Què és el diner?
Agustí Chalaux de Subirà

INDEX
Introducció: Què és el diner?
Capítol I
Què ens expliquen els economistes
1.- Formes en què se'ns presenta el diner
2.- Funcions del diner
3.- El concepte de diner
4.- La creació del diner

Capítol II
Una nova visió de la realitat monetària
1.- Les mercaderies correctes
2.- Les "unitats monetàries"
3.- Els "preus de venda" i els "salaris"
4.- Els "instruments monetaris"
5.- Síntesi final

Capítol III
La factura-xec
1.- Racionalitat i mercat
2.- Característiques anti-"científiques " del sistema monetari actual
3.- La "factura-xec" pro-"científica"
4.- La telemàtica al servei del sistema monetari

Capítol IV
La invenció de diner en el nou sistema monetari
1.- Invenció "exacta" de diner sobre mercaderies concretes
2.- "Crisis monetàries" i "neutralitat de la moneda"

Referències bibliogràfiques

INTRODUCCIÓ
Què és el diner?
Fa un cert temps, aquesta paraula tan evocadora tenia un significat ben precís per a tothom:
- el diner era "una cosa concreta" (una peça de metall), un bitllet de paper,...);
- el diner tenia un valor "intrínsec", o bé el representava (el bitllet de paper representava l'or en les caixes de qualsevol banc, antigament, o en les caixes del banc Central o del Tresor en temps més recents):
- com que tenia aquest valor intrínsec concret, es podia entregar a canvi d'una altra mercaderia concreta;
- el diner era doncs considerat com a "tercera mercaderia concreta", intermediària en l' intercanvi de dues mercaderies concretes qualssevol.

Aquestes idees eren heretades dels temps en què estava en vigor el sistema monetari "metalista" (monometalista o bimetalista), basat en el "patró-or" (0 bé "patró-argent", o bé "patró-or-argent", segons els casos i les èpoques).
En aquest sistema, el diner consisteix en peces d'or (o/i d'argent) de valor intrínsec; si hi ha "bitllets de banc", aquests són immediatament convertibles en metall, sense que cap excepció no estigui legalment prevista, ja que se suposa que l'emissió de bitllets està fonamentada en uns dipòsits metàl·lics existents en les arques dels bancs emissors.

Però els sistemes "metal·listes desaparegueren durant la 1ª Guerra mundial, i moriren definitivament amb la Gran Depressió.
Durant la 1ª Guerra mundial, molts del països bel·ligerants hagueren de suprimir la convertibilitat oficial dels seus "bitllets de banc" i devaluar-los en "pseudo-bitllets de curs forçós": les reserves metàl·liques estaven esgotades, i no obstant, calia continuar la guerra! Tot i la restauració d'una relativa convertibilitat després de la guerra, amb la crisi del 29 -precisament provocada per aquesta restauració, malgrat que hagués estat parcial- i les seves conseqüències a Europa durant la dècada dels 30, la mort del "patró-or" o "convertibilitat en or" fou definitiva.

Avui dia, la majoria de les persones saben que el diner ja no té cap valor intrínsec, i que no està recolzat per cap dipòsit metàl·lic.
No obstant, no podem dir que el concepte "diner" sigui una cosa clara i evident, no només per a la gent del carrer, els "vulgars mortals", sinó tampoc per els mateixos economistes, que encara no s'han posat d'acord en una definició d'aquest concepte acceptada universalment.
Vegem de totes maneres què ens diuen, els economistes; després, intentarem de fer una reformulació del concepte, que ens serveixi:
1er..- per a proposar una reforma de l' instrument monetari actual, en funció d'atorgar-li una major racionalitat;
2on.- per a examinar el problema de la "invenció de diner", i formular en aquest camp una hipòtesi de treball molt fàcilment experimentable, a partir de la reforma de l 'instrument monetari anteriorment proposada.

CAPITOL I
Què ens expliquen els economistes

Exposarem en aquest capítol, de manera molt resumida, les aportacions principals de "l'economia" actual al coneixement de la realitat monetària.

1.- Formes en què se'ns presenta el diner
"La moneda es presenta vull a l'home del carrer sota tres formes diferents:
1- Peces de metall de curs legal, és a dir, que poden ser imposades com a pagament de tota compra o com a forma de saldar qualsevol deute;
2- Bitllets de banc també de curs legal, de vegades convertibles en metall, però que molt sovint recorren al curs forçós, la qual cosa significa que el banc que els ha emès està dispensat de reembolsar-los en metall;
3- Existeix una tercera categoria menys coneguda: les unitats econòniques, constatant que poden fer llurs saldaments lliurant xecs sobre els bancs on han fet anteriorment dipòsits a la vista, compten com a havers monetaris el montant dels comptes corrents que els bancs han obert.
Hi ha doncs tres sèries d'instruments monetaris: la moneda metàl·lica, la moneda "fiduciària" (bitllets de banc), la moneda "escriptural" (comptes corrents en el banc)" (1).
D'aquestes tres formes de diner existents avui en dia, remarquem que les dues primeres són responsabilitat -en el nostre país- del Banc Central, mentre que l'emissió de la tercera forma de diner és responsabilitat dels diferents bancs no estatals.

2.- Funcions del diner
"En el terme diner conflueixen tres conceptes jurídics i econòmics diferents, que alguns autors, seguint Aristòtil, presenten com a atributs o "funcions" del diner; aquests conceptes -unitat de compte, mitjà de pagament i dipòsit de valor- s'uneixen històricament per la seva coincidència, no necessària, en determinats béns o instruments mercantils.
Entès com a unitat de compte, el diner és el patró de mesura abstracte utilitzat per a expressar les valoracions econòmiques de les coses o drets.
Entès com a mitjà de pagament,el diner és el conjunt d'instruments amb els quals, per llei o costum, es fa efectiu el pagament de les obligacions que no tenen estipulada l'entrega d'una altra cosa o gènere determinats; el deutor s'allibera entregant els béns definits com a diner per la quantitat convinguda, i el creditor ha d'acceptar-los necessàriament com a pagament vàlid. Entès com a dipòsit de valor, el diner consisteix en el conjunt de les coses o drets que els subjectes econòmics empren per a guardar poder de compra de fàcil o d'immediata utilització; aquestes coses o drets han de satisfer la condició que la seva efectiva transformació en mitjans de pagament no impliqui una valoració futura aleatòria.
En el primer sentit (diner numerari) el diner és un concepte estadístic comptable lògicament independent dels instruments usats com a mitjà de pagament o dipòsits de valors, encara que de fet aquests presentin un nombre fix d'unitats de compte.(....)
En la seva accepció de mitjà de pagament, el diner és un concepte essencialment jurídic; és l'ordenament jurídic el que decideix en cada moment els instruments que posseeixen la propietat d'alliberar amb la seva entrega de les obligacions pecuniàries.(...)
En la seva accepció de dipòsit de valor, el diner és un concepte exclusivament econòmic. S'associa al de liquidesa, facultat de béns i drets per a transformar-se ràpidament en mitjans de pagament a un valor predeterminat. Per definició, els mitjans de pagament són plenament líquids (...). La definició estadística de diner com a dipòsit de valor evoluciona amb el temps, a mesura que es desenvolupen els sistemes financers.(...)" (2).

3.- El concepte del diner
Podem establir, com a mínim, dues definicions diferents del concepte "diner".

Primera: "La moneda pot ser així definida: tot haver líquid, és a dir, que ha rebut de la llei o només del costum el privilegi de poder ser imposat com a forma de saldar tota compra o deute, immediatament, sense reserva, i a preu fix en consideració del montant d'aquesta compra o d'aquest deute.
No és necessari -i ja no és conforme a la situació moderna- de fer intervenir la noció de metall en la definició de la moneda. No és ni tan sols indispensable, per a què un haver líquid sigui considerat com a "moneda", que sigui lliurament convertible en metall; això és desitjable, però no és essencial. Tampoc no és necessari que tal o tal altre haver gaudeixi de "curs legal". La possibilitat d' ésser imposat en pagament pot proveir simplement de costums establerts. Aquest és el cas de la moneda escriptural" (3) .

Segona: "La unitat de principi (de les diverses formes monetàries existents) resideix en la natura profunda de totes les monedes, siguin quines siguin les formes que revesteixin. La moneda no és ni un objecte ni una mercaderia ordinària. És un deute: representa el deute de l'establiment financer del qual porta el nom d'una manera o d'una altra. Un bitllet de banc francès és un deute del Banc de França, fins i tot si aquest deute no és mai reemborsat en el sentit precís del terme. Un compte al Westminster Bank constitueix un deute d'aquest establiment anglo-saxó (...) La conversió d'un bitllet en moneda de compte per l'entrega d'aquest en una finestreta de banc, el gir d'una suma d'un compte a un altre mitjançant un xec lliurat pel pagador sobre el seu banc, no són sinó transferències del deute en qüestió. La moneda és doncs per essència un deute circulant". (4).

4.- La creació del diner
Ara podem entrar en una important qüestió: d' on surt, el diner?
El procés pel qual entra nou diner en l'"economia", l'anomenen els economistes d'"invenció" o "creació" de diner. Per a poder comprendre aquest procés, hem de recordar que hi ha tres formes de diner; i que concebem el diner com un deute de l'entitat emissora.
1.- Creació de diner "efectiu": les dues primeres formes monetàries (monedes i bitllets), constitueixen el "diner efectiu". Com que són emeses pel Banc Central, representen un deute d'aquest.
Ara bé, quan crea diner efectiu el Banc Central? Doncs cada vegada que posa en circulació extra-bancària (és a dir, fora dels bancs), un nou bitllet o moneda. Això passa, per exemple, quan paga en efectiu un exportador, a canvi de la moneda estrangera que aquest li ha venut; o quan entrega bitllats a l'estat, concedint-li així un crèdit; o bé quan compra or, entregant bitllets a canvi.
Cada entrega de bitllets és una contracció de deute per part del banc central; però fixem-nos que aquest deute té sempre com a contrapartida, o bé l'entrega d'algún bé (divises, or), o bé la contracció d'un deute per part de qui ha rebut els bitllets (deute contret per l'Estat creditat).
2.- Creació de diner "bancari": de fet, però, la creació de diner efectiu és de poca importància en relació al volum monetari total d'un país. El diner "bancari" (o escriptural, o endo-comptable: és a dir, els comptes corrents) és avui dia molt més important que l'efectiu; es calcula que pot representar fins el 70% de la massa monetària total d' un país.
El procés de creació de diner bancari està, evidentment, en mans dels bancs particulars, i és més complex que l'anterior.
Per a comprendre'l, haurem de fer, seguint els economistes, la següent distinció:
a) Diner: es defineix com la suma de "efectiu en mans del públic" i "dipòsits bancaris del públic".
b) Base monetària: es defineix com la suma de "efectiu en mans del públic"
+"Reserves dels bancs particulars" (constituïdes, aquestes, per la suma de "Efectius en les caixes dels Bancs" +"dipòsits dels bancs en altres bancs o en el banc Central").
Fixem-nos que el concepte de "base monetària representa passius (és a
dir, deutes) exclusivament del banc central, que són evidentment un deute d'aquest); mentre que el concepte de "diner" reuneix alhora passius del Banc Central (l'efectiu en mans del públic) i passius dels Bancs particulars (els dipòsits del públic, o el diner bancari).
Doncs bé, així com el diner efectiu (recordem: monedes i bitllets) es creava amb la contrapartida d'una entrega de béns o de la contracció d'un deute, el diner bancari té sempre com a contrapartida la contracció d'un deute (per part de qui rep diner del Banc, evidentment): això és, és sempre el resultat de la concessió d'un crèdit. Però la capacitat de concedir crèdits (és a dir,de crear diner bancari) per part del sistema bancari no és il·limitada, sinó que:
- només pot originar-se a partir de l'augment de la base monetària (és a dir, la creació de diner efectiu i la concessió de crèdits per part del banc Central),
-i està limitada per la proporció entre "reserves" i "dipòsits" a l'interior del Banc, i per la proporció entre "efectius i "dipòsits" dels particulars. Aquesta limitació s'expressa matemàticament mitjançant un trencat que s'anomena "multiplicador de la creació de diners".
Matemàticament, doncs, la quantitat total de diner pot expressar-se com el producte de la base monetària del multiplicador monetari.
Dit d'una manera més senzilla un Banc podrà concedir crèdits (crear
diner bancari), sempre que:
-hi hagi un augment de base monetària (la qual cosa es tradueix, en la
pràctica, pel fet que augmenten les reserves del banc, ja que suposem
que el receptor d'aquest augment el diposita en el Banc);
-i que acompleixi una determinada proporció (que s'ha mostrat,
històricament, acceptable) entre el conjunt de les seves reserves i el
conjunt dels dipòsits en ells oberts.

CAPITOL II
Una nova visió de la realitat monetària
Tot el que hem vist en el capítol anterior sobre formes del diner, funcions del diner, concepte del diner, ens sembla francament confusionari.
El fet que existeixin tres formes diferents de diner ja és de per sí revelador; però el més important és que cap d'aquestes tres formes no aconsegueix de acomplir la funció que nosaltres creiem essencial del diner.
Per això proposarem un nou concepte de "diner", que comportarà una funció molt ben determinada; i proposarem, en consonància, una nova forma monetària, adequada per a l'acompliment d'aquesta funció.
Per aconseguir aquesta clarificació, que creiem imprescindible per a la vida "econòmica", ens cal distingir radicalment quatre categories de realitat:
1.- Les mercaderies concretes realment existents (o potencialment)
2.- Les "unitats monetàries"
3.- Els "preus de venda" i els "salaris"
4.- Els "instruments monetaris".

1.- Les mercaderies concretes
Tots els éssers vius -i entre ells, evidentment, l'home- necessiten consumir una sèrie de béns (i, en el cas de l'home, també de serveis) per a poder prosseguir i millor realitzar la seva existència, la seva vida.
Aquests bens i serveis els anomenem "utilitaris", ja que són útils per a satisfer les necessitats consumidores dels éssers vius. De la mateixa manera, anomenem "utilitarisme" al conjunt de processos de producció i distribució dels béns utilitaris, definits en una comunitat vivent donada.
En les societats humanes modernes, l 'utilitarisme pren una forma determinada, que designem amb el nom d'"utilitarisme mercant-monetari". Això és, vivim en un règim utilitari en que els béns i serveis s'intercanvien en un mercat mitjançant un instrument que és la moneda. Les persones no consumeixen directament allò que produeixen, sinó que hi ha , abans d'arribar al consum, finalitat i final de qualsevol procés utilitari-, multitud d'actes d'intercanvi.
Els béns i serveis d'aquesta manera intercanviats s'anomenen "mercaderies". Són tots ells materials, concrets. Podem distingir-ne de dues menes en l'actualitat.
- mercaderies produïdes (ja siguin finals, de consum; o bé intermèdies)
- mercaderies productores (o forces de producció de les anteriors mercaderies produïdes; són les següents: treball, capital, empresa i invent).

2.- Les unitats monetàries
L' intercanvi primitiu de mercaderies és el "troc", o intercanvi directe (mercaderia A contra mercaderia B).
En un principi, el troc es realitza de forma intuïtivament aproximada: hom pot intercanviar A per B si en aquell moment així convé, però en un altra ocasió potser hom canviarà A per 2B, o A per 1/2B. En definitiva: no existeix encara un sistema que permeti de mesurar el valor de canvi de cada mercaderia concreta i, per tant, permeti de realitzar un intercanvi de valors equivalents. El troc primer és un simple intercanvi no mesurat de mercaderies que satisfan les necessitats momentànies dels dos individus actors.
Però quan l' utilitarisme mercant creix, s'amplifica, es complexifica, llavors es fa necessària la invenció d'un sistema que permeti de realitzar intercanvis equivalents: això és, un sistema de mesura del valor de canvi de les mercaderies. Així neixen les unitats monetàries.
De la mateixa manera com per a mesurar distàncies concretes utilitzem el "metre", que és una "unitat de longitud" convencional i abstracta, definida de manera universal com "la deu milionèsima part del quadrant del meridià terrestre"; així per a mesurar el valor de canvi de les mercaderies concretes utilitzem també "unitats monetàries" abstractes i convencionals, definides en cada societat humana de manera diferent (avui dia, definides per cada Estat).
En l'actualitat, la definició de la unitat monetària de cada Estat no és ni tan sols fixa,sinó que el valor assignat a cada unitat varia contínuament en funció de l'evolució mercantil. La unitat monetària no és estable, com el metre; la causa d'això és que la unitat monetària no es defineix en relació a una única mercaderia (com en altres temps s'havia fet amb l'or o la plata), sinó en funció de cadascuna i totes les mercaderies produïdes en la societat de referència.
´
Per exemple: 1 pta. és el valor de canvi de x grs. d'OR
" " " a litres de VI
" " " b metres de tal TELA
etc.
Fixem-nos que la introducció de la unitat monetària en el mercat no fa desaparèixer el troc: l' intercanvi directe de les mercaderies continua exactament igual, però ara és mediatitzat per la unitat monetària: aquesta no és sinó el comú denominador (abstracte) que permet de trobar l'equivalència exacta desitjada entre dues mercaderies concretes qualsevol, ja que tota mercaderia pot ser ara expressada per un valor monetari.

3.- Els "preus de venda" i els salaris
Entrem així en la tercera categoria,ja que l'expressió monetària del valor d'intercanvi de cada mercaderia és el seu "preu de venda (si es tracta d'una mercaderia produïda) o el seu "salari" (si es tracta d'una mercaderia productora).
Preus i salaris els englobem en la denominació de "valors mercantils". Es tracta d'uns valors mixtos, heterogenis, concrets/abstractes; ja que resulten de la comparació entre mercaderies concretes (1ª categoria) i unitats monetàries abstractes (2ª categoria).
L'assignació, a cada concreta mercaderia produïda, d'un valor determinat expressat en unitats monetàries abstractes, dóna un "preu". Exemple:
1 litre de vi val "a unitats monetàries"
L'assignació, a cada concreta mercaderia productora, d'un valor determinat expressat en unitats monetàries abstractes, dóna un "salari". Exemple:
1 jornal d'obrer agrícola val "b unitats monetàries".

4.- Els "instruments monetaris"
L'existència d'unitats monetàries i de valors mercantils (preus i salaris) provocà i afavorí, en les societats més dinàmiques, un gran desenvolupament mercantil. El mercat esdevingué una realitat de tan gran abast i tan complexa que l'intercanvi mitjançant el troc era ja molt poc adequat a les necessitats reals del mercat. El troc no era prou "maleable", estava subjecte a massa limitacions.
Així doncs, calia inventar una nova manera d'intercanviar mercaderies, que fosa més àgil, que permetés un major moviment. I així és com aparegué, el les societats més avançades en mercat i en civilització, "l' instrument monetari", instrument que - a partir de l'existència d'unitats monetàries i de preus i salaris -feia possible de prescindir del troc (o intercanvi directe) i passar a una nova modalitat de canvi, l' intercanvi indirecte i diferit (en l'espai o/i en el temps); com a complement imprescindible per al bon funcionament d'aquesta nova modalitat, tenim la invenció de la comptabilitat.
En què consisteix l' " instrument monetari"? Doncs, senzillament, l' instrument monetari (un instrument monetari) no és altra cosa que un document escriptural en el qual es consigna l'entrega d'una mercaderia A, per valor d' "a" unitats monetàries, de la persona X a la persona Y; i l'obligació correlativa de Y envers X per valor de "a" unitats monetàries. Es a dir, X forneix a Y la mercaderia A per valor de "a" unitats monetàries; Y no forneix a X cap mercaderia d'un valor equivalent, sinó que reconeix haver contret un deute envers X per valor de' "a" unitats monetàries. Paral·lelament, i per a què el pagament del deute pugui realitzar-se, existeix un sistema de comptabilitat a base de "comptes corrents" (oberts en els temples): cada cop que un "instrument monetari" (=document escripturat de reconeixement de deute i informació d'una transacció entre dues persones determinades) es signat, hi ha la corresponent passació d'escriptures en els comptes corrents de les dues persones interessades; així, el pagament ja està realitzat.
Aquest canvi és només la meitat del troc (mercaderia A per mercaderia B); la segona meitat (que és l'entrega d'una mercaderia B, de valor equivalent al de la mercaderia A ja entregada) potser no es realitzarà mai entre les mateixes persones implicades en el primer canvi; però sí que es realitzarà de manera indirecta en la globalitat del mercat: ja que el mercat no és intercanvi de mercaderies per "moneda", sinó intercanvi de mercaderies concretes per mercaderies concretes; només que, amb la invenció de les unitats monetàries, aquest intercanvi es fa a través de mesura monetària; i amb la invenció dels instruments monetaris, aquest intercanvi es fa de manera indirecta i diferida.
Un exemple simplificat d'intercanvi indirecte a través de "instrument monetari" podria ser el següent: X necessita 2 sacs d'ordi, i disposa per a l' intercanvi d'1 sac de blat; Y disposa de 2 sacs d'ordi, però li interessa obtenir 1 poc;
Z disposa d'un porc, i li interessa 1 sac de blat. Suposem que el valor de 2 sacs d'ordi, 1 sac de blat i 1 porc és equivalent, i és d' "a" unitats monetàries.
Llavors tindrem que:
- Y entrega els 2 sacs d'ordi a X; a canvi, X signa el document conforme deu a Y per valor d'"a" unitats monetàries; aquest valor serà detret del seu compte corrent i abonat en el compte corrent d'Y.

- Y, amb el "poder de compra" d '"a" unitats monetàries que ha obtingut
gràcies a la venda dels 2 sacs d'ordi, comprarà a Z rel poc: Z li entregarà el
porc i ell signarà l' instrument monetari reconeixent un deute d'"a" unitats ).
monetàries envers Z; aquest valor serà abonat en el compte corrent de Z i
detret del d'Y (amb la qual cosa el compte corrent d'Y haurà retornat al saldo
inicial).
- Finalment, Z utilitzarà el poder de compra obtingut de la venda del ser porc .
per a comprar a X 1 sac de blat, pel mateix procediment d'entrega, signatura del document i passació de comptes corrents; ara a X se li abonaran "a" unitats monetàries, i a Z se li detrauran: cadascun d'ells haurà retornat també al saldo inicial.
Resultat: els respectius deutes contrets s'han finalment anul·lat globalment, i cadascú ha aconseguit la mercaderia que necessitava.

5.- Síntesi final
Com a síntesi final del concepte de "diner" que proposem, direm que es tracta d'una realitat molt complexa, sorgida a través de diverses etapes històriques, i en la qual cal avui dia distingir els següents nivells:
1.- Unes mercaderies concretes, produïdes o productores, que hom vol
intercanviar: sense la seva existència, no té cap sentit parlar de "diner";
2.- Unes "unitats monetàries", creades per convenció numèrica-abstracta, que
serveixen per a mesurar el valor de canvi de les anteriors mercaderies
concretes, i així permeten de realitzar intercanvis equivalents;
3.- Uns "preus de venda" i uns "salaris" valors mixtos concrets/abstractes
sorgits de la intercomparació entre mercaderies concretes i unitats
monetàries abstractes;
4.- I, finalment, uns "instruments monetaris", només possibles quan ja
existeixen les unitats monetàries, i que no són altre cosa que un document
escriptural que informa d'un acte mercantil elemental de compra-venda, i
avisa del reconeixement d'un deute per valor d'un nombre determinat
d'unitats monetàries -sempre aquest document està referir a dues
persones concretes, ben identificades-.
La unitat monetària és una unitat de mesura, i com a tal és radicalment abstracta. Retrobem aquí el que els economistes anomenen "funció d'unitat de compte o patró de mesura" del diner; però, per a nosaltres, aquesta funció no correspon al "diner" en general, sinó únicament a la "unitat monetària", ben precisada i definida.
L' instrument monetari és un document que registra un acte de mesura (una medició), ja que indica el preu d'una mercaderia intercanviada; és també un document que registra un acte mercantil elemental (un acte de compra-venda); finalment, és un document que registra la contracció d'un deute d'una persona envers una altra. Per aquest darrer concepte, s'aproxima a la concepció del "diner com a deute" dels economistes. Però també nosaltres aquí hem precisat molt més aquest concepte, i no parlem de "diner com a deute" , sinó de "l'instrument monetari com a reconeixement d'un deute contret a través d'un contracte interpersonal".
Les concepcions del "diner com a mitjà de pagament" i de "diner com a liquidesa" queden també visiblement modificades: en efecte, l'acte de pagament no consisteix, segons la nostre concepció, en l'entrega d'un bé anomenat "diner" sinó únicament en el fet d'una "passació d'escriptures" a partir de l'existència d'un instrument monetari; i la liquidesa d'una persona consisteix, no en la possessió d'un bé anomenat "diner", sinó únicament en el saldo del seu "compte corrent".

Un tret molt important del plantejament de la qüestió monetària que fem, i que el diferencia enormement de la concepció actual, és que "l'emissió de diner" no és un afer del Banc Central o dels Bancs, sinó que cada persona que signa un "instrument monetari" està, de fet, "emetent diner", amb la limitació evident del saldo del seu compte corrent. (No ens referim aquí a la "invenció de diner", de la qual parlarem més endavant, en el capítol IV; sinó a les transaccions mercantils corrents).

Actualment, les autoritats monetàries o els Bancs emeten una quantitat determinada de "diner", i aquest circula i circula indefinidament; per el contrari, tal com hem plantejat el funcionament de l' instrument monetari, aquest és emès per l'interessat en fer una compra, i circula únicament per a aquella compra. Cada instrument monetari signat és "signe d'emissió monetària", i aquesta emissió la realitzen els particulars, amb la limitació, com ja hem dit, del saldo del seu compte corrent. Tota persona està capacitada per a "contreure deutes" i, per tant, per a signar els corresponents "reconeixement de deutes", en funció de la liquidesa disponible en el seu compte corrent.

Cal finalment, que ressaltem el següent fet, el més definitori de la concepció monetària que proposem: i és el fet que, sense l'existència de mercaderies concretes a mesurar i a intercanviar, tot el "muntatge monetari" no te cap, absolutament cap sentit. Les mercaderies concretes són el fonament últim de l'existència d'unitats monetàries, de valors mercantils (preus i salaris) i d'instruments monetaris.
Podríem fer la següent definició metafòrica del conjunt de "realitats monetàries" (que podem anomenar també "sistema monetari):
El "sistema monetari" és un mirall en el qual es reflexen les mercaderies concretes:
1.- els "valors mercantils" són la imatge estàtica reflectida;
2.- els "instruments monetaris" són la imatge dinàmica reflectida (imatge dels moviments de mercaderies)
3.- les "unitats monetàries" són l'esquema abstracte-numèric de les imatges anteriors.

CAPITOL III
La "factura-xec"
És evident que la concepció monetària que hem proposat no pretén ser l'explicació de la realitat monetària actual.
Històricament, en alguns indrets, el "sistema monetari", no obstant,havia estat bastant semblant a la descripció que n' hem fet en el capítol anterior (vegeu l' annex); el que ens interessa és que torni a ser-ho. Hem descrit, doncs, no allò que és, sinó allò que va ser i allò que hauria de tornar a ésser.

1.- Racionalitat i mercat
Per que cal canviar el sistema monetari actual?
Per una raó molt senzilla: perquè és irracional, anti-científic.
El sistema monetari és una convenció inventada per l'home per a obtenir "imatges" de les mercaderies concretes. Aquestes imatges tenen per primera finalitat de facilitar i agilitzar l' intercanvi de mercaderies. I tenen una segona finalitat, que és la de proporcionar informació sobre aquest mateix intercanvi. Les imatges més o menys abstractes que proporciona el sistema monetari són fàcilment transportables, analitzables, sintetitzables, estudiables, etc. ..., molt més fàcilment que no les pròpies mercaderies concretes. L'estudi de la informació així proporcionada serveix alhora per a fer possible una gestió de mercat més eficient, més rendable, etc. Si aquest estudi pot fer-se segons cànons "científics" molt millor: major serà la capacitat de manipulació del mercat que obtindrem.
Però per a poder acomplir aquestes funcions, cal que les imatges obtingudes siguin fidels a la realitat: que no estiguin distorsionades ni deformades, que siguin el més precises i exactes possibles. La fiabilitat de la imatge obtinguda dependrà evidentment del mirall ("sistema monetari") emprat. Ens cal un sistema monetari racional; si és pro-"científic", millor. I l'actual no ho és.

2.- Característiques anti-"científiques" del sistema monetari actual
El sistema monetari actual és irracional i anti-"científic" per diversos motius, alguns dels quals ja han estat esmentats: diversitat de formes de "diner", definició poc rigorosa del concepte de "diner", etc.
Però, sobretot, és inadequat com a "sistema de mesura". Recordem que tota realitat monetària es fonamenta sobre el fenomen inicial de la "mesura del valor de canvi de les mercaderies concretes". Les "imatges monetàries" són, per naturalesa, "imatges mètriques".
Cal doncs que la medició efectuada per "unitats monetàries" es converteixi en un acte el més científic possible. Amb el sistema monetari actual, això és impossible: les imatges que ens proporciona estan sempre deformades degut a dos fets fonamentals:
1.- Els "pseudo-instruments monetaris" en circulació (que són les tres formes
de diner esmentades: monedes, bitllets, comptes corrents, és evident queno s'assemblen en res a la definició d'instrument monetari que hem donat), que haurien de ser documents de mesura d'un únic acte mercantil elemental,
és evident que serveixen per a multitud d'ells: són altament dinàmics, i així no
hi ha estadística possible.

2.- Aquests mateixos pseudo-instruments - malgrat que siguin de tres classes- són uniformes dintre de cada classe: no ens indiquen què s'ha intercanviat, ni quan, ni com, ...: és evident que així no hi ha analítica possible.

Hi ha una tercera característica, no directament anti-"científica", però si de conseqüències molt importants: i és el seu anonimat, que fa impossible la identificació, la personalització de cada acte mercantil elemental.

Podríem també esmentar altres fets laterals, conseqüència indirecta d'aquests fonamentals: per exemple, els "valors mercantils" (preus i salaris) també són actualment imatges deformades per la manca de llibertat real en el mercat.

La conclusió que s'imposa és que el sistema monetari actual ha degenerat, de "sistema mètric" que hauria d'ésser, en "sistema confús" i "confusionista".

3.- La "factura-xec" pro-"científica"

Enfront del confusionisme actual, farem una proposta raonada sobre la forma que hauria de prendre actualment un instrument monetari que es volgués pro-"científic",apte per l'estudi segons mètode "científic".
Proposem la instauració d'un únic tipus d'instrument monetari -tan diversificat com calgui- que anomenem "factura-xec".
Les seves característiques serien les següents:

1.- Es un xec d'emissió personal-nominativa, ja que correspon a un lliure contracte entre dues persones: el "client-deutor-lliurador", que és el que rep la mercaderia i contreu el deute per la seva signatura; i el "proveidor-beneficiari", que és el que entrega la mercaderia i es beneficia del deute contret per l'altre. En el xec, doncs, consten els noms d'aquestes dues parts i el número del compte corrent de cadascuna.
D'aquesta manera queda garantida la total personalització del document.

2.- Aquest xec està rigorosament tancat en una única transacció mercantil elemental: un cop realitzada la corresponent passació d'escriptures serà, doncs, automàticament neutralitzat i arxivat per l'establiment del tirador.
Així mateix, no serà endossable a altri que no sigui precisament el mateix beneficiari.
D'aquesta manera queda garantida la total immobilització del document, fonament de tota posterior estadística.

3.- Aq1uest xec serà a més a més factura omni-informativa, que detallarà i explicitarà totes i cadascuna de les característiques de la transacció: data, codi de la mercaderia, quantitat, qualitat, preu de la mercaderia,número de factura,...
Aquesta plena informació és el fonament de tota analítica posterior.
Per a facilitar la tasca analítica, a més a més, s'establiran "models" de
Factura-xec tan diversificats com calgui, en funció de les característiques
específiques de cada transacció.

4.- Aquesta factura-xec, a més a més, especificarà el termini de pagament per part del client-deutor-llirador; en el cas que no sigui el pagament al comptat, els interessos pagats pel descompte bancari aniran a càrrec també del client-tirador-deutor.

Un sistema monetari basat sobre la "factura-xec" estaria compost dels següents elements:
- una "unitat monetària" radicalment comptable-abstracta, definida de manera convencional per l'autoritat;
- un conjunt de "valors mercantils" (preus de venda i salaris) lliurament originats en el mercat, en funció de la relació variable "mercaderies concretes/unitats monetàries abstractes";
- uns instruments monetaris únics: els definits com a "factura-xec", en el marc d'una comptabilitat o sistema de comptes corrents personals. La liquidesa (capacitat o poder de compra?) de cada persona existiria únicament sota forma de saldo en el compte corrent; el compte corrent només podria alimentar-se a partir d'una factura-xec a favor del dit
compte, i, alhora, el saldo només podria transferir-se, igualment, per factura-xec a favor d'un altre compte corrent.

És evident que la implantació d'un tal sistema suposa la radical desaparició dels actuals "bitllets de banc" (i monedes), així com tots els documents i instruments auxiliars basats en ells (com per exemple els comptes corrents actuals).

4.- La telemàtica al servei del sistema monetari
Per a actualitzar un sistema monetari com el proposat, comprem avui dia amb una tecnologia que s'adequa perfectament a les necessitats plantejades.
Aquestes necessitats són essencialment:

- trobar una manera fàcil i còmoda d'escriure "factures-xec";
- trobar una manera ràpida d'efectuar les passacions d'escriptures entre comptes corrents;
- trobar una manera ràpida i sense error possible de realitzar la centralització de totes les "factures-xec" a efectes analítics i estadístics, per a poder obtenir una màxima i òptima informació sobre el mercat.
Tothom endevinarà que la manera d'aconseguir tot això existeix ja, i és utilitzada avui dia per tots els Bancs, per petits que siguin: és la "telemàtica".
Fins fa un temps, es parlava d'"informàtica", que ve a significar "treball sobre informació posada en forma matemàtica, segons tecnologia electrònica".
Avui parlem ja de la "telemàtica", que no és sinó "informàtica a distància", perquè dos ordinadors molt allunyats en l'espai poden intercanviar informació de manera instantània, si estan connectats en una xarxa.
Tothom que tingui una mica de noció sobre telemàtica veurà que es la tecnologia més adequada i eficaç per a posar en pràctica el sistema monetari basat en la factura-xec.
Tindrem així una "moneda electrònica", és a dir, definitivament desmaterialitzada:
- les "factures-xec" les realitzarà un "mini-ordinador" en poder del venedor: aquest accionarà el teclat segons les característiques de la venda i la factura-xec s'imprimirà automàticament: només caldrà signar-la;
- si el mini-ordenador de l'establiment del venedor està connectat al del seu banc, i l'ordenador del banc connectat al del banc del client (en cas que no es tracti del mateix banc), llavors la passació d'escriptures es fa també automàticament i instantàniament;
- tots els ordinadors de tots els bancs estaran reunits en una xarxa a nivell de la total comunitat: totes les factures-xecs seran automàticament centralitzades, per la seva anàlisi i estadística a fins purament "científics"-mercantils.
Aquesta "desmaterialització" del diner posarà finalment en evidència, als ulls de tota la població, la radical abstracció d'aquesta invenció humana. Serà finalment evident que el "diner" o, parlant amb més precisió, els "instruments monetaris", no tenen cap "valor intrínsec", sinó que són únicament imatges abstractes de les mercaderies concretes, objecte de l' utilitarisme de l'home.

CAPITOL IV
La invenció de diner en el nou sistema monetari
Ens queda per tractar la important qüestió de la "creació o invenció" de diner.
En el capítol I hem vist com actuen els Bancs: aquests inventen "diner bancari" en funció de l'augment de la "base monetària" (recordem =deutes o passius del Banc Central), i mantenint sempre una certa relació entre les "reserves" del banc i els "dipòsits" que se li han confiat.
Mentre que el Banc Central inventa "diner efectiu" (monedes i bitllets) en funció de l'entrega de béns "materials" (or, divises,...) o de la concessió de crèdits ( a l'Estat, als Bancs,...). Però ja hem dit que el diner efectiu representa una proporció més aviat petita de la massa monetària total. Això vol dir que, sobretot, s'inventa "diner bancari". I el diner bancari no s'inventa sobre béns concrets, sinó sobre la "base monetària", que al seu torn és una "invenció" del Banc Central.
De manera que la major part de l'actual invenció de diner és "invenció de diner sobre diner": és cert que aquest procediment compta amb certes garanties, i per això es practica; però també és cert que actualment la invenció de diner bancari està fora de control (tot i que els bancs Centrals diguin que poden controlar el mecanisme d'invenció).
Però el nou plantejament monetari que hem fet ens porta a concedir més importància a una altra manera d'inventar diner: inventar diner sobre mercaderies concretes existents, no venudes : això és, sobre els excedents de producció. Si el diner no és altra cosa que una imatge de les mercaderies concretes, cal que cada mercaderia tingui la seva imatge (estàtica: preu; i dinàmica: venda). Quan una mercaderia no ha pogut ser venuda, doncs, no només podem, sinó que cal inventar la capacitat de compra necessària per a que sigui comprada. Si això no es fa, es generen greus desequilibris en el mercat (les tan famoses "crisis d'inflació i defació).

1.- Invenció "exacta" de diner sobre mercaderies concretes
Es d'una total evidència que la implantació del sistema monetari que ham proposat, per la plena informació de mercat que proporcionaria, permetria el càlcul exacte dels possibles excedents de producció existents en el mercat en un període de temps determinat.
Un cop aquest càlcul realitzat, caldria únicament inventar el diner corresponent, el poder de compra corresponent. Per una sèrie de motius que aquí no explicarem, la nostra proposta és que aquesta invenció de diner sigui "comunitària", és a dir, la gestioni l'Estat com a gerent de la comunitat geopolítica. Si es fa així, aquest poder de compra a inventar en funció dels excedents de producció podrà ser repartit de manera equitativa entre tots els membres de la comunitat.

La "invenció comunitària de diner" podria revestir dues formes:
- invenció "creditícia-financera", invenció de poder de compra arepartir entre les empreses per a inversió, en funció dels excedents de mercaderies inversives (d'equipament);
- inversió "financera-consumptiva", invenció de poder de compra a repartir entre la població consumidora, en funció dels excedents de mercaderies de consum.

La invenció comunitària de diner no és obstacle per a la continuació de la invenció privada-bancària de diner; el que sí caldria és donar a aquesta uns límits.
Actualment, els Bancs, a l'hora de calcular les seves possibilitats d'invenció de diner bancari, prenen en consideració la totalitat dels dipòsits confiats a ells: com més dipòsits, més capacitat d'invenció.
La nostra proposta és de limitar aquesta "base" de la invenció de diner bancari als "dipòsits a termini", i impedir als bancs d'inventar diner sobre els "dipòsits a la vista". Els dipòsits a la vista passarien llavors a ser considerats com la "garantia subsidiària" de la invenció comunitària de diner sobre els excedents de producció.

2.- "Crisis monetàries" i "neutralitat de la moneda
Es diu sovint que quan la moneda "funciona malament", té repercussions directes sobre l'economia i que, llavors, no és "neutra".
Es diu que la concepció de la moneda com a instrument neutre "potser podria caracteritzar una situació en què la moneda no estaria ni sobreoferida ni sobredemanada. Però una tal situació és excepcional; l'estat normal d'una economia és la de desequilibri monetari. En cas de desequilibri, la moneda esdevé factor de perturbació per a l'economia en el seu conjunt, o instrument d'acció. No és neutra i pot fins i tot esdevenir "dirigent". (...) El més simple és de rebutjar la vella teoria de la moneda neutra i presentar aquesta com a mitjà d'acció en mans del seus detentors (sobretot els bancs, que en tenen sempre en reserva) que pot servir per a modificar fins i tot certs factors reals de l'economia en el seu conjunt, sigui en el pla nacional, sigui en les relaciones internacionals. Sens dubte, aquesta possibilitat d'orientar tota l'economia per la moneda no es manifesta sinó quan l'equilibri monetari és imperfecte. Però aquest equilibri no és perfecte, ho hem vist ja, sinó excepcionalment: és una situació a la qual hom arriba pel joc de les voluntats humanes, no sense haver triomfat sobre certes resistències" (1).

El problema aquí plantejat té solució immediata a través dels sistema proposat d'"invenció comunitària de diner, en funció dels excedents de producció".
És cert que l' utilitarisme humà es troba constantment en estat de desequilibri. El desequilibri existent és, segons la hipòtesi que sustentem, un desequilibri entre"PRODUCCIÓ" i "HISENDA": això es tradueix pel fet que "el volum produït (total poder de venda) excedeix el poder de compra privat": això és, existeixen EXCEDENTS DE PRODUCCIÓ.

Però si el sistema monetari és racional i omni-informador, com hem dit, podrem calcular amb precisió i exactitud l'abast d'aquests excedents, i podrem en conseqüència, crear el poder de compra corresponent. Aquest poder de compra que inventarem (comunitàriament) serà complementari del poder de compra privat (generat privadament pel mercat, com a retribució a les forces productores), i serà auto-equilibrador de l'utilitarisme: retornarà l'utilitarisme a un estat d'equilibri entre "PRODUCCIÓ" i "HISENDA".

La invenció de diner complementari-autoequilibrador sempre dependrà d'una voluntat i iniciativa auto-política; però com més racional i plenament informatiu sigui el sistema monetari en vigor, menys dosi de "voluntarisme-autopolític" caldrà. La millor garantia de la "neutralitat" monetària és la racionalitat del sistema monetari.
La "neutralitat" monetària consisteix en que les imatges reflexades en el mirall que és el sistema monetari siguin fidels a la realitat: i ja hem vist que això depèn de que el sistema monetari compleixi les condicions que li calen a un sistema de mesura pro-"científic".
Si les imatges reflexades estan deformades per defectes i vicis del sistema monetari:

1.- El desequilibri existent no podrà ser mesurat, per tant no es podrà trobar un
mecanisme auto-equilibrador;
2.- Les "voluntats anti-polítiques" aprofitaran la confusió regnant per a fer que el
Desequilibri existent redundi en favor seu; és per això que la moneda
Continua essent avui anti"científica" i desinformativa.

Referències bibliogràfiques del Capítol I
(1) ENCYCLOPAEDIA UNIVERSALIS, Vol. "Monnaie", pp.262-263
E.U. France S.A., 1968, 3ª ed. 1977
(2) ECONOMIA PLANETA, Vol "Dinero", pp.449-451
(3) ENCICLOPAEDIA UNIVERSALIS, Vol. E.U. France S.A. 1968, 3ª ed.1977
(4) ENCICLOPAEDIA UNIVERSALIS, Vol E.U. France, S.A. 1968, 3ª ed.1977 "Monnaie" pp. 271-272

Referències bibliogràfiques del Capítol IV
(1) ENCICLOPAEDIA UNIVERSALIS, Vol E.U. France S.A.,1968, 3ª ed. 1977 "Monnaie", pp. 269-270