Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Capítol 11. Donar la cara. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 13. Agilitat i exactitud. El poder del diner.

Capítol 12. De l'argila al silici -passant per l'or i el paper-.

Les civilitzacions de l'argila la usaren per a un sistema comptable-monetari personalitat i informatiu (element d'una àmplia pacificació entre ciutats?). Les civilitzacions dels metalls els usaren per facilitar i agilitar els intercanvis i l'imperialisme guerrer i corruptor. La civilització del paper l'ha usat per dominar els mercats i els pobles. La civilització de l'electrònica l'esta usant per a l'especulació monetària planetària i per assegurar el control de les poblacions.

Les civilitzacions de l'argila (considerades encara «prehistòria») gaudiren probablement d'una certa pau entre elles mentre disposaren, curiosament, d'un sistema monetari personalitzat i informatiu.

És, precisament, amb la introducció i el domini dels metalls (com a moneda i com a arma) que comença la història oficial: les ciutats fins aquell moment independents són sotmeses als imperialismes històrics presents fins avui.

El paper introduí més refinament en el procés d'explotació monetària i en el creixement dels mercats. El paper dels banquers comença a ser determinant en l'economia, la pau i la guerra.

Amb el diner electrònic, les fronteres dels Estats han perdut les seves defenses. Des de qualsevol despatx, unes quantes persones mouen els fils dels diners, i amb ells, els titelles de la política, de la producció, del consum, de la inversió...

Cada civilització té, entre les coses que la distingeix d'altres, alguns materials, eines, instruments, invents... que podem, vist en perspectiva, triar com a distintius de la seva cultura. Per a la civilització occidental, la Història comença fa uns 4,500 anys amb l'aparició de l'escriptura (en les tauletes de Sumer). Però resulta que, fins i tot emprant aquest criteri de l'escriptura com a element constituent de la Història, hem vist que durant quasi 7.000 anys hi hagueren unes cultures que ja consignaven informació gràfica en argila (capítol 10). Aquests 7.000 anys d'ús d'un mateix sistema d'informació en llocs molt allunyats entre si i en la totalitat de l'espai en procés de civilització (construcció de ciutats) són, mirats fredament, un immens enigma que qüestiona les «meravelles» de la nostra Història.

Que més sabem d'aquest llarg període en que es van posant els fonaments de l'agricultura, del mercat, de la moneda, de l'artesania, de les ciutats, de la banca, dels temples, de l'Estat...?

En una terra fèrtil, propera a grans rius, les comunitats ètniques i les col·lectivitats interètniques van sedentaritzant-se, van millorant els seus conreus i comencen a usar alguns instruments per organitzar la producció i el comerç, en el seu doble vessant, a l'interior de cada assentament –possiblement compartint i amb un incipient bescanvi– i entre assentaments –amb intercanvi i creixent control comptable–.

Aquest és un element important. L'intercanvi de productes no cal quan hi ha propietat comunitària. Però aquesta només és possible en comunitats lligades ètnicament, per sang, cultura i mites comuns. Quan es perd aquesta confiança i apareixen propietats comunitàries o col·lectives diferenciades, sorgeix, necessàriament, l'intercanvi entre elles. Aquests primers assentaments estaven formats per petites interètnies –dues o tres ètnies que s'aplegaven per conrear, construir i protegir-se de l'exterior–. És molt possible que la protecció prengués forma en l'edificació de murs, esdevinguts progressivament muralles inexpugnables, a mesura que els assentaments s'anaren convertint en riques ciutats pluriètniques, amb menys confiança a l'interior i amb més perills exteriors, Els murs foren un instrument de defensa molt eficaç. Tant que, possiblement, s'aconseguí un gran període d'alguns milers d'anys de pacificació entre ciutats. Cada una independent, gelosa de la seva autonomia i amb defensa assegurada, de dia, obria les portes als comerciants que arribaven amb les caravanes i als estrangers d'altres ciutats, En la plaça del mercat es feien les transaccions comercials, que s'enregistraven en la comptabilitat del temple. De nit, els forasters eren obligats a sortir de la ciutat. Sense algun tipus de regles de joc «pacificadores» –fruit d'uns mecanismes defensius no ofensius– sembla que no haguera estat gaire viable la implantació d'un sistema informatiu com el de les fitxes, que assolí durant milers d'anys tanta estabilitat i acceptació i que, alhora, reforçarà la seguretat i la defensa econòmica.

Per continuar l'hipotètic relat hem de fer una distinció molt important. Malgrat que els termes «imperi» i «imperialisme» són presos comunament com a sinònims, proposem distingir-los. D'aquestes ciutats en diem «ciutats-imperi», en el sentit que el seu pacte intern de constitució estava fet lliurement entre les ètnies i interètnies que l'acordaven. La ciutat-imperi cercava una defensa exterior comuna («imparare») que permetés el lliure joc i l'ajuda entre les ètnies al seu interior.

La Història oficial comença amb l'escriptura sumèria, però comença també amb una situació força diferent a la descrita fins ara. És la situació que, per contrast, podem anomenar «imperialisme»: una de les ciutats aconsegueix sotmetre les altres i mantenir-les, per dret de conquesta, sota el seu domini. Si dels imperialismes històrics en diem «imperis», la confusió és, a més de terrible, sospitosament mantinguda pels imperialismes. Aquests, recolzats en la història oficial, volen negar la legitimitat històrica de tot lliure pacte d'ajuda mútua entre ètnies. Als imperialistes els interessa remarcar que «les ciutats» són inviables, que només la «unificació» dóna força i que aquesta ha d'ésser feta per la imposició d'una de les ètnies o d'una de les ciutats o dels Estats..., com la Història mostra a bastament!

Doncs, bé, la historia no tan sols comença amb l'aparició de l'escriptura sinó també amb una «nova» realitat: l'imperialisme. I amb ell, les guerres expansionistes, annexionadores i dominadores. Inexplicablement, de cop, els semites més antics que coneixem, anomenats akkadis, que havien anat penetrant la cultura i els territoris dels sumeris des de feia un temps, capgiren les estables ciutats-imperi. Sargon d'Akkad el Gran constitueix el primer imperialisme de la historia, destrueix l'antic ordre i instaura el naixement de la «història dels imperialismes», única que hem considerat fins ara com a tal. La historia de les ciutats-imperi, lliures i independents, és prehistòria! No hi tenim quasi res en comú. Allò era una altra historia que als historiadors dels imperialistes no els interessa ni tan sols anomenar. El paradís de l'Edèn és perdut i ben perdut. És un mite de criatures. L'home històric i civilitzat «és» com «és» i sempre ha estat així.

La biografia de Sargon el Gran és molt il·lustrativa –i com veurem, original!– ja que «era d'origen humil i fou abandonat per la seva mare a l'Eufrates». Recollit per la cort del rei sumeri, esdevingué el seu coper. Més tard «es revoltà contra ell, prengué el poder i bastí una nova capi- tal, dita Akkad. Exemple clar de monarca guerrer, conqueridor i fundador d'imperis [imperialismes!], decidit a unificar Mesopotàmia». Conquerí i sotmeté la majoria de viles des «del golf pèrsic, al sud, fins a la regió ocupada per Assíria més tard, al nord. Pel SE arribà fins a l'Elam [...] penetra el nord de Síria i potser també l'Àsia Menor1». Una perfecta descripció del que és l'aparició de l'imperialisme i de la historia oficial.

Sobre aquests fets plana un gran interrogant: com fou que aquest rei akkadi aconseguí sotmetre les altres ciutats que durant 7.000 anys havien restat independents. Els murs que les envoltaven no pogueren ésser abatuts militarment fins molt més tard, quan Alexandre el Gran (un altre emperador «Gran») usa la catapulta i la ballesta mecànica en el setge de Tir i Sidó, 300 anys abans de la nostra era. Però, estem dient que les ciutats sumèries foren vençudes 2.000 anys abans de disposar de cap instrument bèl·lic capaç d'enderrocar fortaleses!

Els sumeris, pacífics habitants d'aquelles terres durant segles, que havien estat uns grans creadors culturals i inventors dels sistemes de les fitxes i les bolles i, com a conseqüència, de l'escriptura, foren envaïts i vençuts pels semites-akkadis, que dominaren la Mesopotàmia en pocs anys. El títol de «rei de Sumer i d'Akkad» el mantingueren les successives dinasties durant més de mil anys amb la clara intenció de perpetuar-se en el poder, basant-se en la legitimitat dels primers habitants (cultes) i en la dels conqueridors (bàrbars).

«D'altra banda, resulta significatiu establir un paral·lel entre Sumer i la Grècia clàssica, car no sols foren dos centres culturals de primer ordre, que emmotllaren altres civilitzacions, sinó que, a més, llur cèl·lula política bàsica fou la ciutat-Estat2». I així com Grècia sucumbí a l'imperialisme romà, Sumer ho féu a l'imperialisme akkadi. El que sembla cert és que a partir del 2.700 abans de la nostra era, les coses a Sumer comencen a canviar, amb guerres entre ciutats. En tres-cents anys, els akkadis els vencen i els «unifiquen». En les mateixes dates i en les mateixes contrades, el sistema de bolles es comença a substituir per l'escriptura, alhora que els semites comencen a dominar els secrets dels metalls preciosos –or, argent, bronze–: el pes, amb la balança de precisió; i la qualitat, amb l'aigua regia i la pedra de toc.

Enlloc no s'explica com aquest victoriós guerrer aconseguí entrar en les ciutats emmurallades. Hem de recordar que potser no fou una casualitat, pel fet que Sargon havia estat coper –encarregat de cellers, mesures i tresors–. Heus aquí una hipòtesi agosarada, i si més no, suggerent. Una ciutat inexpugnable militarment només té un punt feble: les portes. Si hom aconsegueix la complicitat –traïció– d'algun oficial de la ciutat, l'invasor pot entrar de nit i fer-se-la seva. Però, com aconseguir la complicitat? Que era allò tan valuós que podia fer que un oficial s'arrisqués a trair la pròpia ciutat? Qualsevol regal prou valuós hauria aixecat sospites: com havia aconseguit uns béns valuosos sense que constés cap transacció enregistrada en el temple, ni s'hagués fet cap operació en la plaça del mercat? Acceptar el càrrec de «governador de la ciutat», nomenat pel rei vencedor, era una ofensa imperdonable i aixecaria un odi assassí massa perillós. Els afanys de poder s'havien vist sempre molt limitats per les circumstàncies.

La genialitat de Sargon hauria estat la de descobrir que sí que hi havia una solució. Consistia a donar molt d'or a canvi de la «complicitat» per obrir les portes. I, alhora, prometre que la tendència «normal» dels darrers anys, en que els semites acceptaven l'or com a «moneda» per a tots els intercanvis, es generalitzaria amb el nou rei. Aquest aboliria el sistema de bolles i registres: hom podria comprar i vendre amb or sense les traves administratives i «antiquades» dels sumeris. Era, certament, un bon negoci. Tot i així, si ell no l'acceptava, el matarien i li ho proposarien a un altre oficial...

Els mites de conquestes «miraculoses» de ciutats fortificades són, potser, significatius. En les ruïnes de Jericó s'han trobat fitxes. I algun dia Jericó, la inexpugnable, fou assaltada per semites gràcies al fet que miraculosament s'enderrocaren les muralles sense lluitar. Només passejant una arca d'or pel davant... Aleshores, com ara, cal mantenir les formes. I als vencedors no els agrada ensenyar els seus trucs. Prefereixen amagar les seves ignomínies sota pomposos i misteriosos mites que els revesteixen d'ajuts celestials. El cavall de Troia pot ser un altre d'aquests mites encobridors del poder de l'or.

Amb el domini dels akkadis es reforça el paper dels temples, que s'unifiquen amb l'Estat; creixen la burocràcia, els impostos obligats, l'opressió de les dones, els assassinats rituals, les construccions monumentals, les guerres i les conspiracions incessants. Des d'aleshores, totes les «civilitzacions» han compartit les característiques de la història. Tot s'ha pogut vendre i comprar amb total impunitat.

Sempre, des d'aleshores, s'ha separat la facturació documentada amb fins comptables del pagament amb l'instrument monetari. Des d'aleshores, els banquers, els comerciants i l'Estat han tingut els seus sistemes de comptabilitat, que els han permès donar crèdits i cobrar interessos; crear inflacions i deflacions tot augmentant, reduint o falsificant «moneda» –sempre limitada i limitable– segons els propis interessos. Des d'aleshores, la comptabilitat sempre ha estat falsa, sense cap reflex paral·lel exacte amb els intercanvis reals.

La civilització del paper –i de la impremta– ha desenvolupat el mateix tema: millorar els sistemes comptables i crediticis per a uns quants i «alliberar-los» dels inconvenients dels metalls amb l'emissió dels bitllets de banc (també sempre controlats per qui els emet arbitràriament, per definició). El xec i el gir han afegit encara més capacitat de maniobra.

Amb la naixent civilització del silici, material bàsic dels xips, és a dir, de l'electrònica i la telemàtica (informàtica connectada a distancia), s'ha arribat a la subtilesa més invisible, però més potent. Ni or, ni paper: registres electrònics. Però la seva estructuració continua essent, en els trets més bàsics, la mateixa que fa 4.500 anys, i per als mateixos fins: no deixar rastre, controlar la informació i monopolitzar la capacitat de creació de poder de compra.

La hipòtesi emesa sobre l'origen de la «historia oficial» cal sotmetre-la, evidentment, a un estudi molt més seriós. La seva explicitació té, però, una doble funció: incitar a la realització d'aquest estudi i, alhora, obrir una pista suggerent sobre el tema que ens ocupa. «Se non e vero e ben trovato».


Notes:

1GRIÑÓ, Raimon. Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1979, vol. 13, p. 349.
2Íd., vol. 14, p. 67.

Capítol 11. Donar la cara. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 13. Agilitat i exactitud. El poder del diner.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte