Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. 4. Els ideals primigenis de l'home: la llibertat, la solidaritat i l'amor. IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. Índex. IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. Índex.

IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS.

5. Objectius fenomènics per a una societat llibertària i solidària.

  1. La societat llibertària i solidària.
  2. La societat llibertària és incompatible amb el poder sobre les persones.
  3. La societat llibertària és incompatible amb la misèria i la marginació.
  4. La societat llibertària és incompatible amb el «caos del liberalisme» i amb la «planificació de l'estatisme».
  5. La societat llibertària és incompatible amb la mercantilització dels serveis i professions liberals.
  6. La societat llibertària és incompatible amb l'imperialisme.
  7. La societat llibertària és incompatible amb l'oligopòlic control informatiu.
  8. La societat llibertària és incompatible amb la ruptura dels ecosistemes.
  9. La societat llibertària és incompatible amb el bel·licisme.
  10. Capitalisme comunitari anàrquic?

Havent delimitat als capítols anteriors els camps respectius dels «ideals» i dels «fenòmens», només ens resta ara dissenyar els grans objectius fenomènics per tal d'intentar plasmar quelcom dels inefables ideals de «llibertat i solidaritat» en estructures socials, polítiques i econòmiques concretes, palpables i quotidianes. Aquests objectius necessiten d'un conjunt d'instruments per a realitzar-se, el principal dels quals és, segons la hipòtesi que exposem, «la factura-xec telemàtica» (vegeu Col·lecció «Textos» número 3), amb el qual es pugui dissenyar unes regles de joc net i clar fonamentals per a endegar una nova civilització («Textos» número 5).

1. La societat llibertària i solidària.

Entendrem per «societat llibertària» la societat geopolítica formada lliurement per la uni-federació cara a l'exterior de múltiples ètnies, lliurement intra-confederades i intra-confederables. Aquesta unifederació té, per vocació i missió originàries, el protegir, realitzar i promocionar totes les llibertats fenomèniques concretes i practiques, possibles culturalment i tecnològica en un moment donat, per a tots els seus ciutadans i ciutadanies. Del conjunt de llibertats realment assolides per tota la població, en neix i creix la societat solidària.

La societat llibertària es, doncs, la que realitza i protegeix:

  • La llibertat de viure dignament, amb un mínim vital garantit constitucionalment per a cada persona, només pel fet de ser-ho, des de la naixença fins a la mort.
  • La llibertat de rebre, de triar i d'exercir educació, sanitat, informació, assistència..., gratuïtament, en igualtat de condicions per a tothom, sense corporativismes tancats, ni públics ni privats, ni estatismes que imposin els seus programes i criteris.
  • La llibertat de produir i de consumir, responsablement exercida gràcies a una moneda personalitzada i informadora.
  • La llibertat de confederar-se a tots els nivells, començant pels barris, els municipis, les comarques i les nacions històriques dins un únic i lliure marc federal, sense pressions ni imposicions.
  • La llibertat d'escollir, allà on la presa de decisions assembleària directa no sigui possible, els propis representants. Els candidats han de gaudir de la igualtat de condicions electorals, especialment quant a pressupostos -fornits únicament per la comunitat- i quant a espais informatius.
  • La llibertat de...

2. La societat llibertària és incompatible amb el poder sobre les persones.

Als poders establerts els interessa que el terme «poder» sigui ambigu i equívoc. Els poders tenen por a la llibertat de les persones, i són, per tant, anti-llibertaris.

Hom no pot imposar res a altri si aquest no accepta de sotmetre's, de renunciar a les seves llibertats. Estar contra el poder no és estar contra el dret dels pobles a governar-se; és, precisament, el contrari: llevar el jou que el poder, sota pretext del govern necessari, ha posat sobre els pobles. Com ja hem dit, cal distingir el legítim comandament social (arquia) de l'il·legítim poder sobre les persones, ja sigui poder legal-oficial o poder ocult-subterrani (despotisme de les tiranies, plutarquies, oligarquies..., disfressades d'honorabilitat ciutadana).

El poder sobre i contra les persones (individus, nacions, col·lectivitats), es manifesta de moltes maneres: el poder de la corrupció, el poder del diner anònim, el poder «anti-polític», el poder del monopoli informatiu, el poder dels sabers liberals, el poder del sexe, el poder armat, el poder centralista, el poder imperialista, el poder eclesiàstic, etc.

La destrucció del poder sobre les persones individuals, col·lectives i ètniques, es un dels objectius prioritaris d'una societat de dones i homes lliures. Però el poder no desapareix tot sol, ni per molt desitjar-ho ni per reivindicar-ho, ni tan sols amb la simple bona fe de no voler corrompre's en el seu exercici actual.

Cal dissenyar i posar en pràctica estructures de comandament i de participació social que comportin espontàniament i expansiva la destrucció del poder i la seva inviabilitat fenomènica. Si això no s'aconsegueix -o ni tan sols no es proposa- tot canvi està condemnat al fracàs.

Cal un canvi que pretengui afavorir realment les llibertats concretes, tecnològicament possibles, i que no comporti, a la llarga, interessos inconfessats. El poder sobre les persones, que es manifesta amb censures, controls, monopolis, arbitrarietats, irresponsabilitats impunes, corrupcions, tortures, violacions dels drets humans, misèria..., és la negació mateixa de les llibertats (per més que es proclamin amb solemnes formalismes buits), i es l'atemptat terrorista mes greu contra la «llibertat».

Algunes de les mesures i estructures llibertàries anti-poder podrien ser:

  • La moneda personalitzada que impedeixi el legítim diner mercantil de transformar-se impunement en poder anti«polític», legal o ocult.
  • La independència i desmultiplicació dels diferents comandaments socials: geo-polítics i geo-cívics (executius, legislatius), i geo-justicials.
  • La limitació constitucional de les funcions i durada del comandament, fent donar comptes als responsables al final del seu mandat davant d'una Justícia radicalment independent de tot poder.
  • La socialització de la informació, gratuïta i comprensible per a tothom, a fi d'evitar el seu control per part de grups privats o estatistes.
  • Posar progressivament totes les institucions i professions liberals al servei gratuït de tota la població, finançant-los comunitàriament, a fi d'evitar-ne la mercantilització i oferir a tots els ciutadans igualtat d'oportunitats educatives, sanitàries, jurídiques...
  • Oferir un «sobresalari de solidaritat social» a totes les persones que estan de fet marginades i/o discriminades per raó de sexe, d'ètnia, de salut, d'edat... com a ajuda complementaria pràctica de la proclamada igualtat jurídica entre tots els ciutadans.
  • Limitar els usos de les armes, tant per part dels civils com de les policies i els exèrcits, cara a la seva progressiva desaparició de la vida civil i de la vida policial, restringint, de moment, el seu ús a gravíssimes decisions, responsablement preses.
  • Establir, gràcies a la «factura-xec exterior» un sistema de comerç internacional que no creï relacions de dependència ni de penetració imperialista, sinó una progressiva solidaritat fenomènica-comptable entre tots els pobles.

3. La societat llibertària és incompatible amb la misèria i la marginació.

La principal llibertat concreta per acabar amb la misèria material es la de disposar del diner suficient per a cobrir les necessitats bàsiques. Qualsevol «societat geopolítica» que proclami grans ideals i no tingui especial cura de suprimir la misèria i la marginació originades per manca de diners, està en flagrant contradicció amb els ideals per ella proclamats en la seva Constitució, i posa en qüestió el sentit de la seva pròpia existència com a tal i la seva credibilitat. Aquesta és, històricament, la condició «sine qua non» d'una desitjada i possible supra-nacionalització de, i en tots, els seus membres ètnics, col·lectius i individuals.

Les immenses possibilitats de producció actuals no encaixen amb una visió de l'economia com a «administració de recursos escassos». Si aquestes possibilitats productives no es desenvolupen -i no es distribueixen equitativament els seus fruits-, es més aviat per la interferència dels grups de poder, que provoquen una deficient assignació de recursos, que no per la limitació real dels recursos produïts. La limitació de recursos materials és real i s'ha de tenir molt en compte, però l'espècie humana compta amb una font de recursos pràcticament inesgotable: la seva creativitat i inventiva tècnica per a posar a l'abast de tots els homes i dones aquests recursos materials-naturals limitats, triant els mes útils i els menys perillosos; reciclant les deixalles i respectant l'ecosistema Terra. Si aquesta capacitat i possibilitat avui no es desenvolupa, és una altra vegada per les pressions de grups de poder que impedeixen una lliure recerca, arraconen invents revolucionaris, i paguen els científics per a determinades investigacions lligades al manteniment del poder (armament, control policíac, espai exterior bel·licista...).

La paradoxa de la sobreproducció automatitzada queda ben patent en les paraules del premi Nobel d'Economia, W. Leontief: «La història del progrés tecnològic al llarg dels 200 darrers anys és, essencialment, la història de l'especie humana fent lentament i constant el seu camí de tornada cap al Paradís. Però, que passaria si de cop ens hi trobéssim? Si se'ns oferissin tots els béns i serveis sense treballar, ningú no estaria ocupat. Si no hi ha ocupació, no hi ha salaris. Per tant, fins que no es formulessin noves polítiques de rendes, apropiades per a adaptar-nos a les noves condicions tecnològiques, ens moriríem de gana al Paradís1».

Queda clar: no només per coherència amb l'ideal de solidaritat, sinó per simple dinàmica del mercat, cal avui establir, urgentment, una política de rendes a favor de tots els ciutadans, començant pels marginats (vegeu «Textos», número 3): «invenció de diner» comunitari i consegüent distribució de «salaris de solidaritat social».

Els lliurecanvistes, els defensors del «laissez-faire» i del lliure contracte, van crear un sistema social basat en la «llibertat», però de fet només garantien la seva pròpia i exclusiva llibertat de classe explotadora.

El treballador només tenia la llibertat de morir-se de gana si no acceptava l'esclavatge encobert del «lliure contracte». L'exèrcit proletari de reserva, l'atur forçós imposat, sempre es l'espectre de la misèria i de la fam dels treballadors, que es veuen obligats a vendre's al preu que sigui, per a poder subsistir.

A l'altra banda, els defensors de la religió social del treball proletari, malgrat les esperances d'alliberament suscitades, mantenen igualment l'esclavatge, general i encobert.

Potser els serveis socials son mes amplis i no hi ha fam, però es viu en un estat general de subconsum i de racionament. La manca d'alicient per a augmentar la productivitat, reconeguda ja pels mateixos dirigents, impedeix l'abundància material per a acomplir el famós objectiu: «de cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats», de «passar del regne de la necessitat al regne de la llibertat».

El treball forçat al «gulag» es tan denigrant com l'atur forçat al «ghetto».

Avui, una societat que fomenti les llibertats concretes ha d'establir constitucionalment una política de solidaritat basada en els salaris de solidaritat social (sss). Un sss vital per a cada persona, pel fet de ser-ho; un sss superior al vital per a les persones tradicionalment marginades; uns sss sense límit de temps per a l'atur, la vaga o el lockout; uns sss per malatia, accidents, invalidesa, jubilació, mort...

Avui, aquests salaris de solidaritat social son possibles tècnicament, gràcies als excedents de producció. Per prudència política, peró, cal fonamentar-los, en un primer moment, sobre un «impost únic de solidaritat social», cobrat automàticament, sense despeses, discussions, evasions i inspeccions, en cada factura-xec emesa. Essent possible tècnicament i econòmicament, els sss són socialment imprescindibles per a construir una societat que fomenti les llibertats i la solidaritat, una societat sense misèria, ni de pocs ni de molts.

L'equilibri del mercat (Producció inversiva i consumptiva = Inversions reals - real consum individual, familiar i cultural-liberal) suprimeix la misèria, eleva el nivell de vida i obre noves possibilitats als «pobres», però no va ni gens ni mica contra els interessos legítims dels qui saben crear riqueses materials-econòmiques.

4. La societat llibertària és incompatible amb el «caos del liberalisme» i amb la «planificació de l'estatisme».

Si les llibertats concretes no son responsabilitzadores de les persones que les exerceixen, si aquestes no estan obligades a «respondre» dels seus actes, aleshores l'exercici de les llibertats es converteix en llibertinatge. Si la llibertat concreta no vol dir acceptar-ne totes les conseqüències, quan calgui públicament, sense embuts ni enganys, aleshores les llibertats afavoreixen el llibertinatge dels grups i persones que empren les pseudo-llibertats impunement contra els altres, per a afavorir exclusivament els propis interessos.

Qualsevol societat, dita democràtica, té per objectiu prioritari l'«estat de dret». Aquest es realitza en la pràctica quan les llibertats que es proclamen son realment respectades, i no només ho són sobre el paper, formalísticament.

Quan això darrer es dóna, els «estats de dret» son els pitjors encobridors dels «estats de fet» a favor de les minories del poder oficialista o del poder real del diner anònim. Aquesta es la trista i vergonyant realitat des que no hi ha cap manera legal d'evitar el joc brut, gràcies a l'anonimat irresponsabilitzador del diner. Estem en una anticivilització que, puritanament, critica el materialisme del diner, però que no fa res d'eficaç per a impedir que «tot es pugui comprar i vendre, començant pels jutges i funcionaris i acabant pel sexe en qualsevol cantonada».

Des de sempre, hom ha comprès que el joc lliure d'iniciatives en tots els camps de l'activitat humana, dins un marc de regles de joc que responsabilitzin tots els jugadors per igual, sense favoritismes, és sempre molt més creatiu i productiu que no pas un joc sotmès a directrius obligatòries elaborades per «quatre pobres cervells humans o electrònics que imposen en nom del poble el que aquest ha de produir, consumir...».

La iniciativa, la intel·ligència i la creativitat de milions i milions d'homesi dones realment lliures no poden ésser suplertes per un equip de planificadors que, amb bona fe o amb interessos determinats, imposen -necessàriament- els seus subjectivismes com si fossin les millors mesures objectives per a tots.

Però també es cert que, en la complexitat actual, el simple joc, malgrat que no sempre sigui brut -qui ho pot saber-, en no tenir unes regles de joc ben clares i responsabilitzadores dels actes lliures de cada persona (documentació justicial), en no tenir tampoc una informació global i/o sectorial, exacta, real i a l'abast de tots els jugadors (documentació econòmica i social), estavella moltes possibilitats, frustra molts intents, malmet molts recursos i esforços, oblida elements importants, i submergeix la societat en un «caos» permanent, que les pseudo-planificacions estatistes disfressen d'«ordre públic».

La dinàmica entre llibertats i responsabilitats no es pot resoldre ni per simple bona voluntat, ni per pressió moral, ni per apel·lació ètica ais individus i als pobles, i, encara menys pel camí expeditiu del cop de bastó.

Cal cercar un sistema de llibertats que comportin, en el seu exercici mateix, un sistema de documentació que les faci responsablement exercibles. Tothom pot comprendre, posem per cas, que si un judici es fa obert al públic és més creïble que si es fa a porta tancada; o que l'actuació de l'àrbitre d'un partit de futbol es més fiable si hi ha públic variat al camp que si no n'hi ha, i encara es més fiable si podem enregistrar la seva actuació i passar documentadament les jugades poc clares per la moviola.

Es a dir, a fi d'evitar tant el caos com la planificació, que sempre afavoreixen unes minories, cal establir un exercici de la llibertat de producció i de consum que sigui documentat i responsabilitzador. D'aquesta manera, hom pot començar a evitar el llibertinatge del poder i de la corrupció, a més de disposar d'una informació global i exacta macroeconòmica a l'abast de tothom.

No és altra que aquesta la intenció de la «factura-xec telemàtica» que exposem detingudament al volum 3er d'aquesta col·lecció. Cal afegir, però d'altres elements responsabilitzadors, especialment per a l'exercici de certes llibertats que, fàcilment, la història ens diu que poden degenerar en abús i en poder arbitrari.

Tots els càrrecs públics de comandament social, polític i justicial, des del poble o barri més petit fins al cap de l'Estat, han de donar comptes dels seus actes de comandament davant de la Justícia en acabar el seu mandat improrrogable. Els que es diuen servidors del poble ho han de demostrar, no només amb paraules, sinó amb fets i amb documents. Si no s'evita la corrupció de les «cúpules» socials, tota la societat es corromp inevitablement.

5. La societat llibertària és incompatible amb la mercantilització dels serveis i professions liberals.

A part de la societat utilitària (el mercat), formada per tots els que produeixen béns útils per a la vida, hi ha, una altra societat que anomenem liberal, formada per totes les persones que exerceixen professions «tradicionalment auto-proclamades altruistes i desinteressades, directament al servei de les altres persones», i que no produeixen «béns utilitaris». Son els anomenats correntment «professionals liberals». Aquests professionals han de poder disposar dels mitjants necessaris per a desenvolupar la seva vida individual, familiar i professional lliurement, sense haver de mercantilitzar els seus serveis, i sense formar corporativismes tancats, ja siguin estatistes o privatistes.

Sense un servei liberal, lliure i gratuït, no pot haver-hi «igualtat d'oportunitats».

Hom sent parlar sovint de la «igualtat d'oportunitats». Aquesta igualtat neix dels nostres ideals de llibertat per a tothom, de solidaritat entre tothom i d'amor a tothom. Però només es pot realitzar a través d'estructures, funcions, institucions i associacions fenomèniques. La igualtat d'oportunitats no ha de pretendre fer iguals les persones, naturalment ben diferents entre elles, sinó que els ofereix, a cadascuna i a totes, les oportunitats socials que lliurement i espontània cadascuna consideri adient per si mateixa.

Quines són avui, les possibilitats reals per a qualsevol i per a tots els ciutadans d'accedir a una instrucció de qualitat, de desenvolupar-se educativament, de participar culturalment, de ser atès sanitàriament, de rebre i d'oferir una informació no manipulada i comprensible, de viure en un habitatge digne, de ser acollit en els imprevistos, de reunir-se en assemblea lliure a les petites col·lectivitats utilitàries o liberals, d'escollir lliurement els propis representants o de presentar-se a candidat sense discriminacions degudes a diferencies pressupostàries i informatives, d'apel·lar la Justícia sense costos ni burocràcies que els en facin passar les ganes. -Hem de reconèixer que, segons les dades disponibles, totes aquestes possibilitats són, per a gran part de la població, somnis gairebé impossibles de realitzar- Mentre quedin minories que no en puguin gaudir, cap societat no pot quedar satisfeta, i no té dret de proclamar-se ni solidària ni llibertària.

Estudiem més d'aprop la situació. A l'origen dels serveis i institucions liberals, així com a l'arrel de moltes vocacions-professions liberals, hi ha d'entrada el servei al proïsme. L'ètica professional, la deontologia -com antigament «el jurament hipocràtic» dels metges- proclamen un alt grau d'aquest afany per un servei altruista i incondicional a tothom que el necessiti, sense accepció de persones.

Malauradament, molts d'aquests professionals, durant els estudis i en acabar-los, es troben sovint amb una altra realitat professional, molt lluny de la que havien somniat idealment. No tots topen, però, amb els seus desitjos: després de tants segles de mercantilització liberal, n'hi ha que prenen d'entrada la vocació liberal com un clar mitjà d'influència i de prestigi, quan no de poder, revestit d'una honorable i respectada posició social i econòmica.

El «client» o «pacient» viu a flor de pell aquesta clara mercantilització quan ha de «pagar» un consell, com qui «paga» un pa. Pateix les llargues esperes i les arrogàncies de certs professionals monopolitzadors del saber, que «viuen be» gràcies a les desgràcies, a les necessitats, i/o als diners dels altres.

Certament que hi ha molts professionals liberals que honoren la seva vocació amb veritable dedicació i servei, però també és cert que la mateixa estructura on s'han de moure porta a molts d'altres a aprofitar-se del «status» que han aconseguit. Els corporativismes tancats, amb «numerus clausus» defensen els seus privilegis, impedeixen d'entrar nova saba, noves experiències, vies alternatives... En definitiva, perjudiquen greument la població que, d'aquesta manera, no es suficientment atesa, tant per la manca de professionals en actiu, com pels costos privatius de molts d'aquests serveis, típicament oligopolístics.

Els intents de l'Estat per a resoldre aquesta situació encara la compliquen més. Sota el pretext que l'Estat representa el bé comú, atempta contra la llibertat de càtedra i d'exercici, imposant programes, normes i selectivitats, retallant pressupostos per a crear les noves places que els professionals aturats desitgen i la població espera. Les polèmiques sobre medicina, escola, informació «pública» o «privada», son una lluita entre dues estructures de poder, per a cercar-ne el control monopolístic. Com a lluites de poder i entre poders, estan ben lluny de posar «els serveis liberals» al servei gratuït i lliure de tots els ciutadans. Cerquen de mantenir o augmentar parcel·les de poder sobre les persones, estructures de control educatiu, mèdic, informatiu..., al servei de perpetuar-se com a classe social o com a burocràcia estatista.

Llevat d'heroiques excepcions, com a cos social els professionals liberals estan temptats de posar-se al servei de qui millor paga o es troben obligats a posar preu -per a poder viure- a allò que es inquantificable sense destruir la intimitat i la llibertat de la persona: posar preu a l'art, a un consell mèdic, jurídic..., a una informació..., a la vida i fins i tot a la mort de la resta dels semblants.

El metge, el mestre, l'artista, el jurista, el periodista, el prevere, l'assistent social, l'arquitecte... tots els qui, professionalment, tracten amb persones i no amb coses, tots els qui diuen públicament i creuen íntimament, que la seva tasca té una arrel altruista, han de poder disposar dels mitjants necessaris per a desenvolupat la seva vida individual, familiar i professional amb plena llibertat i responsabilitat. El finançament comunitari ha de permetre un exercici professional creatiu, sense altres límits que els que els respectius col·legis marquin quant a responsabilització ètica. La distribució equitativa entre tots els professionals liberals dels fons comunitaris a ells destinats, ha de permetre una similitud de mitjans per a tots ells i una clara diferenciació de rang professional, segons els mèrits individuals propis i segons les necessitats específiques de cada branca i especialitat. Aquest finançament ha de permetre, segons les possibilitats comunitàries, una progressiva gratuïtat dels serveis per als seus beneficiaris, lligada a una total llibertat de tria.

Aquesta llibertat econòmica i professional és indispensable per a millorar «els serveis liberals» en qualitat i en quantitat. La riquesa qualitativa d'una societat, el benestar social, no es pot mesurar únicament per un pobre indicador com el de la «renda per càpita». La veritable riquesa social es mesura sobretot per la quantitat i la qualitat dels «serveis liberals». Mai no sobren ni jutges ni metges, ni mestres, ni investigadors, ni artistes..., si no és des d'una curta i estreta visió mercantilista com l'actual. Un element decisiu per a humanitzar les professions liberals es la de substituir les «selectivitats», les «memoritzadores oposicions» i els «titulismes», que res no diuen de la qualitat i capacitat professional, per un sistema d'escoles de professionals i de passanties on hom ha de demostrar, a la pràctica i al costat d'un experimentat especialista, el coneixement real de la pròpia vocació.

Es a dir, l'accés a qualsevol professió liberal ha de ser totalment obert a tots els qui hagin fet els estudis a l'escola professional especialitzada i hagin demostrat la seva aptitud pràctica com a «passants» -ajudants de professionals triats per ells mateixos-. Amb aquest sistema es podem obtenir uns cossos professionals oberts i realment qualificats.

6. La societat llibertària és incompatible amb l'imperialisme.

De la comunitat familiar fins a la comunitat mundial, la llibertat de federar-se i de confederar-se és l'única garantia contra l'imperialisme centralista.

Cada ètnia -família, barri, municipi, comarca, nació històrica...- s'ha de poder confederar lliurement dins el marc també lliure d'una federació multi-ètnica protectora de totes les ètnies que l'han constituïda.

Cada ètnia ha de resoldre les seves necessitats, problemes i responsabilitats, assumint-ne la pròpia administració («minus», de les coses quotidianes, properes, petites). Només les delega en aquells casos en què lliurement proposa que, subsidiàriament, siguin assumides per un nivell confederatiu més ampli. Una demultiplicació autogestionada de l'administració, del comandament social, és -a part d'una bona prevenció contra els estatismes burocràtics- un element imprescindible per a la participació real ciutadana, actualment degradada a un manipulable vot cada quatre anys.

Cadascú pot opinar sobre les possibilitats i la viabilitat de les petites nacions que volen mantenir o aconseguir una real autonomia o/i independència dins el joc imperialista dels blocs actuals, sense ésser menjada per l'un o per l'altre en les respectives zones d'influència. Però malgrat aquest dubte, s'ha de deixar que la decisió i els riscs d'independitzar-se -o de federar-se- siguin únicament de la nació en qüestió, i no de la resta de nacions que estan o volen estar federades amb ella.

Sense aquesta llibertat bàsica, tota crida a la unitat és sospitosa d'imperialisme centralista, negador dels drets dels pobles a autodeterminar-se sense imposicions de ningú ni cops de força de cap mena.

La diversitat cultural, ètnica, lingüística, és una riquesa comuna de la humanitat. Si es respectada i potenciada, afavoreix totes les nacions, les societats i els individus. Si es reprimeix, fomenta, a la llarga, els «chauvinismes» nacionalistes de tan cruels conseqüències.

Una Europa de les Nacions -Ètnies o interètnies- en llibertat, pot afavorir molt més el trencament dels nacionalismes, tant dels Estats-Nació, com el de les nacionalitats oprimides, que no l'Europa dels Estats que s'està constituint. Aquesta perpetuació de les fronteres artificials trenca ètnies ancestrals, uniformitza cultures, i imposa un «mercat comú» que, sense una veritable confederació lliure de totes les ètnies d'Europa que ho vulguin i sense una economia clara i responsable, no es més que una cobertura imperialista i corrupta.

Tota imposició d'una ètnia, una nació o un grup social sobre d'altres, que anul·li un pacte federal lliure on es desenvolupin múltiples confederacions inter-ètniques, no és res més que una acció imperialista. Cap societat geopolítica no pot esdevenir llibertària ni solidària mentre mantingui, perpetuï o sigui sotmesa a una estructura imperialista.

7. La societat llibertària és incompatible amb l'oligopòlic control informatiu.

El poder oficial i els poders ocults del diner controlen la informació, la restringeixen, la censuren o la fan inaccessible o incomprensible al poble.

El control i la censura informatius -sovint l'hetero-censura esdevé auto-censura dels informadors-; la conformació de les ments, de les consciències i dels desitjos, realitzada per la propaganda politicista i consumista; la tria i manipulació subtil de determinats fets segons interessos de determinats grups..., no només atempten contra la llibertat d'expressió sinó que boicotegen l'exercici de totes les altres llibertats.

Hi ha un exemple clar poc citat: les xifres macro-econòmiques són, per definició, «aproximatives», en no disposar, per a elaborar-les, d'un multi-captor exacte i exhaustiu. La majoria d'estadístiques parteixen, doncs, de dades inexactes i es transformen, per tant, en una suma d'errors acumulats. Aquesta manca d'una font exacta i fiable d'informació econòmica, crea una desconfiança general, ja que cada corrent polític, cada nació, cada govern en polèmica amb d'altres, interpreta les xifres distintament... si no és que ofereix xifres radicalment contradictòries. (Només cal veure qualsevol debat parlamentari on es faci referència a dades estadístiques). Amb tot aquest embolic és impossible d'establir les bases per a una convivència estable, i per a fer sortir de l'escepticisme a la població que no «entén quasi res d'alta economia i d'alta política, tan indesxifrablement tractades».

El poder legal vol el monopoli dels mitjants informatius o el seu control tirànic, i no justifica perquè creu i veu que el poder ocult del diner està volent monopolitzar la informació pels seus interessos. De dos «intents» de monopoli en sorgeix fàcilment un «oligopoli» pactat o de fet. La baralla entre «públic i privat» al camp de la informació, com ja hem vist al de totes les professions i serveis liberals, és una baralla de «lladres de fira»: mentre ells es discuteixen, amb gran rebombori, ens roben a tots.

Ens cal un mitjà pel qual es potenciï la llibertat d'informació i d'expressió de la població i dels professionals, però que aquesta llibertat no encobreixi «de fet» el «liberalisme» del poder econòmic.

Cal dotar, per tant, l'exercici d'aquesta llibertat amb el finançament comunitari que permeti tendir a la gratuïtat de la informació, sense publicismes falsejadors i consumistes, i que aquest finançament comunitari no signifiqui el control dels mitjants informatius per part de l'Estat.

Tota informació, en tant fenomen que és, pot i ha d'ésser socialitzada, és a dir, posada a l'abast comprensible i gratuït de tota la societat, a tots els nivells de cultura de la població. Cal distingir entre socialització i estatització. Aquesta darrera consisteix, sota el pretext fals que l'Estat és el defensor del bé comú, en el monopoli i control, per part de l'Estat, d'alló que s'estatitza -malgrat hom en digui equívocament «socialització» o «nacionalització»-. L'Estat no es ni la societat ni el representant de cap ètnia. És un simple gerent de la societat geopolítica formada pel pacte lliure de les ètnies que la constitueixen. Essent l'Estat una petita part, gerent, de la societat, quan «estatitza» no fa altra cosa que «privatitzar», com qualsevol altre grup de poder ho intenta, però amb l'avantatge de disposar del monopoli dels elements coercitius: policia, exèrcit, lleis...- per a defensar aquesta privatització.

Socialitzar la informació vol dir, doncs, fer que tots els serveis d'educació i d'instrucció permanents, que inclouen totes les formes d'edició gràfica, visual, auditiva, audiovisual..., han d'ésser gratuïtes, gràcies al finançament comunitari dels professionals -i dels mitjans tècnics- perquè puguin actuar lliurement, fora de les pressions de l'Estat i dels grups de pressió mercantils privats.

Sense aquesta llibertat, cap societat no pot reeixir a crear un clima de confiança, i per tant està en perill de descomposició. Si tot el que es diu no és gairebé mai exacte, o no és del tot exacte, com reaccionar correctament quan potser sigui realment tret dels «actes»?

La llibertat d'informació, en una societat progressivament informatitzada, és una forca extraordinàriament important de culturització i de creativitat popular, sempre i quan sigui comprensible, gratuïta i a l'abast de tot el poble. Però, i ho repetim, en tots els seus distints nivells de cultura.

Al contrari, qui té la informació té el poder. Si volem destruir el poder contra les persones, hem de descentralitzar i desmultiplicar la informació, impedint el seu control oligopòlic. La batalla per la informació és, i ho serà cada cop més, la clau per a construir o be una societat llibertària, o bé per a mantenir i augmentar les pseudodemocràcies formals de l'est i de l'oest, cada cop més properes a unes tiranies telemàtiques contra els pobles.

La «revolució informàtica» esdevé així un instrument potentíssim per a dues finalitats contraposades: o per a mantenir i enfortir un «Estat tirano-màtic» que controla tots els ciutadans a benefici d'uns pocs (aquests pocs acumulen informació, sobre la majoria, sense que aquesta tregui informació de la minoria que la controla); o per a construir una xarxa descentralitzada, multiinformativa i responsabilitzadora, al servei de cada individu, de cada família, de cada barrí, de cada nació, de cada associació, de cada empresa...

Avui, a través del telèfon, la televisió, el teletext, la telecòpia, el datòfon, els bancs de dades, els ordinadors..., som al màgic encanteri de l'era de la «hiper-lògica», de la primacia espectacular dels processos lògics, controlats per certs sectors d'entesos i d'especialistes. Ens cal cercar els mitjans per a entrar a l'era «post-lògica»: la telemàtica a l'abast de tothom, on tothom pugui dirigir-se a les màquines amb el llenguatge corrent; on, independentment del nivell de cultura i de formació, hom pugui emprar la telemàtica amb lucidesa i facilitat, comprenent que no es tracta d'altra cosa que d'un simple instrument auxiliar inert, com ho son un martell, un tractor o un llibre.

8. La societat llibertària és incompatible amb la ruptura dels ecosistemes.

La continua agressió contra la vida de l'home, dels animals i de les plantes, contra l'equilibri dels ecosistemes, està posant en perill la mateixa supervivència dels habitants del planeta Terra.

La supressió de la fam i de la misèria, la vida en harmonia amb la natura, el respecte de l'ambient natural, el retorn a formes de producció artesanals on primin els criteris de qualitat sobre els de quantitat, la vida en petites comunitats i la desaparició de les ciutats monstre, la protecció de totes les espècies vives, dels mars, dels boscos... son objectius que s'han d'assolir, però que només son possibles al si d'una societat culta, responsable i amb mitjans econòmics suficients.

Una legislació estricta sobre residus i contaminació, humans i industrials; una estratègia per a acabar amb els motors d'explosió; la municipalització del sol cara a dur a terme una política urbanística, territorial, agrícola, forestal, costera... eficaç; una política de crèdits comunitaris per a afavorir estratègies de producció alternatives: ús d'energies naturals, empreses de talla reduïda, foment de l'artesanat, de l'autogestió, repoblació de zones deshabitades, reconversió d'indústries perilloses i/o nocives...

Tot això són instruments avui possibles amb una condició: que no manin els poders fàctics del diner anònim, ja que, si no, «feta la llei, feta la trampa».

A més a més, per tal que les relacions de l'home amb la natura canviïn de l'orientació possessiva i destructiva actual a una orientació de respecte i d'admiració, cal un canvi radical de mentalitat, que requereix temps i que no es pot imposar per llei. Es aquí on unes estructures socials llibertàries i solidàries poden ajudar a accelerar el procés. Una societat clara i transparent, monetàriament responsabilitzada, amb molt temps lliure, amb abundada productiva i amb una gran solidaritat comunitària envers qui la necessita, es una societat que no posa través a les idees ni als prudents experiments socials, que no condiciona les mentalitats, sinó que les deixa lliures i les ajuda en les seves iniciatives: promou així la mutació i la transformació socials.

9. La societat llibertària és incompatible amb el bel·licisme.

Les darreres investigacions antropològiques semblen confirmar, cada vegada més, que la guerra no es un fet connatural a l'especie humana, que es pugui deduir necessàriament de la seva naturalesa. Al contrari, la guerra té un origen històric relativament recent degut a unes causes, i per tant, pot tenir també una fi històrica si sabem descobrir i suprimir aquestes causes.

Sobre les dades de què actualment disposem (malgrat la seva contravertida interpretació), sembla que la guerra, com a acte de violència organitzada contra d'altres homes, no va aparèixer mes enllà de fa 13000 anys, curt període comparat amb els inicis de la nostra espècie, calculada actualment en uns 4 o 5 milions d'anys.

En general, es pot dir que la guerra, i les altres formes de violència social, es sempre la resposta a una situació social de compressió antillibertària.

Aquesta resposta tant pot ser espontània com provocada, i canalitzada pels interessos d'un poder amb afanys imperialistes.

D'aquest fet neix la importància de construir estructures socials llibertàries, que fomentin totes les llibertats concretes, d'una manera responsable, en tots els àmbits possibles: des del tipus de moneda al model de l'Estat; des del respecte a l'ètnia més petita al foment de la més amplia confederació; des del cicle de la producció als «serveis i professions liberals»...

Amb aquestes llibertats concretes i reals, es donen passos cap a una progressiva pacificació de la societat.

L'armamentisme i el bel·licisme recobreixen els interessos dels poders ocults del diner i dels poders legals opressors dels imperialismes. Les immenses despeses que es fan en armament beneficien, gràcies als impostos i a la misèria de la majoria, sectors molt reduïts que, a part d'obtenir esplèndids resultats monetaris, acaparen zones d'influència i de poder cada cop mes amplis.

La cursa d'armaments és estèril i desastrosa per a les poblacions, a part de posar en perill, no només la pau, sinó la supervivència. També qüestiona la credibilitat democràtica dels sistemes vigents, ja que deixa en mans d'uns quants la decisió de vida o mort de milions de persones, que «no poden ser consultades degut a la complexitat dels problemes de defensa actual».

Cal no sols aturar la producció d'armament, sinó reduir-ne la seva quantitat-qualitat al mínim possible. L'esforç industrial i econòmic per a mantenir la cursa d'armament es pot traslladar a la competència de produccions socialment útils -resoldre problemes d'energia, d'alimentació, de cultura, de sanitat...- i, a més a més, es pot començar a fer això unilateralment; es poden establir relacions comercials equilibrades que no afavoreixin ni les dependències ni els imperialismes; es poden responsabilitzar les relacions comercials internacionals amb una nova moneda abstracta-comptable que eviti les especulacions en el buit sobre la cotització de les divises que aturi l'increment del deute dels països pobres i impedeixi que el joc brut estronqui qualsevol canvi polític que no agradi a l'imperialisme hegemònic de torn o de la zona d'influència.

Aquests son alguns dels elements importants, possibles tècnicament avui, que, juntament amb els altres objectius i propostes exposats fins aquí, ens permeten de creure que es pot construir la pau.

10. Capitalisme comunitari anàrquic?

Mes enllà dels objectius, fins aquí esmentats, podem, com a cloenda, fer un cant a la utopia, a allò que no es troba enlloc, però que insinua insospitades possibilitats.

Cada escola socio-econòmica, cada moviment polític, ha formulat una utopia. Cada terme utòpic està carregat d'emocions, d'anys de lluita, de presons i morts, o de victòries... I totes aquestes realitats s'han de respectar profundament.

Hem triat, però, aquests tres termes «capitalisme comunitari anàrquic», històricament irreconciliables, per a mirar d'establir els elements d'un nou diàleg, no per ganes d'embolicar la troca o de fer sincretismes, sinó per a precisar millor les seves característiques, dins un intent de terminologia sistemàtica, allunyat del tractament ideològic i afectivològic corrent que hom els dóna.

La importància del tema requereix un tractament mes ampli i documentat, que depassa el projecte d'aquest assaig (vegeu «Textos», n. 5). Heus ací, doncs, algunes notes introductòries.

  1. Si l'«arquia» es el «comandament social legítim», l'«anarquia» es l'espai lliure i espontani on no cal «comandament social superior». L'anarquia seria la «reducció evolutiva de l'àrea jurisdiccional de cada arquia»: els individus, les nacions i les col·lectivitats es regirien lliurement i responsable sense necessitat de cap coordinació rígida ni de cap autoritat exterior a elles mateixes.
  2. «Comunitat» no ve -com creuen alguns- d'«unitat amb», sinó de «cummunere» (en francès, en anglès, en llatí, sempre apareixen les dues mm). Així «comunitat», etimològicament, significa «l'aportació recíproca de cadascú al grup de «munus» i «murus», és a dir, l'aportació del que cadascú té i de la seva protecció al grup, i del grup a favor i en protecció de cadascú».

    No es tracta, per tant, d'un igualitarisme impossible genèticament i inviable socialment, sinó de l'aportació de les capacitats -diverses i desiguals- a la tasca comuna -compartir la producció al si de l«'horda»-; és una pràctica molt arrelada a l'especie humana, que avui només es manté en algunes petites comunitats escampades arreu. Ara bé, no es pot extrapolar aquesta cooperació natural primitiva o social-cultural entre grups reduïts -fins a 80 o 100 individus-, al nivell de les societats modernes de 300, 400, ó 1000 milions, es diguin o no «comu-nistes».

    Aquesta absurda extrapolació voluntarista i forçada no nega, però, que la «comunió» espiritual en els ideals de llibertat i solidaritat sigui un començament i camí de comunitat: aquesta pot arribar a incloure tots els pobles de l'entera humanitat, considerada «nació última» de l'home post-històric.
  3. El «capital» es l'excedent de producció que, estalviat en el present, permet d'afrontar o millorar el futur. Així descrit, es un invent lligat a la conservació de certes peces de cacera o de pesca -caps de caça o de pesca-, de certs fruits o grans. L'invent del capital apareix possiblement fa uns 500/400000 anys, gràcies als sistemes de conservació aconseguits (foc-fumar; sal-salar; sitges; emmagatzemar...).

El «capital», doncs, era «comunitari» en el seu origen: era de tota l'horda matriu ancestral. Compartien l'escassetat i l'abundància. Quan capitalitzaven l'abundància, aquest estalvi els permetia millorar la seva incipient tecnologia que, a l'ensems, permetia d'augmentar la productivitat comunitària i, per tant, el capital comunitari. Heus ací, breument, el «capital» transformat en un sistema: «el capitalisme-comunitari», el qual, si actualment es encara utòpic, no és ucrònic, ja que als pobles de matrilinialitat progressiva ja ha existit, com a sistema molt eficaç, durant centenars de milers d'anys.

Amb la desintegració d'aquesta estructura ancestral, desaparegué poc a poc el «capitalisme comunitari», i s'ha anat transformant en «capitalisme privat», sigui individual, sigui de societats anònimes, sigui d'Estat.

És una constatació que, qui té mes «capital» té mes possibilitats: possibilitats legitimes per a fer front a emergències o per a millorar el futur; o possibilitats il·legítimes, per a controlar els altres. Per això de capital se n'ha produït tant a l'est com a l'oest, al nord com al sud, als països «capitalistes» com als «anticapitalistes», als desenvolupats com als subdesenvolupats.

La nostra hipòtesis, que a part de documentar-la històricament, n'oferim el mètode per a la seva prudent experimentació (vegeu «Textos», núm. 3), es pot resumir en dues premisses:

  1. Només es creen excedents de producció si els qui produeixen son retribuïts integralment de la seva aportació personal al procés productiu. Cal crear el marc de llibertats i de responsabilitats perquè això es compleixi: ús de la moneda informadora i responsabilitzadora.
  2. Les forces productives actuals permeten, si son retribuïdes lliurement, crear uns excedents de producció no atribuïbles al seu únic esforç, sinó també a l'acumulació de les aportacions de totes les generacions passades. Aquests excedents de producció són un nou capital comunitari, que en ser reprivatitzat mitjançant la distribució de rendes i de crèdits, beneficia tota la comunitat.

El «capitalisme comunitari anàrquic» és, així breument glossat, una possibilitat tecnològica basada en un sistema fenomènic-polític que permeti la lliure creació d'excedents de producció utilitària-econòmica, els quals són distribuïts equitativament a tota la població.

Aquest sistema afavoreix, en un marc de llibertats i de responsabilitats personals ben establertes, l'aportació de tots els membres a la tasca comuna, fins a arribar a fer cada cop mes innecessari, per la confiança i la cooperació establerta, el «comandament social», tal com l'imaginem històricament i el coneixem encara en l'actualitat.

De moment, aquesta possibilitat tecnològica-auto-política, llibertària i solidària, roman en el terreny del «no encara realitzat per l'home històric», ja que implica uns canvis molt profunds, no només en les estructures socials, sinó, fins i tot, potser en les mateixes estructures individuals que, molts encara -potser inexactament- consideren lligades amb l'herència genètica-social.

Reivindicar aquesta possibilitat post-històrica per ara mateix, sense posar prèviament les bases estructurals per a caminar-hi, afavoreix l'idealisme ingenu i/o violent que, lluny d'apropar la realitat als ideals, encara els allunya mes: «mori l'estat!», «visca l'anarquia!», «visca la societat sense classes!», «visca el comunisme!», «visca la llibertat!»... són crits que refermen la reacció o que, simplement, embruten les parets, sense cap altre perill pels sistemes actuals...

Entre d'altres, hi ha tres mesures de les proposades que creiem importants per avançar cap a aquesta possibilitat tecnològica, llibertària i solidària:

  1. La distribució equitativa del diner comunitari-f¡nancer per al consum a tots els ciutadans, segons llurs necessitats materials mes peremptòries.
  2. La reducció i limitació constitucional de tota «arquia», exclusivament a la seva àrea legítima, per evitar -a la pràctica- la seva transformació en poder sobre i contra les persones.
  3. La total igualtat jurídica de condicions i d'accés als recursos culturals, informatius, sanitaris..., afavorida per la gratuïtat d'aquests serveis.

Aquestes mesures poden constituir una base ferma a partir de la qual la societat pot anar evolucionant cada cop mes llibertàriament. Els punts d'arribada d'aquesta evolució no ens son coneguts. La lògica serveix per a estudiar els fets passats ben documentats i per a transformar el present fenomènic segons les lliçons apreses empíricament del passat, però difícilment ens pot servir de guia, àdhuc hipotètica-aleatòria, per a profetitzar un futur que depèn més de l'espontània i expansiva llibertat i solidaritat espiritual de cada home i de totes les altres persones, que no pas d'un sistema construït segons la lògica actual, ella també en plena transformació.


Nota:

1«Distribución de trabajo y renta», W. Leontief, Investigación y Ciencia, novembre 1982, n. 74.

IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. 4. Els ideals primigenis de l'home: la llibertat, la solidaritat i l'amor. IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. Índex. IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. Índex.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte