Al servei d'aquest poble.

Avui. Dimarts, 22 d’agost del 1978. Pàgina 9.

Corrupció política.

Sempre és notícia als diaris l'escàndol d'una financera, d'una immobiliària, d'un acte de tràfic de divises, d'un desfalc en la Seguretat Social. La corrupció econòmica o administrativa ha fet milionària la revista «Interviu».

Parlem avui de la corrupció política. Em refereixo al costum d'enterbolir els mecanismes normals en la vida política. Si es demana transparència fiscal, transparència comptable, transparència en les línies de crèdit o en els intermediaris del comerç, cal demanar també transparència en els procediments, en les expressions i en les estructures polítiques. Sortim d'un llarg túnel on tot el món polític era sistemàticament tergiversat. Una democràcia que no era democràcia. Uns drets fonamentals que no es respectaven. Uns referèndums manipulats. Una literatura política falsejada. Unes Corts que només aplaudien. Unes lleis que eren decrets.

Ara cal esforçar-se a netejar l'ambient. És aquesta una especial responsabilitat de les forces democràtiques. No es tracta de guanyar l'enemic corruptor amb més corrupció sinó a cops d'honestedat política. Cal demostrar que la transparència és més eficaç que la corrupció.

I per desgràcia les coses van pels camins més oposats. El poble està esmaperdut. No distingeix entre AP i UCD, no distingeix entre UCD i CDC, no distingeix entre CDC i PSC, no distingeix entre PSC i PSUC. El PC vota a favor de la inclusió de l'Església catòlica en la Constitució i diu no al leninisme. El PSOE es veu forçat a dir no al marxisme. Es vota contra l'autodeterminació. S'expulsa els amics i s'afalaga els enemics. La pràctica més normal de l'oposició en tot el món de les democràcies parlamentàries, que és parlar clar en contra de la majoria en el govern i ésser derrotada en espera que noves eleccions canviïn la sort, és titllada aquí de testimonialista i de trencadora de la unitat. De les concessions més grans del programa mateix a favor dels contraris majoritaris, se'n diu pragmatisme o talent polític.

¿Us imagineu que un equip de futbol, davant la imminència de la pròpia derrota, es dediqués a ficar-se els gols ell mateix, tot ajudant els adversaris, per poder dir al poble que els gols eren seus? ¿O que davant la impossibilitat de guanyar en comptes d'esgotar el temps reglamentari  convencessin l'adversari d'anar junts a berenar mentre el públic es queda amb la boca oberta, o se’l distreu contractant un bon prestidigitador?

En el joc polític, com en qualsevol joc, hi ha qui guanya i hi ha qui perd. Cal saber guanyar o perdre amb elegància. Perquè el joc polític, com qualsevol joc, pot ser net i pot ser brut.

Lluís M. Xirinacs.