Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Les disset vagues de fam de Gandhi.

Vilaweb. Logotip.Vilaweb. Dilluns, 3 de desembre del 2018.

Món. Àsia-pacífic.

Les disset vagues de fam de Gandhi.

El dirigent del moviment d'independència indi va fer nombrosos dejunis que el govern colonial va provar de censurar a la premsa repetidament.

Mahatma Gandhi llegint al costat de la seva màquina de teixir.

Per: Redacció.
3-12-2018, 21h50.

Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn han començat una vaga de fam per a denunciar que el Tribunal Constitucional espanyol obstrueix la resolució dels recursos, de manera que impedeix l’accés al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Els presos no han marcat cap data d’acabament de la vaga. Entre els precedents històrics d’aquest mètode de lluita no-violenta hi ha casos de vagues de fam indefinides, com ara la de Bobby Sands i nou republicans irlandesos més, però també de vagues repetides de durades diverses. És el cas de Mohandas Karamchand Gandhi, el dirigent del moviment d’independència indi. Va arribar a fer-ne disset, de vagues de fam, per lluitar contra el domini de l’imperi britànic sobre el seu país.

El moviment d’independència de l’Índia va començar amb diverses revolucions el 1857 i es va acabar el 1947, quan es va aconseguir la independència després de nombroses protestes històriques. Una vegada assolida, Gandhi va lluitar també pels principals objectius que tenia en aquell moment el país i que encara són vigents: eradicar la tradició de les castes –un sistema d’estratificació social que divideix els ciutadans en diversos grups– i pacificar les relacions entre musulmans i hindús.

Durant els anys de lluita, la gran aportació de Gandhi va ser allò que va anomenar satyagraha1, és a dir, la desobediència civil no violenta. Més enllà d’una resistència passiva, entenia la no-violència com una manera de fer resistència civil que havia de ser ètica i constructiva, no tan sols una manera de desobeir per anar contra alguna cosa. A més de les vagues de fam, es destaquen iniciatives com la Marxa de la Sal, que va posar fi al monopoli britànic de la producció de sal.

Les primeres vagues, a la presó.

La primera vaga la va començar el juliol del 1913 i va durar set dies. Va ser a Phoenix, Sud-àfrica, durant la seva estada a la presó. La segona també va ser a la presó, l’abril del 1914, i aquesta vegada va durar catorze dies. Després de lluitar durant anys contra les lleis que discriminaven els indis en aquest país, va impulsar una protesta per a desafiar sense violència una llei promulgada pel govern de la colònia del Transvaal que obligava a registrar les poblacions índies i xineses del territori. Va convidar la població a desobeir aquesta legislació i això va fer que molts indis es neguessin a registrar-se o cremessin les seves targetes de registre. Arran d’aquest desafiament, ell i milers d’indis van ser empresonats i alguns fins i tot afusellats. La denúncia exterior d’aquests mètodes repressius va acabar forçant les autoritats a negociar una solució amb Gandhi.

La tercera vaga, ja a l’Índia, va durar tres dies. La va fer a Ahmedabad el març del 1918. Un grup de treballadors tèxtils volia reivindicar una millora de les condicions laborals i ell els va aconsellar de deixar de treballar com a sistema de protesta. Molts no van poder mantenir aquesta vaga i Gandhi va dir que dejunaria fins que no s’arribés a un acord, cosa que va aconseguir.

Els dejunis contra la violència.

Un any després va fer una vaga, també de tres dies, contra l’intent de descarrilar un tren a Nadiad. Es considera que aquest va ser el seu primer dejuni contra la violència. El novembre del 1921 va fer el segon dejuni contra la violència, que va durar quatre dies. El febrer de l’any següent, en va fer un altre, aquesta vegada de cinc dies, per a expiar la seva culpa arran de l’anomenat incident de Chauri Chaura. El Partit del Congrés Nacional Indi, al qual pertanyia, va impulsar protestes en contra de mesures com ara la llei Rowlatt, un seguit de mesures repressives que pretenien controlar la premsa i els moviments dissidents. En una d’aquestes protestes, dos mil cinc-cents manifestants van emprendre una marxa fins al mercat de Chauri Chaura. La policia va disparar a l’aire i els manifestants van reaccionar tirant pedres als agents. Com a reacció, els agents van començar a disparar a manifestants i van matar-ne tres. Per a venjar-se’n, els manifestants van incendiar l’estació de policia i causaren la mort de vint-i-tres agents. Cent setanta-dues persones van ser condemnades a la forca per aquests fets. Gandhi va considerar que no havia insistit prou en la importància de la no-violència i per això va decidir de fer penitència.

Les vagues de fam per la unitat hindú-musulmana.

El setembre del 1924 va fer el primer dejuni per la unitat hindú-musulmana i un dels més llargs, de vint-i-un dia. El va acabar escoltant versos de l’Alcorà i el Bhagavad Gita, els textos sagrats de musulmans i hindús. Això fou després del primer moviment de no-cooperació, una fase significativa del moviment d’independència amb mesures que implicaven refusar de comprar productes britànics per a fomentar la compra als artesans locals, que s’havien trobat empobrits pel domini colonial.

Els dejunis contra la intocabilitat.

El novembre del 1925, una altra vegada a la presó, va fer un dejuni de set dies. El setembre del 1932 va fer el primer dejuni contra la intocabilitat; és a dir, contra el sistema de castes que marginava els «dàlits» o intocables, considerats impurs. Concretament, va voler protestar contra la llei electoral anglesa a l’Índia, que segregava aquesta casta. Durant la vaga, el govern britànic va impedir que la premsa publiqués fotografies del seu cos, afectat pel dejuni. Va aconseguir que els anglesos anul·lessin les clàusules que limitaven les llibertats civils dels ciutadans indis no britànics. Després d’aquesta victòria, va pronunciar una de les seves frases més populars: «Em considero un soldat: un soldat de la pau.» Al desembre, va tornar a fer un dejuni d’un dia per aquesta qüestió i el maig del 1933 va tornar a fer una vaga llarga, de vint-i-un dia, per a demanar una millora de les condicions de vida d’aquesta casta. A l’agost, va repetir el dejuni pel mateix motiu, aquesta vegada de set dies. Finalment va ser alliberat per qüestions de salut.

Just un any després, va fer una altra vaga de set dies contra la violència i una altra de tres dies el març de 1939. La més coneguda, però, arribà l’any 1943, després d’haver tornat a ser empresonat. Les relacions entre el govern colonial i el moviment nacional indi eren molt tenses, arran de la Segona Guerra Mundial i la inclusió unilateral de l’Índia en el conflicte. Gandhi considerava que, malgrat que els britànics lluitaven contra el feixisme, aquella lluita no era vàlida si reprimien alhora la llibertat del seu país. Així doncs, va reforçar les reivindicacions independentistes de l’Índia, cosa que es va traduir en més repressió, fins a arribar a ser empresonat.

Ja declarada la independència, va fer encara dues vagues més per a reivindicar, novament, la unitat hindú-musulmana. La primera, el setembre del 1947, va durar quatre dies i la segona, el gener del 1948, va durar-ne sis i la va acabar dotze dies abans de ser assassinat. Aquesta última vaga va ajudar que els líders polítics dialoguessin per dissenyar un pla per a la restauració la normalitat del país després de vuitanta-nou anys de domini britànic. Aquesta vegada, la premsa britànica sí que es va fer ressò de la vaga. Però el govern colonial va maldar per amagar repetidament la resta de vagues de fam. El mètode de Gandhi va aconseguir pressionar les autoritats britàniques, que podien ser qüestionades internacionalment no únicament pel deteriorament de la salut del líder, sinó també pel risc que hagués mort sota la seva custòdia penitenciària.

Enllaç de l’article original en català:

https://www.vilaweb.cat/noticies/les-disset-vagues-de-fam-de-gandhi/

Nota:

1Una traducció més precisa i ajustada de satyagraha és La força de la veritat.


Enllaços relacionats:

38 idees força per avançar en una estratègia civil noviolenta que faci front a usurpacions de les institucions o cops d'estat i a agressions exteriors o ocupacions territorials. Gene Sharp.

La revolta pacífica (1). Entendre l’estratègia de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (2). Gandhi i la perseverança de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (3). Sèrbia: Dotze joves tomben la dictadura de Milosevic. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (4). Solidaritat: les dones invisibles de la resistència no-violenta polonesa. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (i 5). Què s’amaga darrere la història de Rosa Parks? Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica. L'home que tombava dictadures amb llibres: Gene Sharp (1928-2018). Eduard Peris.

Pepe Beúnza: «Quan vols canviar una societat injusta i violenta has d’assumir riscos i un d’ells és la presó». Surtdecasa.cat.

Perquè cal portar un llaç groc. Pepe Beúnza.

Les múltiples cares de «la nostra sal». Lluís Planas Herrero.

Comentaris sobre l'1-O. Pepe Beúnza.

Pepe Beúnza: «Si no fos per la desobediència civil, encara seríem a les cavernes».

Carta a un policia armat. Lluís Maria Xirinacs.

Acte de record del llegat de Xirinacs al barri barceloní de la Sagrada Família.

Brussel·les «si l'Estat impedeix l'1-O».

La defensa civil noviolenta. Gene Sharp (pdf i epub).

Martí Olivella explicant la defensa civil no violenta en el programa «Tot es mou» de TV3. 3-4-2018.

Vaga de fam per Catalunya. Diari de vint-i-un dies. Lluís Maria Xirinacs (pdf).

L'espectacle obsessiu. Diari de presó-I/1974. Lluís Maria Xirinacs (pdf).

Entro en el gran buit. Diari de presó-II/1975. Lluís Maria Xirinacs (pdf).

La no-violència en la pau i en la guerra. Mohandas Karamchand Gandhi. Introducció: Lluís Maria Xirinacs.

Documents sobre assemblees de Lluís Maria Xirinacs (índex).

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte