Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Món alternatiu.
Lluís Maria Xirinacs.

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

«Els protocols dels savis de Sió», la mentida que no mor.

Historia y Vida. Logotip.Història y Vida. Número 592. Dijous, 18 de febrer del 2021.

«Els protocols dels savis de Sió», la mentida que no mor.

A principis del segle XX van aparèixer uns suposats plans jueus per dominar el món. Era una farsa de la intel·ligència russa.

Dones jueves a Linz, Àustria, s'exhibeixen en públic durant el pogrom antijueu conegut com Kristallnacht, el novembre de 1938. Pròpies.
Dones jueves a Linz, Àustria, s'exhibeixen en públic durant el pogrom antijueu conegut com Kristallnacht, el novembre de 1938. Pròpies.

Iván Giménez Chueca.
18-2-2021, 7h0’. Actualitzat a 18-2-2021, 17h17’.

L'antisemitisme estava clarament arrelat a l'Europa a principis del segle XX. Des de mitjans del segle anterior, el fenomen havia afegit un component racial a la secular judeofòbia sociocultural.

Aquesta judeofòbia que aflora en el segle XIX ho fa pel context econòmic, polític i social experimentat en el continent a partir de la Revolució Francesa. Mentre l'estat liberal s'obre camí amb la lenta consolidació de règims democràtics, les forces conservadores pugnen per conservar els privilegis que ostentaven en l'Antic Règim.

Les comunitats jueves solien donar suport als postulats liberals, atès que els garantien la paritat amb la resta de la ciutadania. Es concentraven en general en els grans nuclis urbans, on molts exercien, precisament, les denominades «professions liberals». Uns quants d'ells van tenir un èxit molt notable i es van enriquir. És a dir, es van convertir en una de les cares visibles dels nous temps.

Per part seva, els conservadors més radicals atribuïen el gir dels esdeveniments a les maquinacions de determinats grups, especialment als jueus: eren els culpables de tot allò negatiu de la modernitat.

El bastió de l'antisemitisme.

A finals del segle XIX, Rússia reunia els elements per convertir-se en l'escenari d'un moviment judeòfob. Era el país amb major població jueva del món. D'altra banda, en l'Imperi rus, els jueus constituïen una comunitat més tradicionalista que els seus correligionaris de l'oest europeu, sovint laïcitzats.

Contràriament als rumors, la majoria dels jueus russos eren molt pobres. No obstant això, amb la seva cultura pròpia i la visibilitat del seu aspecte (la barba i els rínxols, els caftans negres...) atreien fàcilment l'aversió dels miserables pagesos russos.

«Víctimes del fanatisme», quadre de Mykola Pymonenko. Domini públic.
«Víctimes del fanatisme», quadre de Mykola Pymonenko. Domini públic.

Rússia havia estat, a més, el bastió de la contrarevolució a Europa. En aquest clima inestable, els jueus eren assenyalats com a responsables de totes les dificultats. Això es traduïa en greus disturbis contra ells, coneguts com a pogroms, que van portar a centenars de milers de persones a emigrar, principalment als Estats Units.

Els pitjors altercats van succeir lloc entre 1881 i 1884, quan se'ls va culpar sense cap raó de l'assassinat del tsar Alexandre II, una acusació que es va reforçar gràcies al marcat antijudaisme del seu successor, Alexandre III.

Una fosca creació.

Nicolás II va arribar al tron al 1894. El nou governant Romanov també sentia un profund menyspreu pels jueus. No obstant això, aviat va sorprendre amb algunes iniciatives reformistes que pretenien equiparar Rússia amb les grans potències. Aquest reformisme estava dirigit per Serguei Witte, ministre d'Hisenda.

Witte, de seguida es va guanyar l'enemistat dels més reaccionaris de la cort. Aquests cercles van començar a promoure la idea que una conspiració jueva internacional cercava modernitzar el país per soscavar els fonaments de la societat russa, i especialment el cristianisme ortodox. L'esposa de Witte era de religió hebrea, cosa que va ser utilitzada pels seus adversaris per vincular-la amb el teòric complot.

Entre el 29 d'agost i el 7 de setembre de 1903 es va publicar la primera versió d'Els protocols, amb el títol Programa per a la conquesta del món pels jueus. Va ser lliurat per trameses, en un periòdic de Sant Petersburg, Znamya (Bandera). El seu director, Pável Krushevan, era un defensor de l'autocràcia tsarista i un convençut antisemita que havia participat en diversos pogroms.

Krushevan mai no va revelar la identitat de l'autor o de qui li havia facilitat aquella documentació sobre una presumpta reunió de líders jueus mundials. Els lliuraments mostraven un pla de dominació a través del control de sectors clau, com la banca o la premsa, i del foment de revolucions en diversos països. També descrivien com seria el futur estat jueu global.

L'impacte inicial dels lliuraments va ser escàs. Deuria ser al 1905 quan Els protocols van guanyar fama i ja van passar a ser coneguts amb aquest nom. La causa va ser la tercera edició de la novel·la El gran en el petit, de Serguei Nilus, escriptor vinculat a la policia secreta tsarista, l’Ojrana. Els protocols es presentaven en el darrer capítol de l'obra, i el seu èxit s'explica per un afegit que va fer l'autor.

En El gran en el petit, deia que Els protocols eren les actes de reunions secretes mantingudes durant el Primer Congrés Sionista, trobada autèntica celebrada a Basilea al 1897. S'acusava a Theodor Herzl, pare de la idea d'un estat d'Israel a Palestina, de ser un dels líders de la conspiració jueva mundial.

Theodor Herzl en un vaixell, arribant a les costes de Palestina en el 1898. Domini públic.
Theodor Herzl en un vaixell, arribant a les costes de Palestina en el 1898. Domini públic.

L'afirmació no tenia sentit. El congrés va rebre una àmplia cobertura per part de la premsa, que feia improbable que unes reunions així haguessin passat per alt. A més, les actes estaven escrites en francès, quan l'idioma de treball de la cimera sionista va ser l'alemany (llengua materna de Herzl, que era austríac). Però els antisemites de tot el món van voler veure en aquest congrés la confirmació que els jueus perseguien el domini global.

La situació política russa al 1905 també va contribuir al fet que Els protocols ressuscitessin. La inesperada derrota de l'Imperi en la seva guerra contra el Japó va desencadenar una revolució les arrels de la qual s'enfonsaven en la pobresa en què vivia bona part dels pagesos i obrers del país. La inestabilitat va augmentar amb les demandes que diversos partits (des de liberals fins a bolxevics) van fer d'una major obertura política.

Aquest clima va propiciar que els més reaccionaris agitessin de nou el fantasma de la conspiració hebrea, i el ministre Witte va tornar a ser blanc d'atacs. Les acusacions contra els jueus van fomentar nous pogroms.

En paral·lel, Els protocols van arribar a les mans del tsar, que va quedar impressionat pel què s'hi explicava. Els rumors antisemites van tenir el seu efecte: Witte es va veure desbordat pels esdeveniments. Al final, va perdre la confiança de Nicolás II, que el va considerar un «traïdor projueu».

El president del Consell de Ministres, Piotr Stolypin, va encarregar una recerca a la gendarmeria que va concloure que Els protocols provenien, en realitat, dels cercles antisemites parisencs, i no d'un presumpte govern secret jueu.

El salt a la fama.

L'expansió d'aquests textos cap a Occident va arribar amb la Revolució de 1917. Els tsaristes destacaven el paper que tenien alguns jueus en la cúpula bolxevic, com Lev Trotski. Era cert que hi havia un nombre notable de membres d'aquesta comunitat en els quadres comunistes, encara que també ho era que es desmarcaven de les tradicions i la religió –pròpia o aliena–, ja que consideraven que algunes coses del passat lligaven el poble a certes supersticions.

D'altra banda, les idees promogudes per Els protocols i altres publicacions van influir en les terribles matances de jueus entre blancs (tsaristes) i vermells (bolxevics) durant la guerra civil de 1917 a 1923. Es calcula que hi van morir unes cent mil persones.

Voluntaris antibolxevics durant la guerra civil russa. Domini públic.
Voluntaris antibolxevics durant la guerra civil russa. Domini públic.

Els russos blancs van buscar guanyar-se les simpaties d'altres països que veien amb recel la revolució bolxevic, i van optar per difondre la seva propaganda antisemita per Europa. Van repartir exemplars dels protocols entre els delegats de les potències que van acudir a la Conferència de Pau de París del 1919, al final de la Primera Guerra Mundial.

En 1920 es va publicar a Gran Bretanya la primera edició d'els protocols amb el títol El perill jueu, ben rebuda pels sectors més poc inclinats als moviments d'esquerra. Però va ser a Alemanya on aquests textos van trobar major ressò. La primera edició va aparèixer al 1919. Els protocols es van identificar com la prova que els jueus havien alimentat la guerra contra el II Reich des de la City de Londres.

Per als sectors més nacionalistes, la República de Weimar era un instrument del poder judaic. Quan, al 1922 es va produir l'assassinat de Walter Rathenau, ministre d'Exteriors alemany d'origen jueu, Willy Günther, l'ultranacionalista ideòleg del magnicidi, va explicar que ell i els seus correligionaris l'havien matat perquè el creien al servei dels savis de Sió. També va reconèixer que s'havia inspirat en Els protocols.

A França, els efectes no van ser tan dramàtics, però sí duradors. Les edicions se succeïen a un ritme vertiginós –solament el 1925 va haver-n'hi 16–, i van ser un èxit de vendes fins al 1939. Mentrestant, als Estats Units, Els protocols van comptar amb el patrocini del mateix Henry Ford, que va finançar la publicació de 500.000 exemplars. Les tesis antisemites es difonien també a través del diari propietat del cèlebre empresari, The Dearborn Independent.

Els fils del muntatge.

Ha estat complicat per als historiadors arribar al fons de Els protocols. En diverses ocasions s'ha demostrat que eren falsos, però es va trigar a esbrinar la seva procedència exacta. Després de la primera recerca a Rússia en el 1905, va ser el diari britànic The Times el que va començar a apuntar en la veritable direcció.

Al 1921, el corresponsal de la publicació a Istanbul, Philip Graves (germà de Robert, l'autor de Jo, Claudi), va contactar amb un exiliat rus el qual li va revelar que Els protocols eren una falsificació de l’Ojrana tsarista per a una campanya de desprestigi de les comunitats jueves. El periodista britànic sempre va mantenir en secret la identitat d'aquesta font, a la qual, en els seus escrits, s'hi referia com a «Sr. X».

Oficials de l'Ojrana tsarista a Sant Petersburg. Domini públic.
Oficials de l’Ojrana tsarista a Sant Petersburg. Domini públic.

A més del testimoniatge de l'exiliat rus, Graves va obtenir l'ajuda d'experts del British Museum per a contrastar la informació. En tres articles publicats a l'agost del 1921, va demostrar que Els protocols eren un plagi d'un text de 1864: Diàleg a l'Infern entre Maquiavel i Montesquieu. Publicat per un advocat francès, Maurice Joly, es tractava d'un atac contra Napoleó III. L'autor del posterior pamflet antisemita va copiar diversos paràgrafs gairebé literalment, adaptant el discurs als seus interessos. Però els fruits del desemmascarament només es van deixar sentir amb claredat a la Gran Bretanya.

Mentida interminable.

Els anys trenta van imprimir nova vitalitat a l'extensió dels protocols per Europa. A Alemanya, els nazis van trobar-hi una legitimació del seu discurs antisemita i els van promocionar a escala internacional. A Suïssa, membres de la comunitat jueva van portar als tribunals a un grup de nazis locals per difondre el text. El procés va evidenciar que era un plagi de Diàleg a l'Infern entre Maquiavel i Montesquieu.

Els protocols continuen sent un referent per a sectors antisemites diversos: neonazis, grups d'extrema esquerra, islamistes.

Hi ha hagut ulteriors descobriments. Al novembre del 1999 es va revelar, a la fi, l'autoria material dels protocols. Va ser gràcies al treball de Mijaíl Lepejin, historiador de l'Acadèmia de Ciències Russes de Sant Petersburg. Després d'indagar en diferents arxius, va poder demostrar que van ser obra de l'escriptor Matvei Golovinski, que treballava per a l’Ojrana a París.

Malgrat tot, Els protocols continuen sent un referent per a sectors antisemites de perfils diversos: neonazis, grups d'extrema esquerra, islamistes. Han quedat arrelats entre els qui encara volen creure en la conspiració jueva mundial. Tal com va escriure Maquiavel a El príncep: «Els homes són tan ingenus, i responen tant a la necessitat del moment, que qui enganya sempre troba algú que es deixa enganyar».

Aquest article es va publicar en el número 592 de la revista Historia y Vida.

Enllaç de l’article original en castellà:

https://www.lavanguardia.com/historiayvida/historia-contemporanea/20210218/6250329/protocolos-sabios-sion-antisemitismo.html


Enllaç relacionat:

El testimoni d'Evelyn segons el Dr. Brian Weiss.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte