Intentem concretar el mecanisme de creació de diner per part dels bancs de manera que en veiem el resultat en un cas hipotètic d'un ingrés inicial de 100.000 pessetes (que només es dóna en la realitat d'una manera més limitada per molts factors).

Suposem que els bancs mantinguin en caixa (per prudència o obligats legalment) a disposició dels seus clients un 10 per cent dels dipòsits efectuats en comptes corrents a la vista.

Suposem, també, que en aquest procés, els particulars que hi intervenen no demanen mai el reintegrament en bitllets i que tot ho ingressen en comptes corrents a la vista.

I, finalment, que els bancs concedeixen el 90 per cent de cada nou ingrés en crèdits.

Ingrés inicial: 100.000.
Crèdit creat: 90.000.
Ingrés següent: 90.000.
Crèdit creat: 81.000.
Ingrés següent: 81.000.
Crèdit creat: 72.900.
Ingrés següent: 72.900.
Crèdit creat: 65.610.
Ingrés següent: 65.610.
Crèdit creat: 59.049.
Ingrés següent: 59.049.
Crèdit creat: 53.145.
Ingrés següent: 53.145.
Crèdit creat: 47.831.
Ingrés següent: 47.831.
Crèdit creat: 43.048.
Ingrés següent: 43.048.
Crèdit creat: 38.744.
Ingrés següent: 38.744.
Crèdit creat: 34.870.
Ingrés següent: 34.870.
Crèdit creat: 31.383.

Per no continuar, cal adonar-se que en definitiva estem en una progressió geomètrica. La suma correspon a la següent fórmula:

        terme inicial
Suma = ---------------
            1-raó

        100.000                90.000
Suma = ---------- ... Suma = ----------
        1 - 0,9               1 - 0,9

Totals 1.000.000              900.000

O sigui, amb un coeficient de caixa del 10 per cent, l'ingrés en efectiu es converteix, gràcies al crèdit, en 10 vegades més.

Amb un coeficient del 20 per cent, augmenta el diner 5 vegades més.

En definitiva, la moneda (mitjans de pagament) és creada:

• Pel banc central a base de peces metàl·liques i bitllets de paper en una baixa proporció (varia entorn del 10 per cent, amb tendència decreixent).
• Pel conjunt del sistema bancari a base de l'expansió del crèdit i a través de xecs i comptes corrents a la vista.

Suposem que hi ha un sol banc (conjunt del sistema bancari) i dos clients que el banc considera solvents, i que entre ells també són clients, l'un de l'altre. En aquest cas el banc pot donar un crèdit superior als dipòsits, si pot tenir la certesa que la quantitat anotada en el compte corrent de crèdit passarà d'aquest a un altre compte corrent.

El banc té, l'1 de gener, un dipòsit de 50 unitats monetàries en efectiu. I els dos comptes corrents dels clients (una empresa de sabaters i una empresa d'assaonadors) estan buits, com també ho esta el compte de cobrament d'interessos del banc.

Això ho reflectirem de la següent manera (D: dèbit; H: haver; S: saldo) per a cada compte.
 

Amb un dipòsit inicial de 50, el banc pot haver aconseguit –segons aquest exemple simplificat–, gràcies al crèdit, uns dipòsits conjunts de 200 (4 vegades més), sobre els quals pot concedir nous crèdits. A més ha aconseguit 10 d'interessos que sobre els 50 inicials és un 20 per cent semestral, ço és, un 40 per cent anual.

Si els clients retiressin en efectiu els seus saldos, el banc estaria en una situació compromesa ja que només disposa en efectiu del dipòsit inicial de 50. Això és el que succeeix quan els clients perden confiança en un banc (o en el sistema bancari): tots volen retirar els seus diners. Però llevat d'aquest cas, que es mira per tots els mitjans que no succeeixi (s'ajuden o es compren els bancs en crisi), la situació és sempre d'endeutament profitós. Cal destacar que la banca és un negoci molt especial. Quan va bé reparteix beneficis als accionistes. Quan va malament, l'Estat, amb els diners dels contribuents, en garanteix, quan vol, la viabilitat.

1. Només els augments nets de crèdits generen un increment dels dipòsits bancaris, és a dir, quan és superior la quantitat de crèdits atorgats que la dels retornats.
2. L'increment de l'oferta monetària a partir de l'augment d'un sol dipòsit esta en relació amb la part que ha de guardar com a reserva obligatòria (si és una cinquena part, serà cinc vegades més; si és una quarta part, serà quatre vegades més).
3. El procés d'expansió monetària pot funcionar a l'inrevés, és a dir, que hi hagi una disminució neta de dipòsits. Si a una expansió original de dipòsits correspon una expansió múltiple, una contracció original pot portar a una contracció múltiple regida pels mateixos coeficients de reserva. Una disminució de 100.000 amb un coeficient de reserva del 20 per cent significa una reducció de 500.000.
4. El procés expansiu pot no completar-se sigui perquè no sempre es necessiten crèdits, sigui perquè no sempre els xecs s'ingressen, ja que també es converteixen en efectiu.
5. El procés expansiu del crèdit és lent. Els bancs no concedeixen instantàniament els crèdits quan augmenten les seves reserves i els clients no expandeixen instantàniament els ingressos dels crèdits bancaris. Els retards de la banca són massa variables per permetre'ns predir exactament el temps que un augment original de dipòsits tardarà a expandir-se a través del sistema bancari, però segurament el període que tarda a fer dues «voltes» és una qüestió de mesos.