Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Capítol 13. Agilitat i exactitud. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 15. No hi ha retorn: la condemna d'Occident. El poder del diner.

Capítol 14. Quina opció?.

La moneda anònima és un fet incrustat en la majoria de civilitzacions, especialment en l'occidental i en les cultures colonitzades per ella. Qualsevol proposta de canvi de civilització té, en relació amb la moneda, tres opcions:

Primera. La desmonetització total immediata –amb el que això representa de supressió de l'especialització productiva i d'autoabastiment quasi total, combinat amb un troc de béns i serveis–.

Segona. La modificació del sistema monetari (substituir l'actual moneda anònima i desinformativa per una de personalitzada i informativa, que desmitifiqui el diner i redueixi l'àrea de monetització responsabilitzada a l'intercanvi de béns i serveis mesurables).

Tercera. La consideració que la moneda no és un tema clau i que, per tant, cal deixar-la com està.

La monetització de totes les cultures del planeta ha estat, i és, un objectiu del mercantilisme, que així pot ampliar i controlar constantment els mercats i, amb ells, el poder sobre els nouvinguts. Davant d'aquest fet, hem de trobar camins que permetin respectar les cultures que no volen mercantilitzar-se i, alhora, clarificar-responsabilitzar el funcionament dels mercats existents per evitar el seu poder omnipresent dins les cultures d'origen i en les seves relacions interculturals. Vegem tres opcions possibles.

Primera. La desmonetització immediata. Aquesta pot ser total o parcial –és a dir, de certes activitats o de certes cultures–. En tant que la monetització prové de l'aparició del mercat i que aquest és fruit de la propietat privada –sigui comunitària, col·lectiva o individual–, la desmonetització comporta l'existència de comunitats humanes amb propietat comunitària. Comunitats que, en la mesura que comparteixen tots els béns, no forcen els seus membres a l'intercanvi mercantil, si més no en l'interior.

La desmonetització no tan sols demana la no destrucció de les cultures comunitàries encara existents, sinó que exigeix el fet de crear cultures comunitàries noves, per voluntat o per força (!), en les cultures individualistes en les quals ja no existeixen.

Una altra conseqüència inevitable de la desmonetització és la supressió de l'especialització productiva en el màxim de nivells, per poder reintroduir el do recíproc o el troc amb el mínim de conflictivitat (dins cada comunitat o entre comunitats veïnes). És evident que la divisió del treball fora de la vida comunitària obliga a l'intercanvi entre estranys, és a dir, al mercat, tard o d'hora monetitzat. Per als defensors d'aquesta opció, la superació de la divisió del treball –manual i intel·lectual– afavoreix l'autogestió i l'autoabastiment, fonaments d'una vida emocionalment equilibrada i socialment més deslliurada de les ficcions socials i, per tant, més igualitària.

Ara bé, potser ens cal distingir entre desmercantilització i desmonetització. En cultures mercantilitzades i monetitzades hom pot desmercantilitzar certs béns i serveis, però hom no pot desmonetitzar la societat ja que, tothom, mentre sigui viu, necessita adquirir certs béns per viure. Com hem suggerit en altres capítols, hom pot proposar la desmercantilització d'un conjunt de professions i serveis (per exemple, judicials, polítics, informatius, formatius...). Però que aquestes activitats estiguin fora del mercat, que siguin gratuïtes, no significa que no hagin de menester moneda tant per exercir-les (edificis, materials...) com per viure'n els professionals que les duen a terme. El mateix podríem dir dels recursos naturals com el sòl, el subsòl i l'aigua. Hom pot proposar desmercantilitzar-los i posar-los sota propietat comunitària per evitar-ne l'especulació i la destrucció, però això no significa que per al seu ús controlat antiespeculatiu –sota forma de lloguers, concessions o taxes verdes– no sigui útil, i sobretot necessari, usar un sistema monetari.

Per tant, la primera opció de la desmonetització sembla inviable en societats i mercats molt complexos, com ho són la majoria dels actuals. En canvi, sí que podria ésser possible la desmercantilització de certes activitats o certs recursos que, fora de la dinàmica del mercat, podrien complir millor la seva funció.

El límit sobre que pot ésser o no desmercantilitzat és molt cultural. Depèn d'allò que cada societat valora i de les motivacions que tenen els diferents actors per exercir una determinada funció productiva mercantil o una de servei comunitari-liberal. Hi ha cultures actuals –bastant comunitàries– que han mantingut la desmercantilització del menjar. Tots els membres de la comunitat poden agafar allò que necessiten. I, en canvi, han mercantilitzat altres béns o serveis.

A Occident és bastant difícil pensar que el menjar pugui ser, de moment, desmercantilitzat. Un bon exemple ha estat el de la desmercantilització de la producció alimentaria als països socialistes. Sense al·licient de guany monetari, hom no produeix excedents per vendre, i la manca d'aliments creix de forma alarmant. En canvi, a Occident hom accepta que determinades funcions públiques, sanitàries o culturals, si són gratuïtes i desmercantilitzades, poden acomplir millor la seva funció. També és creixent que hom consideri la necessitat d'assegurar un mínim vital a tota persona pel fet de ser-ho; un salari vital comunitari que asseguri a tots els membres de la societat el menjar i altres béns bàsics. La supervivència també es comença a considerar a Occident com un fet desmercantilitzable, que hom pot i ha d'aconseguir independentment de la seva participació productiva en el mercat. Aquest camí no és altre que el començat amb les pensions a totes aquelles persones que, per la condició física –malaltia o invalidesa– o l'edat –vellesa– no poden sobreviure pel propi treball en el mercat. (De les possibilitats d'Occident de prendre el camí de retorn a la comunitarització antimercantil en parlarem més en el següent capítol).

Segona. La racionalització del sistema monetari. Allà on el mercat és un fet, legal o real, brut o negre; en aquells mercats que usen instruments monetaris fets de peces metàl·liques o de bitllets de banc, de xecs o de comptes electrònics, es tracta de redefinir les regles de joc del mercat i d'adequar-hi un nou sistema monetari que eviti al màxim els inconvenients de la monetització històrica: cosificació de les persones i de les seves activitats menys materials, poder impune del diner, desequilibris mercantils interns i exteriors, mitificació, del diner com a màxim prestigi...

Prendre aquesta opció és una possibilitat per (re)descobrir la moneda com un instrument facilitador de les relacions humanes en determinats aspectes (estrictament per a activitats mercantils) i en situacions complexes (societats multiètniques, de base individualista, amb moltes compres-vendes i amb molts agents de mercat). També és un mitjà per frenar els perjudicis de la moneda actual en altres aspectes (funcions, professions i recursos avui «prostituïts» ) i situacions (cultures comunitàries que no volen, ni necessiten, entrar en la mercantilització interna o externa).

Tercera, La moneda no és un tema clau. Així és com fins ara ha estat considerada en la història oficial (tant la del sistema com la dels crítics del sistema). Per tant, no hem de prendre cap mesura especial, Viurà si ha de viure i morirà si ha de morir.

El lliure canvi de les consciències, l'apocalipsi de la civilització occidental o l'adveniment de la societat comunista –quan el socialisme no sigui traït– determinarà la sort de la moneda, Vegem aquestes tres posicions:

Per a uns, allò que compta en la vida són els valors transcendents, la mutació de l'esperit, Si aquest no canvia, tot canvi instrumental o polític es només una repressió de la maldat humana, però no la seva superació. El dia que tothom sigui bo, aleshores la moneda no servirà per a res, I mentre ho intentem, cap mesura de control no tan sols no canvia l'egoisme, sinó que fins i tot el fa desenvolupar amb més malevolència. I, a més, com es pot pretendre que un canvi «instrumental» d'una cosa tan vil com la moneda sigui un mitjà per ajudar allò tan noble que és la construcció de «l'home nou»?

Per a d'altres, Occident té els dies comptats. El seu és un camí sense sortida. És un gegant amb peus de fang. Tard o d'hora caurà i la resta de cultures i la natura ho celebraran. Per que intentar reformes des de dins del sistema occidental? Tot esta podrit. Cap imperialisme no dura mil anys!

Per als tercers, la certesa –històricament determinada– de l'adveniment de la societat comunista ha fet considerar que la moneda era un invent del capitalisme i que amb ell moriria.

La «crematofòbia» –l'aversió al diner– ha estat conscientment impulsada tant pels moralistes com pels apocalíptics i els revolucionaris. Durant segles s'ha dit al poble que el diner és «perillós», que és «l'esca del pecat», que és la «púrria», que és «diabòlic», «Confieu-nos-el a nosaltres, capellans, banquers i polítics, que us l'administrarem bé». «El diner no fa la felicitat, i fins i tot en pot ser un entrebanc!».

Capítol 13. Agilitat i exactitud. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 15. No hi ha retorn: la condemna d'Occident. El poder del diner.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte