Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Capítol 10. La societat total i la seva composició. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Índex. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Capítol 12. Legislació monetària. Assaig sobre moneda, mercat i societat.

Capítol 11. El comandament social o arquia.

  1. Definicions.
  2. Dialèctica entre arquia i anarquia.
  3. Les diferents arquies.
Quan es tracta de proposar una alternativa social, una de les qüestions cabdals a resoldre prioritàriament és la de qui i com manarà, quina serà l'estructura política d'aquesta nova societat, quines institucions s'encarregaran de dirigir-la.

Per a nosaltres, és impensable -si més no en el nivell evolutiu cultural actual- una societat humana carent de comandament, sense una persona encarregada de manar, de decidir, en cada esfera d'activitat social considerada.

1. Definicions.

En tots els nivells socials hi ha comandament, però ara ens interessa únicament el comandament social suprem, això és, el que s'exerceix a nivells geoestratègics: barri..., municipi..., comarca..., ètnia..., interètnia..., imperi.

I el terme tècnic amb què designem aquest comandament social suprem és el d'arquia. Arquia és una paraula d'origen grec, derivada d'un verb grec que, originàriament, sembla ser que significava «prendre la iniciativa, començar», i que posteriorment passà a significar també «comandar».

Però, què implica la noció de comandament, en general, i, en particular, la noció d'arquia (o «comandament suprem»)? Cal que descriguem amb precisió aquestes nocions, per tal d'evitar possibles equívocs amb altres realitats socials de signe molt diferent.

El comandament és l'actuació d'un comandant en cap elegit pels membres de la societat que comanda; aquesta actuació va dirigida a prendre les mesures pràctiques oportunes per tal que es pugui fer realitat la voluntat política declarada per aquests membres: és, doncs, una actuació al servei dels membres de la col·lectivitat o comunitat comandada; finalment, aquest comandant en cap ha de ser personalment responsable de tota la seva actuació, i, doncs, ha de retre compte d'ella a la fi del seu mandat.

Si es respecten aquests requisits fonamentals de llibertat d'actuació i responsabilitat total del comandant en cap escollit, és fàcil de comprendre que el comandament esdevé una funció social justa i sana, que aporta a l'edifici social la seva cohesió, constituint-ne la clau de volta.

Al comandament en cap podem llavors oposar la noció de poder sobre i contra les persones. Poder és un terme d'origen llatí. El verb potere significava originàriament «ser amo de»; més tard, significà «exercir poder sobre». Als ulls de qualsevol persona, és ben legítim de «ser amo» de qualsevol objecte, de qualsevol cosa; però és injust, il·legítim i innoble de ser amo d'una persona (individual, col·lectiva o comunitària).

Tot comandament de les persones implica, necessàriament, un poder sobre les coses: sense aquest poder, el comandant en cap es veuria impossibilitat, no podria actuar; perquè el comandant actua sobre les coses, modifica les coses, al servei de les persones.

En canvi, cal impedir de totes passades que el comandament de les persones es converteixi en poder sobre i contra les persones, que és esclavisme (més o menys dissimulat) i tirania, control, opressió, repressió, dret de vida i de mort, cosificació de les persones...

Aquesta situació nefasta és la que té lloc quan el comandament és ocult i irresponsable. I, en qualsevol proposta social que es vulgui alliberadora i llibertària, el primer que cal és que formuli els mecanismes concrets que hauran d'impedir, en la pràctica, la transformació del comandament de les persones en poder sobre i contra les persones.

2. Dialèctica entre arquia i anarquia.

El conjunt de principis que formen la nostra concepció àrquica, els resumim en l'expressió dialèctica entre arquia (comandament social suprem) i anarquia (absència de comandament social suprem): això vol dir, senzillament, que tota arquia lliure i responsable ha de dotar-se -a més a més dels mecanismes que assegurin aquestes llibertat i responsabilitat- de mecanismes que l'autolimitin.

La contrapartida de tota arquia lliure i forta, amb capacitat real d'actuació sobre les coses i de comandament de les persones, és la seva limitació constitucional en els següents aspectes:

  1. Limitació en el nombre de persones que exerceixen l'arquia. L'arquia ha d'ésser monàrquica, és a dir, limitada a un únic comandant en cap elegit, lliure i responsable a la fi del mandat; l'objectiu perseguit per aquesta mesura és doble: la concentració de responsabilitat en una única persona, i la unificació de totes les actuacions àrquiques en una línia única i coherent, fàcilment distingible per qualsevol observador. També el nombre de col·laboradors del monarca (ministres, consellers, secretaris...) ha d'ésser limitat (per exemple, a un màxim de 6), per raons similars.
  2. Limitació en el temps d'exercici. El període de temps en què s'exerceix un mandat àrquic donat ha d'estar previst constitucionalment, i ha d'ésser improrrogable, -és a dir, cap monarca no pot presentar-se a reelecció, ja que de la continuïtat d'una mateixa persona en el lloc de més alta responsabilitat se'n deriva una tendència molt forta a aprofitar-se d'aquesta situació de preeminència. Cada monarca, doncs, ha d'exercir el seu mandat durant un temps molt curt -però suficient per a poder portar a la pràctica el seu programa- i ser després immediatament judicat per la seva actuació.

  3. Per tal d'evitar que la discontinuïtat de les persones condueixi a una discontinuïtat del comandament que no seria desitjable, hom pot establir, entre els col·laboradors del monarca, un ordre de successió automàtic, que proveeixi, a cada cessació, un successor: les eleccions se celebrarien, cada vegada, no per a escollir el comandant en cap, sinó el darrer dels seus col·laboradors. D'aquesta manera, cada persona que arribés al lloc de màxima responsabilitat, comptaria amb una llarga experiència obtinguda al llarg dels seus anys passats en funció de col·laborador.
  4. Limitació en les atribucions. Finalment, cal que les atribucions i el camp d'acció del monarca es limitin al mínim necessari.
Per a assolir el màxim de descentralització àrquica, cal, segons el principi de subsidiarietat, que cap arquia d'un nivell determinat intervingui en cap afer que pugui ser satisfactòriament resolt en un nivell inferior. Finalment, cal deixar a la lliure decisió de cada ciutadà i ciutadania, a la llibertat anàrquica, com més coses millor.

Cal aconseguir que la vida de cada persona (individual, col·lectiva i comunitària) en el si de l'imperi, sigui el màxim d'anàrquica, i el mínim de sotmesa a la disciplina àrquica.

3. Les diferents arquies.

Com ja hem assenyalat, l'arquia és el comandament social suprem, però aquest s'exerceix a diferents nivells geoestratègics que acontinuació detallarem.

La primera distinció que cal fer, és la distinció entre arquies imperials i arquies cíviques.

Les arquies imperials són aquelles que s'exerceixen sobre el conjunt total de la comunitat geopolítica o imperi. S'han constituït, legítimament, a partir del pacte federal entre les diferents ètnies que composen l'imperi.

Les arquies cíviques són aquelles que s'exerceixen sobre cada una de les comunitats integrades en l'imperi: barris..., municipis..., comarques..., ètnies..., interètnies..., ex-imperis (és a dir: antics imperis integrats actualment en un de més ampli, més adaptat a les condicions geoestratègiques actuals). També aquestes arquies -anteriors a les arquies imperials- s'han anat constituint legítimament a través del pacte entre els membres de cada una de les comunitats esmentades.

Les arquies imperials, com ja hem avançat en el capítol anterior, són dues: l'arquia política i l'arquia justicial.

L'arquia política s'exerceix a través de l'Estat: ell és el gerent de l'imperi, l'executor dels seus designis i de la seva voluntat política, tant a nivell de relacions amb l'exterior com d'organització interior.

En la nostra proposta, l'Estat es compon de:

  1. Un òrgan Executiu monàrquic, fort i breu: això és, amb un cap d'Estat electiu, únic i personalment responsable, amb capacitat real d'execució de les seves decisions, i amb un consell format per un petit nombre de membres.
  2. Un òrgan Legislatiu independent de l'Executiu i, per tant, elegit separadament d'ell. El Legislatiu, seguint el principi d'abstinència legislativa, es limitarà a legislar lleis mínimes; en cap cas, l'Executiu no dependrà dels seus vots per a poder actuar. Volem evitar de totes passades el parlamentarisme executiu, la confusió entre funcions executives i funcions legislatives, confusió que només duu a la deserció de les responsabilitats inherents a cadascuna d'aquestes dues funcions tan ben diferenciades.
  3. Uns òrgans consultius o Cambres Consultives, especialitzades en cada àmbit i sector d'activitats, que seran de consulta obligada en l'elaboració de qualsevol llei.
L'arquia justicial s'exerceix a través de la Justícia: ella és la protectora de l'imperi, la pacificadora de tots els múltiples conflictes generats en el seu sí.

En particular, la Justícia ha de ser la protectora de tot l'arxiu imperial de factures-xec: d'aquest arxiu només en podrà fer ús en allò que faci referència a un cas d'instrucció en curs. Disposarà llavors de documentació objectiva i positiva referent a aquell cas concret.

La Justícia també s'encarregarà de jutjar totes les persones que hagin exercit un càrrec de comandament (polític, justicial o cívic, és a dir, àrquic; però també no-àrquic liberal), a la fi del seu mandat.

Però, per garantir la integritat de la Justícia en l'acompliment de la seva tasca, cal legislar la seva total independència respecte de l'Estat: és ben sabut que ningú no pot ser jutge i part. A aquest efecte, una mesura a prendre és la constitucionalització de l'assignació d'un tant per cent fix de la massa monetària comunitària (vegeu el capítol següent) a la Justícia; amb aquesta xifra, la Justícia podrà organitzar el seu pressupost com millor li sembli.

Les arquies cíviques són múltiples i a múltiples nivells geoestratègics subimperials. Cada República i Autoritat cívica tindrà plena llibertat d'organitzar-se com li sembli a través d'institucions àrquiques-cíviques. Aquestes institucions tindran també els seus òrgans executius, legislatius i consultius. Les seves competències abastaran tot allò que l'Estat imperial no s'hagi atribuït explícitament -i que, recordem-ho, haurà de ser poc i a base sempre de lleis mínimes, que cada arquia cívica podrà desenvolupar-.

Hi ha, finalment, unes arquies molt especials, que són constituïdes per les forces armables -i diem armables, perquè aquestes forces han d'estar normalment desarmades, i només han d'utilitzar les armes en el compliment de missions en què, expressament, se'ls hagi ordenat d'utilitzar-les-.

Mentre no s'hagi arribat a una situació de plena autopacificació a nivell mundial, l'existència de forces armables continuarà essent vitalment necessària.

Però caldrà també que se sotmetin a una disciplina molt rigorosa, per tal que no puguin actuar sinó en el compliment de la missió específica que la comunitat imperial els assigna: la defensa i protecció de tots els ciutadans i ciutadanies de l'imperi.

D'acord amb aquesta disciplina, les forces armables no tindran, en cap cas, una arquia plena, sinó que sempre estaran, en tot i per a tot, rígidament subordinades a les arquies anteriors: segons el cas, als respectius comandaments polític, justicial o cívics. Els comandants en cap de les arquies esmentades seran els responsables últims de les forces armables a ells subordinades.

Aquestes forces armables poden ser les següents:

  1. Sota el comandament directe, exclusiu i responsable, del cap de l'Estat, les forces armables de l'Estat: Exèrcit Imperial i Policia de Seguretat Imperial.
  2. Sota el comandament directe, exclusiu i responsable, respectivament, de cada jutge d'instrucció encarregat d'un cas justicial concret i del jutge de protecció de cada sentenciat, estaran la Policia Judiciària i la Policia Penitenciària.
  3. Sota el comandament directe, exclusiu i responsable, de cada president d'una República cívica autònoma, estaran els Exèrcits Cívics i les Policies de Pau Cívica.
Capítol 10. La societat total i la seva composició. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Índex. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Capítol 12. Legislació monetària. Assaig sobre moneda, mercat i societat.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte