Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Per què he de callar?

La Vanguardia. Logotip.La Vanguardia. Dijous, 9 de novembre del 2017.

Per què he de callar?
Eduard Punset.
Eduard Punset.

Actualitzat a 9-11-2017, 8h15'.

Per primera vegada en molt de temps, recordo els primers deu anys dels meus ja llargs vuitanta-un, l'aniversari dels quals el celebro justament avui, 9 de novembre. Ho celebraré a la Vilella Baixa, perduda i bella localitat catalana on el meu pare, metge rural, estrenava el fragor de la seva joventut curant apoplexies oblidades per tota la comarca del Priorat, la meva pàtria xica: la Vilella Baixa, la Vilella Alta, Gratallops, La Figuera...

Malgrat tot, la del meu pare, Eduard Punset Alegrí, va ser una generació que va lluitar molt per  superar la guerra. La Vilella Baixa va quedar destrossada. El país estava arrasat i, tot i això, ells mai no parlaven de la guerra, mai. La del meu pare va ser una generació muda, silenciosa i molt, molt treballadora. Quan vaig acomplir els disset, em va enviar a estudiar a Madrid, perquè aprengués a parlar bé el castellà d'una punyetera vegada, segons va dir. El meu pare ho feia per una simple qüestió de coneixement i cultura. Era la seva obsessió, que estudiés. Però tot i això, recordo que, a la universitat a Madrid, al començament, m'avergonyia parlar en castellà en públic pel meu accent català, si bé el castellà l'apreníem a l'escola. Lògicament, a l'esbarjo parlàvem en català. Era la meva llengua materna i això es porta molt endins. És inesborrable. Aquests dies, una persona del poble em comentava el molt que m’assemblo a la meva mare. M'ha fet reflexionar. No m'ho havien dit mai. La meva mare, Maria Casals Roca, va morir bastant jove. El record es va anar difuminant amb els anys. Malgrat tot, m'adono que la duc molt endins, tant com la llengua i l'accent en què em parlava. Encara em pregunto ara... de què m'avergonyia a Madrid?, però em va fer il·lusió que em diguessin que m’assemblo tant físicament a ella. En realitat, ara me n’adono que va ser a Madrid on vaig començar a acceptar un munt de coses, sense que m'importessin les conseqüències ni el què diran. Contra el mutisme patern, que tants compartiran, la nostra va ser una generació, almenys uns pocs, que de sobte començàrem a parlar. Discutíem i lluitàvem per les nostres idees, clandestinament, des de llengües i accents diferents. Ho recordo bé per dos motius: perquè això va suposar el meu exili i perquè des de llavors, des del moment (1958) en què vaig haver de sortir d'Espanya porto sempre el passaport al damunt. Sempre. Encara que només sigui per  sortir un moment a comprar una mica de pa, mai no oblido el meu passaport. Quan m'ho pregunten, invariablement, responc el mateix: «Per si de sobte haig de tornar a sortir del país». Ningú no pensa en això, però jo ho he viscut i per això sempre porto el passaport al damunt. Aquests dies torno a pensar molt una altra vegada en tot això. Me’n vaig haver d'anar perquè alguns, en aquell temps vam aprendre a parlar sense complexos, sense avergonyir-nos de res i amb totes les seves conseqüències.

Me’n recordo especialment de l'episodi que va provocar el meu exili; es va produir per haver llançat uns quants fulls volants en un partit de futbol –a favor d'una suposada vaga general pacífica–, o per haver intentat organitzar un petit homenatge a un científic republicà exiliat. Probablement em cercaven per les dues coses. El record que sí que mantinc intacte és la trucada telefònica que em va salvar la vida, just quan tancava la porta de l'habitació de la pensió on vivia a Madrid: «No vagis a la reunió perquè la policia t'està esperant a la taverna on has quedat». En un instant vaig prendre la decisió, vaig agafar el passaport, vaig comprar un bitllet fins a Bordeus i me'n vaig anar. Des de llavors, mai més no he sortit de casa sense ell. A Manolo López, advocat laboralista i dirigent dels quatre estudiants comunistes que estàvem a la universitat, el van enxampar: vuit anys de presó i tortures. Érem membres del Partit Comunista d'Espanya i la reunió formava part del comitè de coordinació universitari. A partir del 1959 vaig ser exiliat polític a Ginebra, i després a París un parell d'anys. Després en vaig passar vuit a Londres, on em van oferir treball, estudis, afecte.

Durant el meu exili vaig descobrir dos fets importants que no he volgut oblidar mai. El primer, el sabor de la llibertat; vaig adquirir coneixements per part de multitud de persones i des d'una gran diversitat d'idees i opinions. Poder viatjar, i sobretot estudiar, és una cosa meravellosa. Et treu de la cova. Definitivament. El segon fet important, sense el qual segurament no hagués pogut assaborir el primer, va ser descobrir l'enorme salt democràtic que suposava la separació absoluta de poders, tan sòlidament implantada als meus països d'acollida, França, Alemanya, els Estats Units, Anglaterra... per a entendre en tota la seva magnitud les democràcies modernes, Montesquieu (De l'esperit de les lleis, 1748), l'inventor de la separació entre els poders Judicial, Executiu i Legislatiu és sublim, simplement fantàstic!

Per aquestes dues raons, quan Adolfo Suárez em va proposar formar part del seu govern no ho vaig dubtar. Jo era el primer comunista que ocupava un ministeri després de la mort de Franco. Vaig acceptar perquè confiava. Sempre vaig pensar que Espanya compartia amb Alemanya diverses coses, però sobretot que els dos països formaven part de les grans potències europees que havien comès l'error històric de sucumbir la una, electoralment, al nazisme i l'altra, recorrent a una guerra civil, al feixisme. Quina innocència la meva! Estava convençut que el record de la Guerra Civil perviuria, malgrat el pas dels anys. Creia que tant Espanya com Alemanya durien a la seva ànima aquell record; en termes històrics, no feia falta ser fill d'aquella Guerra Civil per a estar condicionat per ella. Per a tranquil·litat de la gran majoria, en teoria, es durien a terme les reformes i revolucions a favor d'un nou estat de coses. Ara m'adono que ens quedem a mig camí, en favor d'una transició que alguns qualifiquem de «benvolent». Haig de reconèixer que estava equivocat, encara que sigui lícit haver-ho condicionat tot per a afavorir la recerca de l'equilibri social entre la seguretat i la reforma, tractar d'incloure i satisfer tota la diversitat d'aquest país... però tot això mai no va arribar.

Ara, em veig de nou cinquanta anys enrere. Aquests són dies de reflexió, també de tristesa i mobilització. Hi ha qui m'ha dit que per a què m’hi fico, i que quina necessitat tinc de parlar-ne. I, per què he de callar? Nosaltres, que vam haver d'aprendre a parlar de nou. Nosaltres, que aconseguirem sortir de la gàbia i formar-nos en l'exterior perquè aquí ni tan sols ens deixaven opinar. Jo, que vaig tenir la sort immensa de llançar-me al món per a aprendre de tanta gent increïble, de la mà de científics de tot el planeta que precisament s'atrevien a parlar de temes que a nosaltres ens avergonyien, sexe, suïcidi, primats. L'origen de la vida! Com va començar tot! Amb el programa Redes (Xarxes) de Televisió Espanyola, aconseguirem portar la ciència a tota una generació. La major il·lusió de la meva vida va ser el dia en què una noia se'm va acostar pel carrer i em va dir: «Vull que sàpiga que vaig decidir estudiar Física gràcies a Redes».

I, malgrat tot, no aconsegueixo separar-me del meu passaport. No puc parar de pensar en Montesquieu i en la feliç separació de poders. Desgraciadament, la separació de poders a Espanya no existeix. Haig d'admetre que la «transició benvolent», de la qual tant ens omplim la boca, va acceptar també renunciar, almenys de moment, a la famosa divisió de poders en el Congrés com a sistema de representació pública; això va ser així, entre altres coses, perquè entre els polítics de llavors cap no acceptava que el Poder Judicial no fos triat també per ells mateixos. Recordo converses mantingudes amb polítics de caràcter benvolent als quals els vaig intentar convèncer que una cosa no podia anar sense l'altra. Ho havia après a l'exili. I així estan les coses: encara vivim en un país on algú pot anar a parar a la presó per les seves idees polítiques. I per què he de callar? Avui, a la Vilella Baixa, me'n recordaré dels meus pares, d'aquella generació muda que va optar pel silenci i es va obsessionar amb la nostra formació; i beuré, en silenci, per la llibertat, pels amics Oriol, Jordis, Josep, Joaquim, Jordi, Raül, Dolors, Meritxell i Carles, que, de nou, estan una altra vegada a la presó i que vull que els en treguin ja!

Enllaç de l’article original en castellà:

https://www.lavanguardia.com/politica/20171109/432721596226/eduardo-punset-presos-callar.html

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte