El Nacional. Dilluns, 4 de desembre de 2017.
La revolta pacífica (3).
Sèrbia: Dotze joves tomben la dictadura de Milosevic.
Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
Foto: AnarchitexT.
Barcelona. Dilluns, 4 de desembre de 2017.
Temps estimat de lectura: 10 minuts.
Slobodan Milošević, el president que va governar Sèrbia amb mà de ferro del 1989 al 1997, i l’antiga Iugoslàvia del 1997 al 2000, es va veure obligat, contra tot pronòstic, a abandonar el poder l’any 2000. Però no ho va fer forçat per les bombes de l’OTAN, sinó per la pressió que va exercir un grup local de resistència no-violenta, Otpor!, que el va forçar a organitzar unes eleccions a les quals s’oposava i que no va poder falsejar.
Milošević, des que va accedir al poder, va posar tota la maquinària de l’antic aparell comunista al seu servei. Així, va desplegar tot un ventall de mesures anti-democràtiques entre les que destacaven les d’augmentar les forces policials de forma desproporcionada i crear un fort aparell d’intel·ligència en benefici seu. També va utilitzar la gran fortuna que havia aconseguit fruit del nepotisme i de la corrupció per a refermar-se en el poder. No obstant això, la societat civil encara va tenir prou força per obligar-lo a convocar eleccions el 1996, en què l’oposició va guanyar a la majoria de les principals ciutats del país. Milošević no va acceptar-ne els resultats, i es va enrocar en el poder. El règim no solament va reprimir amb inusitada violència les manifestacions de la població sèrbia, sinó que va augmentar les mesures repressives per evitar episodis semblants en el futur. D’aquesta manera, va reduir dràsticament la independència de les universitats (Llei de les universitats, 1998) atorgant els càrrecs clau als seus esbirros, permetent que aquests tinguessin la potestat d’acomiadar professors dissidents i de fer pressió administrativa als estudiants quan manifestaven el seu malestar. De forma semblant, va reduir la llibertat de premsa amb la Llei d’Informació Pública d’octubre del 1998.
Enmig d’aquesta situació, una dotzena d’estudiants va decidir oposar-se a la dictadura mitjançant una nova estratègia, la Resistència No-Violenta (RNV). Srdja Popovic (foto), un dels membres, narra les seves experiències en un llibre que ha esdevingut un referent de la RNV (Blueprint for a Revolution). Popovic confessa que la majoria del seus membres no havien demostrat cap interès per la política fins aquell moment. Un cop conscients de la situació i decidits a passar a l’acció, van aproximar-se a la no violència amb gran rigor, llegint, discutint i disseminant les recomanacions de Gene Sharp, un dels pares de la RNV, abans de passar a l’acció. Fins i tot van convidar experts internacionals de la RNV com l’ex-coronel americà Robert Helvey. Gràcies a aquesta manera de fer, es van convertir en experts tècnics sobre el tema i a més hi van sumar les seves habilitats en el camp del màrqueting. Això va permetre que cap acció del grup, prèviament analitzada, quedés despenjada o buida de contingut. No es va deixar res a l’atzar.
El primer pas fou dotar el grup d’una marcada personalitat mitjançant la selecció d’un nom enganxós i d’un logotip impactant. Seguint una fantàstica estratègia de màrqueting, van triar el nom Otpor!, que es tradueix del serbi com «resistència», afegint-hi l’exclamació per a donar-li més embranzida. El logotip també va ser dissenyat amb cura. Es van inspirar en el dels Black Panthers: un puny blanc sobre un fons negre, que transmetia força i determinació. El segon pas, tal com dicta l’estratègia de RNV, va ser determinar la finalitat estratègica del grup, que es va concretar en tres punts: eleccions lliures i justes, llibertat de premsa i un sistema universitari despolititzat.
Otpor! va començar a organitzar-se un cop determinat l’objectiu. Una de les primeres decisions va ser acordar que la responsabilitat del lideratge no recaigués sobre una sola persona, sinó que el rol de portaveus –el de màxima visibilitat– seria rotatori, i les responsabilitats claus van ser repartides en diverses comissions. Seguint aquesta metodologia, les branques de l’organització que es varen obrir en les diverses ciutats sèrbies actuaven amb molta autonomia, tenint com a única condició actuar segons els tres objectius estratègics. Aquesta forma d’organització tenia l’avantatge que, tot i que algú fos arrestat per la policia de Milošević, Otpor! tindria encara la capacitat de continuar operant. Per aquesta raó, també es va insistir en mantenir l’anonimat dels líders del grup, que eren desconeguts per la major part dels seus membres. Els dirigents no tenien el costum de reunir-se com a grup, sinó era que les circumstàncies realment ho requerien.
Una de les sectorials més efectives d’Otpor! va ser la de «reclutament». En poc temps, l’organització va passar de ser un grup de joves emprenyats amb el món, a agrupar més de 70.000 seguidors repartits en 130 cèl·lules per tot Sèrbia. El seu secret va ser posicionar el moviment com una marca de prestigi exclusiva. Formar part d’Otpor! era formar part d’un club amb poder. Ivan Marovic, membre del departament de premsa de l’organització, va explicar en una entrevista que l’objectiu era que els integrants del grup «visquessin» Otpor! com un estil de vida envejable. I van augmentar el prestigi del moviment aplicant les premisses bàsiques de les estratègies de màrqueting que arribaven d’Occident.
Entre aquestes estratègies es va definir un lema de campanya fàcilment identificable. Referint-se a Milošević, el lema no podia ser més simple i potent alhora: «Està acabat». Aquest missatge es va difondre activament per mitjans de comunicació privats. Un dels anuncis més populars va ser el d’una senyora de mitjana edat que posava a la rentadora una samarreta bruta amb una imatge estampada de la cara de Milošević, i que, un cop rentada, sortia neta i amb el puny de Otpor! en lloc de la imatge del dictador. Així mateix, per a fer veure que el grup tenia molta empenta (sobretot al principi quan tenien pocs seguidors), van organitzar nombroses petites accions de gran repercussió. Centenars de persones portaven samarretes d’Otpor!, es varen pintar grafitis als carrers principals del país, es van organitzar concerts de rock i s’enganxaren multitud de pòsters per tot Sèrbia. Ana Djordjvic, directora de màrqueting d’Otpor!, recalcava en una entrevista la curta memòria de la gent en l’era capitalista. Havent identificat aquest fenomen van acordar que els caldria estar contínuament planificant noves accions. I així fou, Otpor! va ser tremendament activa, desenvolupant sistemàticament noves accions de no-violència, portant la seva lluita al carrer fins el punt que es va convertir en el principal grup d’oposició al règim.
El grup va treure especial rèdit de l'ús intensiu de recursos humorístics, contra la qual cosa Milošević no tenia contramesures efectives. Janjira Sombutpoonsiri, en la seva tesi doctoral sobre Otpor!, explica que l’humor és una eina que pot servir per a assolir tres objectius: primer, subverteix la propaganda de les elits governants, permetent als manifestants utilitzar-la contra els seus creadors, com si fos una clau de judo; en segon lloc, l'humor converteix les protestes al carrer en una expressió d’alegria, reduint potencialment la violència emprada per les forces de seguretat tot i mantenir l’esperit de no-violència; en tercer lloc, l'humor ofereix una metàfora de l'emancipació d'una política opressiva, estimulant els oprimits perquè aquesta metàfora esdevingui una realitat. Sombutpoonsiri també explica que les accions humorístiques van proveir els activistes serbis de molts avantatges tàctics, com ara reduir el nivell de por dels manifestants i augmentar-ne la moral; cohesionar el grup; augmentar l’interès de la gent en els missatges (augmentant-ne de pas la cobertura mediàtica) i camuflant la crítica que feien al règim (reduint així la repressió policial).
Per a augmentar-ne l’eficàcia, les accions del grup serbi eren adaptades al context local, posant l’accent en l’humor negre i el teatre de l’absurd, a més de vincular-se a temes polítics d’actualitat. Afegit a això, Otpor! va teixir tota una teranyina de relacions amb la premsa, per a assegurar que les seves activitats rebessin prou difusió. De la mateixa manera, cada cop que un dissident d’Otpor! era arrestat, s’organitzava una conferència de premsa per explicar-ne els motius.
Una de les accions més celebrades va centrar-se en Mirjana Marković, la dona de Milošević. Com que Marković acostumava a portar un clavell als cabells, els activistes d’Otpor! es dedicaren a enganxar clavells als caps de paons (dir-li paó a una dona és un dels pitjors insults possibles en serbi). Després d’avisar la premsa, van deixar-los córrer per la ciutat, i la policia es va veure obligada a perseguir-los davant la mirada astorada de la gent. Quant a la qüestió operativa, l’acció posava la policia en una situació «lose-lose». O deixaven que la gent fes befa de la dona del President, o la policia arrestava paons amb clavells al cap, imatge que tenia la capacitat de minvar el respecte a la institució.
Un altre exemple va rebre el nom de «L’eclipsi dels mitjans». El juny del 1999 els mitjans estatals van informar del risc de mirar directament un eclipsi que estava a punt de produir-se. Els activistes van fabricar una televisió de cartró i la van col·locar en un carrer central. Van fer veure que les notícies de propaganda del règim es podien seguir en aquell fals televisor. Després de seure, van mirar el televisor equipats amb ulleres anti-eclipsi, per a, com deien els activistes, «evitar cremar-se amb la intoxicació governamental». Els vianants que passejaven on s’estava portant a terme l’acció rebien octavetes on s’explicava que el veritable eclipsi era la foscor de la premsa estatal, que no permetia de veure la realitat.
Els centenars d’accions que es van produir al llarg del país van portar el govern a practicar milers de detencions. Al principi, els militants tenien molta por a ser detinguts (Gene Sharp explica que una de les raons per les quals la gent obeeix és la por de les sancions, com les detencions). Però les forces del règim van ajudar, elles mateixes, a desmitificar la presó. Eren tantes les detencions, i tantes les vegades, que la gent hi anava, que ja sabien el que s’hi trobarien. A més, Otpor! va imprimir tres samarretes de colors diferents i cada color representava el nombre de vegades que una persona havia estat detinguda, fins al punt que ser detingut es va convertir en una honor. Segons Popovic, portar la samarreta negra, cosa que només podien fer aquells que havien estat detinguts pel cap baix deu cops, era extremadament popular. Les detencions van generar un avantatge addicional: els pares i avis dels joves detinguts es van començar a revoltar contra el règim, augmentant la transversalitat del moviment.
Otpor! també va treballar per guanyar-se directament el suport de la policia del règim. En lloc d’insultar els policies, els militants van adoptar l’actitud de veure els seus botxins com a víctimes manipulades i van treballar per a convèncer-los de desertar. Per exemple, les dones del moviment (que de bon començament van ser molt actives) anaven a les casernes de la policia amb flors i pastissos, per a explicar-los que ells no eren els seus enemics, sinó ciutadans manipulats i obligats a intervenir en nom d’un règim il·legítim.
La pressió d’Otpor! va ser consistentment ofegadora per al règim, i els activistes no es van aturar fins que Milošević va convocar noves eleccions l’any 2000. El moviment no es va aturar allà, sinó que els militants es van reconvertir en observadors electorals, per a evitar que aquestes noves eleccions fossin de nou segrestades. I efectivament, Milošević no va ser capaç de guanyar unes eleccions sense manipular-les. Un cop demostrat que Milošević havia perdut, Otpor! va sortir al carrer per a ocupar els principals edificis governamentals i consolidar la victòria. En aquest cas la policia no va aturar la societat civil perquè les accions d’Otpor! havien erosionat un dels pilars de poder més importants del règim. Fins i tot els militars van fer un pas enrere, excusant-se que no podien intervenir pas en una decisió política interna. Poc després de perdre les eleccions Milošević fou arrestat pel nou govern serbi i extradit al Tribunal Internacional de la Haia, on fou jutjat per crims contra la humanitat.
Un petit grup de joves serbis havia demostrat que la societat civil és imparable quan s’organitza estratègicament. L’estratègia de resistència no violenta, quan es fa servir amb tant de rigor com tossuderia, i mirant la por de cara, té prou força com per a fer caure els règims més corruptes i violents. Com diu en Martin Luther King, «una minoria dedicada i creativa gairebé sempre ha fet que el món sigui millor».
Eduard Peris Deprez és especialista en estudis de la guerra i doctorand del King’s College (Londres) @misterperis. Xavier Carmaniu Mainadé és doctor en Història Contemporània @Xaviercarmaniu.
Enllaç de l’article original en català:
https://www.elnacional.cat/ca/politica/serbia-otpor-no-violencia-independencia_218205_102.html
Enllaços relacionats:
38 idees força per avançar en una estratègia civil noviolenta que faci front a usurpacions de les institucions o cops d'estat i a agressions exteriors o ocupacions territorials. Gene Sharp.
La revolta pacífica (1). Entendre l’estratègia de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (2). Gandhi i la perseverança de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (4). Solidaritat: les dones invisibles de la resistència no-violenta polonesa. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (i 5). Què s’amaga darrere la història de Rosa Parks? Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica. L'home que tombava dictadures amb llibres: Gene Sharp (1928-2018). Eduard Peris.
Pepe Beúnza: «Quan vols canviar una societat injusta i violenta has d’assumir riscos i un d’ells és la presó». Surtdecasa.cat.
Lluís Fenollosa: «El conflicte que es guanya per la força sempre rebrota». El Periódico de Catalunya. Gemma Tramullas.
Perquè cal portar un llaç groc. Pepe Beúnza.
Les múltiples cares de «la nostra sal». Lluís Planas Herrero.
Comentaris sobre l'1-O. Pepe Beúnza.
Pepe Beúnza: «Si no fos per la desobediència civil, encara seríem a les cavernes».
Carta a un policia armat. Lluís Maria Xirinacs.
Pacifisme hipòcrita. Lluís Maria Xirinacs. Egin.
Acte de record del llegat de Xirinacs al barri barceloní de la Sagrada Família.
Brussel·les «si l'Estat impedeix l'1-O».
La defensa civil noviolenta. Gene Sharp (pdf i epub).
Xirinacs i la lluita independentista. ANC i Randa a Taradell. 4-2-2023.
Martí Olivella explicant la defensa civil no violenta en el programa «Tot es mou» de TV3. 3-4-2018.
Diari de 21 dies de vaga de fam per Catalunya. Lluís Maria Xirinacs. Edició clandestina de l’any 1975, prèvia a l’edició oficial (pdf).
Vaga de fam per Catalunya. Diari de vint-i-un dies. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
L'espectacle obsessiu. Diari de presó-I/1974. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
Entro en el gran buit. Diari de presó-II/1975. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
La no-violència en la pau i en la guerra. Mohandas Karamchand Gandhi. Introducció: Lluís Maria Xirinacs.
Documents sobre assemblees de Lluís Maria Xirinacs (índex).
