Al servei d'aquest poble.

Avui. Dimecres, 10 de gener del 1979. Pàgina 5.

Polítics.

A Madrid parlen de la classe política. En realitat no és cap classe. En dictadura és un grup de poder. En democràcia és el conjunt dels representants de les diferents classes en què s'estratifica el poble.

Aquests dies, en tot l'Estat, per obra i gràcia d'una decisió d'en Suàrez, els polítics la ballem amb una intensitat inusitada. Tanmateix, el polític responsable té sempre molta feina i, sovint, massa feina. La primera vegada que vaig anar a visitar Tarradellas fou a Perpinyà abans de les eleccions del 1977, en plena campanya electoral, i em digué: «Ara et queixes de tenir massa feina. Sabràs el que és bo a partir del 15 de juny. Un polític no pot aturar-se mai».

Dies enrera, tot comentant unes paraules de J. M. Espinàs, dèiem que el polític no té temps d'esbargir-se, d'anar al teatre o d'escoltar música. No és que estigui saturat. Es més. Està depassat per l'acumulació excessiva de responsabilitats. La democràcia de representació, sobretot en un món superpoblat, té aquesta contrapartida. Una persona pot concentrar en ella mateixa la delegació de poder i sobirania d'un milió de persones. I mentre el milió es despolititza i, fins i tot, s'aliena i s'evadeix de les seves responsabilitats polítiques, el pobre representant, tan ben pagat com es vulgui, es marceix i es crema esclafat per un munt de problemes a estudiar i de decisions a prendre verament insuportable. Això creix en la situació actual d'acumulació de dèficits causada pel franquisme, davant l'ajornament inadmissible de les eleccions municipals i de la lentitud de traspassos de serveis a les comunitats autònomes, que tampoc no gaudeixen encara de representants propis.

Això duu a una certa frivolitat en el tractament dels afers polítics. Si no existís aquesta superficialitat, els polítics moririen d'infart com a mosques.

Tanmateix i sobretot pensant en tants treballadors que cada dia han de formar inexorablement i han de complir puntualment les seves hores de treball, crec que el polític, si més no, mentre està en exercici del mandat rebut a les eleccions, s'ha d'autoimposar un horari dur com el del treballador més explotat. Enmig de llums, catifes, flasty de televisió i còctels, cal que pensi constantment en el pobre treballador que representa. El polític necessita estones per a donar repòs als seus nervis supersaturats, però no es pot permetre una vida lleugera i despreocupada. Està complint una funció sacratíssima: administrar la voluntat de milions de ciutadans que han dipositat en ell la seva confiança.

Lluís M. Xirinacs.