2.13. Mesures de protecció al consumidor.

2.13.1. Consum i consumisme.

Vivim en la confusió del significat del terme consum. A voltes l'equiparem a «destrucció»; a voltes a «la satisfacció de les necessitats vitals i culturals».

L'etimologia ens pot donar unes pistes. En català es distingeix entre «consumar» i «consumir».

«Consumar» significa «portar a la perfecció última els béns materials consumits, d'acord a les exigències vitals de la natura específica del vivent que consumeix».

«Consumir» significa «destruir, acabar...». És un significat exacte del punt de vista estrictament material.

Des d'una perspectiva humanista i ecològica cal assegurar una quantitat mínima de consum per a cada població considerada, sobre la qual progressivament s'ha d'augmentar la quantitat i la qualitat de cada producte obtingut, i sense que atempti al mitjà ambient i que no sigui introduït com a necessitat artificiosa i a la força, per una publicitat hàbi1, obsessiva i abusiva.

El consumisme és un terme que expressa la realitat creada per un publicisme cínic i mentider que genera necessitats artificioses a les quals la gent, sovint, no pot respondre per manca de poder de compra. Forma part del consumisme l'intentar superar aquesta manca de poder de compra endeutant als consumidors amb fàcils préstecs bancaris, els interessos i la devolució des quals, a data fixa, acaben per arruïnar a tots els nivells a individus, famílies i col·lectivitats liberals. Després d'un cert temps de prosperitat consumista i fictícia, els impostos i la impossibilitat de substituir els préstecs vells per altres de nous, aboquen els consumidors més dèbils a una encara més tràgica manca de poder de compra de consum, de 1a qual solament els jocs d'atzar esdevenen la única sortida somniada.

En aquestes situacions sempre ressusciten els moralismes de l'austeritat virtuosa: «cal estrenyer-se el cinturó», virtut obligada pels de baix que paguen així els mals negocis dels bancs, el consumisme de les classes riques i les enormes i absurdes despeses dels estatismes xucladors.

Els termes «consumisme» i «publicisme» són allargament de les arrels corresponents de consum i publicitat. Hom admet que, segons la lingüística, tot allargament redueix el significat de la corresponent arrel. Consumisme i publicisme són paraules d'àmbit molt restringit que expressen realitats com les que es descriuen a continuació:

Quan una empresa fabrica un producte manifestament innecessari, inútil o inclús nociu, empra una publicitat obsessiva, hàbil i mentidera, tramada amb tots els recursos de les ciències psicològiques experimentals. Així, crea unes condicions que obliguen de fet, a moltes persones, famílies i institucions sense suficient sentit crític, a gastar els diners que sovint ni tant sols tenen, en la compra de tal inútil i/o nociva mercaderia.

Quan l'anterior publicisme no és suficient per a obtenir les vendes necessàries als oligopolis o monopolis mundials, aquests compren les complicitats que calgui (estatistes, parlamentaristes, policíaques, burocràtiques...) per a introduir els seus productes gràcies a contractes «públics», promocions indirectes, assessoraments privilegiats, actuacions legislatives complicadíssimes... que permetin a tals màfies beneficiar-se dels consumidors sense personalitat pròpia.

Amb aquests dos embaucaments, el capitalisme salvatge actual inventa una enorme quantitat de diner escriptural-abstracte que, amb el pagament a terminis, endeuta als consumidors i els encadena a vendre's a qualsevol preu per a pagar els inacabables deutes.

A aquests tres elements del consumisme oferim tres remeis concrets:

• la supressió del publicisme per empresa, susbtituint-lo per una publicitat objectiva realitzada pels professionals liberals de cada Gremi i posada a l'abast de qualsevol consumidor.
• la impossibilitat de corrupció per diner o amb obsequis valuosos-sospitosos gràcies a la factura-xec personalitzada, sota la vigilància de la Justícia independent.
• la diferenciació entre, d'una part, el préstec bancari (basat en l'invent de diner comptable fet pels bancs a partir dels dipòsits a termini de llurs clients) i de l'altra part el crèdit inversiu i les finances consumptives (invenció política de diner comunitari-solvent en funció dels excedents reals en mercaderies d'inversió o de consum respectivament). Aquest doble mecanisme d'invenció de diner -el bancari-privat i l'econòmic-comunitari, oferirà el poder de compra suficient per a garantir un equilibri del mercat tant en el camp de les inversions com en el del consum: aquest queda així garantit no sols pels productors-consumidors eficients, sinó que també queda assegurat el consum mínim, vitalment i culturalment necessari -tecnològicament possible en cada espai-temps- dels simples consumidors, i això sense obligar ni a uns ni als altres a «entranpar-se fins al coll».

En resum, el consumista adquireix allò que ell no vol, allò que el publicista li ha fet desitjar «des de fora» sense que l'interessat ho desitgi «des de dins».

Pel contrari, l'augment de consum és la possibilitat pràctica de posseir allò que hom desitja realment «des de dins» del mateix. Aquest és un privilegi, per ara reservat a uns pocs homes rics que, tement perdre els seus privilegis, pontifiquen que «no és bo per al poble nedar en l'abundància, al poble li convé l'austeritat, perquè és més sana».

Cal respectar i potenciar la llibertat concreta de consumir per a tots i cadascun dels membres de la societat geopolítica: augmentant el poder de compra, les disponibilitats dineràries de tota la població, comunitàriament en funció dels excedents reals de producció consumible. El diner fínancer-consumptiu, en aquest sentit és llibertat per a tot el poble.

Versió 1987.