2.15.7. Deixalles humanes.

L'explosió demogràfica i l'augment de densitat urbana. ha trencat l'equilibri natural. Les deixalles dels habitants, especialment de les grans ciutats, generen una solució superior a la capacitat natural de digestió pròpia dels elements naturals.

La inversió en clavegueres sempre es veu retardada per la seva poca eficàcia electoral, o sigui, per manca de vistositat: no es poden inaugurar amb solemnes cerimònies oficials.

Una possible solució per afrontar el problema de les deixalles humanes amb racionalitat és la de construir les canalitzacions d'aigües residuals, sempre que sigui possible, sota els llits dels rius per evitar que s'aboquin en ells. Si els rius estan alimentats per petits pantans destinats a corregir conjuntures climàtiques i hidrològiques desfavorables, sempre poden a anar amb mínim de corrent. Aquesta mínima corrent pot alimentar les canalitzacions subfluvials. Quan aquestes van amb poca aigua. Normalment, però, el riu i la claveguera van sempre totalment separats.

Al final de les canalitzacions, l'aigua es decanta, recupera i depura. Hi ha sistemes de depuració relativament senzills (solar, jacinta i llentilla d'aigua...).

La part sòlida i precipitable de les deixalles humanes ha de ser retornada a l'agricultura a través de sistemes microbiològics automàtics, que permetin oferir als agricultors briquetes d'adob inodor, pràctic, còmode i higiènic.

Cal reciclar les aigües brutes dels rius, llacs, canals, ports... sempre que sigui possible amb plantes de gran poder biomàsic regenerador.

L'esforç per a dur a terme l'ús racional de les deixalles humanes demana una confederació tecnològica que, començant pels barris i municipis, permeti unes decisions molt centralitzades per homogeneïtzar la tecnologia a triar i molt descentralitzades en la pràctica a nivell local.

Versió 1987.