El genocidi català, un element clau.
Francesc Joan Serra Gornals.
És possible comprendre el procés que viu actualment Catalunya sense parlar de genocidi?
Sovint s’ha recorregut al paral·lelisme metafòric del divorci conjugal per analitzar la relació entre l’Estat espanyol i Catalunya. Però en aquesta comparativa, hi ha un important detall massa cops obviat: no són igualment ateses per la justícia una sol·licitud de divorci pacífica vers una que ve acompanyada amb prèvies denúncies de violència de gènere.
En aquests casos, la mediació és coherent sempre i quan hi hagi possibilitat de que ambdós conjugues, puguin reclamar drets, però quan un d’ells ha abusat en excés de la violència, perd de fet tots els seus drets i com a mínim se li atorga una ordre d’allunyament immediata, i en els casos realment greus també recau condemna sobre l’agressor.
Però què passa si hi ha un cas on hi ha hagut violència i no ha estat degudament denunciada? Doncs procedeix gairebé com si aquesta no hagués existit mai. I en un escenari així, les mediacions poden fins i tot ser vistes com un acte de justícia, molt generós i honorable, quan en realitat és un altre abús suportat i tolerat amb silenci, paciència i amb una amarga esperança d’un probable futur millor, postergat encara a possibles noves exigències.
Bombardejos massius a la ciutat de Barcelona (1651, 1705, 1842, 1843, 1909, 1938), més d’una trentena de pobles incendiats i castells enderrocats (1706-1715), un president de la Generalitat afusellat (Lluís Companys, 1940), catalans exiliats a diferents indrets del món... La llista pot allargar-se molt, podent afegir també fets molt recents. És greu conèixer, avui en dia, persones alienes a aquesta realitat que pensen que parlar de genocidi català és una exageració.
Lluís Botinas, president de l’associació Plural-21, i autor de «La gota catalana», porta uns anys recopilant arguments de pes per denunciar el genocidi català sofert per l’Estat espanyol, baix l'exhaustiu anàlisi dels articles de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi aprovada per l’Assemblea General de l’ONU el 1948.
Botinas convida a anàlisis i reflexions força interessants, com per exemple: «Com érem els catalans d’abans de 1714?», difon la insaculació, un antic mètode que impossibilitava la corrupció social mitjançant el qual s’efectuava l’elecció de càrrecs polítics. Remarca la importància d’entendre l’esperit del dret català medieval, qualitativament molt superior al castellà; i cita, per a tal propòsit al catedràtic en Filosofia del Dret Dr. Francisco Elías de Tejada (1917-1978): «La civilización universal recibió, entre otras cosas, una aportación catalana digna del máximo relieve: la consecución de la fórmula de libertad política más perfecta de la Edad Media» («La civilització universal va rebre, entre altres coses, una aportació catalana digna del màxim relleu: la consecució de la fórmula de llibertat política més perfecta de l'Edat Mitjana»).
Així doncs, és just continuar ignorant, silenciant i normalitzant el genocidi i celebrar possibles mediacions?
