2.3.4. Bé privat i bé comú.

Definir l'ego utilitari com el fonament de la producció i del bé privat. Analitzar els fonaments del bé comú.

El conjunt de propostes per a un mercat llibertari està ben lluny, tant del «laissez faire» com de la «planificació imposada». El mercat llibertari defineix unes regles de joc afavoridores del màxim de llibertats responsabilitzades. Les llibertats mercantils no poden ser, però, l'excusa per a la constitució de grups de poder -legal o ocult- que, en nom de la «llibertat» imposin les seves regles de joc brut o boicotegin la implantació de tota regla.

Cal recordar que, segons la distinció plantejada en parlar de la societat geopolítica, el mercat és únicament la societat utilitària i no té res a veure amb la societat liberal, excepte en el fet que aquesta participa del cicle mercantil del consum. Així, les «lleis» del mercat no són les de la societat liberal. El diner privat del mercat no pot passar a la societat liberal; el diner comunitari de la societat liberal no pot passar a la societat utilitària productora. L'únic lloc d'encontre comú és la societat utilitària consumidora ja que les persones de la societat liberal necessiten consumir en el mercat per a viure i desplegar la seva activitat.

Malgrat tots els idealismes i ideologies que proclamen el contrari, la hipòtesi que mantenim és que, en l'estadi actual de l'evolució utilitària humana, gran part del mòbil i del risc humà -conscient o inconscient- és l'egoïsme vital utilitari: veure recompensat satisfactòriament el propi esforç. L'incentiu de l'ego utilitari -originalment de les ètnies, com més tard de les col·lectivitats i dels individus; tant a nivell de producció, com de consum- és instintiu en l'espècie humana i no es pot canviar per decret, ni papal ni estatal: «Ja som l'Home Nou que s'esforça únicament per amor i altruisme a favor de tots els seus germans o camarades (de la nació, de l'estat, de la terra...)». Hom es pot lliurement sacrificar altruístament pels seus familiars, pels amics, pel barri, per l'ètnia, per la classe social... però no és acceptable que aquest sacrifici sigui imposat moralísticament o legalísticament a ningú.

L'amor és sorpresiu i inquantificable, supera totes les estadístiques i totes les previsions o visions. El fet que hi hagi actes amorosos excel·lents no nega que, inclús el mateix que els realitza, pugui oblidar d'estimar-se a si mateix com estima els altres. Els moralismes i voluntarismes imposats als altres des de institucions religioses o d'aparells de partit, que pretenen «espiritualitzar» les necessitats humanes, exerceixen unes pressions indignes que, a més de portar sovint al fracàs productiu, acostumen a perpetuar estructures de dominació basades en l'alienació del poble fins al punt que, aquest, arriba a negar les seves pròpies necessitats ara i aquí, en nom d'un paradís, més o menys terrenal o celeste, que mai no arriba.

Des d'aquesta perspectiva, considerem que el millor sistema per a produir en qualitat i en quantitat suficient és aquell que retribueix equitativament l'esforç de cada productor (empresari eficient, inventor pràctic, capitalitzador inversor i treballador competent).

La «mà invisible» cal que sigui «visualitzada». La hipòtesi que mantenim és que a més a més de la producció -que prové de l'incentiu egoïsta utilitari- podem detectar i quantificar una sobreproducció (uns excedents) que és fruit del lliure joc equilibrador entre la producció i la distribució. Aquests excedents, lluny de ser temuts com a generadors de crisi, són l'exponent d'un bé comú mercantil, acumulat generació rera generació. Si la «mà invisible» pot ser avui visualitzada, quantificada i acceptada o refutada experimentalment, haurem avançat en la superació de la sagnant polèmica dels tres darrers segles. Podrem crear les condicions per a un mercat llibertari i responsable que gràcies a l'interès egoista del bé privat sigui capaç de generar excedents suficients per a desenvolupar un be comú solidari.

En aquesta perspectiva, l'impost únic de solidaritat social, implantat inicialment per prudència, en casos de necessitat o per manca d'excedents suficients, no pot ser considerat un robatori a la inciativa privada, sinó que és un concreció solidària que, respectant l'egoisme utilitari de cadascú, permet aflorar un raonable altruisme comunitari per a cobrir les necessitats dels productors en determinades situacions (atur, vaga, lock-out,... enfermetat, jubilació...) o dels simples consumidors (per edat -joves, vells-, o acollits a l'estatut liberal).

Versió 30 de novembre del 1988.