Apartat de Jorge Aniceto Molinari.
Conferència: «Un procés just i transparent del problema del deute extern».
Expositors: Dr. Pedro Morazán i Eq. Jürgen Kaiser. Comentaristes: Diputat José Amorín Batlle, Senador Enrique Rubio, Jorge Molinari per ATTAC-Uruguai, Gustavo Bernini i Cr. Julio Fornaro per AEBU. Moderadora: Diputada Margarita Percovich.
Patrocinen: Presidència de la Cambra de Representants, FESUR, AEBU i ATTAC-Uruguai.
Dimarts, 29 d'octubre del 2002.
(Reproduïm la intervenció de Jorge Molinari per ATTAC, que en aquesta oportunitat va consistir en un comentari llegit).
Després de l'exposició dels distingits catedràtics Pedro Morazán i Jürgen Kaiser, atenent a més al que ells han estat difonent en diferents publicacions; i agraint a la Presidència de la Cambra de Representants, a FESUR, a AEBU, com a integrants d'ATTAC-Uruguai, volem comentar alguns aspectes, que al nostre entendre són substancials per comprendre el difícil moment actual.
Hi ha elements centrals que estan a consideració:
- El creixement exorbitant del Deute Extern i les crisis que aquesta situació genera.
- Les importants experiències històriques sobre la matèria, fonamentalment els deutes i els plans vinculats a aquestes, després de la Segona Guerra Mundial, i encara que les solucions actuals no seran iguals, han de recollir els ensenyaments –bons i dolents– que aquestes solucions van deixar.
- Recollir experiències a nivell nacional de països com EUA, mitjançant el capítol 9 del codi d'insolvència. Tractat que empara, també internacionalment, a sectors desprotegits a l'hora d'atendre els efectes contractuals que generen entre altres elements precisament la insolvència.
També nosaltres tenim una experiència legal interna; són temes sobre els quals haurem d'estudiar, treballar i aprendre per incorporar-nos als plantejaments que ja s'estan realitzant en les negociacions amb el Fons Monetari Internacional i amb el Banc Mundial.
I nosaltres afegiríem alguns elements més. Per exemple el que té a veure amb les condicions impositives internes a què estan sotmesos els països deutors. Associat això amb la crisi fiscal, que apressa la necessitat de recaptació, l'augment constant de la informalitat, i el maneig del signe monetari com un instrument que genera subsidis indiscriminats, ja sigui a les importacions o a les exportacions, segons s'inclini la balança –però sempre a favor de qui té més poder econòmic–, i el deteriorament del nivell de vida dels sectors mitjans i baixos de la societat que no tenen els seus recursos vinculats al dòlar.
El tema de l'arbitratge és d'una enorme importància conceptual. Amb això, ¿què volem dir?: que més enllà de trobar elements instrumentals, que n'hi ha i que els nostres distingits dissertants tenen experiències molt valuoses, el tema de la insolvència és de tal magnitud que obliga al seu tractament prioritari.
El sol fet de tenir un àmbit on analitzar, les causes, l'origen de la insolvència, és de per si rellevant.
I insistim en parlar d'«insolvència» perquè d'això es tracta en aquesta crisi. I associada a la insolvència, com una ombra la corrupció. Així tenim dues associacions d'idees fonamentals:
- Insolvència-corrupció.
- Arbitratge-transparència.
Per a nosaltres es repeteix a nivell universal, amb aquestes conseqüències que estem analitzant una situació que a finals del segle XIX i principi del XX, es va donar amb la revolució industrial.
Fonamentalment en països que s'estaven desenvolupant vertiginosament, l'efecte d'aquesta revolució, l'acumulació accelerada de capitals, que permetia als empresaris participar activament en la ferotge competència desfermada, originava d'altra banda un agreujament insostenible dels enfrontaments socials.
Per a cada capitalista l'explotació ferotge dels seus treballadors era la contrapartida necessària per a la competència que desfermava la revolució industrial.
¿Què sorgeix llavors per fer front a aquest desafiament?: d'una banda el creixement dels corrents ideològics que reivindicaven l'alliberament dels sectors explotats i per un altre les idees entorn a cercar una sortida que permetés atemperar aquests enfrontaments, i solidificar l'estat nacional.
A aquesta darrera tesi es va afiliar Alemanya, com altres països en ple desenvolupament industrial, mitjançant el govern de Bismark. Assenyalem fets, no fem un judici de valor que no correspon a aquest comentari. Hi ha nombroses referències a que això va ser l'origen de la seguretat social. Sobre l'aportació de les empreses –sense interferir en la competència– es van assignar recursos destinats a atendre les urgents necessitats de la societat.
A l'Uruguai –en els marcs nacionals– aquesta política es va transformar en lleis amb el treball polític i social d'una generació, que entre d'altres, va encapçalar el senyor José Batlle y Ordóñez.
El que ve després és una altra història; els enfrontaments entre nacions, crisi bèl·liques impressionants per resoldre aquests enfrontaments i les sortides que la humanitat va trobar per als endeutaments bèl·lics. Endeutament que ha merescut el detingut anàlisi tant del Dr. Morazán, com del Eq. Kaiser, per extreure ensenyaments per a la situació actual.
Avui estem en una altra etapa; a la qual es va arribar fonamentalment pel desenvolupament econòmic, predominant en el pla ideològic les concepcions neoliberals. Les empreses van prendre una projecció multinacional; i l'ensorrament de les barreres nacionals va significar també l'ensorrament de la seguretat social de cada un dels països, particularment dels més pobres, on va morint l'aportació empresarial a la mateixa, generant una brutal contradicció: com més recursos es necessiten, és quan més escassegen.
El món assisteix avui a permanents corrents migratoris, al creixement de la informalitat, a la marginació social, a noves formes empresarials comandades en forma creixent pels centres financers internacionals que augmenten el seu poder i en conseqüència decideixen el destí de milions i milions d'éssers humans.
Un fet que darrerament ha impactat; és la pèrdua d'estalvis per part de ciutadans comuns davant de la crisi financera; i no estem parlant només d'Uruguai, Argentina, sinó també de la pèrdua d'estalvis, de fons de pensió, a través d'Enron, i altres situacions fraudulentes, en el sí mateix del major desenvolupament capitalista.
Davant d'aquests fets la resposta mitjançant –no sé si és correcte anomenar-lo així– el keynesianisme de guerra a la greu recessió que afecta països com els EUA; agreuja encara més la situació dels sectors més desprotegits. Tampoc aquesta idea és nova, i un cop més es recorre a la guerra i a la indústria de guerra per resoldre les crisis.
I per si això fos poc el premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz, adverteix sobre perills d'inestabilitat financera en el propi EUA, i la possibilitat d'una fallida en els dipòsits bancaris1.
Tot porta a la necessitat de l'ARBITRATGE, i en això estem pensant, quan propiciem l'aplicació d'un impost o taxa a les transaccions financeres a nivell universal. I ho pensem més apostant per la gent, a l'aplicació en benefici humà de tots els avenços que la revolució tecnicocientífica ha proporcionat.
Quan l'ex-ministre Cavallo –a l'Argentina– va recórrer a l'instrument de la bancarització com un dels mitjans de recaptació fiscal; molts el van recolzar perquè van veure un mitjà per combatre un dels mals d'aquests països, l'evasió i l'elusió impositiva. Però no es podia bancaritzar per impedir la informalitat d'un sistema productiu en plena crisi.
Això no desqualifica la necessitat de la bancarització; sinó que per bancaritzar –entenent per això el portar a tota la societat els avenços de l'organització empresarial– cal començar pel cap, i això és ni més ni menys, que el que proposem quan parlem d'un impost o taxa a les transaccions financeres a nivell universal.
***
A aquesta altura del comentari no volem eludir la responsabilitat de marcar la necessitat d'un debat.
En general els nostres amics europeus –però no només ells– veuen l'anomenada Taxa Tobin com un instrument d'equilibri del sistema financer. Reconeixem que aquesta va ser la idea inicial de James Tobin, però nosaltres insistim en anar més enllà i per això fem una comparació històrica: el naixement de la seguretat social a nivell nacional a finals del segle XIX –particularment a Alemanya– i la necessitat avui d'aplicar aquest criteri a nivell universal.
En l'aspecte instrumental l'arbitratge necessàriament ha de recórrer a les millors experiències de la societat humana. Es multipliquen al món les institucions que tracten a tot nivell cadascuna de les situacions crítiques; en el camp de la salut, de l'ensenyament, de l'ecologia, de la feina, del medi ambient, de la preservació del patrimoni històric de la humanitat.
Es necessita llavors la voluntat política per avançar i aprofundir en democràcia, perquè no és una altra cosa el coordinar l'acció efectiva de totes aquestes experiències.
El concepte d'arbitratge és el que dóna naixement a les Nacions Unides, a la UNESCO, a l'OIT, a l'Organització Mundial per a la Salut, etc. etc.
Com a finals del segle XIX, cal decidir políticament prendre els recursos del lloc allà on aquests es vénen concentrant acceleradament; i a partir d'aquestes premisses estendre fins als darrers racons del planeta el fruit del treball humà, respectant les més sanes costums i tradicions que la humanitat ha anat generant en el transcórrer dels segles.
De no fer-ho així, la gravetat de la crisi, aprofundirà els danys irreparables contra els éssers humans, l'ecologia, el medi ambient...
Un capítol a part mereixeria el tema de la unitat monetària; potser seria per si sol tema d'un seminari. Sobretot per a nosaltres que veiem dia a dia decréixer el nostre nivell adquisitiu per la depreciació del nostre signe monetari.
Els acords que van donar origen al Fons Monetari Internacional, mereixen ser revisats. Podria ser aquesta, una etapa més madura de l'arbitratge. Per a nosaltres és urgent. Com diria el nostre José Artigas: «la causa dels pobles no admet la menor demora».
Potser no estigui lluny el dia en què la humanitat així com té una unitat de mesura i de pes universals, també la tingui a nivell de la mesura monetària.
La tasca dels nostres visitants, ens dóna una renovada esperança, en solucions a tots aquests temes.
Unim-nos per poder dir adéu a les armes. Perquè un món millor és possible.
Moltes gràcies.
Jorge Aniceto Molinari.
Nota:
1El País de Madrid, diumenge, 13 d'octubre del 2002.
