Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

2.3.7. Lliure competència mercantil. Disseny de civisme. Índex. Disseny de civisme. 2.3.9. Responsabilització personal monetària mercantil. Disseny de civisme.
Disseny de civisme.

2.3.8. Crítica de la teoria clàssica de la competència mercantil.

Criticar la teoria clàssica sobre la «competència perfecta» i proposar unes noves bases per a aconseguir una competència lliure en el si d'un mercat llibertari.

Deixarem de costat un estudi exhaustiu dels clàssics grecs, llatins i asiàtics anteriors a l'Edat Moderna. Practicaven, en general, la lliure competència sense cap altra restricció que els despotismes, més o menys il·lustrats, que els monarques, llurs delegats i altres funcionaris exercien sobre els pobles de llurs Estats. L'exemple d'intromissió estatista més cèlebre en l'Antiguetat clàssica, i que acabà amb un fracàs rotund, foren els edictes de Dioclecià sobre preus màxims de venda.

Ja en el segle XVIII, el fisiócrates consideraven la lliure competència com a únic mitjà per a aconseguir valors mercantils reals (corresponents a la realitat de les forces socials en presència i conflicte constant).

L'escola clàssica, -que considera els seus inicis en la publicació el 1776 de l'obra d'Adam Smith «La riquesa de les nacions»- formulà una teoria «completa» sobre la formació dels valors mercantils. En realitat no és tan completa, ja que només tracta de preus, empra el mètode deductiu segons racionalisme unidimensional, i arriba a graus d'abstracció considerables amb més concordança amb llurs prejudicis classistes que amb les realitats històriques.

Ara bé, foren els primers a basar-se en l'utilitarisme, com a fonament de totes les activitats humanes legítimament egoistes i interessades sobre realitats materials concretes. També veieren la necessitat social de la lliure competència, que ells anomenaren «competència perfecta». Les deficiències més greus de la seva teoria són: considerar els preus amb un valor més important que els salaris; tancar-se en la consideració pràcticament única dels «salaris del treball» que afectaven només les classes més miserables de la societat; no estudiar la realitat de la circulació monetària-bancària de llur temps, fins a tal punt que comparen, en la «llei de l'oferta i la demanda», dos factors tan heterogenis i, per tant, sense possible solució logística com són: «l'oferta concreta en mercaderies produïdes concretes» i la «demanda monetària» ja en el seu temps, en una gran part, abstracta i especulativa, sense cap control racional, excessivament variable segons convenia a les plutarquies imperants, però considerada per ells, com quasi una constant de mercat.

El model de «competència perfecta» es basa en una sèrie de premisses «unidimensionals» que no s'han donat mai en cap mercat.

La primera premissa és que el mercat està talment constituït, que cap empresa productora no té prou influència per a actuar independentment sobre la producció ni sobre els preus.

Aquesta premissa oblida totalment el factor bancari i la seva constant invenció o exvenció de diner abstracte, en concurrència subterrània pràcticament invisible, deslleial... contra la massa monetària circulant, tant la intrínseca com l'extrínseca-escriptural-fiduciària, assemblant-se la primera a aquesta última per llur comú caràcter vulgaritzat d'escriptural. És evident, doncs, que els bancs -empreses no productores, però d'enorme pes en el mercat-, i llurs còmplices i homes de palla, tenien una major influència que qualsevol altra empresa productora sobre la producció i sobre els preus, com també sobre les crisis cícliques habituals des que el mercat europeu entrà en la complexitat de l'era moderna.

La segona premissa és que les mercaderies produïdes o «productes» són ofertes d'una manera homogènia, a fi que els compradors no puguin tenir preferències.

És evident que mai ni enlloc s'ha donat aquesta homogeneïtat, ni en les empreses productores ni en les empreses bancàries: ni en els agents de treball, capitals, invents i dirigents en aquestes empreses productores i bancàries; ni en els compradors. Aquesta premissa no ha passat, però, desapercebuda als grups plutàrquics, indígenes i mundials, que volen dirigir el mercat segons aquesta òptica homogeneitzadora, uniformitzadora, impersonal en el pitjor sentit de negació pràctica de tot el que fa el valor singular-vivent de cada persona. L'acceptació d'aquesta premissa, més que mai racionalista-unidimensional, és el que explica l'increment realment revolucionari de la «publicitat» d'unes poques empreses, en el fons més cooperadores reals que enemigues com aparenten ser. Avui en dia, sense exagerar, en publicitat es manegen capitals enormes, que probablement poden suportar una comparació bastant aproximada amb els capitals de producció, almenys en les empreses que es disputen, no sols cada «economia-Estat» i «l'economia-entre-estats», sinó «l'economia-món».

La tercera premissa és que no hi ha cap obstacle per a l'entrada de noves empreses competidores.

És evident que, des dels inicis dels estatismes moderns, aquesta situació no s'ha donat mai ni enlloc de la civilització moderna, degut a l'enorme joc brut d'influències, paperam... burocràtic, policíac, fiscal..., sense parlar de les impossibilitats pràctiques per insuficiència de numerari, faltes de garantia hipotecària, àdhuc capricis-interessos dels bancs.

La quarta premissa és que compradors i venedors coneixen perfectament tot el que es produeix i es consumeix.

És també evident que una tal «ciència», en règim de moneda anònima anti-documentària, uniformement anti-analítica, permanentment antiestadística, no s'ha donat mai ni enlloc, ni en cap expert.

La cinquena premissa és que en el mercat hi ha una perfecta mobilitat dels recursos productius, inversius i consumptius.

Aquesta premissa, cada dia es dóna menys des que va ser enunciada, ja que els estatismes, les plutarquies monopolístiques o oligopolístiques... sempre i arreu s'han preocupat que existeixi en la més mínima expressió possible; no té cap altra raó l'actual centralització i concentració de tots els poders «fàctics» de diner, de política, de policia, de «burrocràcia»... en unes poques persones individuals i empreses transnacionals.

La irrealitat d'aquestes premisses invalida en gran part la teoria de l'escola clàssica de que la competència només és una: competència enterament lliure i salvatge en un mercat enterament lliure i salvatge. És la llibertat total de la guineu en un galliner enterament lliure. La lliure competència no s'afavoreix ni posar-li adjectius qualificadors (perfecta, imperfecta, practicable, virtual...) ni considerant que la competència només té un límit «racional» en els oligopolis i finalment en els monopolis de dret o de fet.

Segons aquesta breu visió crítica centrada, principalment, en la teoria de l'escola clàssica -que continua en gran part latent en el cos social- creiem que la competència lliure en un mercat llibertari solament es pot donar amb les següents condicions:

  1. En un règim de moneda auto-personalitzant i auto-responsabilitzant de tots els actes mercantils elementals, en funció d'uns programes telemàtics que recullin tota la legalitat vigent. Aquestes lleis del mercat han de ser poques, simples, comprensibles per tothom i sense complicacions instrumentals-pràctiques; han d'enfocar la realitat del mercat des de tots els punts de vista necessaris (honradesa, fiscalitat, correspondència entre la suma dels valors mercantils facturats i la suma de les unitats monetàries amb les que s'ha pagat la factura,...).
  2. En un mercat en què:
    1. l'estalvi sigui considerat com un «bé comunitari» el qual ha d'ésser protegit per la comunitat, mentre cada legítim propietari no en decideixi la capitalització, pels mitjans personals o bancaris que li convinguin als seus propis interessos i riscos;
    2. els bancs només manegin capitals privats propis i lliurement contractats amb llurs clients;
    3. hi hagi una neta separació entre:
      1. Bancs de negoci i Caixes d'estalvi
      2. estalvi de producció i estalvi de consum
      3. prèstec bancari i crèdit comunitari
      4. mercat de producció i mercat de consum
      5. salaris de producció i salaris de solidaritats social
    4. es cerqui l'equilibri final entre: Producció i Hisenda (Hisenda privada + Hisenda comunitària)
    5. es reparteixi equitativament tot el bé comú asequible generat pel mercat, expressat en els excedents de producció;
    6. es continuï indefinidament l'anàlisi estadística de l'omnicomptabilitat telemàtica centralitzada del mercat;

Com a resum, la competència en el mercat entre tots els agents productors-venedors i compradors (inversors i consumidors):

No té res a veure:

Amb les variacions dels valors mecantils, sinó amb llur equilibri econòmic intern entre «preus de venda» i «salaris (utilitaris i de solidaritat social)».

Si té molt a veure amb:

  1. la prèvia producció total de mercaderies concretes;
  2. la inversió exhaustiva (llevat de les necessàries reserves estratègiques) de les mercaderies produïdes de tipus inversiu;
  3. el consum seqüent, exhaustiu, de totes les concretes mercaderies de consum produïdes, tècnicament i socialment finibles (llevat de necessàries reserves estratègiques).

En aquests tres casos, falta històricament i actualment un estudi fenomenològic exhaustiu de:

  1. les motivacions reals dels productors-consumidors, dels simples consumidors i dels inversors;
  2. les conseqüències reals d'aquestes motivacions, encara no estudiades;

Un estudi fenomenològic sobre aquestes motivacions i conseqüències reals només podrà ésser perseguit pels experts d'una efectiva i dinàmica auto-economia de mercat quan sigui monetàriament possible la documentació de cada canvi elemental en tots els seus paràmetres mesurables i l'anàlisi estadística completa de tots els canvis monetaris elementals.

Versió 30 de novembre del 1988.

2.3.7. Lliure competència mercantil. Disseny de civisme. Índex. Disseny de civisme. 2.3.9. Responsabilització personal monetària mercantil. Disseny de civisme.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte