Diari d'un senador.

Mundo Diario. Divendres, 16 de desembre del 1977.

Costa avall.

Tinc la impressió que per a mi estan començant les vacances. Em va tocar lluitar dur i fort a favor del complement d'un indult per als presos socials a propòsit de la llei d'amnistia. Tant la gran política com l'home del carrer, per cert molt manipulat per la gran política, se’m van posar en contra. A les altures una paret freda i deshumanitzada es va oposar a la meva reivindicació. Queien presos, funcionaris, directors, presons senceres, directors generals d'institucions penitenciàries... i res. Mentrestant, pel descens econòmic i per altres causes, augmentava la delinqüència al carrer; el ciutadà se sentia insegur i m’abordava a mi com a responsable de la seva angoixa. Enmig del carrer mitjançant d'innombrables cartes a la premsa, especialment a «La Vanguardia», em van esbocinar.

Per què es destitueix al director i un sotsdirector de la presó de Barcelona després del motí de la Model, o per què es destitueix el director general d'institucions penitenciàries després del motí d'Ocaña si ells no són els principals responsables d'aquests motins? Per què se’m ataca a mi davant la meva petició d'indult, si no sóc jo el responsable de l'augment de delinqüència al carrer? Per què aquests acusadors, tan valents davant nostre, no llueixen la seva cresta davant els alts polítics i els seus amagats poders fàctics que són els responsables de veritat? Per què resulta tan fàcil muntar comissions parlamentàries d'investigació de presons quan ja tots sabem el que fa falta més urgentment, mentre resulta impossible fer això que cal i que tots sabem?

Però bé, la cosa està canviant. Els diaris ja diuen el que jo deia amb tan mala acceptació. Ja parlen per mi: socialistes de Catalunya, Entesa dels Catalans. Els parlamentaris gallecs, Camilo José Cela, al Club Siglo XXI de Madrid. Ja es fan festivals de solidaritat amb els presos on intervenen cantants de nota. Referent a això, puc anar-me'n de vacances. La cosa rutlla. Hauré d’apressar-me per arribar a temps abans de Nadal. A casa meva tinc cartes terribles rebudes de les presons. Però la cosa rutlla.

Només queden uns assumptets pendents: que si la dona no ha estat amnistiada, que si els militars no poden tornar als seus cossos, que si els funcionaris que van delinquir contra l'Estat no entren, que si els treballadors espanyols presos a les presons alemanyes estan oblidats per les nostres autoritats tant sol·lícites a tornar presos alemanys a Alemanya, que si no surten al carrer presos per la llei de terrorisme ja derogada, que si els delictes monetaris petits no entren mai en indult i delictes monetaris grans mai entren a la presó, que ja veurem què passa amb els menors i els reclosos al Psiquiàtric i molts etc. més...

Lluís M. Xirinacs.