Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

2.2.2. El treball i l'atur forçós. Disseny de civisme. Índex. Disseny de civisme. 2.2.4. Stagflació. Disseny de civisme.
Disseny de civisme.

2.2.3. Inflació-deflació.

Analitzar i explicar el fenòmen de la inflació-deflació a partir d'unes noves premisses.

La inflació monetària és un desequilibri entre el valor de les mercaderies produïdes i la massa monetària en circulació, quan aquesta és més alta que el valor global de les mercaderies. El mercat està «inflat» de diner, el diner val menys i, per tant, augmenten els preus de les mercaderies «escasses» en relació al diner real (demanda): hi ha més demanda monetària que oferta de mercaderies concretes.

Aquest desequilibri és un absurd basat en la «Llei de l'oferta i la demanda», ella mateixa també absurda perquè, mentre l'oferta és de mercaderies concretes produïdes, la demanda és monetària abstracta comptable. I tothom sap que relacionar una cosa concreta (mercaderia) amb un signe abstracte (moneda) és un problema sense solució. La causa principal que genera la inflació i la deflació -fenòmen invers: molt valor de mercaderia produida i poc diner per a fer-li front- és la impossibilitat del sistema monetari actual per adequar el «valor de la massa monetària» al «valor de les mercaderies produïdes». Aquesta impossibilitat és instrumental: el sistema actual no disposa de cap instrument per a captar ni la massa monetària real ni el valor de les mercaderies produïdes.

La manca de solució pràctica de l'actual sistema per a posar remei a la inflació-deflació, fa que s'inventin falsos problemes. Algunes d'aquestes causes falses o parcials són:

  • «L'espiral de preus i salaris genera inflació». Des de la perspectiva que estem proposant, la puja de preus i salaris és irrellevant per a produir inflació o deflació sempre i quan aquesta puja (o baixa) sigui correlativa, és a dir, que «el poder real de venda al consum amb preus lliures, sigui igual al poder de compra real dels consumidors». Tant fa que viure un mes costi 5 unitats monetàries, com 50.000, mentre es cobrin 5 ó 50.000 respectivament. Quan diem que «la vida es cara» no depèn dels «zeros» que hem d'afegir als preus de fa 50 anys, sinó que depèn de la relació preus/salaris. Aquesta relació dins l'actual sistema monetari normalment és desequilibrada amb la qual cosa hom perd o guanya poder de compra contínuament segons hi hagi inflació o deflació monetàries.

Si P és producció total, Hp és hisenda privada i Hc és hisenda comunitària (diner equilibrador en forma de salaris de solidaritat social per al consum o en forma de crèdits a la inversió), podem controlar la inflació o la deflació segons la següent fòrmula:

Equilibri:

    P
--------- = 1
 Hp + Hc

Producció igual a hisenda.

Inflació:

    P
--------- < 1
 Hp + Hc

Més hisenda que producció.

Deflació:

    P
--------- > 1
 Hp + Hc

Més producció que hisenda.

Si, per exemple, la producció (preus) val 100 unitats de compte de mercat, la hisenda privada (salaris) val 80, cal inventar una hisenda comunitària de 20 (salaris de solidaritat social):

   100
--------- = 1
 80 + 20

Si pugen en 10 unitats els preus i els salaris, continua l'equilibri:

    100 + 10        110
---------------- = ----- = 1
 (80 + 10) + 20     110

Per elevats que siguin els preus i els salaris en el mercat lliure, en relació a una etapa mercantil-productiva anterior, continuen essent d'una total solvència i exactitud monetària per raó d'una iniciativa i responsabilitat productiva privada i d'una concurrència mercantil, fecunda, de tots els productors (treballadors, inversors, empresaris i inventors) i els consumidors privats.

  • «L'especulació desequilibra el mercat». Si reprenem el sentit original d'especulació, -del llatí, «speculare», vigilar, observar, albirar, espiar amb miralls convenientment situats per a veure el que el altres, sense miralls, no veuen-, l'especulació no pot ser causa de desequilibris dins un mercat llibertari responsabilitzat. El mirall no muta la realitat, senzillament permet veure-li el darrera simultàniament amb el davant.

L'ús corrent del terme «especulació» sol ser pejoratiu i s'empra per a designar un seguit de delictes i crims comesos amb diner anònim (venda per sota del preu mínim en vistes a monopolitzar el sector; compra majorista oligopolista per a controlar el mercat; compra-venda del sòl, bé arrel immoble per excel·lència...). És a dir, l'especulació en buit, moure diner sense contrapartida mercantil crea greus desequilibris. En canvi, l'especulació sobre mercaderies i valors concrets, en sentit positiu no desequilibra el mercat perquè permet: un coneixement més profund de la naturalesa del bé comercial; un coneixement espacial-geogràfic de les necessitats del bé comercial més profund; un coneixement de previsió temporal del procès productiu-comercial. L'especulació comporta risc. L'especulador no sempre gaunya. No en và diem «miratge» al mirall enganyador (en castellà, «espejismo»). L'especulació, com a joc intel·ligent que cerca les millors oportunitats, és inseparable de la borsa, de la llotja, del mercat llibertari. És feina del comerciant, transportista, importador i exportador... conèixer en profunditat la naturalesa de la mercaderia, les diferents necessitats de les diferents àrees del mercat, les previsions dels moviments mercantils... Altrament el mercat esdevé una cosa rígida, una planificació, una negació del mercat.

  • «La puja dels preus del petroli és la causa de la inflació dels 70 i 80». (Vegeu el tema Stagflació).

Si ni «l'espiral preus-salaris», ni «l'especulació», ni «la puja dels productes petrolífers» són les causes més importants de la inflació, haurem de cercar-ne altres, potser no tan airejades, però, no per això, molt més importants.

En l'evolució utilitària de l'home, plantejem que el valor de les mercaderies produïdes (P) acostuma a ser més gran que el valor de la hisenda privada (Hp). És a dir, la relació entre P/Hp, essent el numerador més gran, valdria més de la unitat. I això, significa deflació. Però, en un mercat amb moneda, la invenció de diner permet transformar la deflació gran en deflació petita (banquers prudents) o en equilibri i, àdhuc, en inflació (banquers agosarats). A més invenció, més apropiació i més guanys. Si això és així, hom pot comprendre el perquè del domini constant actual de la inflació. És la temptació permanent del banquer: inventar diner i apropiar-se'l.

No és, doncs, ni el capitalista corrent demanant interessos, ni l'empresari corrent demanant beneficis... els causants de la gran expoliació del «factor residual» o del «be comú», com tant ha insistit el socialisme tradicional. Sobre el sou de l'obrer, sobre les regalies de l'inventor, sobre el benefici de l'empresari i sobre l'interès del capitalista... ve el controlador pràctic del diner, el banquer que inventa un diner que immediatament s'apropia.

Observem avui, tres classes d'inflació:

  1. La petita inflació, fàcilment controlada pels governs a través del control de la relació preus-salaris. És el sistema tradicional de l'esclavitud subtilment renovada i hàbilment camuflada. Els «moralistes» criden a l'austeritat, a estrenyer-se el cinturó, al dret i honor de pagar impostos per sostenir el «be comú»...
  2. La inflació mitjana encara a nivell de cada Estat (societat geopolítica). Es basa en els racons amagats del pressupost. És deliberadament no controlada. Pertany al que en diuen «secret d'Estat». És (ir)responsabilitat directa dels governants de cada Estat. A tota insinceritat pressupostària real, el mercat reacciona amb força mitjançant la coneguda pujada de preus, disparats mortalment.
  3. La gran inflació internacional, radicalment incontrolable dintre del marc de l'actual sistema monetari. Tohom reconeix que cal posarli remei eficaç i urgent, però, ningú no el posa.

La moneda anònima de circulació permanent, és convertible a qualsevol cosa, joc o crim, en el secret irresponsable de les operacions comercials i de les desviacions pressupostàries de certa envergadura intraestatal i interestatal.

La causa principal d'aquestes inflacions (i consegüents deflacions) és la creació (o retracció) de diner no mesurada adequadament per manca d'un sistema monetari informatiu i no mesurada interessadament per apropiar-se fraudulentament del diner inventat.

L'augment insolvent de creació de diner en vista a l'apropiació fraudulenta d'aquesta plusvàlua mercantil genera altíssimes taxes d'inflació, que solament beneficia a una minoria.

La deflació es genera quan, per a compensar les esplèndides rendes de situació, els poders establers carreguen la responsabilitat de la inflació en els assalariats i imposen una misèria més o menys aguda als treballadors, als empresaris, als petits inversors i als inventors productivament solvents, a base d'un drenatge del diner circulant creat.

La creació desmesurada de diner (exercida discretament dintre, entre i fora dels bancs) és insolvent sempre que no correspon directament a cap augment de producció real que augmenti el valor global de la producció.

Versió 31 d'octubre del 1988.

2.2.2. El treball i l'atur forçós. Disseny de civisme. Índex. Disseny de civisme. 2.2.4. Stagflació. Disseny de civisme.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte