presenta cap augment en el nombre de tipus principals i sí, en canvi, un augment en els subtipus de només 20 a 28, entre els quals figura una piràmide de quatre costats i un bucrani estilitzat que, probablement. representa el bestiar major.

Va ser potser durant el període Calcolític quan els excedents agrícoles de cada membre de la comunitat van començar a reunir-se mitjançant impostos en espècie, amb la supervisió de l'excedent posada en mans de funcionaris públics com els servidors dels temples. Si les coses van així, la necessitat de portar un bon compte de les contribucions individuals, evidentment, no va suposar una modificació rellevant en el sistema de registre. Les fitxes exhumades en quatre llocs que van florir entre el 5.500 i el 4.500 abans de Crist, -Tell Arpachiyah i Tell as-Sawwan, a l'Iraq, i Chaga Sefid i Jaffarabad, a l'Iran- no reflecteixen una altra cosa que desenvolupaments menors. Apareix un nou tipus de fitxa, la de forma bicònica, i entre alguns dels subtipus unes línies i punts pintats de negre han substituït les incisions i marques de punxó.

En les primeres fases de l'Edat del Bronze, entre el 3.500 i 3.100 abans de Crist, es van donar canvis significatius en el sistema de registre. Aquest període va conèixer un avanç econòmic gairebé tan notable, en la seva pròpia forma, com el naixement de l'economia agrícola, que va establir les bases d'aquell. El nou desenvolupament va ser l'aparició de les ciutats. Els estudis de conjunt dels jaciments antics de l'Àsia occidental indiquen un dràstic augment de la població de l'Iraq i l'Iran; centres urbans amb nombrosos habitants comencen a aparèixer prop dels anteriors assentaments vilatans.

En aquesta època, van aparèixer l'especialització artesana i els començaments de la producció en massa. Els broncistes i els seus productes donen nom a aquesta Edat, però, a més dels ferrers, van sorgir també altres artesans, concentrats en diverses àrees. La invenció de la roda de terrisser va permetre el desenvolupament d'una indústria ceràmica i el producte dels diferents forns de producció massiva va arribar a distribuir-se a grans distàncies. Un corrent similar es fa patent en la manufactura d'atuells petris. El desenvolupament d'una xarxa comercial ampliada està indicat per l'aparició a l'Iraq de materials tan exòtics com el lapislàtzuli.

El desplegament d'una economia urbana, arrelada en el comerç, ha d'haver multiplicat les demandes sobre el sistema tradicional de registre. Havia d'anotar no només la producció, sinó inventaris, nolis i pagaments de salaris, i els mercaders necessitaven guardar constàncies de les seves transaccions. Cap al darrer segle del quart mil·lenni abans de Crist, la pressió d'una complexa comptabilitat comercial sobre el sistema de fitxes es va fer patent, tant en els símbols com en la forma en què es van emprar les fitxes.

Per considerar els símbols en primer lloc, sis jaciments de finals del quart mil·lenni abans de Crist, a l'Iraq (Uruk, Telb i Fara), a l'Iran (Susa i Chogha Mish) i a Síria (Habuba Kabira), ens han llegat fitxes representatives de la gamma completa de les formes primitives. A més, apareixen algunes formes noves, entre les quals hi ha les paràboles, els romboides i unes rèpliques d'atuells. No obstant això, encara més significatives que l'aparició de noves formes és la proliferació de subtipus, indicada per una varietat de marques incises sobre les fitxes. És també ara quan unes poques fitxes comencen a presentar marques aplicades: boletes o espirals d'argila afegides a les pròpies fitxes.

Els sis llocs esmentats ens han proporcionat un total de 660 fitxes que daten cap al 3.100 abans de Crist. D'aquest total, 363, és a dir, el 55 per cent, estan marcades amb incisions. La major part d'aquestes incisions són profunds solcs, realitzats a l'extrem agusat d'un càlam, els solcs estan situats a llocs visibles i amb una clara cura per la simetria. Sobre les fitxes de forma arrodonida, com esferes, cons, ovoides i cilindres, les incisions usualment corren parelles al llarg de l'equador i, d'aquesta manera, són visibles des de qualsevol costat. Sobre les fitxes planes, com discs, triangles i rectangles, les incisions apareixen només sobre una cara.

La major part de les incisions presenten un motiu de línies paral·leles, si bé es troben incisos també creus i motius entrellaçats. El nombre de línies paral·leles no sembla deure's a l'atzar: poden existir fins a 10 incisions i les freqüències dels models d'un traç, dos traços, tres traços i quatre traços, és palmària. Cal destacar que, amb l'excepció dels models de dos traços, els models amb un nombre imparell de traços són els més freqüents.

Encara que els models incisos són, amb molt, els més abundants, 26 de les fitxes, és a dir, un 4 per cent del total, presenten impressions circulars realitzades, en aparença, punxant l'argila amb l'extrem rom d'un càlam. Algunes d'aquestes fitxes amb puncions porten una sola impressió. Altres mostren un grup de 6 marques de punxó, disposades bé en una sola fila, bé en dues files amb tres impressions cadascuna.

Pel que fa als canvis en la forma en què es van emprar les fitxes, és significatiu el fet que 198 de les mateixes, és a dir, el 30 per cent del total, estiguin perforades. Aquestes fitxes perforades abasten tota la gamma dels tipus i inclouen els subtipus de la varietat sense marques, amb puncions i amb incisions. En efecte, això vol dir que es podia disposar de fitxes de tot tipus, tant en les seves formes sense perforacions com en les perforades. Les perforacions són tan reduïdes que només un fi cordill podria haver passat per les mateixes. D'entre les explicacions que poden imaginar-se, una és la de que tots aquests 15 tipus de fitxes i els seus 250 subtipus corresponents no eren altra cosa que amulets personals, que la gent de les ciutats dels primers temps de l'Edat del Bronze de l'Àsia occidental portava, suspesos de cordills, entorn del seu coll o al seu canell. Rebutjo aquesta explicació per dues raons. En primer lloc, cap de les fitxes perforades que he examinat presenta cap rastre d'haver-se emprat com a amulet, com pot ser el polit o erosió en entorn de l'orifici del cordill pel propi ús. En segon lloc, sembla absurd que tot aquest complicat repertori de formes, tan difós en la seva distribució geogràfica i manufacturat amb una uniformitat tan notable, hagi servit d'adorn personal, en el 30 per cent dels casos, i per a algun altre propòsit, en el 70 per cent restant.

Prefereixo la hipòtesi que algunes fitxes representatives d'una transacció específica fossin enfilades juntes, a manera de registre. Sembla, al menys, plausible que la complexitat de guardar constàncies en una economia urbana podria haver donat lloc a duplicar fitxes idònies per al seu enfilament.

L'enfilament de fitxes, si això és el que impliquen les fitxes perforades, seria només un dels canvis en la forma en què aquests simbòlics trossos d'argila van ser emprats a finals del quart mil·lenni abans de Crist. Un canvi molt més significatiu el constitueix la primera aparició, en aquesta època, de les bolles d'argila, o sobres, per dir, com els que Amiet va trobar com receptacles de fitxes a Susa. L'existència d'una bulla és un testimoni directe, perfectament definit, del desig de l'usuari de separar les fitxes que representen una o altra transacció. Aquest sobre podia fabricar-se amb facilitat, pressionant els dits dins d'una pella d'argila de la mida d'una pilota de tennis, si fa no fa, creant així un buit prou àmpli com perquè cabessin diverses fitxes, el sobre podia segellar després amb un pegat d'argila.

Al meu parer, no hi ha dubte que aquestes bolles van ser inventades per proporcionar a les parts d'una transacció un tipus de superfície llisa d'argila que, segons el costum sumeri, podia ser marcada amb els segells personals dels individus implicats, a manera de validació de l'acte comercial. El fet que la majoria de les 350 bolles descobertes fins al moment portin impressions de dos segells diferents, recolza la meva convicció. Amiet ha suggerit que les bolles de Susa podien haver servit com coneixements d'embarcament. Des d'aquest punt de vista, un productor rural de, posem per cas, teixits consignaria un noli d'efectius a un intermediari urbà, enviant-li juntament amb la tramesa una bulla amb un nombre de fitxes en el seu interior descriptives del tipus i quantitat de la mercaderia embarcada. Trencant la bulla, el destinatari del noli podia verificar la naturalesa del propi noli, a més, la necessitat de lliurar la bulla intacta evitaria al transportista la temptació de cisar la mercaderia en trànsit. Aquesta transferència segellada de fitxes entre socis comercials representa una forma completament nova d'emprar l'antic sistema de registre.

Aquesta innovació tenia un seriós inconvenient. Els segells impresos sobre la superfície exterior de la bulla servien per donar validesa a cada transmissió, però, si aquestes empremtes dels segells havien de conservar-se, la bulla havia de romandre intacta. Com, llavors, podria determinar-se quines fitxes, i en quin número, hi havia en el seu interior?. Aviat es va trobar una solució al problema. La superfície de la hulla va ser marcada, de manera que, a més de les empremtes dels segells que li donaven validesa, portava imatges de totes les fitxes incloses en el seu interior.

L'exemple més xocant d'aquesta pràctica el constitueix una bulla que va resultar contenir sis fitxes ovoides amb solcs. Cadascuna de les sis fitxes havia estat pressionada contra la superfície de la bulla, abans de ser introduïda en la mateixa; aquelles encaixen exactament amb les empremtes de la superfície de la bulla. Aquest mitjà de registrar en el seu exterior el contingut d'una bulla no es va practicar, però, d'una forma universal. Sobre la majoria de les bulles es feia la impressió amb el polze o amb un càlam, una impressió circular representava una esfera o un disc, una impressió semicircular o triangular hi era per un con, i així successivament.

És clar que no es van inventar aquestes marques a la pròpia bulla per substituir el sistema de fitxes de comptabilitat. Tanmateix, això va ser el que va passar. Podem imaginar molt bé el procés. En primer lloc, la innovació va prendre auge per la seva pròpia conveniència; qualsevol podia «llegir» quines fitxes, i en quin número, contenia una bulla, sense destruir l'embolcall i les seves empremtes sigilares. El que va succeir després va ser virtualment inevitable i la substitució de les pròpies fitxes per les seves representacions bidimensionals hauria estat, pel que sembla, la baula crucial entre el sistema de registre arcaic i l'escriptura. Les bolles buides, amb les seves fitxes a l'interior, haurien estat reemplaçades per sòlids objectes d'argila inscrits: les tauletes. Els munts de fitxes en sanes, cistelles i prestatges dels arxius haurien cedit el pas a signes representatius d'aquelles, inscrits sobre tauletes, és a dir, haurien cedit el seu lloc a documents escrits.

El perfil convex de les tauletes més antigues d'Uruk pot molt bé ser un tret morfològic heretat de les bolles esfèriques. El mateix pot dir-se, en la seva major part, de l'elecció com a superfície escriptoria d'un material tan poc idoni com l'argila, mitjà tou i fàcilment gargotejat, que ha d'assecar o coure, si ha de ser conservat. Poc dubte pot existir sobre la relació entre les formes i les marques de les fitxes i les preteses formes arbitràries de molts dels ideogrames d'Uruk. No menys de 33 identificacions ben definides existeixen entre els ideogrames i les representacions bidimensionals de les fitxes i més del doble són possibles.

En resum. Els primers exemples d'escriptura a Mesopotàmia poden no ser, com molts han suposat, el resultat de la pura invenció. En comptes d'això, constitueixen, pel que sembla, una nova aplicació, a finals del quart mil·lenni abans de Crist, d'un sistema de registre, que era natiu de l'Àsia occidental, des dels primers temps neolítics en endavant. Des d'aquesta perspectiva, l'aparició de l'escriptura a Mesopotàmia representa un pas lògic en l'evolució d'un sistema de comptabilitat, que es va originar fa uns 11.000 anys.

Dins d'aquesta hipòtesi, el fet que el sistema fos emprat sense modificació rellevant fins a finals del quart mil·lenni abans de Crist sembla atribuïble a les exigències, relativament senzilles, de la comptabilitat dels 5.000 anys precedents. Amb el naixement de les ciutats i el desenvolupament del comerç a gran escala, el sistema es va veure impulsat cap a una nova via. Les imatges de les fitxes aviat van suplantar a les pròpies fitxes i l'evolució dels objectes simbòlics cap als ideogrames va conduir a la ràpida adopció de l'escriptura per tota l'Àsia occidental.

Pròleg. El primer antecedent de l'escriptura. Índex. El primer antecedent de l'escriptura. Fitxes de fang procedents de Susa. El primer antecedent de l'escriptura.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte