Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Capítol 7. El regne de les tenebres. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 9. La subtil servitud de la cultura. El poder del diner.

Capítol 8. Impunitat i desordre.

Les característiques instrumentals (anonimat, uniformitat, mobilitat) d'aquest tipus de moneda històrica faciliten tota classe de delictes i crims amb, en o per ella; impossibiliten un sistema mètric i informatiu (multicaptor) de totes les dades significatives de cada acte de compra-venda; i, per tant, impedeixen contrastar experimentalment cap de les teories i polítiques econòmiques.

«Qui paga, mana» i «feta la llei, feta la trampa» són aforismes nascuts d'una historia fatalista on aquests tipus de monedes anònimes han deixat impunes –per manca de proves o per pressions» ben pagades– la majoria de crims i delictes: traïcions, tràfics d'armes, de persones o de drogues, guerres, atemptats, raptes, falsificacions, fraus fiscals, dobles comptabilitats, falsos testimonis, prevaricacions, suborns, malversacions de cabdals públics, homicidis, calúmnies, robatoris, furts, estafes, especulacions... D'altra banda les teories i les polítiques econòmiques estan en permanent crisi, mancades d'un sistema de contrastació experimental que les passi pel sedàs dels fets i no pel dels interessos dels grups de poder o del «prestigi» del economistes que les defensen.

Per explicar les tres disfuncions bàsiques del sistema monetari actual no hi ha com recórrer als fets i als testimonis, Fets que parlen per ells mateixos. Fets que es donen com una constant fatalitat històrica amb la qual hem de conviure tot esperant que la moralitat o la bona voluntat de les persones eviti que aquests s'estenguin més. S'ataquen els efectes però no es qüestionen les facilitats instrumentals que tenen per estendre's. Per que fer res si la causa és transcendent, si la maldat humana és consubstancial a l'home?

Sobre la primera disfunció s'exposen alguns fets apareguts a la premsa diària d'aquests darrers anys, entre els quals apareix repetidament l'exemple prou significatiu, però no únic, de la incapacitat instrumental per acabar amb la impunitat del tràfic de drogues. Ens estalviarem els comentaris, Les cursives volen indicar alguns dels aspectes a tenir més en compte. Les dades que reproduïm han de ser considerades simplement orientatives. D'aquests temes ningú no en pot saber, per definició, res d'exacte.

Primera part.

La moneda anònima (de metall o de paper) impedeix prevenir, descobrir i condemnar la majoria d'accions delictives i criminals.

Algunes xifres de l'any 1985 a Itàlia són esfereïdores: La societat Crim SA factura 15 bilions de pessetes en un any, una quarta part del producte interior brut. «En les seves diferents formes (Màfia, Camorra, etc.), i en diverses activitats que van des de la prostitució al robatori d'obres d'art, tot passant pel tràfic de drogues i l'extorsió, la delinqüència organitzada suposa un negoci d'uns 15 bilions de pessetes anuals i dóna «feina» a quasi un milió de persones». «És l'empresa més important d'Itàlia.» «La gent considera menys greus i amb menor responsabilitat, per denunciar-los, els delictes «més difosos», als quals, a poc a poc, es va acostumant». «El tràfic d'estupefaents ocupa el primer lloc en el rànking econòmic de la indústria del crim italiana». «1. Droga: de tres a sis bilions. 2. prostitució: un bilió i mig. 3. Armes: 400.000 milions. 4. Xantatges: dos bilions. 5. Robatoris i atracaments: dos bilions. 6, Contraban: 300.000 milions. 7. Contraban d'obres d'art: 200.000 milions. 8. Jocs d'atzar: 700.000 milions. 9. Tràfic de divises: balanç de 5 bilions i moviment anual de 500.000 milions. 10. Activitats il·legals vàries: un bilió i mig». «La dificultat, tanmateix, de combatre aquesta gran fabrica econòmica clandestina és immensa. En primer lloc, la manca de treball [...] empeny molts joves a acudir a l'empresa del delicte. En segon lloc, la facilitat de guanys amb aquest treball clandestí, malgrat que comporti majors riscs1».

«Els polítics italians, sigui per a finalitats personals o per als seus partits, s'embutxaquen il·legalment 900 milions de pessetes cada dia. La societat Corrupció SA es troba en el dotze lloc de les empreses italianes per volum de negocis, després de l'Olivetti i abans d'Alitalia, si a més de la corrupció política es compta tot tipus de corrupció econòmica a Itàlia, amb la increïble xifra d'un bilió i mig de pessetes anuals2».

«Els espanyols creuen que la llei solament ajuda els rics. Del 61 per cent que opina que les lleis beneficien alguns grups més que d'altres, un 84 per cent creu que són els «rics», els «poderosos» o la «classe alta» els afavorits i només un 10 per cent, que ho són els «qui governen», els «polítics» o els «socialistes». El 75 per cent opina que a l'hora d'aplicar les lleis es fa diferencia segons de qui es tracti3».

«L'economia submergida mourà 10 bilions de pessetes el 1989. La prostitució, el proxenetisme, la revenda, el tràfic de drogues, l'evasió de capitals, fins el simple treball a domicili constitueixen avui a Espanya un terreny adequat per a la generació i la difusió de negocis ocults. Més de tres milions d'espanyols, segons el darrer estudi realitzat pel Ministeri d'Economia, practiquen alguna d'aquestes activitats que s'oculten generalment amb ànim de defraudar». «Aquesta població ocupada de manera irregular genera entre el 15 i el 25 per cent del total del producte interior brut, previst en 42 bilions de pessetes per a l'any 1989». «Els espanyols gasten al mes uns 72.000 milions de pessetes en prostitució, cosa que suposa uns 900,000 milions de diner negre anuals. Amb aquesta quantitat es podria sufragar totes les despeses que té actualment l'Instituto Nacional de Empleo per a subsidis4».

«Els set grans Estats d'Occident, i Estats Units al capdavant, mostren fortes resistències a l'establiment d'un sistema de seguiment de les transferències bancàries internacionals del diner negre generat pel comerç il·legal de la droga [...] s'hi han oposat per les repercussions negatives que pogués produir en el sistema financer internacional (!)». «El resultat és obvi: mentre els narcotraficants tinguin la possibilitat de moure anualment 300.000 milions de dòlars a través dels canals del sistema bancari internacional no solament serà impossible que descendeixi la producció i disminueixi la demanda de drogues il·legals, sinó que, a més a més, és cada vegada més gran el risc que aquest enorme potencial de corrupció acabi per podrir completament bancs, policies i Governs». «És possible que la timidesa demostrada pels set grans a l'hora d'actuar sobre el taló d'Aquil·les econòmic del narcotràfic estigui condicionada en part pel pes que té la droga en el comerç internacional (un 9 per cent del total, és a dir, el doble de les transaccions petroleres), però aleshores no existeix cap justificació per fer recaure el gruix de la repressió sobre els petits traficants i consumidors5».

«El que ens preocupa no és solament que la salut dels individus es vegi perjudicada, sinó la participació de gegantines bandes de criminals que destrossen les vides d'individus i de grups i, el que no és menys greu, que s'han apoderat de cinc o sis països a llatinoamèrica». «Un petit nombre de criminals maneja per any al voltant de 100.000 milions de dòlars (uns 11,5 bilions de pessetes), més que el producte nacional brut de 150 dels 170 països del món6».

«Només als EUA el narcotràfic genera ingressos bruts propers als 100.000 milions de dòlars. Un estudi de WEFA referit a 1986 fixava en 65.700 milions de dòlars els ingressos bruts de la delinqüència organitzada. Les xifres, colossals, representarien almenys el 50 per cent de l'enorme i desestabilitzadora bola de diner negre que recorre el planeta cercant una aparença legal. El frau fiscal simple genera l'altra meitat d'aquesta bola, que es completa amb els fons procedents d'altres formes de delinqüència i contraban, del tràfic d'armes, de comissions il·legals i suborns. És evident que la bola no pot rodar sense trobar una via en el sistema bancari internacional7».

«Denúncies difoses als EUA posaren al descobert una operació coordinada per la CIA consistent en una aportació de 10 milions de dòlars feta pel colombià «cartel de Medellín», amb destinació a la «contra» nicaragüenca. «La droga es proscriu», confia un agent antinarcòtics nord-americà, «però el diner es rep amb beneplàcit8»».

«El Banc d'Itàlia demana als banquers europeus que s'uneixin per impedir el reciclatge del diner brut. La Cosa Nostra intentarà aprofitar l'entrada en vigor del mercat únic europeu per als seus fins delictius. El governador del Banc d'Itàlia ha comentat que es necessita una revisió dels instruments i mètodes d'acció «per fer més eficaç l'activitat investigadora»dels qui combaten la Cosa Nostra i per protegir els bancs «de la instrumentalització de la delinqüència organitzada. [...] Una de les actuacions més corrents és la d'introduir l'obligació d'enregistrar les operacions financeres d'importació rellevants i els seus protagonistes, per fer reconstruïbles, per a les autol4itats investigadores, els camins i fluxos financers d'origen il·lícit9»».

«Amb les ingents quantitats provinents de la droga, els mafiosos intenten entrar «com a senyors honorables» en els consells d'administració dels grans bancs i de les empreses financeres». «Per evitar el blanqueig i l'entrada de la Màfia a la banca, el governador del Banc d'Itàlia ha dictat, entre altres, les següents normes als bancs italians: que enregistrin les operacions de lliurament en efectiu de més de 20 milions de lires (dos milions de pessetes) i que conservin tota la documentació relativa a les diverses operacions10».

«La Màfia és avui capaç d'amenaçar l'autonomia de les empreses, falseja la lliure competència i desestabilitza el sector de la intermediació financera. La potencia financera de la Màfia constitueix una bomba amb espoleta retardada per al sistema financer internacional. Amb més de 600 societats especialitzades en l'arrendament financer, el préstec personal o el crèdit immobiliari, Sicília té una densitat parabancària de les més fortes d'Itàlia sense que la se va activitat industrial o comercial ho justifiqui. Curiosament, aquestes societats estan concentrades en les comarques on la influencia de la cosa Nostra és més gran11».

El delegat del Govern per al Pla sobre Drogues considera que «és relativament senzill ocultar la procedència de l'ingrés degut al tràfic d'estupefaents mitjançant una sèrie de transaccions financeres. Enfront d'això, l'enduriment de les reglamentacions sobre moviments financers «ha servit més per deteriorar la imatge política dels legisladors que per detenir el moviment de diner negre12»».

Segona part.

La moneda anònima impossibilita la creació d'un sistema de mesura fiable, exacte i exhaustiu que eviti la falsedat i manipulació de dades.

El professor Santos M. Ruesga (1988) considera que els efectes de l'expansió de l'economia submergida es poden situar en tres nivells:

  1. Pertorbacions en el càlcul dels indicadors econòmics, els uns subvalorats i els altres sobrevalorats.
  2. Desviacions entre objectius i resultats de la política econòmica. En la mesura que els indicadors són incorrectes, s'accentuen més els desequilibris que es volen corregir.
  3. Alteracions en el funcionament del sistema econòmic causades pel disseny de mesures de política econòmica distorsionades en la seva intensitat o direcció.

«S'han de tractar amb molta precaució els resultats obtinguts, i s'ha de posar en evidencia que tant els mètodes d'estimació directa com els indirectes pequen d'importants deficiències per captar la complexa realitat del sector no observat de l'economia». «Cada vegada es veu més la necessitat de procedir a completar i millorar els sistemes estadístics que serveixen de base a la comptabilitat nacional, amb l'objecte d'omplir els forats que en aquests s'observen per tal de cobrir les parcel·les de l'activitat no comptabilitzada13». Després de totes aquestes precaucions, i malgrat unes llistes de variadíssimes i contradictòries estimacions per a cada Estat, presenta una taula de la qual es dedueix que la mitjana d'economia submergida en els països de l'OCDE el 1978 podia ser del 9 per cent del PNB i que en dos anys (del 1978 al 1980) havia augmentat al voltant del 5 per cent.

«Des de la meva professió d'estadístic he pogut apreciar que, en el nostre país, la manca de rigor esta a l'ordre del dia, que abasta des de les insuficiències i la mala qualitat de les dades base, fins al tractament i les modelitzacions que es constitueixen sobre elles, a vegades tan pretensioses com inoperants. L'escassa preparació estadística i matemàtica dels economistes formats en les universitats espanyoles redunda a vegades en una admiració indiscriminada vers aplicacions complexes i inintel·ligibles d'aquests mètodes. I això quan moltes de les dades bàsiques –de les taules input-output, de les comptabilitats nacionals, regionals i, no diguem, provincials, trimestrals...– emprades pels models ja són fruit d'estimacions subjectives; el caràcter objectiu de les proves estadístiques apareix així retallat des de l'origen, cosa que succeeix de forma accentuada en el nostre país. Però renunciar a l'exercici d'aplicacions economètriques complicades, perquè es pensa que la pobresa i mala qualitat de les dades de base no les justifica, és una decisió molt difícil per a aquells que gaudeixen de les delícies de tals aplicacions. A més a més, sempre existeix la coartada que els models poden posar de manifest les incoherències de la informació de base i fins i tot corregir-les14».

«També en l'enginyeria social de la política econòmica va bé disposar d'aquests coixins d'equacions entre els quals hom pot amagar la responsabilitat de l'acció. D'aquí que tant polítics com consultors i tècnics prefereixin a vegades models més complexos i inintel·ligibles, sense que s'estigui segur que donin millors resultats predictius que altres camins més simples i manejables. En qualsevol cas, s'ha de posar de manifest l'ambivalència d'aquestes tècniques que, per una banda, són d'inestimable ajuda per estudiar el comportament i l'evolució de determinades variables, i que permeten contrastar i anar perfeccionant mitjançant tempteigs completament lícits les intuïcions i fórmules originàries, però que, per altra banda. ofereixen un ampli camp de maniobra per justificar, amb raons pretesament científiques, idees preconcebudes.

«En aquest sentit van les interpretacions de Harrod, que presenta com a més realista la possibilitat que «l'enginyeria macroeconòmica s'efectuï cercant de maximitzar les possibilitats electorals del partit polític que detingui el poder en cada moment i no com a resultat d'un càlcul racional sobre el que convé al benestar nacional15».

Tercera part.

La moneda actual dificulta la constrastació experimental de les teories econòmiques per manca d'un sistema de mesura complet i coherent.

««Sigui quin sigui el seu interès, sigui potent o estàtica la seva estructura lògica, estigui o no expressada de forma matemàtica, qualsevol teoria que no pugui comparar-se amb les dades empíriques, o que estigui en desacord amb els fets observats, no té cap valor científic16». Aquestes afirmacions poden semblar trivialitats, i fins a cert punt ho són, però si s'apliquessin rigorosament, quedarien ensorrades parts considerables de l'economia estàndard17».

«En les ciències anomenades «dures», les especulacions més agosarades s'enfronten tard o d'hora amb experiments i observacions que exerceixen una pressió selectiva permanent; en economia, en canvi, es dóna la pintoresca situació que no hi ha cap criteri comunament acceptat per refusar proposicions, llevat el de la incorrecció formal. La preocupació per confrontar sistemàticament les proposicions teòriques amb enunciats factuals es troba absent moltes vegades en les investigacions considerades «de punta». Aquesta és, a criteri meu, una situació deplorable que cal superar. El nostre treball aspira de forma lateral que la contraposició entre enfocaments rivals es desplaci cap al terreny de les contrastacions empíriques amb l'objecte que sigui més fàcil avaluar mèrits i desmèrits de forma objectiva18».

«La modelització d'economies integrals de manera escrupolosa requereix plantejar i resoldre milers o milions d'equacions simultànies. La conseqüència és que aquests models no són mai verificables, perquè no hi ha cap manera de conèixer tots els paràmetres estructurals presumits o postulats, ni existeixen, de moment, artefactes capaços de processar tota la informació potencial amb vista a subministrar un pronòstic que pogués ésser comparat amb les dades efectives. Hauria d'ésser obvi que mentre no se superi aquesta situació, mentre no es trobin algunes connexions (ni que siguin parcials i indirectes) amb el pla de la realitat, és gran el risc que les especulacions teòriques en economia no siguin més que entelèquies teològiques buides de contingut fàctic. No es tracta d'una advertència figurada; en realitat, bona part del que es publica com a investigació punta en teoria econòmica té aquell caràcter. Sota una façana formal a voltes aclaparadora, els resultats substantius brillen per la seva absència; lemes i teoremes s'acostumen a demostrar segons els procediments i normatives matemàtiques de rigor, però la veritat fàctica de les proposicions queda quasi sempre en la més completa obscuritat, com si no tingués importància19».

«Sovint, la teoria econòmica estàndard apareix als ulls de persones instruïdes en branques literàries com un genuí saber científic i madur. En gran mesura es tracta d'un miratge. La profusa utilització de tècniques matemàtiques de nivell intermedi i fins i tot superior esta sovint disfressant i amagant enormes debilitats dels enfocaments i les categories comunament emprats, que, a mes a mes, esterilitzen, moltes vegades, inquietuds i bloquegen altres línies d'avanç20».

Conclusió.

Tots aquests fets exposats en les tres parts, entrellaçats, són explosius. Tant, que es prefereix no acceptar-los. Si ho féssim ens entraria un pànic terrible. La situació és caòtica malgrat les aparences «ordenades» per una societat de la «imatge». D'aquests temes no sabem quasi res i el poc que sabem, esgarrifa. No hi ha guia teòrica i la poca que hi ha no és contrastable.

Certament, tot és molt complex. No tot és ni serà comptabilitzable ni documentable. No tot és, evidentment, un problema instrumental. Però en la mesura que pot ser-ho, per que no intentar resoldre-ho? No podria ajudar a reduir part de la inabastable complexitat? Com documentar el crim? Com obtenir dades fiables? Com fer unes teories contrastables amb els fets? Heus aquí algunes de les qüestions no resoltes.


Notes:

1Crimen SA, «El País», 29 de setembre de 1985.
2La corrupció política mou a Itàlia mil milions diaris de pessetes, «Diari de Barcelona», 29 de novembre de 1987.
3«La Vanguardia», 11 de maig del 1988.
4«La Gaceta», 7 d'abril del 1989.
5Drogas y finanzas, «El País», 24 de setembre del 1989.
6El semanario « The Economist» pide la legalización del consumo y distribución de las drogas, «El País», 4 de novembre del 1989.
7La gran bola negra, «El País», 18 de desembre del 1989.
8Bancos de blanqueo, «El País», 22 de setembre del 1988.
9El Banco de Italia pide a los banqueros europeos que se unan para impedir el reciclaje del dinero sucio, «La Vanguardia», 8 d'abril del 1989.
10Campaña del Banco de Italia para prevenir el «blanqueo» de dinero negro de la Mafia, «El País», 9 d'abril del 1989.
11El dinero de la Mafia amenaza los circuitos financieros de la CE, «Cinco Días», 29 de maig del 1989.
12Diez maneras de «blanquear» el dinero del narcotráfico. «Expansión», 29 de novembre del 1989.
13RUESGA, Santos M., Al otro lado de la economía. Cómo funciona la economía sumergida en España, Editorial Pirámide, Madrid, 1988, pp. 57-58.
14NAREDO, José Manuel, La economía en evolución. Historia y perspectivas de las categorías básicas del pensamiento económico, Siglo XXI, Madrid, 1987, p. 392.
15Íd., p. 349.
16ALLAIS, Maurice (Premi Nobel d'Economia 1988), L'economia com a ciència, 1968.
17BARCELÓ, Alfons, Elogi de Maurice Allais, «Diari de Barcelona», 19 d'octubre del 1988.
18BARCELÓ, Alfons, Teoría Económica de los Bienes Autorreproducibles, Oikos-Tau, Barcelona, 1988, p. 8.
19Íd., p. 199.
20Íd., p. 199.

Capítol 7. El regne de les tenebres. El poder del diner. Índex. El poder del diner. Capítol 9. La subtil servitud de la cultura. El poder del diner.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte