Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Capítol 1. Els sistemes monetaris. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Índex. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Capítol 3. Característiques d'un sistema monetari «científic». Assaig sobre moneda, mercat i societat.

Capítol 2. La realitat monetària a través de la història.

  1. El troc antemonetari.
  2. La realitat monetària entre els pobles primitius.
  3. Els sistemes monetaris de les civilitzacions naixents.
  4. Aparició de la moneda metàl·lica concreta.
  5. De la moneda metàl·lica al paper-moneda.
  6. El sistema monetari actual.
  7. Referències bibliogràfiques d'aquest capítol.
En el capítol anterior hem utilitzat un sistema d'exposició que suggeria, d'alguna manera, una certa reconstrucció històrica del desenvolupament dels sistemes monetaris: primer existeix el troc no monetari; després sorgeixen les unitats monetàries i es fixen els valors mercantils (preus i salaris); finalment, en algunes societats evolucionades, apareixen els intruments monetaris.

Som conscients que aquesta reconstrucció és molt teòrica i simplificadora de la complexitat dels fets esdevinguts en realitat. Per això, en aquest capítol volem oferir algunes pinzellades que poden donar un cert recolzament a la generalització realitzada en el capítol previ.

Cal, no obstant, advertir que la reconstrucció del desenvolupament de la realitat monetària, tant entre els pobles prehistòrics com entre els pobles primitius actuals, presenta serioses dificultats: els documents existents són pocs i parcials, i la seva interpretació és una tasca molt delicada.

Amb totes aquestes limitacions, doncs, encetem el tema.

1. El troc antemonetari.

Dels estudis realitzats sobre l'intercanvi utilitari entre els pobles primitius existents en l'actualitat, es dedueix que entre aquests pobles (i potser també, per paral·lelisme etnogràfic, entre els pobles prehistòrics), el troc no té un caràcter únicament utilitari, sinó que acompleix sobretot una funció social.

De fet, en les poblacions humanes d'organització social més senzilla (les de caçadors-recol·lectors), el sosteniment individual i familiar està sempre assegurat, i, per tant, l'intercanvi no és vitalment necessari. Sí que és, en canvi, socialment necessari, ja que serveix per a establir llaços d'amistat o aliances amb altres grups; o bé per a afermar les relacions socials existents en l'interior del propi grup.

Degut a la gran importància d'aquest component social del troc primitiu, aquest està moltes vegades revestit de formalitats, de rituals complexos lligats a la màgia, és a dir, a la concepció sacral de la vida de l'home. Tot acte d'intercanvi és considerat sagrat, com tota relació social.

2. La realitat monetària entre els pobles primitius.

Entre els pobles primitius existents en l'actualitat, el coneixement i la utilització d'alguna mena de sistema monetari destaca en tres parts del món: l'Àfrica occidental i el Congo; la Melanèsia i Micronèsia; l'est de Nordamèrica.

Cal fer ressaltar el fet que tots els pobles d'aquestes zones desenvolupen un utilitarisme ja avançat, de tipus neolític, sigui agrícola o pastoral.

Però aquest utilitarisme neolític és encara poc especialitzat: cada petita unitat social-productora pot encara en gran mesura autoabastir-se, i per això el troc utilitari conserva encara un caràcter fortament social.

Aquests pobles tampoc no coneixen cap sistema d'escriptura.

Però tenen uns sistemes monetaris constituïts pel que hem anomenat unitats monetàries i valors mercantils.

Efectivament, entre les poblacions primitives de les zones esmentades (no únicament d'aquestes zones, però sí principalment), certs objectes (que varien, evidentment, segons la població de què es tracti) estan revestits d'una gran importància social: són símbols de riquesa, i confereixen a qui els posseeix prestigi social.

Pel fet que aquests objectes són sovint intercanviats cerimonialment en ocasió de certs esdeveniments socials, molts etnòlegs els han equiparat a una forma disminuïda, o primitiva, de la moneda metàl·lica, concreta, que estava en vigor entre tots els pobles civilitzats actuals fins fa un temps (fins que fou substituïda definitivament pels anomenats bitllets de banc).

Ara bé, nosaltres proposem una interpretació diferent: aquests objectes concrets semblen tenir dues funcions molt ben diferenciades. La primera, fonamentalment social, creadora i mantenidora de relacions socials, és la que es desenvolupa a través de l'intercanvi real, concret, d'aquests objectes concrets, en certes ocasions, molt ben especificades, de gran importància social. La segona, estrictament utilitària, és la de servir de patrons de mesura de valor en l'intercanvi dels béns utilitaris corrents. En aquest segon cas, dits objectes no són mai realment intercanviats, sinó que són únicament una referència abstracta per a calcular equivalències entre altres mercaderies, valorades en ells: això és el que hem anomenat una unitat monetària. Els valors en unitats monetàries assignats a les mercaderies (produïdes o productores) són els valors mercantils de dites mercaderies.

La majoria de les vegades, la documentació etnològica que posseïm és insuficient per a poder confirmar o infirmar amb base empírica aquesta interpretació. Això és degut sobretot als prejudicis dels etnòlegs, que encaminen la seva observació cap a unes realitats determinades, descurant-ne unes altres més significatives per a un estudi global de l'utilitarisme primitiu.

Malgrat aquesta dificultat, hem seleccionat un parell d'exemples que semblen anar en la direcció que indiquem.

Primer exemple: a les illes de l'Almirantall (Malàsia), els nadius poden avaluar tots els seus béns en petxines i dents de gos. En els intercanvis corrents, però, petxines i dents de gos no s'utilitzen gairebé mai, mentre que el seu ús és obligatori en els intercanvis rituals.

Segon exemple: entre els Lele de Kasai (Congo), la tela de ràfia constitueix el patrimoni nupcial de què tot home que es vulgui casar ha d'estar proveït. Però, a la vegada, els béns que són objecte d'intercanvi no ritual poden tots avaluar-se en unitats de tela de ràfia: en aquests intercanvis, doncs, la tela de ràfia no intervé com a mercaderia concreta, sinó únicament com a patró de valor.

Ens inclinem, doncs, a parlar, en aquestes pobles, de l'existència d'unitats monetàries abstractes, i no d'objectes monetaris concrets (com acostumen a fer alguns etnòlegs). Per a poder generalitzar aquesta interpretació a tots els pobles neolítics que coneixen alguna mena de realitat monetària caldria realitzar estudis exhaustius que avui dia no existeixen -o, en tot cas, no estan al nostre abast-.

3. Els sistemes monetaris de les civilitzacions naixents.

L'arqueologia ens ha descobert en els darrers decennis com nasqueren les primeres civilitzacions a l'Àsia Sudoccidental, la vall de l'Indus, Egipte, més tard a l'Egeu, la vall del Danubi...

Aquestes civilitzacions estaven fonamentades en un utilitarisme neolític avançat, de conreu extensiu de cereals i amb una divisió del treball ja ben establerta. Amb elles apareix l'escriptura; però l'escriptura no és sinó la conseqüència d'una altra pràctica social que aquí ens interessa molt, ja que no és altra que la utilització d'instrument monetaris.

Aquestes societats comptaven, des dels inicis de la seva neolitització, probablement, amb unitats monetàries ben definides. Per exemple, a Mesopotàmia la unitat monetària era l'ordi, i més tard també la plata. Això no significa, com acabem de dir, que en els intercanvis concrets hom baratés mercaderia contra ordi (o plata), sinó únicament que l'ordi i la plata eren els patrons de valor en relació als quals podia expressar-se el valor de cada una i totes les mercaderies.

Ara bé, arribat un cert moment -que coincideix amb l'inici de l'Edat del Bronze, durant el mil·leni IV a.J.C.- les civilitzacions del Proper Orient coneixen un desenvolupament econòmic notable: es dóna un dràstic augment de la població a Iran i Irak, i apareix l'especialització artesana i els inicis del comerç a gran escala. El comerç es realitza a distàncies molt llargues. Aquesta espècie d'explosió econòmica va aparellada amb el sorgiment d'uns artefactes molt curiosos, que recentment han estat estudiats i interpretats. Es tracta de les bullae, que són com unes bosses d'argila, més o menys esfèriques, plenes de diferents figuretes de fang, i segellades en l'exterior. Aquestes bullae són hereves d'un complex sistema de comptabilitat6 a base de fitxes -segons sembla, representatives de diferents mercaderies i diferents valors numèrics- que data dels inicis del Neolític, cap al mil·leni IX a.J.C. Aquestes fitxes són del mateix tipus de les que es troben, més tard, a l'interior de les bullae.

Però l'aparició de les bullae representa un canvi qualitatiu important. Podem interpretar el fet que les fitxes estiguessin juntes, i tancades en un sobre d'argila, com a indicació que tals fitxes eren representatives d'una determinada transacció efectuada entre dues persones. El fet que moltes de les bullae descobertes fins al moment duguin dos segells diferents, recolza aquesta interpretació.

Si això fos així, les bullae no serien altra cosa que el que hem denominat instrument-document monetari7: un document que fa de mitjancer i registra una transacció mercantil elemental efectuada. Probablement, a més a més, aquestes bullae podien ser intracompensades, perquè sabem que els temples mesopotàmics desenvolupaven, ja en aquesta època, funcions bancàries i administratives complexes. Les bullae, doncs, acomplien alhora les funcions del que avui en diríem albarà conformat, factura acceptada i xec tirat pel client.

Més endavant, les bullae es transformaren en les famoses tauletes cuneïformes: les fitxes tancades en l'interior del sobre passaren a representar-se gràficament en l'exterior. Aquest és l'origen més probable de l'escriptura cuneïforme.

4. Aparició de la moneda metàl·lica concreta.

A partir d'un cert moment històric -que podem, probablement, situar en el III mil·leni a.J.C. a Mesopotàmia- els instruments monetaris canviaren radicalment de naturalesa.

Els instruments monetaris primitius que acabem de descriure en el paràgraf anterior, eren de naturalesa radicalment abstracta-auxiliar, estaven desprovistos de valor intrínsec. El seu funcionament no implicava l'ús de cap objecte concret, sinó únicament la referència a una unitat monetària abstracta. Encara que la unitat monetària abstracta estigués simbolitzada per una mercaderia concreta determinada (unes petxines, un sac d'ordi, un bou...), aquesta mercaderia no intervenia mai realment en les transaccions, ja que el que interessava era fer referència abstracta al seu valor, i no intercanviar altres béns per ella.

A Mesopotàmia, però, i probablement ja des de mitjans del III mil·leni a.J.C., apareix i es generalitza un nou tipus d'instrument monetari, que anomenem moneda metàl·lica: tots sabem què és la moneda metàl·lica (d'or, de plata...), i podem comprendre que ja no és un instrument auxiliar-abstracte, sinó un objecte ben concret, provist de valor intrínsec (de valor per ell mateix). La moneda metàl·lica (i en general, qualsevol instrument monetari constituït per un objecte concret), s'anomena també moneda-mercaderia, perquè la seva característica principal és que una mercaderia concreta és escollida, entre totes les altres, per a fer de mediadora en qualsevol intercanvi de qualsevol altra mercaderia. És a dir, s'entrega mercaderia contra moneda-mercaderia.

Durant el regne d'Hammurabi (1760 a.J.C.) està ja plenament atestat a Babilònia l'ús de lingots d'or, plata o bronze. Però no només la civilització mesopotàmica realitzà aquest canvi decisiu. Totes les civilitzacions històriques anaren entrant, més tard o més d'hora, en el sistema monetari metal·lista. A la vall de l'Indus s'utilitzaren barres de coure oblongues; entre els hitites, lingots de ferro; a Micenes, plaques de bronze que imitaven pells de bèsties, i a Xina també plaques de bronze en forma de vestits.

Els primers instruments monetaris metàl·lics eren, fins i tot en l'interior de cada civilització i de cada ciutat-imperi, de formes molt diverses i de qualitats de metall molt variables. Per aquest motiu, a cada transacció calia pesar i provar el metall utilitzat.

Més endavant, per a solventar aquest inconvenient, és generalitzà l'ús de peces de metall normalitzades, garantides per un pes i una qualitat determinades. La garantia era donada pel segell de la persona que encunyava les peces -segell que es gravava en la peça-: aquestes peces són les monedes pròpiament dites, i les primeres de què tenim notícia documentada remunten al segle VII a.J.C., a l'Àsia Menor.

Si en un principi qualsevol persona amb suficient autoritat i riquesa podia encunyar la seva pròpia moneda, amb el transcurs del temps aquesta funció fou monopolitzada pels poders oficials.

La moneda metàl·lica concreta ha perdut la característica fonamental dels instruments monetaris primitius: aquests eren, abans que tot, un document de la transacció efectuada; en canvi, la moneda metàl·lica és essencialment antidocumentària. Encara que tractarem amb més detall aquest tema en el proper capítol, diguem ara que la moneda metàl·lica té tres característiques que la fan totalment negada a qualsevol intent de documentació eficaç: és anònima (no personalitza els agents de la transacció), és uniforme (no analitza les característiques de la transacció) i és dinàmica, circula indefinidament (no permet cap mena d'estadística).

En cada transacció mercantil -i en cada acte social-monetari- l'única funció que acompleix la moneda metàl·lica, és la de ser un mitjà de pagament, és a dir, un instrument que permet de resoldre, concloure, tancar, la transacció o acte en qüestió: amb l'entrega d'unes peces de moneda, hom pot donar per pagada, per saldada, per resolta, qualsevol situació monetària. I, des d'aquest punt de vista, l'ús de moneda metàl·lica és fins i tot molt més fàcil, ràpid i còmode que la redacció d'un instrument monetari documentari, que ha de ser escrit, signat i posteriorment compensat.

Ara bé, els sistemes metal·listes tenen un límit molt precís per al seu desenvolupament, que és la quantitat de metall encunyable existent en una comunitat geopolítica donada en un moment donat.

Per aquest motiu ha calgut anar renunciant, a poc a poc, a aquests sistemes, com veurem a continuació.

5. De la moneda metàl·lica al paper-moneda.

Els instruments monetaris actuals continuen essent essencialment antidocumentaris. Ara bé, des de l'aparició de la moneda metàl·lica fins als nostres dies, els instruments monetaris han anat retornant lentament a una de les seves característiques originàries: l'abstracció, que fou assolida definitivament a partir de 1914.

El motiu: l'escassedat de metalls preciosos.

Efectivament, com ja hem assenyalat, els sistemes monetaris són construccions abstractes que tenen per funció de facilitar -a través de la quantificació que permeten- els intercanvis de mercaderies concretes i, més endavant, amb els instruments monetaris, també els documenten. Aquestes construccions abstractes, doncs, corren paral·lelament a les concretes mercaderies, produïdes o productores, existents; evolucionen amb elles i s'adapten a elles. Des del moment que substituïm la construcció abstracta per un objecte concret i, a més a més, escàs -els metalls preciosos-, aquesta flexibilitat del sistema monetari, aquesta capacitat d'adaptació a la realitat mercant, es perd definitivament. En resulten greus distorsions, tant de la nostra visió de la realitat, com del sa funcionament d'aquesta.

Recorrerem ara, breument, la història d'aquest retorn a la necessària abstracció del sistema monetari.

Ja en l'Edat Mitjana, l'escassedat de metalls preciosos portava els monarques o altres autoritats encunyadores de moneda, a practicar manipulacions monetàries, inconfessades o públiques. Com que l'emissió i el curs legal de la moneda estan en mans de les autoritats del lloc, aquestes poden fer que el valor nominal i legal de les peces de moneda no correspongui al seu valor real en metall, -ja sigui encunyant nova moneda amb el mateix valor nominal, però que contingui menys quantitat de metall; ja sigui augmentant oficialment i artificialment el valor nominal de les peces en circulació-. Per aquest procediment, l'autoritat encunyadora podia realitzar els seus pagaments utilitzant una quantitat menor de metall. Aquestes pràctiques foren corrents durant tota la Baixa Edat Mitjana: els Tresors reials s'endeutaven quasi permanentment, i trobaven en aquest artifici monetari una solució als seus problemes. Però aquesta solució només era momentània, ja que la conseqüència inevitable de les manipulacions monetàries era l'alça de preus i salaris, alça que agreujava novament la situació monetària de l'Estat, que havia així de procedir a noves manipulacions, iniciant un cicle infernal. Però els més perjudicats eren sempre les classes populars, que no tenien suficient poder de compra per a fer front a les alces de preus, i que tampoc no tenien la capacitat de manipular la moneda que els era imposada.

De cara a la nostra anàlisi, el que ens interessa ara de destacar és que les manipulacions monetàries de l'Edat Mitjana obren la bretxa que comença a separar el valor real de la moneda metàl·lica concreta del valor monetari que hom li atribueix, artificialment, en funció de les necessitats de la vida utilitària.

Amb el descobriment d'Amèrica, amb les seves importants mines de metalls preciosos i tresors per a saquejar, sembla que la penúria de metalls s'ha d'acabar. Però aquest acabament només és relatiu, ja que els finals de l'Edat Mitjana han vist un enorme desenvolupament de les relacions comercials i, doncs, de les necessitats de moneda. Així, els banquers d'aquesta època han inventat una nova pràctica per a suplir l'escassedat de metall: ens referim a la lletra de canvi.

En un principi, la lletra de canvi és unicament un mitjà per saldar deutes a distància, per a evitar els perills del transport de metall: el comerciant de Barcelona pot pagar el seu proveïdor de Gènova per una lletra -una carta- que aquest podrà convertir en diner metàl·lic presentant-la al seu banquer, ja que el banquer de Gènova i el del comerciant de Barcelona estan en contacte.

Però més endavant, a la lletra de canvi s'afegeix la noció de crèdit, és a dir, de pagament diferit en el temps. El client que, en el moment de la transacció, no disposa de recursos suficients, pot entregar una lletra al seu proveïdor, que li garanteix el pagament del seu deute dintre d'un termini de temps ben especificat. El proveïdor pot guardar la lletra fins a finalització del termini previst, moment en què li serà entregada la quantitat indicada, en metàl·lic.

Ara bé, enlloc d'esperar la data d'acabament del termini, el beneficiari d'una lletra pot, en l'entretant, utilitzar aquesta lletra per a realitzar els seus propis pagaments, ja sigui cedint-la a un creditor seu (pràctica que es coneix amb el nom d'endossament); ja sigui venent-la al banquer, el qual li entregarà immediatament la quantitat indicada en moneda metàl·lica, descomptant-ne un tant per cent determinat en concepte de remuneració del servei prestat (i, per aquest motiu, d'aquesta pràctica se'n diu descompte), i fent-se ell càrrec del cobrament de la lletra al final del termini.

En tots dos casos, el resultat final, i que aquí ens interessa de ressaltar, és el mateix: la creació de nous instruments monetaris, la posta en marxa d'una nova circulació monetària, que s'afegeix, se suma, a la circulació de moneda metàl·lica. En efecte, tant si la lletra de canvi circula, com si és descomptada, hi ha creació de nous instruments monetaris, diferents de la moneda metàl·lica, però que acompleixen la seva mateixa funció.

Quan la lletra circula, el que circula és simplement un paper que representa una promesa de pagament en metàl·lic a una certa data, però aquest metàl·lic encara no existeix; per tant, la lletra de canvi no substitueix la moneda metàl·lica, sinó que s'hi afegeix, és un nou instrument monetari que, a més a més, no té cap valor en ell mateix, sinó únicament el de la confiança que pot inspirar en que el pagament serà realment efectuat un cop el termini complert.

I si el banquer descompta la lletra, hem de saber que no la paga amb el seu propi diner, sinó que ho fa amb els dipòsits dels seus clients, que en qualsevol moment poden ser reclamats; doncs, també es tracta de circulació monetària nova, perquè existeixen alhora, simultàniament, la moneda metàl·lica dels dipòsits dels clients del banc, i la de la persona que ha descomptat la lletra. I això no és cap misteri, perquè el banquer sap que els dipòsits no seran tots retirats alhora i, per tant, únicament li cal mantenir una relació prudent entre total de dipòsits i total d'operacions, per tal de poder en tot moment fer front al seus compromisos. Quan la lletra li sigui finalment feta efectiva, al final del termini, es restablirà la normalitat de la situació.

En aquests dos casos d'invenció d'instruments monetaris addicionals -que ja no són moneda metàl·lica, però que representen el pagament, en un termini donat, de moneda metàl·lica- la limitació, respecte de la moneda metàl·lica, és que aquests nous instruments són temporals: no duren indefinidament, sinó que s'acaben, desapareixen, un cop escolat el termini, un cop la lletra és feta efectiva pel seu tirador.

Amb la invenció del bitllet de banc, aquesta limitació desapareix. El bitllet de banc va ser inventat el 1656 per Palmstruck, banquer d'Amsterdam. Consisteix únicament en el fet que el banc, enlloc de pagar els seus clients amb peces de moneda metàl·lica, ho fa amb bitllets, trossos de paper que són una promesa del Banc de convertir-los en metall en qualsevol moment que el seu possessor ho demani. Com que aquests bitllets no comporten termini, poden circular indefinidament fins que algú es decideixi a canviar-los en metall.

Ens trobem ja així amb dues circulacions monetàries permanents, ben diferenciades: la circulació de moneda metàl·lica concreta; i la circulació de bitllets de banc, que ja no tenen valor intrínsec, però que representen una promesa permanent de conversió en or i, per tant, estan fonamentats en la confiança en el banc emissor, en la seva capacitat de fer front a les demandes de conversió. Aquesta circulació monetària, doncs, ja no és concreta, però guarda una relació amb la circulació concreta (la de moneda metàl·lica): la possibilitat permanent de convertir-se en ella.

Gràcies als bitllets de banc, els Bancs tenen la possibilitat de posar remei a l'escassedat de metalls preciosos -que, malgrat les successives descobertes de mines al llarg del segle XIX, continuen essent insuficients: ja estem en plena industrialització-.

Efectivament, els bancs privats emeten bitllets en quantitats que superen amb escreix el contingut en metàl·lic dels seus dipòsits. Com ja hem dit, això poden fer-ho sense ocasionar cap problema sempre que guardin una proporció prudent entre metàl·lic i bitllets. Però, a través d'aquest mecanisme, creen els instruments monetaris de què el mercat o la societat estan necessitats, ja que la quantitat de moneda metàl·lica és insuficient.

El sistema monetari que acabem de descriure -basat en moneda metàl·lica i bitllet de banc convertible-, anomenat patró-or (gold standard), caracteritza tot el segle XIX.

Però, finalment, també aquest sistema s'ha mostrat inadequat per a les necessitats d'un utilitarisme desenvolupat. Amb la nova evolució, els instruments monetaris canviaran definitivament de natura, tornant a la primitiva abstracció. Vegem com s'esdevingué.

Durant el segle XIX, els Bancs Centrals dels diferents Estats monopolitzen l'emissió de bitllets de banc, que esdevenen així de curs legal. Però, cada cop que a un Estat se li presenten problemes de tipus polític o utilitari (crisis de producció; guerres; revolucions...) aquest, que ha d'atendre més despeses, emet més bitllets, fins al moment que ve una crisi de confiança, tothom vol convertir els seus bitllets en metall i llavors, es decreta el curs forçós, això és, la inconvertibilitat dels bitllets. Quan les coses tornen a la normalitat, la convertibilitat pot restablir-se.

Durant la Primera Guerra Mundial, les enormes despeses originades per la guerra provocaren el buidament quasi total de les arques dels Estats bel·ligerants -l'or de les quals emigrà, en gran part, als Estats Units-. Els bitllets s'emeten en grans quantitats, però la convertibilitat ha de ser, evidentment, suprimida.

A partir de llavors, els sistemes monetaris del món civilitzat s'han caracteritzat per la inconvertibilitat dels bitllets de banc, oficial o real. Després de la guerra, alguns països intentaren de restaurar una certa parcial convertibilitat, però la crisi del 29 acabà definivament la qüestió.

Richard Nixon.De manera que el sistema monetari sorgit de la Primera Guerra Mundial es basa en l'abandó de la moneda metàl·lica -a l'interior de cada Estat, ja que en les relacions internacionals les coses són, per un cert temps (és a dir, fins a 1971, quan Nixon deslliga el dòlar de l'or), diferents- i en el predomini del bitllet de banc inconvertible, que nosaltres anomenem pseudo-bitllet de banc o paper-moneda. Aquest paper-moneda ja no té res a veure amb l'or: no en representa cap quantitat, ni pot ser convertit en ell. Quina és doncs la seva natura? Quin és el seu fonament?

El paper-moneda -el que encara circula en els nostres dies-, es basa, senzillament i únicament, en la necessitat que hom té d'ell, en la convenció social que ha fet d'ell l'instrument necessari dels actes de mercat i de societat, i en la confiança que hom li acorda com a instrument que acompleix la seva funció adequadament. Per tant, la seva naturalesa és ja radicalment auxiliar-abstracta: el seu valor és el d'un instrument que ens ajuda en la comptabilitat i intercanvi de les mercaderies concretes existents en el mercat; és doncs un valor auxiliar i abstracte, no un valor intrínsec o concret, que només tenen les mercaderies concretes, produïdes o productores.

6. El sistema monetari actual.

En aquesta llarga -però rica en ensenyaments- evolució de la moneda metàl·lica, s'ha anat obrint una bretxa cada vegada més profunda entre el valor concret-intrínsec dels metalls preciosos, i el valor auxiliar-abstracte dels instruments monetaris. Amb l'adveniment del paper-moneda, aquestes dues realitats han quedat ja definitivament dissociades: ja no tenen res a veure l'una amb l'altra.

Arribats en aquest punt, el sistema monetari, lliure del llast pesant dels metalls, pot evolucionar cap a formes cada cop més intangibles, més desmaterialitzades, més abstractes, en acord amb la seva naturalesa primitiva.

I això és, efectivament, el que s'ha esdevingut, i el que continua esdevenint-se encara sota els nostres propis ulls. Avui, el paper-moneda no és l'únic tipus d'instrument monetari utilitzat. A ell s'ha afegit l'anomenat diner escriptural, que no és sinó poder de compra inscrit en un compte. El paper-moneda que hom porta al banc es converteix allà en unitats monetàries inscrites en un compte personal; aquestes unitats podran després circular per un simple joc d'escriptures entre comptes diferents, sense necessitat de fer circular paper-moneda: en això consisteix la compensació bancària. Dues persones que tinguin comptes corrents en el mateix o en diferents bancs, poden efectuar llurs pagaments mutus, simplement, inscrivint les xifres corresponents en els respectius comptes.

Aquesta nova forma de circulació monetària és la darrera invenció dels banquers per a fer front, en aquest cas, a l'escassedat de paper-moneda, controlat per l'Estat. Amb el procediment de les escriptures en compte corrent, hom s'evita de fer córrer molt paper-moneda; però, a més a més, es pot crear nova circulació monetària. Aquest és, precisament, com ja hem vist, l'ofici del banquer: inventar el poder de compra que falta en el mercat, fer possible una circulació monetària suplementària, quan l'existent no és suficient. I això es continua fent, com abans, a través del crèdit. Només que ara, el crèdit ja no es fa emetent bitllets de banc més o menys garantits pels dipòsits en metàl·lic, perquè aquesta emissió està monopolitzada per l'Estat; sinó que es fa obrint comptes corrents de crèdit, és a dir, a persones que no han realitzat cap dipòsit previ en paper-moneda. I la garantia d'aquest crèdit està constituïda per tots els dipòsits realment efectuats en el banc. Com abans, l'únic que cal per a garantir la solidesa d'aquest sistema és mantenir una proporció adequada entre aquestes dues circulacions monetàries: la circulació a partir dels dipòsits efectuats -que es limita a substituir la circulació de paper-moneda- i la circulació originada per crèdit -que s'afegeix a la primera-.

La moneda escriptural ha esdevingut la moneda per excel·lència dels països desenvolupats, on el comerç i la indústria concorren a multiplicar els intercanvis. En alguns països industrials, arriba a representar el 80 % de la massa monetària total. En els nostres dies, s'està convertint ràpidament en moneda electrònica: unes simples impulsions elèctriques i unes memòries magnètiques són suficients per a realitzar les passacions d'escriptures. Aquesta desmaterialització creixent de la realitat monetària és la prova més evident de la seva naturalesa fonamentalment instrumental-abstracta.

Sí, el sistema monetari ha retornat a les seves característiques primitives d'abstracció i instrumentalitat: els instruments monetaris vigents no tenen cap valor intrínsec, sinó que es limiten a fer d'intermediaris en l'intercanvi de les mercaderies concretes, i a expressar el valor d'aquestes en termes d'unitats abstractes.

Però també és evident que aquests instruments monetaris actuals -els pseudo-bitllets de banc i el diner escriptural dels comptes corrents bancaris- no s'assemblen gens a allò que en el capítol anterior hem designat com instrument monetari.

Efectivament, el sistema monetari, malgrat la seva evident evolució, conserva encara tots els vicis inherents a la moneda metàl·lica concreta: anonimat, uniformitat i dinamicitat dels instruments monetaris.

Volem ara, doncs, analitzar quines característiques hauria de reunir un sistema monetari sense cap d'aquests vicis, i trobar la manera d'actualitzar aquestes característiques en un instrument monetari realment adaptat a la complexitat mercantil i al progrés tecnològic actuals.

7. Referències bibliogràfiques d'aquest capítol.

  1. En referència al troc antemonetari i a les relacions d'intercanvi utilitari entre els caçadors­recol·lectors,
    • SAHLINS, M. Economía de la Edad de Piedra. Madrid, Akal, 1977.
  2. En referència a les unitats monetàries abstractes entre els pobles primitius,
    • GODELIER, M. Economía, fetichismo y religión en las sociedades primitivas (Cap. IX), Madrid, S.XXI, 1978.
    • FIRTH, R. (compilador) Temas de antropología económica («El racionamiento primitivo», per Mary Douglas) Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 1974 (e.o.1967).
    • HERSKOVITS, M.J. Antropología económica (Capítol XI, «Dinero y riqueza»), Mèxic, Fondo de Cultura Económica.
  3. En referència a les unitats monetàries abstractes entre les civilitzacions antigues,
    • FINLEY, M.I. El mundo de Odiseo (Capítol IV, Riqueza y Trabajo) Madrid, Fondo de Cultura Económica, 1980.
    • CARLTON, E. Ideology and social order (pp. 136­137), London, Routledge & Kegan Paul, 1977.
    • KLIMA, J. Sociedad y cultura en la Antigua Mesopotamia (Capítol X, «Comercio y crédito», Akal, 1980 (e.o.1964).
    • POLANYI, K. i altres. Comercio y mercado en los imperios antiguos, Barcelona, Ed. Labor 1976.
  4. En referència al sistema de comptabilitat i les butlles a l'Àsia Occidental,
    • SCHMANDT­BESSERAT, D. «El primer antecedent de l'escriptura», a Investigación y Ciencia núm. 23, agost 1978.
    • THE CAMBRIDGE ENCYCLOPEDIA OF ARCHEOLOGY, Cambridge University Press, 1980.
  5. En referència a la història monetària europea,
    • DASTE, B. La monnaie, vol. I. La monnaie et son histoire, Paris, Les Éditions d'Organisations, 1976.

Notes:

6 Tots els coneixements referents al desenvolupament d'aquest sistema de comptabilitat els devem a les investigacions de Denise Schmandt-Besserat. Per a fer­ne l'explicació, ens servirem del seu article «El primer antecedent de l'escriptura», publicat a Investigación y Ciencia, número 23, de l'agost de 1978.
7 En aquest cas es tracta, evidentment, de documents preescripturals.

Capítol 1. Els sistemes monetaris. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Índex. Assaig sobre moneda, mercat i societat. Capítol 3. Característiques d'un sistema monetari «científic». Assaig sobre moneda, mercat i societat.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte