Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Adéu a Xirinacs.
Antonio Aguilera.

Text d'Antonio Aguilera llegit en l'Homenatge a la Facultat de Filosofia del dia 8 de maig del 2008.
(Traducció catalana de la versió original castellana).

Lluís Maria Xirinacs. Funeral multitudinari.Mai no vaig arribar a pensar que hauria de dir-li adéu a Xirinacs tan aviat. Tot just puc creure-ho encara, com si no pogués assumir que només fa nou mesos, l'agost de l'any passat, deixés de viure. Deixar de viure, morir, no respondre ja, no parlar, no lluitar per alguna cosa, no fer-se present en aquesta resistència, en aquesta persistència que es pot associar amb el seu nom, amb la seva vida, amb el seu desig, amb el seu respecte als altres. M'agradaria poder dir-li adéu sense que la meva veu tremolés, perquè ressonessin amb força les paraules que llegeixo en aquesta sala, no només per a les oïdes dels qui m'escolten, sinó també en mi mateix, perquè la meva pena pogués transformar-se en duel, en un duel aconseguit que no desemboqui en malenconia, perquè el desemparament que no deixa de perseguir-nos cada dia quedés en part mitigat pel record del mort. Potser és difícil explicar a qui ens dirigim a un adéu o què ens permet fer-ho. Al final, com diu Derrida en el seu comiat de Lévinas, s'acaba adreçant-se al mort, parlant-li al mort, com si fos present, com si ens escoltés, com si pogués comprendre'ns. Ens dirigim al qui no pot parlar, al qui ja no és aquí ni tan sols com cadàver, al qui ja mai podrà respondre. No es tracta d'una convenció ni d'una facilitat retòrica. Potser sigui la necessitat de parlar a qui ja no pot respondre, precisament perquè sabem que no podrà respondre, perquè sabem que abans era certament un home que sempre responia. En dirigir-nos a ell tractem d'evitar tractar-lo com cosa, no el volem envoltar com a objecte, evitem cobrir-lo amb paraules com a mer objecte del que descrivim les seves qualitats. En dirigir-nos a ell, al tutejar al mort, al parlar-te a tu, apreciat Xirinacs, et donem un espai a la comunitat dels vius, et col·loquem en aquesta sala, gairebé esperem que poguessis contestar. Abans de parlar de tu, de dir alguna cosa sobre el que vas ser, del que encara viu en nosaltres de tu, necessitem dir-t'ho, adreçar-nos a tu, tot i que sabem que ja no podràs contestar, que la teva carn ja està descomposta i que els cucs ja hauran donat compte de la vostra mirada sempre lluminosa, de la teva mirada espurnejant, del teu port sobirà. Abans de parlar de tu necessitem notar aquest silenci, la teva no resposta, el buit que has deixat entre nosaltres, entre els quals et recordem. Està el teu silenci.

L'adéu a un mort dibuixa l'espai de la mort davant seu, el buit de la no resposta, per cercar alguna cosa més forta que la mort, una cosa que la resisteixi, allò que podria persistir davant seu, el que queda viu en nosaltres, en els que encara no estem morts, en els qui podem parlar. Només els vius poden recordar els morts. I ho hem de seguir fent perquè és d'ells mateixos dels que obtenim les ganes de viure. Aprendre a viure només es pot amb ajuda d'aquests morts, tant dels il·lustres com dels menys coneguts, tant del Benjamin que ens recorda que el passat encara no està tancat i espera entrar en el nostre present per obrir les possibilitats del futur, com del Xirinacs els anhels del qual no ha escapçat del tot la mort. En parlar dels morts propers, en parlar dels que el seu rostre encara permet recordar sense fotografies, vam obrir les possibilitats del nostre present. En parlar d'aquests morts sorgeix l'obligació d'assumir una responsabilitat que és anterior a la llibertat, que marca l'espai de la nostra llibertat. El record ens obliga a pensar amb tot el seu pes, marca un espai que no podem gestionar al nostre arbitri. El treball de dol, aquí, a una Facultat de Filosofia que recorda a un dels seus estudiants, a un doctorand, a algú certament reconegut en una comunitat, en una petita societat, em porta a reflexionar sobre la meva relació amb Xirinacs en tant va ser estudiant i doctorand meu, quant de manera peculiar vaig poder compartir amb ell l'estudi, cert saber, la filosofia, certa amistat i, en el fons de tot, certa afinitat. Els organitzadors de l'acte d'homenatge a Xirinacs, el deganat d'aquesta Facultat, m'han demanat que parli en qualitat de director de la seva tesi doctoral. Assumeixo la meva responsabilitat en això i vull donar compte d'això davant vosaltres, davant dels qui han tingut relacions diverses amb Xirinacs i en els qui el record del mort els condueix per vies molt diferents. M'adreço als qui hereten una mica d'ell o als qui simplement volen recordar-ho o als qui volguessin saber què vol dir acomiadar d'un mort, dir-li adéu. No sóc ni l'«hereu», ni tinc cap legítima de reclamar als que es prenen com a «hereus». Tan sols voldria parlar de la petita herència que m'ha deixat.

A mitjans dels anys 70, quan estava acabant la meva llicenciatura de Filosofia i vaig assumir una beca d'investigació, el vaig conèixer com a lluitador infatigable per la llibertat dels presos de la Model. Em va admirar aquesta resistència no violenta. Xirinacs va estar unes 6000 hores de peu davant la Model, al carrer Entença, o tornant a aquest lloc quan la policia el agafava i el deixava molt lluny. El vaig veure a distància moltes vegades a la vorera, amb algunes persones, sempre destacat. 6000 hores de peu, la calor humida de Barcelona, el fred, la contaminació, el trànsit, el soroll, el cansament. Resistència infatigable, interminable, admirable. Va créixer en l'estudiant que jo era una simpatia, una admiració, un reconeixement que mai he sentit de la mateixa manera per qualsevol altre individu que posés la seva vida a favor d'una lluita política. La meva simpatia per Manuel Sacristán, per Emilio Lledó o per José María Valverde eren d'un altre ordre, es vinculaven a un saber, a un treball intel·lectual, a una intervenció política que depenia d'aquest lloc en el saber i que rebia formes diferents, des de la militància en el Partit Comunista a l'organització d'un Departament modern que s'enfrontava als gestos universitaris del franquisme. Xirinacs representava una cosa molt diferent, el seu gest tenia una mica de insondable. Representa aquesta no violència que no es lliura, que no cedeix, que insisteix davant el poder, al centre de la por i l'horror, que posa una carn tova i fràgil davant de les armes i del sadisme burocràtic, dels artesans de la tortura, que ho fa des de cap lloc de saber institucionalitzat, gairebé des del mer ser individual, perquè no es podia ser realment un ciutadà en aquells temps on la llei tenia més de discrecionalitat que de duresa. Sempre he admirat aquesta forma en la qual Xirinacs feia un pas endavant i assumia una responsabilitat amb el seu dir i fer, ho va fer sempre públicament, com al Fossar de les Moreres quan diu «Ho dic jo, sota la meva Responsabilitat», ho feia en la vida quotidiana, ho va fer davant la Model. Més endavant va ser el senador més votat d'Espanya i va optar a un premi Nobel de la pau, i aquest pas cap endavant el donava des d'aquest lloc de reconeixement. Ho va aconseguir amb un dur esforç. Allò m'arribava a mi des de lluny mentre prosseguia en el meu treball i la meva vida.

Un dia en què començava un curs sobre la Dialèctica negativa d'Adorno, cap al canvi de mil·lenni, un curs difícil i exigent on era obligatòria la participació activa en l'exposició de treballs, i en el qual hi havia una vintena d'estudiants, vaig veure davant de mi a Xirinacs. S'havia convertit en el meu estudiant algú que em portava vint anys, algú a qui jo havia admirat molts anys abans. No va deixar d'assistir ni un sol dia al curs que es donava a les nou hores del matí al Campus de Pedralbes. Va escoltar atentament durant els dies que va durar la introducció i va ser el primer estudiant que va fer un pas endavant i em va presentar el projecte del seu treball, en el qual volia estudiar el concepte de constel·lació d'Adorno, perquè em deia que havia trobat afinitats amb les coses en què treballava des de feia anys. També va ser el primer que va exposar amb soltesa el seu treball en el curs i va suscitar el primer debat dins del seminari. No va deixar d'assistir a les intervencions dels seus companys de curs quan exposaven els diversos treballs que havien estat preparant i sempre debatia amb ells sense el mínim gest que fes present l'absent, la seva tasca política o el seu reconeixement. Jo crec que la majoria dels estudiants ni tan sols es van assabentar del que representava el seu company il·lustre, el que havia protagonitzat en la seva lluita contra el franquisme. Com un més entre tots es comportava Xirinacs, com un entre tots diferent a tots, igual a tots allí on era però al mateix temps singularment diferent a tots. Res d'aquest igualitarisme que suprimeix la singularitat. Sempre he pensat que en Xirinacs està un bon exemple del que és aquest tipus d'igualtat que respecta la diferència, que la fa valer en la igualtat. Ni massificació a la manera descrita per Freud, on la massa es torna una mica compacta que no manté la individualitat dels seus components, ni individualisme a la manera de la nostàlgia aristocratitzant de l'anarquisme de dretes que sempre invoca models clàssics, Grècia especialment, que somia amb l'heroi antic o la vella tragèdia, contra unes masses que odia sense adonar-se que l'envolten i el redefineixen. Si Xirinacs té alguna cosa d'heroi ho és d'un nou tipus modern que viu entre les masses, que sap respectar als seus semblants i exigeix respecte a l'individu. I va sorgir en una societat que precisament afavoria els extrems: el d'una massa submisa, plena d'individus tendencialment autoritaris, o el d'un rebel que es creia nietzschianament únic però que bàsicament apuntava a la transgressió com a mera ascensió social. Això li dóna un tarannà ètic especial a Xirinacs. Aquí es situaria aquesta herència de la qual els parlava, el que jo trobo com a petita i gran herència de Xirinacs. Com veuen el situo no en el saber que va poder produir, ni en les seves idees polítiques concretes, sinó en un tarannà ètic.

Uns anys després d'acabar el curs sobre Adorno va venir al meu despatx i em va demanar que li dirigís la tesi doctoral. Em vaig quedar francament sorprès, perquè pensava que hi havia altres professors que podien haver-ho fet millor o perquè sent catalanistes o simplement per escriure i parlar fluidament el català podrien facilitar-li les coses. Jo no podia sinó acceptar la seva demanda però marcant el meu difícil paper com a director davant qui en realitat m'havia dirigit alguna cosa ètica i política en la meva vida juvenil. Em va advertir que podia tenir problemes al dirigir-li la tesi, problemes de caràcter polític o externs a la nostra relació doctoral. Finalment vaig assumir la direcció que va concloure amb una brillant defensa de la seva tesi davant d'una sala plena d'admiradors.

Em permetran que els parli d'aquest donar un pas endavant de Xirinacs, tan admirable per l'escassament comú, tan difícil de veure justament en el caràcter grupal, en tots els que només la participació com massa o el aixoplugar-se sota les institucions els permeten dir o fer alguna cosa, fer especialment alguna cosa política. En termes d'una gran investigació dels anys 40 del segle passat sobre les condicions subjectives que van fer possible l'ascensió del feixisme, en què va participar Adorno, tenia Xirinacs una personalitat clarament antiautoritària. S'hi podia comprovar el contrari del tret típic de l'home autoritari que obeeix als seus superiors o als que considera poderosos, que és submís amb ells, i que al mateix temps és cruel amb els que depenen d'ell, fins i tot quan els remet a regles o exigències legítimes. Xirinacs era el contrari de l'home submís i dominant que habita en tants membres de grups i col·lectivitats guiades per principis jeràrquics, de tantes institucions burocratitzades. Xirinacs era el primer que sortia a trencar la lògica intersubjectiva que deixa que el domini d'un ésser humà sobre un altre circuli, fins i tot sota normes racionals, on la violència sublimada com a paraula transforma l'entesa en simple lluita per la supremacia d'un sobre l'altre. Davant el més mínim tret de submissió o de domini feia un pas cap endavant i es posava al mig, com si el seu cos pogués aturar les corrents gelades d'aquest poder. Era sensible com cap als corrents de micropoder que circulen entres els éssers humans sense que amb prou feines se n'adonin. Segurament cal veure en aquesta sensibilitat moral, en aquest tarannà ètic de Xirinacs la clau de la seva influència, del seu prestigi, del que jo no voldria deixar d'acollir com a herència. Una herència que no ho és ni de béns econòmics ni de poder polític, tampoc de saber institucionalitzat, encara que no pugui deixar d'interpretar-se per mitjà d'un saber filosòfic.

Habermas desplega el gegantí procés de modernització de les societats humanes com un procés de racionalització on es separen els subsistemes socials (economia, política, cultura) del món de la vida. En els dos àmbits funcionen mitjans d'integració diferents: en els subsistemes són els mitjans de control generals com els diners, el poder i el saber els que fan possible la integració; en el món de la vida són l'entesa i la solidaritat, sigui a l'esfera familiar, sigui a la vida pública, el que dóna la clau. El llarg procés que va durar a Europa milers d'anys, el de secularització i el de modernització, va portar a convertir els vells mitjans de coordinació social o comunitaris en mitjans generalitzats de control. La coordinació social que abans es basava en el prestigi personal, centrat en qualitats físiques o morals, i d'altra banda en la influència aconseguida través de mitjans com les possessions privades o el saber, ara podia fer-se per mitjans com els diners, el saber, el poder en l'esfera dels subsistemes, per mitjans com el saber o el compromís en l'esfera de l'enteniment. A través d'aquests mitjans es fa possible en societats complexes tant les vinculacions empíriques que eviten les dificultats generades pels intents de comprensió, com les decisions motivades racionalment on el saber com reputació professional o el compromís valoratiu com a responsabilitat són les guies. El perill d'una invasió dels mitjans sistèmics en l'espai on només la comprensió hauria de permetre decidir democràticament el camí a seguir només pot compensar-se amb una potenciació dels mitjans adequats per actuar per motius racionals. Aquí entenc que se situaria no només el savi o l'especialista que amb el seu saber pot ajudar a prendre decisions socials rellevants, sinó l'individu que amb la seva responsabilitat, amb les seves qualitats morals, amb la seva persistència davant dels diners i el poder, contra el saber mateix si fos necessari, estableix un espai per a una vida social digna, és a dir una societat on els individus puguin decidir sobre les seves vides. Aquí situaria el que jo voldria recollir com a herència de Xirinacs, en la seva enteresa exemplar, en la seva capacitat de resistència, en el seu respecte als altres, diferent al que com a doctor en filosofia pogués o no assumir per pensar. Això és el que l'acostaria a Gandhi, Martin Luther King, a Mandela i tants altres i altres, a l'escala singular que cada un va haver d'assumir. Homes certament exemplars sense deixar de ser vulnerables, influents per la seva conducta i la seva resistència, per la seva fragilitat exposada.

Just aquí, la fragilitat és menys física que moral. Doncs aquests homes i dones estan sempre exposats al vell mecanisme d'una maldat, no només política, també quotidiana, que sap buscar en aquesta vulnerabilitat l'objecció irrefutable, la debilitat i la màcula que provaria que tots sense excepció, fins i tot els que han servit de guies morals, són imperfectes, res d'heroics, ni sants, ni moralment impecables, que al final tots som iguals, és a dir egoistes, libidinosos, avariciosos, mandrosos, retorçats. Aquesta vella i nova maldat, política i quotidiana, apunta senzillament al fet que ens mereixem que la societat sigui el que és i no una mica millor. Alguns mitjans periodístics i polítics van pretendre desacreditar Xirinacs des de les peculiaritats de la seva mort, com si amb un suïcidi contra la mateixa descomposició de la vida hagués posat en dubte tota la seva vida i allò pel que lluitava. S'obliden de la mort d'Empèdocles o de Benjamin, però també de la vulnerabilitat com a matèria de qualsevol ésser humà. Si ser vulnerable és haver de dir adéu a la vida algun dia, també aquests homes com Xirinacs ho han estat, no poden deixar de ser-ho, estan marcats per la seva fragilitat. Però precisament per això són més admirables que els vells herois, tan grans que algun déu podia salvar-los per la immortalitat. Homes com Xirinacs saben viure entre iguals i al mateix temps accepten la responsabilitat sobre el seu destí, sobre la seva vida. Ens diuen encara que alguna cosa millor podríem aconseguir de les nostres vides. Ara amb el seu silenci semblen convidar-nos a que cadascú assumeixi la seva responsabilitat, la de la seva pròpia vida, sense desdibuixar-nos el grup, en la massa anònima, cadascun al costat d'altres als quals els exigim que respectin la nostra vida al mateix temps que respectem la seva, fins i tot quan ens configurem mútuament, precisament per això.

Potser tot això no pugui dir-ho jo, només jo, potser és alguna cosa en mi el que ho digui, però ho serà sota la meva responsabilitat. Això ho vaig aprendre de tu, apreciat amic, això queda viu en mi, més enllà de la teva mort, això m'ho vas lliurar tu perquè pugui pensar-ho.

Adéu Xirinacs.

Antonio Aguilera.
Llegit en l'acte d'Homenatge a la Facultat de Filosofia.
Barcelona, a dijous, 8 de maig del 2008.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte