Al servei d'aquest poble.
Avui. Divendres, 10 de novembre del 1978. Pàgina 5.
Eslògan: la Constitució de tots.
El sentireu per activa i per passiva en les tres setmanes de campanya del sí a la Constitució. És una vulgar mentida. En tot el món encara no s'ha inventat mai la Constitució de tots. Sí. L'hem de menester amb urgència! Cessarien les cegues contradiccions destructives, les violències, les guerres devastadores, l'opressió de l'home per l'home, la lluita de classes.
Primordialment, la causa de la impossibilitat d’una Constitució de tots és la lluita de classes que enfronta a mort opressors i oprimits, i la lluita de classes existeix ben viva en el nostre Estat.
A més, de la lluita de classes es deriven altres lluites referents a l’opressió nacional, l’opressió de la dona, l’opressió del marginat, l’opressió racial...
I a més, com diu Marx, dintre del proletariat hi ha contradiccions i lluites importants i, encara més, dintre de la classe opressora. Hi ha guerra entre el capital de l’oligarquia espanyola i el de les multinacionals. Hi ha una certa guerra entre el capital catalanista i l’espanyolista.
Aquesta no és la Constitució de tots, és la Constitució d’UCD amb caramelets per a AP, per a CDC, per al PSOE-PSC, per al PC-PSUC.
Tots van lluitar per obtenir-la, tots els demòcrates. En canvi la dreta va lluitar per evitar-la.
El govern Suárez va convocar eleccions el 15 de juny del 1977 sense assegurar que es tractava de Corts constituents. Si hagués perdut no hauríem tingut Constitució, cosa que demostra la seva línia dretana. Quan hagué guanyat, permeté de fer una Constitució, perquè seria la seva, la de la majoria en el Parlament.
Diuen que tots han fet sacrificis i tots han obtingut satisfacció en el Parlament. Però no és cert del tot. Uns han fet molt pocs sacrificis i han obtingut moltes satisfaccions. Els altres, al revés.
Quan partits tan importants de l’esquerra gosen afirmar amb triomfalisme que aquesta és la Constitució de tots volen dir que, si més no per aquesta vegada, han renunciat a la lluita de classes i s’han passat amb armes i bagatges al bàndol dels enemics. ¿Quins avantatges els han promès per què corrin el risc d’acceptar, no una Constitució interclassista, sinó una Constitució que consolida la classe enemiga?
¿Potser no han sabut distingir que tan perillós o més és el capital multinacional que ara entra amb UCD com el capital de l’oligarquia franquista que ens han manat durant els quaranta anys passats? ¿Calia sortir del foc de la dictadura per caure en les brases d’un país colonitzat? ¿Té prou força econòmica el país, com en té França, Anglaterra o Alemanya per a vendre’s l’ànima tan incondicionalment a una UCD que és el peó espanyol de la «internacional del cacauet» com diu el meu amic Anton Muns?
Lluís M. Xirinacs.
