Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. 2. Condicionaments fenomènics de la plenitud humana. IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. Índex. IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. 4. Els ideals primigenis de l'home: la llibertat, la solidaritat i l'amor.

IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS.

3. Utilització de la intel·ligència lògica per a abandonar els idealismes.

  1. Conseqüències pràctiques de la distinció entre «ideals» i «fenòmens».
  2. Ideals, idealismes, «ideològiques».
  3. Només els fenòmens son tractables amb lògica.

1. Conseqüències pràctiques de la distinció entre «ideals» i «fenòmens».

Algunes de les conseqüències pràctiques de tot el que hem vist sobre ideals i fenòmens son les següents:

Els «ideals» són energia de l'home. Els «fenòmens», per a l'home, no son ni contraris ni enemics dels seus ideals. Hom pot dir que son el motor complementari on emprar la seva energia íntima, en la direcció que ell, lliurement, solidària i amorosa, hagi escollit i decidit.

Si l'home delimita «el camp de la concreta acció fenomènica sobre les soles i exclusives coses fenomèniques», podrà assolir de treure dels seus ideals, amb eficiència pràctica, l'energía exuberant del seu esperit ètic-transcendent.

Hi ha encara qui pretén reduir els «ideals» (radicalment inefables i només transmisibles per poesia simbòlica d'imatges analogals), a simples conceptes, fàcilment analitzables en el seus continguts i substituïbles per senyals matemàtics.

Contràriament, hi ha també qui vol judicar l'eficàcia instrumental inerta de les disciplines fenomèniques (les úniques reductibles a tractament lògic) amb termes noümènics com «veritat o falsedat», en lloc d'utilitzar termes apropiats com «exactitud o inexactitud fenomenològica» o com «coherència o incoherència omnideductiva».

En l'home no hi pot haver ètica sense estètica, í recíprocament. L'única mesura natural de l'home consisteix en les seves més belles creacions fenomèniques-culturals.

Si això no és així, si l'home contemporani no es comporta segons la més elevada ètica i estètica, a mesura que anirà augmentant el seu saber instrumental, la nostra fins ara tan tràgica civilització no sabrà separar «el legítim poder sobre les coses» de «l'il·legítim poder sobre les persones».

Cada dia, mes i pitjor, s'inventaran «falsos problemes ètics» que, com ho intueix tothom, neixen de mentida originària i sofisme evident, però que ningú sap com desentranyar-ne i desarmar-ne l'hipòcrit fanatisme dogmàtic.

Cada dia, més i pitjor, molts homes aniran a parar per aquest camí tan equívoc i, doncs, tan equivocat -enganyats des de les seves més altives pretensions de puríssims espiritualismes i idealismes, sistemàtics de tot i de no-res- a les infectes realitats infra-animals que tant ha practicat i practica la nostra orgullosa anti-civilització del segle XX.

Paga la pena de dir les realitats concretes pel nom originari ancestral i precís de cadascuna -element per element- de manera que ningú no pugui legítimament enganyar-se.

Això es així pel que fa a com s'han d'emprar, i s'empren, tant l'evolutiva intel·ligència global com les encara més evolutives intel·ligències especialitzades de l'home. Entre aquestes darreres cal considerar la raó lògica, purament auxiliar i inerta, que es convencionalment universalitzadora de tots els fenòmens del nostre caos-cosmos ambiental i interior, però que fa exclusivament referència dels fenòmens. Tota altra utilització de la lògica no només es incorrecta sinó nociva, com una droga qualsevol que pren el lloc de les endorfines del cervell1. Tota droga externa, substituïdora de les endorfines, impedeix ràpidament la producció neuro-cervical d'aquestes i, en prendre el seu lloc, redueix la potencialitat creativa de la persona.

Cal insistir-hi: si els ideals -i les idees que en deriven- són d'una tal complexitat interior i inefable, és evident que seran sempre in-analitzables, in-quantificables i in-mesurables. Els ideals i les idees no poden mai -sense caure en verbalismes «ideològics»- ésser objecte d'un tractament empíric-lògic-experimental de tipus fenomènic.

Hi ha una altra mena de subjectivismes personalíssims, també molt difícils de posar en solfa lògica-científica. Formen el caos, sempre en ebullició en cada persona, de les seves passions mes íntimes i dels seus interessos menys confessables; passions i interessos que, a més, són excessivament variables per motius molt poc aprehensibles des de fora. De l'intent de tractar els «afectes» amb «lògica» en diem «afectivològica».

Cal decidir-se, radicalment doncs, en les fins ara tan mal anomenades «ciències humanes», a foragitar-ne tot el que no pot ésser objecte d'estudi empíric-fenomenològic pro-experimental; si diem que l'operativa de la «ciència» no els és aplicable, immediatament cauen per la pròpia base tots els discursos «ideològics» i «afectivològícs».

Totes les persones tenen la perfecta llibertat d'explicar verbalment llurs idees i llurs passions; llurs discursos i diàlegs seran d'una total llibertat ideologal i afectivologal, però no podran mai pretendre la menor consideració «lògica». La lògica fa molts anys que no se serveix operativament ni de la paraula corrent, ni de les idees massa complexes i inanalitzables en llur estat naixent (perquè son una barreja enorme de totes les capacitats de vida plena i intel·ligència evolutiva de cada persona); tampoc no utilitza les passions massa fàcils d'amagar per cada persona a l'observador «científic».

Tot el que no sigui delimitar exactament el camp d'eficàcia experimentadora de les disciplines adscrites a lògica acaba en nimieses i drogadiccions (cruels fanatismes ideològics i hipòcrits classismes afectivològics), que -per acumulació racionalista-unidimensional o, el que es pitjor, dicotomia classificadora i detallista només en dues dimensions- menyspreen l'humil caos que és el nostre món ambient i que som nosaltres mateixos, un per un. D'aquesta manera és exaltat el més imbècil orgull individualista, col·lectivista o/i racionalista i, així, va essent esborrat el perfil exacte de cada realitat, sempre tan complexa, i que es un dels elements que conforma el cosmos material, existencial i insistencial, vivent i pervivent, aprehensible per l'home.

La concreta pluri-dimensionalitat, tan complexa i inter-activa, de l'home no pot ésser reduïda a unes peques dimensions fenomèniques, doncs sempre seran un mínim les estudiades en comparació de les estudiables, malgrat que no neguem la utilitat instrumental-experimentadora dels estudis fenomenològics portats a bon terme fins avui dia. Si un logicià serè i imparcial refusa, en qualsevol capítol de física inerta o bio-física, el reduccionisme sistemàtic a «n» dimensions estudiades, quant més no refusarà de reduir l'estudi de l'home a dues pervalències dicotòmiques i dilemàtiques. Ara bé, el seu refús serà total quan se'l vulgui fer combregar amb una sola dimensió fenomènica per a explicar-ho tot.

Aquest és, finalment, el repte mes alliçonador que l'humil empirisme exclusivament fenomenològic i pro-experimental planteja als nostres contemporanis: la diferència essencial entre matèria (àdhuc biològica, inclosa la humana) i l'esperit pervivent de l'home, creador d'ideals perconscients, és a dir, que se salten -gratuïtament i amb gracia quasi infinita- l'horitzó fenomènic, els límits mateixos de la nostra consciència pan-fenomènica.

Només es possible a l'home de desprendre's generosament «de les coses» si es decideix a dominar-les fenomenològicament a fons, amb correcció i legitimitat d'eficàcia experimentadora en benefici de tots els membres de la comunitat humana.

Per això, cal deixar de preocupar-se de continuar essent esclaus de retòriques desfasades, on el «pensament» confonia:

  1. «analítica de senyals continguts» i «logística de senyals continents»;
  2. «lògica verbalista» i«lògica (filo)matemàtica»;
  3. «estúpida lògica orgullosa» (usurpadora de les més altes excelsituds de l'esperit) i «humil lògica instrumental auxiliar-inerta» (al servei incondicional de les vocacions i ideals més profundament personals).

No es tracta ja, arribats a finals del segle XX, de voler ésser petulants -savis universals «pour épater le bourgeois», sinó de saber apreciar les enormes diferències entre les diverses intel·ligències lentament sorgides en l'home des de fa uns 5/4 milions d'anys, així com de saber situar cada intel·ligència dintre del seu legítim ambient en l'ésser total de cada persona i de tota la humanitat.

La lògica no mereix gens ni mica el fals prestigi que se li ha donat durant segles, el qual es responsable de l'actual deliri esquizofrènic de tota la humanitat contemporània.

Ans al contrari, la lògica es radicalment incapaç de crear sistemes pretesament universals, vàlids per a l'home considerat en tota la seva complexitat panòntica, tant si aquests sistemes són de tipus «espiritualista-ortodox» com «materialista-heterodox».

Per tant, afirmem que cal destruir en l'home el convencional determinisme de la lògica inerta, car aquest home -lliure sempre, arreu i per a tot- està gairebé infinitament per sobre d'una operativa intel·lectual tan pobra com és la «lògica» del sistema de pensament del nostre món actual.

La «màgia lògica» es molt útil per a estudiar fenòmens empírics elementals, fins a fer-ne disciplines extraordinàriament especialitzades i limitades, àdhuc quan es passa a les modernes inter-disciplines tan entusiasmadores i fecundes.

La lògica només es per a «les coses» i no serveix de res peí trácte entre persones o l'auto-reflexió interior, ja que tota inter-personalitat i intra-personalitat no ha d'ésser coherent segons lògica, sinó segons llibertat personalíssima, solidaritat interpersonal i amor gratuït als altres, a tots el altres.

2. Ideals, idealismes, «ideològiques».

Tots els sofismes i tots els enganys «ideològics», «afectivològics», propagandístics i publicitaris són, en primer lloc, barreges molt complexes i inconnexes de fenòmens (simple motor objectiu) i d'ideals (energia espiritual pura). En segon lloc, tots els «idealismes» son generalitzacions i abstraccions massa directes, precipitades, imprudents, indisciplinades, sense la més mínima anàlisi fenomenològica prèvia i sense plena acceptació que els ideals, essent «nocions en esperit pur», son inefables per llur mateixa naturalesa, tan fulgurantment simple, íntima, profundíssima i singular en cada persona singularíssima i en el seu fur intern incomunicable.

Els ideals inefables -no comunicables pel verb, si no és per la poesia mes analogal a base d'imatges fenomèniques ancestralment entranyades per cada poble al seu idioma ètnic- no poden prendre cap forma fenomènica directa completament satisfactòria per a la persona singular que els genera com a fulgurants «nocions en esperit pur».

Això ho saben molt bé els grans intuïtius, els grans artistes, que mai no queden satisfets de llurs obres, car saben molt bé que només son traduccions molt imperfectes de la seva vocació i entusiasme originaris, àdhuc si han passat tota la vida perseguint la plasticitat sensible de llurs ideals mes estimats.

Si fins i tot, doncs, en els homes mes genials els ideals no poden prendre valor empíric-sensible completament satisfactori, és evident que no es pot aplicar ais ideals cap «lògica correcta», ja que, per aquesta expressió, s'entén avui dia una disciplina molt precisa i estricta: «l'empirisme exclusivament fenomenològic pro-experimental», que és l'única operativa demostrativa que «la lògica» serveix d'alguna cosa i no es simplement un mitjà de pseudo-educació classista com ho ha estat discriminatòriament durant segles -i continua essent-ho en certs medis d'il·legítim i immoral poder sobre i contra les persones, sobre i contra tot un poble-.

3. Només els fenòmens son tractables amb lògica.

Si, descartats els ideals (no sotmetibles a lògica correcta), ens decidim a distingir els fenòmens que hi son barrejats, n'identificarem immediatament dues categories:

  1. Uns fenòmens empírics-objectius, exteriors a la persona i inscrits al temps i a l'espai, que sempre són condicionants evidents dels fenòmens subjectius-interns (dels quals parlarem tot seguit) i, encara molt més, dels ideals.
  2. Uns fenòmens empírics-subjectius, (emocions, impulsos, interessos, apassionaments, obsessions, prejudicis, etc...), només inscribibles en el temps de cada persona singular, encara que poden prendre forma sensible i ésser objecte de «lògica correcta». Com ha demostrat Hüsserl, són molt sovint poc investigats per introspecció, sempre difícil.

A més, hi ha moltes persones que arriben a creure que aquests fenòmens subjectius son mes forts que els fenòmens objectius exteriors.

Sembla, doncs, evident que «les idees» son una riquesa enorme a la disposició de les persones amb forta vocació de realitzar-les fenomènicament. Aquesta realització fenomènica concreta exigeix, però, un previ rebuig de tot «idealisme» barroer, construït sense cap precaució sobre qualsevol «idea», i passa necessàriament per un pacient i posterior estudi analític de tots els fenòmens integrats en cada «idea», estudi lentament madurat per observació fenomènica-exterior i introspecció fenomènica-subjectiva.

Cal doncs, fugir de tota operativa de «màgia pensada o pseudo-lògica» en la manipulació absurda «d'idealismes». Si no s'abandona aquesta pràctica tan corrent, tot acaba en esquizofrènies fanàtiques, cruels, partidistes, estúpidament reaccionàries o pretesament revolucionaries... Si «l'idealista» terriblement convençut de «la veritat objectiva» del seu idealisme de torn aconsegueix «el poder», tot continua i acaba amb sistemes més o menys intel·ligents, però manifestament infra-animals, de tipus policíac, militarista, funcionarista, estatista...; amb nombrosíssims controls kafkians, censures «burrocràtiques», tortures rutinàries, assassinats i desaparicions de sospitosos sense cap raó aparent, etc. Tot per amor a «la pàtria financera».


Nota:

1Endorfines. Neuromoduladors que reforcen, quan són produïts, o esmorteeixen, quan manquen, la intensitat vital-entusiasmadora dels impulsos nerviosos dels circuïts encefàlics.

IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. 2. Condicionaments fenomènics de la plenitud humana. IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. Índex. IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS. 4. Els ideals primigenis de l'home: la llibertat, la solidaritat i l'amor.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte