Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Les «Cent passes d’una via d’humanitat» de Lluís Maria Xirinacs.
Dolors Marin Tuyà.
Articles publicats en la revista Penedès Econòmic.

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Món alternatiu.
Lluís Maria Xirinacs.

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Apartat de Jorge Aniceto Molinari.

Després de la guerra de Corea.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Quan veig o escolto notícies sobre Corea del Nord em queda com un sabor amarg, perquè s'informa condemnant el que hi passa i sense cap explicació de perquè passa, i la conclusió llavors que la culpa és dels comunistes i de quins comunistes.

Llavors res millor que recórrer a una opinió acreditada i, després sí, el nostre comentari:

Paraules d'Ernesto Guevara sobre la seva visita a Corea el 1960.

El Che Guevara a Corea del Nord.«Dels països socialistes que vam visitar personalment, Corea és un dels més extraordinaris. Potser és el que ens impressiona més de tots ells. Té només deu milions d'habitants i té la mida de Cuba, una miqueta menys, uns cent deu mil quilòmetres quadrats. La mateixa extensió territorial que la part sud de Corea, però la meitat d'habitants, va ser assolada per una guerra tan fantàsticament destructiva que de les seves ciutats no va quedar res, i quan hom diu res, és res. És com els petits poblats de guano que Merob Sosa i Sánchez Mosquera i aquesta gent cremava aquí, i dels quals no quedaven res més que cendres. Així va quedar, per exemple, Pyonyang, que és una ciutat d'un milió d'habitants. Avui no es veu un sola resta de tota aquella destrucció, tot és nou. L'únic record que queda és, en tots els camins, en totes les carreteres, i en totes les vies fèrries, els buits de les bombes que queien unes al costat d'altres.

Ells em van mostrar moltes de les fàbriques, totes elles reconstruïdes i altres fetes noves, i cada fàbrica d'aquestes havia suportat entre 30 i 50 mil bombes. Si nosaltres ens fem una idea del que eren 10 o 12 bombes tirades al voltant nostre a la Serra, que significava un bombardeig terrible, i calia tenir la seva dosi de valor per aguantar aquestes bombes, ¡què significaven 30 mil bombes tirades en un espai de terra, sovint menor que una cavalleria!

Corea del Nord va sortir de la guerra sense una indústria en peu, sense una casa en peu, fins i tot sense animals. En una època en què la superioritat aèria dels nord-americans era tan gran, i ja no tenia cap cosa per destruir, els aviadors es divertien matant bous, matant allò que trobaven. Era, doncs, una veritable orgia de mort allò que va planar sobre Corea del Nord durant dos anys només. En el tercer any van aparèixer els Mig-15 i ja la cosa va canviar. Però aquests dos anys de guerra van significar, potser, la destrucció sistemàtica més bàrbara que s'hagi fet.

Tot el que es pugui comptar de Corea sembla mentida. Per exemple, en les fotografies es veuen gents amb l'odi, aquest odi dels pobles quan arriba a la part més profunda de l'ésser, que es veu en les fotos de coves on es fiquen 200, 300 i 400 nens, d'una edat de 3 o 4 anys, s’assassinen allà amb foc i altres cops amb gas. Els esquarteraments de les gents, matar dones embarassades a cops de baioneta per fer-li sortir el fill de les entranyes, cremar ferits amb llançaflames... Les coses més inhumanes que pugui imaginar la ment van ser realitzades per l'exèrcit nord-americà d'ocupació. I va arribar gairebé a l'altre cap de Corea amb la Xina, i va ocupar, en un moment donat, gairebé tot el país. Sumat a això que en la retirada ho destruïen tot, podem dir que Corea del Nord és un país que es va fer a base de morts. Naturalment, va rebre l'ajut dels països socialistes, sobretot l'ajut de la Unió Soviètica, en una forma generosa i amplíssima.

Però allò que més impressiona és l'esperit d'aquest poble. És un poble que va sortir de tot això després d'una dominació japonesa de trenta anys, d'una lluita violenta contra la dominació japonesa, sense tenir si més no un alfabet. És a dir, que era un dels pobles més endarrerits del món en aquest sentit. Avui té una literatura i una cultura nacionals, i un ordre nacional i un desenvolupament il·limitat, pràcticament, de la cultura. Tenen ensenyament secundari, que allà és fins al novè grau, obligatori per a tothom.

Té en tota la indústria el problema que tant de bo nosaltres tinguéssim avui –que tindrem d'aquí a 2 o 3 anys–, que és el problema de la manca de mà d'obra. Corea està mecanitzant acceleradament tota la pagesia per aconseguir mà d'obra i poder realitzar els seus plans, i també està preparant-se per portar als germans de Corea del Sud el producte de fàbriques de teixits i d’altres, per ajudar-los a suportar el pes de la dominació colonial nord-americana.

És, realment, l'exemple d'un país que gràcies a un sistema i dirigents extraordinaris, com és el mariscal Kim II Sung, ha pogut sortir de les desgràcies més grans per a ser avui un país industrialitzat. Corea del Nord podria ser per a qualsevol aquí a Cuba, el símbol d'un dels tants països endarrerits de l'Àsia. No obstant això, nosaltres li venem un sucre semielaborat com és el sucre cru, i altres productes encara sense elaborar, com és el henequén, i ells ens venen torns fresadores, tota classe de maquinària, maquinària de mines, és a dir, productes que necessiten d’una alta capacitat tècnica per produir-los. Per això és un dels països que ens entusiasma més».

El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.Corea del Nord és el resultat d'una de les tantes derrotes puntuals de l'Imperialisme Ianqui, quan encara ho era. Avui ja no és més que el principal Estat gendarme al servei de l'accionar dels complexos empresarials multinacionals i no per això menys perillós per a la pau mundial.

Aquest accionar destructiu, canallesc aplicat a la guerra, va originar com a reacció l'acció heroica d'un poble, i la construcció que observava «El Che».

Que la reacció ha portat a la construcció d'un Estat a l'estil stalinista, també està d'alguna manera explicat dins la nota que comentem.

Era allò que el capitalisme provocava i alhora estimulava quan encara se sentia segur en el desenvolupament de les seves pròpies forces territorials.

Es sentia a gust en el desenvolupament de l'anomenada «guerra freda».

Però així com en els segles 18 i 19 va necessitar construir un nou centre desplaçant del Regne Unit (el principal) a EUA, l'inexorable esgotament de la taxa general de guany el porta a crear un nou centre, allò que actualment comença a generar a la Xina, a la Xina governada per un Partit Comunista (per allò de les paradoxes, que ho són en tant no tenen una explicació).

I ara, per què Corea del Nord semblaria ser l'única que no s'associa a aquesta perspectiva, avui comandada per la Xina?

Per a nosaltres, l'explicació que els mitjans informatius que estan al servei de les multinacionals expressen, que és la responsabilitat del seu govern, és una veritat a mitges.

L'existència d'aquest conflicte i la seva permanència és una necessitat de la indústria de guerra, una voràgine cap al buit que ens ha de preocupar a tots.

El que més preocupa és la manca d'aquest tipus d'anàlisi, que com a excepció intentar insinuar Mújica1 a l'ONU al setembre del 2013. És que tots estem embarcats en una nau sense pilot i sense control remot?: que és la distància entre la consciència i la inconsciència.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 15 de novembre del 2017.


Nota:

1He insistit que més enllà de les errades i horrors que han acompanyat a la seva gestió, allò que va dir a l'ONU és el camí correcte, també en algun moment donarem una opinió més, del perquè les coses són així, on hi ha una generalitat d'opinions sobre aquest fet, unànimes en ignorar-lo.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte