Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dimecres, 21 de setembre del 1977.

Massa odi.

Convocatòria unitària al funeral de Carlos Gustavo Freicher. Sindicats units. Parlamentaris units. Poble unit. La víctima innocent, un cop més, ha fet el miracle.

Però permeteu-me unes reflexions diferents. Aquesta unió és «davant de». Al davant d'una altra unió, la dels que van guanyar la guerra i ara, a poc a poc, van perdent la seva perllongada posició de vencedors. Resultava intolerable als vencedors una manifestació d'un milió d'homes per reclamar allò robat amb la victòria.

Hi ha odi en l'inconscient col·lectiu de la nostra societat. Odi de vencedor sense raó i que va perdent privilegis i odi de vençut tenint la raó, que veu com encara continuen les vexacions. A la Comissió proamnistia hi ha qui no suporta les paraules «reconciliació» i «pacte de pau». Necessitem una amnistia que netegi el nostre inconscient. Wilhelm Reich explicava l'èxit dels nazis a Alemanya, després d'un predomini socialista i comunista en els anys vint, perquè les esquerres alemanyes van ser massa racionalistes i van abandonar l'instint col·lectiu alemany petit burgès, del que es va apropiar hàbilment Hitler. També el president Tarradellas ens va parlar als senadors del conscient democràtic de la generació Suárez de polítics de Madrid i de l'inconscient dictatorial d'aquesta mateixa generació de polítics. «Ull –deia– amb aquest inconscient! cal saber-ho tractar».

No són responsables de la guerra, però la porten dins. La portem tots a dins. Els polítics, ¿volem realment l'amnistia? I, malgrat tot, pensem que el 90 per cent de la població, els despolititzats, volen l'amnistia i la volen profundament, des del seu subconscient. Racionalment, no saben el que demanen. No entenen l'amnistia però la volen, la criden, la aplaudeixen d'allò més, per sobre d'altres peticions. El poble «sap» inconscientment que l'única sortida és l'amnistia. I vencedors i vençuts hem d'obeir el poble.

Lluís M. Xirinacs.