Fot-li pou. Dilluns, 12 de març del 2018.
Una cosa senzilla que pots fer –des de casa– per la República. Passa-ho.
Albano-Dante Fachin.
Últimament, quan vaig a comprar el pa, quan agafo el metro o quan assisteixo a algun acte, sol passar que se m'apropa algú i em sol fer dues preguntes, gairebé en veu baixa, com esperant que reveli algun secret d'estat: primera: «Què passarà?». I segona: «I ara què hem de fer?». Suposo que em fan aquestes preguntes perquè he estat al Parlament, perquè he estat «en política» o simplement perquè em veuen a la tele alguna vegada i se suposa que els que sortim a la tele «alguna cosa» devem saber. A mi em sap bastant greu desil·lusionar a qui em pregunta però intento ser sincer: a la primera: «Ni idea». A la segona: «Caldrà donar-hi voltes».
Pel que fa a la primera pregunta –«què passarà»– no en tinc ni idea. I crec que ningú en té. Quan em pregunten em limito a dir que caldrà estar molt atent i que el fet que ningú sàpiga què passarà tampoc és dolent en si mateix. Vivim temps on tots els escenaris hi són oberts. «Tant de bo visquis temps interessants» que diu la maledicció xinesa. Per a la segona qüestió –«I ara què hem de fer»– tampoc tinc resposta però he de dir que em sembla una pregunta molt més apassionant. En primer lloc perquè a diferència de la primera, en aquesta pregunta el subjecte som nosaltres. No es tracta d'esperar notícies de Palau sinó de ser agents i protagonistes.
Durant anys hem sentit que el moviment sobiranista era «de baix a dalt». A la vegada hem sentit dir que tot plegat era «una cortina de fum de Convergència per tapar la corrupció». Jo mateix ho he dit això últim però l'evidència m'ha tret la raó i hem vist com ha estat la gent organitzada la que ha fet tremolar els fonaments del famós Règim del 78, la que ha pressionat els seus representants, la que ha empès les seves institucions a anar més enllà dels límits imposats. I la que es pregunta «I ara què hem de fer?». Una societat que es fa aquesta pregunta, que és conscient que és subjecte i agent del seu destí és una societat absolutament viva. I tots estem obligats a buscar respostes. S'ha parlat molt de «materialitzar» una República que està al cor de milions de persones i ja va sent hora de fer-ho. I no parlo dels fulls de ruta dels governs, ni les decisions que prendran els partits sinó d'allò què podem fer nosaltres, ara i aquí. Sense dubte seran milers d'actes petits, descentralitzats i autoorganitzats, però hi ha un que considero imprescindible, que es pot fer ara mateix i que tindrà un impacte enorme: defensar el periodisme lliure igual que Benedetti cridava a defensar l'alegria: com una trinxera. Defensar-lo de l'escàndol i la rutina, de la misèria i dels miserables.
Si d'alguna cosa ha servit la lluita feta per la gent a Catalunya, ha estat per desemmascarar realitats llargament assumides sense crítica: que la Unió Europea és sinònim de democràcia, que la llei és per a tots iguals i que vivim en una societat informada. A Catalunya hem viscut a la nostra pròpia pell els límits dels suposats «valors» d'una UE que ens ha girat l'esquena, hem vist que la llei i els seus intèrprets són de part i hem vist com la maquinària mediàtica no era més que un front més de la demofòbia i la mentida. «El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas» (El País, 8 de desembre de 2017). Podríem omplir planes i planes. Periodisme d'Estat. La setmana passada saltava la notícia: l'ABC es planteja comprar El Periódico de Catalunya. (España descabeza el golpe. ABC, portada del 28 d'octubre de 2017). Que passarà amb aquesta compra? No ho sé. Però si sé què podem fer.
Mentre que damunt nostre cauen tones de mentides prefabricades al dictat de l'IBEX, el PP, Ciutadans, Merkel i la UE, a Catalunya hi ha periodistes i mitjans de comunicació partint-se la cara para informar de manera lliure. Periodistes que dediquen llargues hores a desmuntar l'últim bulo de la caverna, que pregunten allò que el Règim no vol que es pregunti i que fan visible allò que queda colgat per la manipulació i el periodisme d'Estat. Periodistes que pateixen persecució, exclusió i precarietat però que malgrat això tenen un compromís amb la seva feina d'informar. Periodistes que no callen, periodistes que s'arrisquen, que no tenen por i que quan ens acaben d'informar segueixen treballant per bastir mitjans i espais forts per poder fer la seva feina en condicions i per poder-la fer arribar, per poder disputar amb una mínima capacitat la batalla contra la mentida. Ras i curt: no els podem deixar sols. Que puguin continuar depèn de nosaltres. Que siguin forts depèn de nosaltres. «I ara què hem de fer?». Enfortir-los. Perquè enfortir-los és enfortir-nos a nosaltres i enfortir la idea de República que portem al cor. Llibertat, igualtat, fraternitat. La llibertat republicana és impossible sense informació veraç. Per això menteixen tant els que tenen por de les repúbliques.
Entre els segles XVII i XVIII una àmplia comunitat d'intel·lectuals d'Europa i Amèrica va desenvolupar una xarxa de comunicació feta de cartes manuscrites amb les quals feien córrer informació, pensament i debat. Aquesta xarxa, que aniria fent-se gran i que amb l'arribada de la impremta participaria de l'aparició de les primeres publicacions periòdiques, va ser coneguda com a República de les Lletres i es considera un dels motors fonamentals de la Il·lustració.
Al preàmbul de la seva magnífica «Nova il·lustració radical», Marina Garcés ens parla d'una Il·lustració «radical» que és «un combat contra la credulitat, des de la confiança en la naturalesa humana per emancipar-se i fer-se millor a ella mateixa». I penso que davant la credulitat de les Tabàrnies, del discurs prefabricat pels mitjans que desemboca en el «a por ellos», de les empreses que marxen, del delicte d'odi dels nassos de pallassos, ens hem de fer millors a nosaltres mateixos. El periodisme lliure és una eina d'emancipació meravellosa i només hi ha periodisme lliure si com a societat ens hi comprometem. Deixem de tirar bilis veient les mentides del règim i construïm mitjans lliures. Busquem a aquests periodistes, seguim-los, subscrivim-nos, mimem-los.
Es pregunta Garcés: «I si ens atrevim a pensar, de nou, la relació entre saber i emancipació? Semblen paraules gastades i ingènues. Però precisament aquest és l'efecte desmobilitzador que el poder persegueix actualment: ridiculitzar la nostra capacitat d'educar-nos a nosaltres mateixos per construir, junts, un món més habitable i més just».
«I ara què hem de fer?». Vols República? Passa a l'acció i dóna suport al periodisme lliure. Hi ha moltes opcions i molta gent treballant-hi. Busca'ls i defensa'ls. Com una trinxera.
PD: Si no coneixeu cap mitjà que necessiti ajuda per fer la seva feina, la setmana que ve us proposaré un mapa d'aquest periodisme lliure que lluita per combatre credulitats.
Enllaç de l’article original en català:
http://www.fotlipou.com/hi-ha-vida-mes-enlla-del-barca/3279-una-cosa-senzilla-que-pots-fer-des-de-casa-per-la-republica-passa-ho.html
