Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Capítol 19. Imaginem que... El poder del diner. Índex. El poder del diner. Resum: les vint tesis. El poder del diner.

Capítol 20. Canviar la clau per obrir la porta.

Mentre que el canvi de valors, de costums i de comportament. acostuma a ser lent i esdevé perillós exercir-lo des de fora de les persones per pressions ideològiques o religioses, el canvi instrumental, viable tècnicament avui, d'una eina hipotèticament clau, segons tràgics resultats històrics, pot ajudar a plantejar noves regles de joc més netes, lliures, solidàries i responsabilitzadores que les actuals. La hipòtesi central és que l'Estat de dret i l'equitat econòmica formalment proclamats per la cultura occidental són impossibles d'aconseguir amb el vigent sistema monetari. Amb un nou tipus de moneda podrem experimentar si aquesta és realment una peça clau que afavoreixi l'emergència d'una nova civilització o si és, en canvi, un element sense importància.

La Terra està malalta. L'espècie humana ha esdevingut la plaga més perillosa per a la vida en el planeta i, per tant, també per als mateixos éssers humans. La població mundial augmenta més d'un milió cada cinc dies.

Comencem a conèixer alguns dels símptomes més greus de la malaltia. La destrucció de la capa d'ozó (probablement pels gasos fluorocarbonats) i l'efecte hivernacle (produït per la massiva combustió d'hidrocarburs) agreugen la ja preocupant contaminació de l'aire, de l'aigua i del sol, la radioactivitat, la desertització, l'exhauriment de recursos no renovables... Tots aquests fets provocats per l'espècie humana atempten contra els equilibris bàsics que s'han format durant milions d'anys i que han permès el desenvolupament de la vida en aquest planeta.

El creixement de la població mundial agreuja gran part d'aquests desequilibris. Però, paradoxalment, no són les zones del món on hi ha més creixement de població les principals responsables de la destrucció d'aquests equilibris. El model de civilització «occidental» –industrialista, productivista i consumista– és el principal agent de destrucció de recursos i de contaminació. Les empreses transnacionals són els missioners que l'estenen arreu del planeta. La dinàmica del neocapitalisme supranacional necessita l'expansió mundial dels seus mercats: imposa un ritme accelerat en totes les esferes de la vida i produeix una forta concentració de poder de decisió en poques empreses transnacionals que estan per sobre dels Estats-Nació i dels organismes internacionals.

Aquesta expansió dels mercats es presenta, sovint, amb l'eufemisme de «cooperació amb els països subdesenvolupats». Crea unes falses esperances a milions de persones que no poden, ni podran, viure en la «paradisíaca» societat de consum sense que la Terra esdevingui un immens abocador de residus. El sistema occidental ofereix uns «béns» (i «mals») i uns «serveis» (i «desserveis») només a una petita part de la població mundial gràcies a l'explotació de la majoria i a la degradació del planeta.

L'expansió dels mercats, limitada per la manca de capacitat adquisitiva de les poblacions explotades i endeutades, s'ha orientat durant dècades a la indústria militar. En els darrers anys, amb la reducció de la cursa d'armaments, produïda pels canvis en la conflictivitat Est/Oest, els complexos industrials han hagut de trobar altres sortides per a la seva expansió «pacífica». De fet, indirectament, el Tribunal Permanent dels Pobles, reunit a Berlín el 1988, oferia una solució en aquest sentit. Després de denunciar el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional com a principals responsables de l'endeutament de la majoria d'Estats no occidentals, el Tribunal proposava que «es retalli la despesa militar anual en un 20 per cent i que l'estalvi s'utilitzi per cancel·lar el deute del Tercer Món. Això eliminaria el deute en 5 o 6 anys» ja que cal «adonar-se que el deute del Tercer Món és lleugerament superior al trilió (mil bilions) de dòlars; i que la despesa actual per temes militars en un any és aproximadament el mateix1».

Tota aquesta situació tan complexa –augmentada per l'impacte dels mitjans d'informació de masses– provoca alhora l'alarma de la població i la paràlisi dels polítics dels Estats i dels organismes internacionals. Tanmateix, estem descobrint que molts dels grans problemes que ens afecten seran irreversibles en els propers decennis si tot continua igual, és a dir, si no prenem decisions conscients. I les catàstrofes no solament afectaran els pobres, com fins ara, els rics també en patiran les conseqüències.

Sembla que la democràcia formal actual no esta dissenyada, ni és a punt, per afrontar problemes complexos ni canvis vertiginosos i permanents. Les institucions polítiques democràtiques estan demostrant que no saben o no poden prendre decisions ni urgents ni a llarg termini. Com diu el professor de Harvard Daniel Bell, «els Estats-Nació són massa petits per fer front als grans problemes i massa grans per als problemes petits». Els polítics –amb els Parlaments– estan condicionats pels vots dels ciutadans, que no sempre estan informats de la gravetat de la situació o que no volen perdre privilegis. Però, els polítics també estan condicionats pel finançament de les campanyes electorals. Els bancs i les empreses són els principals finançadors (legals o il·legals) dels partits. Els poders fàctics –gràcies en gran part a l'anonimat del diner– són els qui, en darrera instància, posen condicions a la presa de decisions via finançament dels partits, via suborn de polítics, jutges i funcionaris i via control dels mitjans d'informació de masses (i per tant, a la presa de consciència de la població).

Els Estats, amb els instruments de que disposen, estan incapacitats per protegir-se de l'estratègia supranacional dels grans bancs que dicten l'ordre econòmic internacional (dictadura financera), dominen cada vegada més les mateixes empreses transnacionals i fan servir els càrrecs públics dels Estats i dels organismes internacionals per implantar la política econòmica convenient a llurs interessos. «Les corporacions han començat a ser dominades pels mags de la finança, que saben molt poc sobre producció, però que ho saben tot sobre estratègies... financeres2».

L'anomenat «mercat lliure» –panacea de l'autoregulació– no existeix pràcticament enlloc, ni dintre els Estats-Nació ni en el comerç mundial. Els monopolis, els oligopolis i la intervenció pública copen quasi tots els mercats estratègics o més rendibles. I darrera de tots ells, «ajudats per la revolució en les tecnologies de la informació i de les comunicacions, els banquers privats presideixen avui una xarxa integrada de finances globals3» que domina tots els mercats –oligopolístics, monopolístics i de competència imperfecta–. Fins i tot, el mercat de les idees, de la informació i de la política forma part d'aquesta xarxa.

Totes les propostes a favor d'un nou ordre econòmic internacional, de la millora del nivell i de la qualitat de vida de la població empobrida, de la defensa del medi ambient... no solament han de passar pel sedàs dels interessos electoralistes dels Parlaments dels Estats i pel sedàs dels mitjans «d'informació» de masses, sinó pel dret de veto (antidemocràtic) de les Nacions Unides, i sobretot, pel dret de veto del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial (sindicats patronals dels «Money Mandarins»). Aquests mandarins del diner, motivats pels beneficis a curt termini, estan creant, sense cap legitimació democràtica, un ordre econòmic supranacional que influeix en la vida del planeta i que tanca les portes dels canvis que convindria emprendre.

La hipòtesi central que s'ha exposat en el llibre és la següent: les bases de la democràcia –Estat de dret i justícia social– han estat, són i seran només formals –no reals– per a la majoria de la població mentre el tipus de moneda permeti actuar impunement els poders fàctics i impossibiliti una millora radical de la ciència econòmica i de la seva eficàcia pràctica. Modificar el tipus d'instrument monetari sembla, doncs, una condició necessària –malgrat que no suficient– perquè es puguin prendre democràticament les decisions que calguin. Dit d'una altra manera: mentre existeixi un tipus de moneda anònima i desinformativa, els canvis polítics seran aparents, sense gaire impacte en els fets més importants, perquè sempre hi haurà algú que, amb prou diner, impedirà la presa de decisió correcta o en disminuirà l'eficàcia en el cas que arribi a donar-se.

Un canvi del tipus de moneda podria crear condicions per superar aquests bloqueigs i obrir les portes a decisions democràtiques. Sense demanar un canvi d'ideologia ni de fe, sense atacar allò que cada societat considera bo, es proposa només un acord sobre la modificació d'un instrument que permeti responsabilitzar, optimitzar i modificar les regles de joc que cada societat estableix.

Els canvis d'instruments són molt menys violents que els canvis de costums imposats. «L'astúcia del canvi d'hora ens fa veure com resulta molt fàcil de fer llevar tothom, cada dia, una hora més aviat declarant, a partir de tal dia, que quan siguin les sis del sol tothom llegeixi que ja són les set. Sens dubte, per poder aconseguir el mateix objectiu per via directa o per coacció, hauria estat necessari dictar molts reglaments, fer canviar molts horaris, muntar una gran xarxa de vigilants... I, el que és més empipador, haver d'aguantar moltes protestes i, qui sap, potser haver d'enfrontar-se amb alguna revolta de la gent a la qual no plau llevar-se d'hora4». Aquesta és la gràcia dels canvis instrumentals, canvis que tots els Governs practiquen contínuament en política econòmica, amb total legalitat.

No sempre els canvis són necessaris. Però fins i tot quan ho són, no sempre són possibles. La inèrcia, la ignorància o els interessos creats bloquegen sovint els canvis. En moments de crisi, els qui tenen interès a mantenir la situació de privilegi fomenten la sensació que tot va bé, que no hi pot haver res millor, que la condició humana és així i que no hi ha res a fer, que res no és perfecte i que és un perill apostar per una nova situació.

Només quan la crisi és prou forta hom es veu obligat, a corre-cuita, a cercar altres camins. Però a vegades, per la intensitat de la crisi, hom perd la capacitat de cercar-los just quan fan més falta. La mateixa crisi ens pertorba i ens llença a camins batuts sense sortida o a la paràlisi.

El que s'ha exposat vol alhora ajudar a desvetllar la necessitat del canvi i a facilitar-lo en una determinada direcció. El canvi pel canvi és tan absurd com la tradició per la tradició. La direcció és important, i a vegades s'ha mostrat errònia. Però com anar-hi no és menys important, i a vegades, perquè no se sabia, s'ha perdut fins i tot la direcció. Dit d'una altra manera, es proposa un instrument per intentar superar un dels problemes comuns de les revolucions històriques: que tot canvia, però que el poder d'uns quants continua.


Notes:

1TRIBUNAL PERMANENT DELS POBLES. About the policies of the IMF and the WB, Berlín Occidental, 1988.
2WACHTEL, Howard M., The Money Mandarins, Pantheon Books, Nova York, 1986, p, 3.
3Íd., p. 3.
4CASALS, Joan, Europa a l'any 2025 (inèdit), Barcelona, 1976, p, 7.

Capítol 19. Imaginem que... El poder del diner. Índex. El poder del diner. Resum: les vint tesis. El poder del diner.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte