Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Endolingüística.
Articles relacionats amb la disciplina creada pel metge Doctor Josef Meulemans per aprendre simultàniament diferents idiomes agrupats per branques lingüístiques.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

El testimoni d'Evelyn segons el Dr. Brian Weiss.

Brian Weiss.Dins del nostre lloc web, dedicat a explorar l'àmbit de les ciències socials en general, i a defensar un sistema més transparent que fomenti la responsabilitat de les persones, introduïm un document relacionat amb la metapsíquica, categoria filosòfica del Model global de coneixement de la realitat de Lluís Maria Xirinacs (1932-2007), en una línia que esperem que arribi a ser compartida al més aviat possible per tota la Humanitat.

La finalitat és elevar el nivell ètic dels humans en totes les seves categories i condicions. Un nivell ètic ja prou malmès degut a estructures basades en el diner anònim, instrument que fomenta la irresponsabilitat des de fa uns 4300 anys. També volem col·laborar en accelerar l'evolució dels éssers humans a tots els nivells: individual, social, nacional i planetari.

En aquest document descobrim una part de la labor del metge psiquiatra Doctor Brian Weiss. Terapeuta, format en el rigor acadèmic, va acumular una gran experiència amb els seus pacients, mitjançant la tècnica de regressió hipnòtica, fent-los visualitzar els conflictes viscuts al llarg de les seves respectives vides, cadascun desencadenant d'una malaltia física o psíquica, amb l'objectiu d'assolir la sanació.

El Dr. Weiss va descobrir, al principi de forma fortuïta, la regressió a les vides passades de l'ànima d'aquests pacients i, posteriorment, la progressió envers els possibles futurs, trencant les limitacions de la vida actual de la persona. Altres terapeutes com el Dr. Michael Newton i el metge José Luis Cabouli han arribat a la mateixa experiència i segueixen camins similars.

Els éssers humans, de vegades, ens fem preguntes filosòfiques transcendents: «Qui som?», «D'on venim?», «A on anem?», «Què venim a fer a aquest món?». També ens preguntem sobre el nostre esdevenidor després de la mort inevitable del cos físic.

El Dr. Weiss ens ofereix la seva resposta: Som ànimes en contínua evolució. Com que la vida dels éssers vius en general, i dels éssers humans en particular, és relativament curta, necessitem moltes vides per aprendre totes les lliçons necessàries que hem d'assumir fins passar a l'etapa següent d'evolució de l'ànima.

També ens recorda el Dr. Weiss que, de no aprendre totes les lliçons pendents, tornem a aquest món tal com l'hem deixat. Procurem, doncs, deixar el nostre món el millor possible. A més, ens referma en què tots som responsables dels nostres actes i per molt que ens creguem que els nostres delictes i faltes no deixaran constància, tot queda enregistrat dins la realitat espiritual. Això pot fer que visquem les conseqüències de les faltes que hem comès, no com un càstig imposat per un suposat tribunal, sinó com una forma per aprendre millor a corregir les nostres errades. Si no és en la vida actual, serà en la següent o següents.

El Dr. Weiss afirma que el coneixement de la reencarnació era sabut a Occident des de l'antiguitat per persones destacades per la seva saviesa. També entre els primers cristians, com Orígens, Climent d'Alexandria i Sant Jerònim, així com els gnòstics. Però en el cas concret del cristianisme va ser censurat per l'emperador Constantí a l'establir els primers textos cristians oficials. Constantí defensava que els ciutadans de l'imperi romà havien de fer pinya ràpidament per defensar-lo, per tant calia estimular-los amb l'incentiu del suposat Judici Final i, per la mateixa raó, era contraproduent que esperessin moltes vides per la salvació de l'ànima.

El mateix Agustí Chalaux (1911-2006) ja afirmava, en vida seva, que la veritable espiritualitat no és, necessàriament, aquella que prediquen els dogmes de les diferents religions. També criticava les religions, quan aquestes es neguen a donar suport a la comunitat i es dediquen a relligar (religare) les persones amb el poder.

Aquí informem d'un dels més colpidors testimonis del Dr. Weiss, molt afectat per l'odi envers els qui pertanyen a una altra nació, condició o categoria social, i com la pacient implicada, que aquí pren el nom d'Evelyn, arriba a sanar aquesta situació.

Moltes mercès per compartir aquesta informació.

Equip del Centre d'Estudis Joan Bardina.
Data de creació: Divendres, 28 d'agost del 2015.
Darrera modificació: Divendres, 25 de març del 2016.


El testimoni d'Evelyn segons el Dr. Brian Weiss.

Evelyn es dedicava a les fusions i les adquisicions, és a dir, que el seu treball consistia en ajudar dues empreses a unir-se o a una d'elles a comprar l'altra. Quan les companyies eren grans solien haver-hi ofertes per centenars de milions de dòlars i els honoraris que cobrava l'empresa, per a la qual treballava Evelyn, tenien en general set xifres. Ella rebia un sou considerable que, moltes vegades, quedava doblat o triplicat al sumar les bonificacions de final d'any, amb les que li recompensaven haver augmentat la facturació. Quan va anar-me a veure, la seva roba reflectia el nivell del seu èxit: vestit jaqueta i bossa de Chanel, mocador d'Hermès, sabates de Gucci, rellotge Rolex i collaret de diamants.

Tindria uns trenta-cinc anys, era prima i físicament atractiva, amb els cabells negres i molt curts, gairebé l'estereotip d'una executiva jove. No obstant això, quan la vaig mirar als ulls (cosa que no resultava fàcil, doncs els apartava quan s'adonava que l'observava) vaig detectar tristesa, la llum procedia dels diamants que envoltaven el seu coll, no de la seva expressió.

–Necessito ajut –em va demanar en el moment en què ens saludàrem.

Va seure i va començar a retorçar unes mans nervioses a la falda. De seguit em vaig adonar que tenia tendència a parlar amb oracions afirmatives senzilles enunciades en veu alta que quedava poc natural.

–Sóc infeliç.

Es va fer el silenci.

–Continueu –vaig pregar.

–«Darrerament he perdut la meva joia.»

Un esment de Hamlet. De vegades els pacients utilitzen paraules prestades per no haver de recórrer a les seves pròpies; és un mecanisme de defensa, una forma d'ocultar els sentiments. Vaig esperar a què prosseguís.

Va trigar una estona.

–Abans m'encantava la feina. Ara no la suporto. Abans estimava el meu marit. Ara estem divorciats. Quan l'he de veure, tot just aconsegueixo mirar-li a la cara.

–Quan es va iniciar aquest canvi? –Vaig preguntar.

-Quan van començar els atemptats suïcides a Israel.

Aquella resposta absolutament inesperada em va deixar astorat. De vegades, els canvis d'humor que suposen el pas de la felicitat a la depressió tenen l'origen en la mort d'un dels pares (el d'Evelyn, segons vaig saber després, havia mort sent ella una nena), la pèrdua de la feina (per descomptat, aquest no era el seu problema) o les seqüeles d'una llarga malaltia (ella gaudia d'excel·lent salut física). Els atemptats suïcides, tret que un fos atacat directament, eren, per dir alguna cosa, un detonant poc habitual.

Es va posar a plorar.

–Pobres jueus. Pobres jueus. –Va agafar alè i les llàgrimes van cessar–. Els àrabs són uns cabrons!

Em va semblar una mica anòmal que una paraula així sortís de la seva boca, allò donava una idea de la ràbia que havia al darrere.

–Vostè és jueva, doncs? –Vaig preguntar.

–De cap a peus.

–I els seus pares? Eren tan fervorosos com vostè?

–No. No eren gaire religiosos. Jo tampoc, la veritat. I no els preocupava Israel. Per a mi, és l'únic país que té importància. Els àrabs estan obstinats a destruir-lo.

–I el seu marit?

–Bé, diu que és jueu, però Israel tant li fa. És una de les raons per les quals l'odio. –Es va quedar mirant-me amb hostilitat, potser perquè vaig mantenir la calma tot i la vehemència de la seva passió–. Miri, he perdut la gana. No em ve de gust el menjar, ni el sexe, ni l'amor, ni el treball. Em sento frustrada i insatisfeta. No aconsegueixo dormir. Ara necessito psicoteràpia. Vostè té bona reputació. Ajudi'm.

–Per descobrir d'on procedeixen la ràbia i l'ansietat?

– Vull recuperar la felicitat –va sentenciar, baixant el cap–. Vaig al cinema. Vaig de compres. Me'n vaig al llit. I penso en el molt que odio els àrabs. Odio l'ONU. Ja sé que han fet coses bones, però estan dominats per antisemites. Tots els vots van en contra d'Israel. Sóc conscient que exagero. Sé que m'haurien d'importar altres coses, però és que aquests cabrons dels àrabs... Com poden matar nadons jueus? Com em pot importar res més?


Provàrem la psicoteràpia convencional explorant la seva infantesa en aquesta vida, però les causes de la ràbia i l'ansietat que patia no anaven per aquest costati. Vaig acceptar d'intentar una regressió.

–Torneu al moment i al lloc en què va sorgir per primera vegada la vostra ira –vaig requerir quant va entrar en un estat hipnòtic profund. No vaig voler orientar-la més. Ella mateixa triaria el temps i el lloc.

–Estic a la Segona Guerra Mundial –va anunciar amb una veu greu i masculina, molt erecta i amb gest d'incredulitat–. Sóc oficial nazi, membre de les SS. Tinc una bona feina. Em dedico a supervisar la càrrega de jueus en els vagons de bestiar que els porten a Dachau, on van a morir. Si algun intenta fugir, li pego un tret. No m'agrada fer-ho. No és que m'importi matar una d'aquestes feristeles, sinó que no m'agrada gens perdre una bala. Són cares. Ens han ordenat estalviar munició sempre que sigui possible.

Aquella despietada lletania es contradeia amb l'horror mal dissimulat de la seva veu i el lleuger tremolor que havia fet presa en el seu cos. Com a oficial alemany, potser no sentia res per la gent que matava, però Evelyn, en recordar-ho, patia un turment.

He descobert que la forma més segura d'acabar reencarnat com a membre d'un grup concret de persones (ja sigui una religió, una raça, una nacionalitat o una cultura) és haver-lo odiat en una vida anterior, haver demostrat prejudicis o violència contra ell. No em va sorprendre que Evelyn hagués estat nazi. La seva vehement postura proisraeliana en aquesta vida era una compensació per l'antisemitisme de llavors que ella havia acabat convertint en una sobrecompensació. L'odi que havia sentit pels jueus s'havia transformat en una animadversió igual d'intensa envers els àrabs. No era estrany que se sentís ansiosa, frustrada i deprimida. No havia avançat massa en la seva travessia cap a la salut.


Després va passar a una altra part de la seva vida com alemany. L'exèrcit aliat havia entrat a Polònia i ella havia mort al front durant una aferrissada batalla. En la seva avaluació vital, després de morir en aquella existència, va sentir remordiments i una culpa tremenda, però necessitava tornar per confirmar que havia après la lliçó i per rescabalar tots els que havia perjudicat com a oficial de les SS.

Tots som ànimes, tots formem part de l'ànima única, tots som iguals, siguem alemanys o jueus, cristians o àrabs però, pel que sembla, Evelyn no havia après aquesta lliçó. El seu odi no havia desaparegut.

–Anem a fer un experiment –vaig proposar després de tornar al present–. S'anima?

Va acceptar encantada.

Es va posar còmoda, les seves mans van contenir el seu joc ansiós. Em va mirar amb expectació.

–Crec que som capaços d'influir en les nostres vides futures mitjançant les nostres accions en aquesta –vaig començar–. En aquest mateix instant, vostè està repercutint en la seva vida futura amb la ràbia que sent cap envers els àrabs, de la mateixa manera que el seu antic odi pels jueus va influir en la seva existència actual. Ara, el que vull és que faci una progressió fins a la que probablement serà la seva propera vida si segueix el mateix rumb de l'actualitat, si segueix sent l'Evelyn d'avui, si la persona que va venir a demanar-me ajut no canvia.

La vaig portar fins a un estat hipnòtic profund i la vaig guiar fins a una vida futura que tingués connexions amb la vida de l'oficial alemany i amb la vida actual, marcada per les seves idees antiàrabs. Tenia els ulls tancats, però era evident que veien amb total nitidesa.

–Sóc una noia musulmana. Sóc àrab. Una adolescent. Estic en una barraca feta de llauna, com les dels beduïns. Visc aquí des de sempre.

–On és aquesta barraca? –Vaig preguntar.

Va arrufar les celles.

–Als territoris palestins o a Jordània. No es veu amb claredat. Les fronteres han canviat.

–Quan ha passat això?

–Canvien constantment. Però tota la resta continua igual. La guerra contra els jueus no s'ha acabat. Sempre que hi ha un període de pau, els radicals la fan malbé. I per això som pobres. Sempre serem pobres. –La seva veu va cobrar un to aspre–. És culpa dels jueus, que són rics i no ens ajuden. Som les víctimes del conflicte.

Li vaig demanar que avancés en aquesta vida àrab, però va morir poc després «d'una malaltia» i no va ser capaç d'afegir res més. En canvi, va poder albirar la vida posterior a aquesta. Era un home cristià i vivia a l'Àfrica oriental. Estava molt molest per l'augment de la població hindú a la regió. («És increïble –vaig pensar aleshores–. Els prejudicis mai no moren»). A la seva avaluació vital va reconèixer que sempre hi havia hagut, i sempre hi hauria, algú a qui odiar, però, si més no, en aquell moment es va produir, per fi, una epifania.

–L'amor i la compassió són els antídots contra l'odi i la ràbia –va assegurar amb una veu carregada de sorpresa–. La violència només serveix per perpetuar el patiment.

Quan la vaig tornar al present, parlàrem del que havia après. Sabia que havia de modificar la seva aprensió cap a altres pobles i altres cultures. Havia de canviar l'odi per la comprensió. Aquests conceptes són fàcils d'entendre mentalment, però no d'assimilar com a forma de conducta.

–Ha necessitat dues vides possibles per interioritzar-ho –vaig assenyalar–, però, i si pogués accelerar el canvi, ara que ha captat el concepte en el present? Com serien llavors les seves vides futures?


Dins la nostra següent sessió, Evelyn va fer una progressió fins a una vida pròxima que tenia relació amb la de l'oficial alemany i amb la seva ràbia actual.

–Aquesta vegada anem a provar una cosa diferent –li vaig plantejar–. Ha de deslligar-se de tots els prejudicis de la seva existència actual. Tendeixi a veure totes les ànimes i totes les persones com iguals, com a éssers connectats entre si per l'energia espiritual de l'amor.

La va envair una gran calma. Segons sembla, el seu futur havia canviat completament. No va trobar vides a Palestina ni a l'Àfrica oriental, sinó el següent:

–Sóc la directora d'un hotel de Hawaii. També és balneari. Porto un hotel i un balneari preciosos. Hi ha flors per tot arreu. Els clients procedeixen de tot el món, de països i cultures diferents. Vénen per trobar una energia regenerativa. No costa gaire, perquè el balneari està molt ben administrat i l'emplaçament és esplèndid. –Va somriure davant la visió–. Tinc molta sort, puc gaudir de les instal·lacions tot l'any.

Per descomptat, imaginar-se com a director d'un balneari fantàstic en un lloc preciós envoltat d'aroma d'hibisc és una fantasia molt agradable. Allò que va veure Evelyn en aquest viatge al futur podria haver estat perfectament una il·lusió, una projecció, o una visualització dels seus desitjos. Quan retrotrec algú, de vegades resulta complicat distingir entre el record real i la metàfora, entre imaginació i símbol. Malgrat això, a les vides passades visualitzades es disposa d'un indici d'autenticitat quan una persona parla una llengua que no ha après en aquesta (fenomen que es coneix com xenoglosia), la qual cosa indica que està oferint detalls històrics fidels. Un altre indici és que el record provoqui una emoció intensa. Dins les progressions, en canvi, les emocions intenses són molt habituals, de manera que la validació és molt més difícil. Treballo sobre la base que, encara que una progressió no es pugui comprovar, no deixa de ser una eficaç eina de curació. Sí, és possible que es donin metàfores i fantasies, però l'important és que el pacient es curi. Amb les regressions i les progressions, els símptomes desapareixen, les malalties remeten, l'ansietat, la depressió i la por queden mitigades.

Ningú no ha trobat encara una forma de confirmar que el futur imaginat hagi de passar realment. Els pocs que han seguit la meva estela en aquest camp d'investigació es troben de forma inevitable amb aquesta ambigüitat. És cert que, si un pacient realitza una progressió cap a un moment futur de la seva vida actual, el que vegi es pot confirmar quan es compleixi, però fins i tot en aquests casos hi ha la possibilitat que, en haver albirat el pacient el seu futur, decideixi encaminar la seva vida en aquesta direcció concreta, el sol fet que una visió sigui producte de la fantasia no impedeix que el subjecte pugui fer-la realitat.

Els pacients se senten davant meu amb els ulls acuradament tancats. Tot el que els passa pel cap, ja sigui una metàfora, un símbol, una fantasia o un record real, contribueix al procés de curació. Aquesta és la base de la psicoanàlisi i també del treball que realitzo, tot l'espectre de la meva activitat és més ampli, ja que abasta el passat remot i el futur. Des de la meva perspectiva de sanador, el fet que les visions d'Evelyn sobre els fets en el passat i en el que està per venir, siguin reals o no, no té importància. És probable que la seva vida com a oficial alemany fos certa, doncs el seu record va anar acompanyat d'intenses emocions. I sé del cert que les seves visions d'existències futures van tenir una forta influència a la seva vida, ja que li van transmetre alguna cosa: si no canvies, repetiràs aquest cicle destructiu d'agressor i de víctima, però si dones un cop de timó pots trencar-lo. Les seves diferents visions del futur li van ensenyar que podia determinar el seu futur mitjançant l'exercici del lliure albir. I que el moment de començar a posar-ho en pràctica era el present immediat.

Evelyn va decidir no esperar la seva pròxima vida per experimentar la curació i per oferir-la als altres. Al cap de pocs mesos de la nostra última sessió, va deixar el seu treball a l'empresa i va obrir una casa de turisme rural a l'estat de Vermont. Practica ioga i meditació. Tant en aparença com en el seu interior, profundament, s'ha deslliurat de la ràbia i dels prejudicis que la tenallaven. Les progressions li van permetre aconseguir la felicitat que buscava quan va recórrer a mi. I jo vaig descobrir-hi un model de la força de la progressió i una major seguretat per utilitzar-la com a instrument terapèutic.

Brian Weiss. Muchos cuerpos, una misma alma (Molts cossos, una mateixa ànima). Traducció al català de la primera edició en rústica en castellà de l'Editorial Zeta. Pàgines 65 a 74.


Frase de cloenda:

«Tots volem la vida eterna. Però... ja la vivim la vida eterna!».

Raimon Panikkar i Alemany (1918-2010).


Enllaços relacionats:

Brian Weiss: «Som ànimes i anem de cos en cos».

Petita història de la moneda.

Conferència «Món alternatiu» de Lluís Maria Xirinacs.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte