Annex: Pla Anticorrupcció¹.

Propostes per a un règim de transparència.

La democràcia perd legitimitat quan l'Estat de Dret trontolla. I l'Estat de Dret trontolla quan el sistema judicial no és suficientment independent de tota classe de pressions i no disposa de una bona informació per a documentar les seves sentències que eviti la impunitat dels crims i delictes. Però la democràcia també s'afebleix quan la classe política no sap desfer-se de la corrupció i quan l'administració pública no és transparent ni eficaç.

En les darreres setmanes alguns destacats polítics han demanat públicament propostes per a fer impossible la corrupció. Alguns han volgut diluir el problema denunciant que la corrupció també està present a la societat i no només en la política.

En el recent llibre «El poder del diner. La monètica, factor de canvi polític» s'exposa un conjunt de mesures per a assegurar una implantació coherent i democràtica de la monètica (moneda electrònica). Aquestes mesures dotarien a la Justícia d'un eficient sistema d'informació que garantitzaria la intimitat i privacitat dels ciutadans contra ingerències il·legals i alhora facilitaria la necessària transparència documentada que precisa l'Estat de Dret.

El llibre és una contribució al debat sobre, quina informació s'ha de recollir i quina no, qui pot tenir accés a ella i per a què. Una de las tesis principals és que amb la monètica, en determinades condiciones molt precises, la societat pot disposar d'un sistema que afavoreixi la llibertat (més enllà de les limitacions de la burocràcia) però que també faciliti l'autorresponsabilitat, per a que els actes lliures deixin la petja necessària que permeti resseguir i classificar les conductes delictives (terrorismes, drogues, armes, suborns, estafes, robatoris...).

No és el moment d'explicitar amb més detall les característiques tècniques i les condicions jurídiques que puguin fer viable a curt termini un sistema de autorresponsabilització social. Però si que sembla oportú posar de manifest la coincidència entre la publicació d'aquest llibre i la demanda pública que la classe política ha formulat per a conèixer propostes que facin impossible la corrupció. Així, aprofito l'ocasió per a plantejar públicament a debat algunes línies d'un possible Pla Anticorrupció. Aquest pla parteix de l'aplicació gradual del que es pot anomenar «règim de transparència».

El «règim de transparència» es fonamenta en la hipòtesis que la persona o institució que l'adopta es compromet a efectuar tots els seus pagaments i cobraments amb uns xecs especials mitjançant les comptes bancàries. És a dir, que es compromet a fer totes les seves operacions amb uns xecs nominatius i informatius. Nominatius, perquè només seran vàlids si consta el nombre de les dues persones que fan la transacció. Informatius, perquè a més a més de la funció de xec, també faran la funció de factura; constaran els bens o serveis motiu de transacció, amb els corresponents preus i característiques. Les persones sotmeses al règim de transparència –per la seva funció pública– o que s'acollissin voluntàriament, no podran usar efectiu (bitllets de banc anònims) sota greu sanció penal. Per a facilitar el procediment i evitar burocràcia i paperam, aquest sistema de factura-xec pot ser molt àgil i fiable amb les darreres possibilitats de la monètica (transferència electrònica de fons activada amb targes monetàries intel·ligents).

Per a un ús democràtic del «règim de transparència» serà necessari precisar molt bé qui i com tindrà accés a aquesta informació. La informació derivada de les operacions de les institucions públiques serà de lliure accés a tots els ciutadans i tindrà que ser presentada de forma comprensible als diferents interessos de la població. En canvi, a la informació de les operacions personals, inclús, dels càrrecs polítics i funcionaris públics, només tindrà accés el propi interessat, i el sistema judicial quan la necessiti per a obrir una investigació o para documentar una sentència.

Per altre banda, a mesura que aquest règim es vagi estenent, la informació no personalitzada de les factures-xec (bens, serveis, preus, data, lloc...) proporcionarà dades molt exactes i exhaustives per a millorar la teoria econòmica (amb un increment de la qualitat de les estadístiques, dels indicadors...) i per a fer més operativa la política econòmica (optimització del sistema fiscal i financer, control de pressupostos, distinció entre activitats econòmiques reals i especulatives...).

També podria millorar radicalment el control de la massa monetària (a cada moviment de diner correspondria un moviment paral·lel de bens o serveis: no se podria moure diner en fals) amb influències benefactores en el domini de la inflació monetària. Una part important dels problemes socials actuals tindran que ser reenfocats en funció del nou marco que s'anirà creant: algunes solucions quedaran obsoletes i, en canvi, s'haurà que donar resposta a nous reptes.

En quant a la seguretat de les bases de dades que gestionen la informació, es podrà incrementar moltíssim l'autocontrol del sistema si el processament i emmagatzement de dades es realitza simultàniament per tres xarxes paral·leles (amb hardware, software i equips humans diferents), amb claus d'accés molt personalitzades i especificades. Existeixen sistemes d'autocontrol que ja s'usen per a sectors d'alta seguretat que, un cop posats en marxa, fan estadísticament impossible la manipulació. Es tindria que garantitzar la total independència (política i financera) de l'organisme encarregat de les dades, independència que no ha de provocar por ja que no tindria cap poder executiu efectiu.

El pla d'aplicació del «règim de transparència» contempla diferents propostes d'implantació pels quatre principals grups socials en els quals es podria aplicar: la classe política, les institucions públiques, les empreses privades i els ciutadans. El pla pretén començar a introduir mecanismes obligatoris de transparència i responsabilització dels dos primers grups: classe política i institucions públiques; i mecanismes voluntaris, afavorits fiscalment, en los dos restants: empreses privades i ciutadans.

Propostes de transparència per la classe política.

Gran part dels problemes de corrupció provenen del sistema de finançament dels partits i de les eleccions. Els ciutadans coneixen poc el conjunt de lleis i mecanismes que regulen, amb no massa eficàcia, el finançament dels actors i dels mecanismes de renovació política. No entrarem ara en el debat que hauria d'haver sobre el sistema de partits i eleccions. En qualsevol dels models actuals ó possibles futurs hauria d'introduir la transparència total com a condició exigible a aquells que diuen servir al bé comú. Qui vulgui jugar, que jugui net. Però per a jugar net és necessari que el conjunt de jugadors estiguin sotmesos a la mateixa transparència. La idea principal del pla, en aquest caso, seria que el règim de transparència s'apliqués íntegrament als partits, als seus quadres, als candidats electorals i als càrrecs electes. És a dir, que qualsevol aportació pública o privada i qualsevol despesa del partit o dels seus càrrecs estigués sota el «règim de transparència». I que el sistema judicial –com veurem, també sotmès a transparència– pogués comprovar la legalitat de les operacions de forma clara. Els que considerin que amb aquestes condicions ningú no voldrà dedicar-se a la política, obliden que potser la manca de transparència és potser un de los factors que fa que molts ciutadans no es vulguin dedicar, mentre el preu sigui el joc fosc en el que no sempre pot progressar el millor.

Propostes de transparència per les institucions públiques.

Gran part de la mala gestió de fons públics i de la ineficàcia de l'administració pública provenen de la seva excessiva burocratització, que exigeix nombrosíssims controls formals, els quals, de fet, no només no impedeixen la mala gestió sinó que acostumen a incrementar-la: concursos, subhastes, adjudicacions... frenen decisions àgils i responsables, encareixen les obres i els serveis, i encobreixen ineptituds i màfies que, en definitiva, perjudiquen als ciutadans i al país. El «règim de transparència» no fa més que dotar de coherència a allò que algunes administracions públiques diuen que ja tenen com a norma. La presidenta de RENFE, Mercè Sala, ha fet públic que en aquesta empresa és obligatori que tots els xecs siguin nominatius. Només es tractaria, doncs, que fossin obligatoris en tota l'administració pública i que, a més a més, informés del motiu de l'operació (factura). Per a complementar la responsabilització de les institucions i dels seus servidors, s'hauria d'estendre el règim de transparència a tots els que cobren diner públic (polítics, jutges, militars, funcionaris) de forma que els que controlen també puguin ser legalment controlats amb les degudes proteccions jurídiques. S'hauria d'estudiar si el règim de transparència es tindria que aplicar a les persones i entitats que reben subsidis o subvencions públiques: tant per a saber si els sistemes d'adjudicació són suficientment equitatius com per a conèixer si el dret a obtenir-los i l'ús que se'n fa d'ells són legalment correctes. Les empreses públiques i mixtes també tindrien que sometre's al «règim de transparència»: no només perquè es mitjançant empreses intermitges –amb molts menys controls– que es poden realitzar operacions poc clares, sinó perquè s'aconseguiria que quasi la meitat de l'activitat econòmica del país, la que ha de donar exemple d'una gestió responsable, presentés comptes clars de la seva gestió.

Propostes de transparència per a les empreses privades.

La majoria de les empreses grans i part de les mitjanes disposen avui de sistemes d'informació interna que els permet tenir una visió molt exacta dels seus moviments i operacions, tant de les pròpies com de les realitzades amb altres empreses. La facturació i el pagament electrònic s'estan imposant en amplis sectors. Però, a causa de la desconfiança que origina el sector públic, mercès a la pressió fiscal poc equitativa (els honrats que paguen, ho fan per ells i pels que no paguen: el resultat és que no es pot ser honrat sense condemnar-se a la ruïna) no sembla fàcil imposar el «règim de transparència» sense que abans les empreses i els ciutadans estiguin segurs que el sector públic dona exemple i que la gestió pública eficaç justifica uns impostos determinats. Però el camí cap a una transparència amb garanties sembla democràticament inevitable i s'hauria d'afavorir premiant a les empreses i a les entitats privades que vulguin acollir-se voluntàriament al règim de transparència. En aquest cas s'establirien un conjunt de reduccions fiscals i de incentius diversos que afavoririen clarament a les empreses transparents, oferint-les avantatges competitives respecte a les altres. El cost públic d'aquestes gratificacions no només quedaria compensat per la reducció de costos d'inspeccions i controls ineficaços, sinó pel increment d'entrades segures i per l'augment d'entusiasme que provocaria en els sectors honrats, fins ara abatuts per la competència deslleial i il·legal.

Propostes de transparència pels ciutadans.

La dificultat tècnica d'implantar un sistema de factura-xec (en paper o electrònicament) per l'administració pública o per a les empreses no sembla una excusa per a no intentar-ho. És tècnicament viable en una societat europea com la nostra. Però, per a les petites empreses i comerços, així com per a molts ciutadans, pot no semblar tan fàcil la implantació a curt termini d'un sistema general de factura-xec. També s'ha de considerar fins quin punt el ciutadà vol sometre's a un règim de transparència sense estar segur que les institucions no només no donen exemple sinó que seran capaces d'impedir l'accés fraudulent o amb finalitat totalitària. Hi ha, doncs, que donar un temps per a que els resultats d'aplicació del pla anticorrupció en el sector públic siguin suficientment evidents. Mentrestant, s'ha de tenir en compte que la dificultat tècnica de la implantació d'un sistema de factura-xec pel consumidor és cada cop més reduïda. Les targes intel·ligents (targes que disposen d'un xip amb capacitat d'emmagatzemar informació i d'impedir l'accés fraudulent) avancen ràpidament. A l'Estat francès s'està a punt de llençar el «moneder electrònic». Amb una sola tarja personal, en la qual cadascú carrega el diner del seu compte bancari, es podrà fer tota classe de pagaments: transports, serveis, comerços... Tota la banca francesa i «la Poste» estan interessades, perquè comporta una reducció de costos per a tothom: pels bancs (compensar un xec és molt més car), pels comerços (reducció de despeses de gestió de caixa, de stocks i de comptabilitat), pels clients (una sola tarja molt més segura que les de banda magnètica, protecció contra robatori o pèrdua, protecció de la intimitat).

Per acabar, alguns fets a tenir en compte. La «Fábrica Nacional de Moneda y Timbre» és la que produeix aquestes targes intel·ligents a l'Estat Espanyol (incloses les de Telefònica que ja apliquen –parcialment– aquest sistema). El ECU (European Currency Unit), la moneda europea, és una pura Unitat de Compte pràcticament electrònica. En els propers anys coincidiran tant el acord per a implantar l'ECU com la comptabilitat total de les targes intel·ligents en tots els caixers i terminals de venda d'Europa. No s'hauria de pensar en una aplicació coherent i democràtica de l'ECU-xip que afavorís la transparència i la bona gestió en la construcció d'Europa? La innovació social ha de modificar les regles de joc social a mesura que les innovacions tècniques ofereixen nous perills, però també noves possibilitats.

La democràcia anirà perdent legitimitat si no troba un sistema que pugui alhora garantir l'Estat de Dret, evitar la corrupció, protegir la intimitat dels ciutadans i fer eficaç i clara la gestió pública. La pèrdua de legitimitat pretén obrir un debat sobre com afavorir l'aprofondiment de la democràcia responsabilitzada. Aquells ciutadans, militants, quadres ó dirigents que vulguin jugar net, tenen una pista per a intentar-ho.

Barcelona, 24 de febrer del 1992.

Nota:

¹Aquest «Pla Anticorrupció» fou redactat a principis de 1992, quan començaren a esclatar els primers casos de corrupció a l'Estat espanyol. La situació s'ha agreujat, però no s'han pres mesures que impedeixin «estructuralment» la corrupció.