El primer antecedent de l'escriptura.

Pròleg.

Denise Schmandt-Besserat, audaç arqueòloga francesa, aconseguí una generosa beca americana d'una mítica i ben dotada universitat de l'altra banda de l'Atlàntic. La intenció de la beca era investigar l'origen de l'escriptura. Es suposava que l'esmentat origen es trobava a l'Orient Pròxim, al voltant de les àmplies conques hidrogràfiques de l'Eufrates i el Tigris, tres o quatre mil anys abans de la nostra Era. L'escriptura fou un mitjà tan eficaç per transmetre informació que la seva aparició revolucionà el nostre coneixement de la història. En aquest fet resideix la importància d'aquesta investigació arqueològica.

Schmandt-Besserat visità les terres dels actuals Iran, Iraq, Turquia, Síria, Jordània i Israel, cap als anys seixanta i setanta, i hi treballà de valent. És sabut que l'escriptura alfabètica, lletra a lletra, és una escriptura tardana, dels anys 1.500 a 1.000 aC. Abans d'aquesta trobem una escriptura sil·làbica i, encara anterior, una escriptura-dibuix, anomenada ideogràfica, perquè reduïa a una imatge gràfica, més o menys estilitzada, una idea o idees afins. Aquesta mena d'escriptura sembla la més antiga de totes i ja es troba entre els anys 3.000 i 4.000 aC a Mesopotàmia. Però la insigne excavadora francesa ens presenta, com a resultat sorprenent de les seves excavacions, un quadre que fa retrocedir l'origen rudimentari de l'escriptura fins als anys 7.000-8.000 aC.

Els arqueòlegs que la precediren havien homologat unes petites peces geomètriques d'argila, foradades per poder enfilar-les, com a grans de collarets per guarnir el coll, el canell o el turmell de la dona primitiva. Es tractava de triangles, cercles, boles, cons, canonets d'enfilall. Ella, en canvi, ens ofereix unes convincents equivalències entre les diferents figures d'argila i les mercaderies a l'ús: xais, cabres, bous, blat, oli, vi, etc. I avança la hipòtesi que aquestes figuretes senzilles d'argila representen la primera moneda de la història. Que aquella moneda és una «apuntació», un «escrit comptable», un «assentament de diari», i que això obre pas a l'escriptura.

Cap als anys 6.000-5.000 aC ja trobem unes grans boles d'argila buidades, tancades i segellades, dins de les quals hi havia «monedes» de mercaderies diverses. Aquestes boles eren la «factura» que el caravaner transportava d'una ciutat a l'altra ensems que transportava la mercaderia «facturada» a la bola i que entregava al destinatari en arribar a bon fi. Aquest comprovava la concordança entre les monedes i la mercaderia rebuda bo i trencant la bola davant d'escribes testimonis a la plaça pública, a les portes del temple. Sovint, les boles porten gravat i signat a l'exterior allò que amaguen dins. Denise Schmandt-Besserat en va trobar una quantitat significativa.

Més tard ja no es feren servir boles. S'aplanà l'argila i arribaren els maons clàssics de la primera escriptura cuneïforme (en forma de cuny o falca). Aquesta investigadora ens presenta, sense solució de continuïtat, l'evolució des de les primeres figures geomètriques, a través dels ideogrames més primitius fins als grafismes en forma de falca feta amb punxons de l'escriptura dels caldeus. Acomplí, doncs, la docta francesa l'encàrrec americà de descobrir l'origen de l'escriptura, però sorprengué al món en descobrir ensems l'origen de la moneda.

Fins al Neolític, 8.500-8.000 aC, la compra-venda de mercaderies es feia sota la forma de troc o permuta: jo et dono dos sacs de blat i tu em dones un xaiet. D'això se'n diu «mercantisme» i fa realment difícil el comerç. Només puc casar operació si trobo alhora: a) qui hagi de menester allò que a mi em sobra; b) que ell tingui allò que a mi em falta; i c) que tots dos estimem el valor de les dues mercaderies com a equivalents en la quantitat justa que ens convé als dos. Això és realment difícil i entorpí el desenvolupament del mercat durant mil·lenis. La moneda introdueix el «mercantilisme» que, tot interposant un valor genèric, abstracte, simbòlic acceptat per tots i custodiat per l'autoritat, permet qualsevol mena de canvi en qualsevol moment.

Lluís Maria Xirinacs i Damians.