1. Antecedents.
2. Confirmacions empíriques.

La hipòtesi d'un utilitarisme comunitari o d'un bé comú mercantil no és, de fet, cap novetat.

Estudis acurats podrien potser demostrar que ja Plató intuí, d'alguna manera, la possibilitat de la repartició d'una riquesa comunitària, present en el mercat privat.

El mateix Marx, quan formulà el concepte de plusvàlua, n'estava sobre la pista. Però ell es limità a l'anàlisi dels processos micromercantils, mentre que el bé comú mercantil únicament pot ser copsat en una visió macromercantil.

Però quan els economistes actuals parlen de factor residual de mercat, és evident que estan tocant de ple el tema. Per factor residual s'entèn un factor de producció que explica tota aquella part de producció que no pot ser explicada per recurs als clàssics factors de producció. Aquesta part és tant més elevada com més avançat tecnològicament i culturalment, està un país. Se sol, per tant, identificar el factor residual amb el nivell de desenvolupament educatiu i tecnològic d'una comunitat geopolítica donada.

Ara bé, els intents de quantificació rigorosa del factor residual han fracassat sempre, degut a la manca d'un instrument de mesura adequat.

La nostra modesta pretensió és d'oferir l'instrument de mesura dels fenòmens elementals de mercat i societat monetaris, que permetrà de formular rigorosament la hipòtesi i de poder-la confirmar o infirmar experimentalment.

2. Confirmacions empíriques.

A més dels precedents teòrics de la hipòtesi del bé comú mercantil que acabem d'esmentar, tal hipòtesi compta amb una base empírica de fets, evidents als ulls de l'observador més poc preparat, que en constitueixen una demostració gairebé palpable, que li confereixen un alt grau de probabilitat, independentment de la necessària experimentació pro-científica.

Ens referim, fonamentalment, a tres grans fets, d'abast i extensió enormes en el nostre segle, i sobretot en els països més progressivament industrialitzats:

1. L'existència real, en els mercats, d'excedents de producció en grans quantitats, invendibles per manca de poder de compra -tant per part de les empreses, com per part dels consumidors, tant per part dels països desenvolupats com per part dels més pobres-.
2. El vertiginós creixement del deute públic de tots els Estats contemporanis. Aquest deute públic no és altra cosa que l'apropiació del bé comú per part de l'Estat: consisteix en la invenció, per part de cada Estat i del seu Banc Central, d'un poder de compra que servirà per fer front a les necessitats pressupostàries, però que està basat en les capacitats productives reals de la total comunitat geopolítica -perquè, si no fos així, ja faria molt de temps que totes aquestes comunitats, amb elevadíssims deutes públics dels seus Estats, estarien en fallida total-.
3. L'enriquiment fabulós dels banquers i de les multinacionals. Tant els uns com les altres tenen també la capacitat, no controlada per ningú, d'inventar poder de compra, per múltiples sistemes. Aquesta invenció també aprofita la sobreabundància productiva de la comunitat geopolítica -deguda a la no retribució dels agents de producció comunitaris-, però moltes vegades arriba a sobrepassar-la, conduint així tota la comunitat a situacions de crisi que només perjudiquen els productors petits o mitjans i els consumidors, i amb les quals aquests grans taurons de les finances fan el seu agost.

Els altres dos són clarament demostracions a nivell de la hisenda: la retribució legítimament deguda a les forces de producció comunitària és desviada i apropiada pels pressupostos estatals i pels beneficis de bancs i multinacionals. Però com que el coneixement del bé comú mercantil no és perfecte, aquesta desviació, a més de ser injusta en la majoria dels casos, és també imperfecta, per excés o per dèficit, i crea desequilibris coneguts com a crisis d'inflació i deflació.