Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Qui coopera sempre guanya.

Cambio 16. 2-10 de desembre del 1984. Número 679.

Aquest article fou publicat en el any 1984, en un moment en el que semblava molt adequat, doncs encara existia una psicosi de Guerra Freda entre el bloc Occidental i l'Oriental. Malgrat el temps transcorregut des d'aleshores, creiem que, tot i els canvis esdevinguts en el Món, no ha perdut la seva vigència.

Segons demostra l'informàtica.
Qui coopera sempre guanya.
Juan Ballesta.

Al tractar amb un veí, amb la parella, amb un client, o a les relacions internacionals entre les grans i petites potències, el que guanya sempre és el que planteja la cooperació i no la competència. Això ho demostra, al menys, la teoria i la pràctica dels jocs, estudiats minuciosament per cientifics anglesos i nord-americans.

Era el mes d'agost de 1915 i la Primera Guerra Mundial havia derivat ja cap a una guerra de trinxeres lliurada en extensos paratges dessolats. El capità J. R. Wirton, oficial de l'Exèrcit britànic, prenia el tè amb els seus soldats prop d'Armentieres (Estat francès), quan de sobte un obús va caure al mig del campament i va explotar. Els soldats es llençaren a les seves trinxeres preparant les seves armes i maleïnt als alemanys.

Aleshores, des de la terra de ningú -Wilton va escriure en el seu diari- va arribar un soldat alemany que s'atansà a les seves trinxeres. «Ho sentim molt -va cridar-. Esperem que no hagi hagut ferits. No ha estat culpa nostra. Són aquests maleïts prussians!».

Encara que qualsevol pensa que els soldats enemics serien els darrers en donar-los un cop de mà, aquests si que ho feren.

A despit de les exhortacions a lluitar i de les amenaces de represàlies per part dels seus comandants, la pau va brollar sovint entre les infanteries alemanya i anglesa. Algunes treves foren acordades mitjançant negociacions formals, però molts cops eren els mateixos soldats els que deixaven de disparar-se o apuntaven la seva artilleria cap a on no fes mal.

Que existís aquesta cooperació entre els soldats pot sorpendre a l'alt comandament a la Primera Guerra Mundial; no així a Robert Axelrod, professor de Ciència Política de l'Universitat de Michigan, que ha estudiat un joc senzill, però revelador, ben conegut entre els teòrics dels jocs i els analistes polítics. Axelrod va organitzar una competició basada en un joc els resultats del qual apunten a que la cooperació entre les tropes enemigues era altament probable.

El Dilema del Presoner, tal és el nom del joc, consisteix en oferir a dos jugadors l'oportunitat de cooperar entre ells, o no, en un simple intercanvi.

Encara que el joc s'ha anat estudiant al llarg de trenta anys, no s'ha trobat una estratègia que resulti la millor en tots els casos. Axelrod, malgrat això, va voler saber si aquesta estratègia era possible en cas que el joc es repetís un i altre cop. Per això va organitzar un «torneig informàtic» en el qual participaren els experts en el Dilema del Presoner. Va resultar guanyadora una de les estratègies més simples del concurs. I, per a sorpresa de Axelrod i dels allí presents, va resultar victoriosa degut al seu caràcter de cooperació.

Aquest joc ha de donar el seu nom a que en el seu origen -principis de la dècada dels anys 1950- fou aplicat a dos presoners. Se'ls va donar l'oportunitat d'acusar-se mútuament a canvi d'obtenir condemnes menors, amb l'inconvenient que si ambdós s'acusaven recaurien sobre els dos sentències més llargues que si no ho haguessin fet. El Dilema del presoner, malgrat el seu origen, pot aplicar-se a altres circumstàncies -no tan criminals- en les quals els jugadors poden cooperar entre si o jugar brut.

Suposi, per exemple, que vostè fa un tracte que comporti l'intercanvi d'articles -diguem, una bossa de menjar per una de diners-. Vostè acorda, aleshores, trobar-se amb el seu soci per a realitzar l'intercanvi amb la condició de no tornar-se a veure mai més.

En principi sembla un bon tracte. Però, i si el seu soci li entrega una bossa buida?. Si no obté diners a canvi de la seva bossa de menjar, no podrà pagar el lloguer. Al mateix temps, malgrat tot, se li ocorreix que pot ser una bona ocasió per a guanyar uns diners extra: vostè podria entregar una bossa buida i rebre una plena de diners. Aquests dinerets extra podrien pagar l'operació de l'àvia, una causa noble que alleugeria una mica la seva consciència. A més a més, mai més tornarà a veure aquesta persona. Així, doncs, entregant una bossa buida resta resguardat de tornar amb les mans buides i potser pugui ajudar a l'àvia.

Sembla lògic. Però quan finalment es realitza l'intercanvi, vostè descobreix que l'altre ha seguit la seva mateixa línia d'acció i, per tant, ambdós estàn com al principi. Això podria fer pensar que el millor és col·laborar i dur la bossa plena. Per suposat, sempre que el soci vagi a fer el mateix, la qual cosa podria no succeir. Però inclús si ho fes, l'operació de l'àvia estaria una mica més propera encara que...

El joc que va idear Axelrod pel seu torneig fou semblant a aquest del menjar i els diners. Es va demanar als concursants que inventessin un programa informàtic del qual s'obtingués una C si es desitjava cooperar o una D si es pensava en el contrari. La diferència amb el joc precedent era que en el d'Axelrod els participants intervendrien un i altre cop durant aproximadament 200 rondes. Si d'ambdós programes s'obtenien una C, aquests rebrien tres punts. Si, pel contrari, es presentava una D, se'ls donaria un punt. Si un generava una C i l'altre una D, el programa no col·laborador (D), aleshores, obtindria cinc punts, en tant que l'altre (C) rebria l'anomenada paga del novell: un enorme zero. Cada programa es va enfrontar a tots els altres, així com a una còpia de si mateix i a un altre que generava una C o una D de forma aleatòria.

Els catorze participants en la competició eren psicòlegs, polítics, matemàtics, economistes i sociòlegs, experts en el Dilema del Presoner. El programa guanyador va resultar ser el més breu de tots els presentats: un programa de quatre línies, anomenat Taz per Taz (intercanvi de dues coses d'igual valor), i presentat por Anatol Rapoport, de l'Universitat de Toronto. L'estratègia a seguir és senzilla: es tracta que el nostre jugador cooperi a la primera moguda; i des d'aleshores, aquest subjecte cooperador anirà repetint les jugades del seu oponent. Axelrod va escriure un article en el qual presentava els resultats d'aquest primer torneig, així com una discussió sobre el per què Taz per Taz havia resultat guanyador.

Es va anunciar en diverses revistes d'informàtica una segona competició en la qual podien intervindre els catorze participants del primer torneig i, aquest cop, Axelrod va rebre a 62 concursants provinents de sis països.

Un dels programes presentats anomenat Tranquil·litzador, començava col·laborant per després fer el contrari, ocasionalment, esperant que els altres programes toleressin el seu engany. Un altre, anomenat Provador, començava fent trampa per veure com reaccionaria el seu adversari.

Malgrat això, aquestes modificacions no foren suficients. Taz per taz va tornar a guanyar. Rapoport fou l'únic a utilitzar aquesta estratègia, malgrat que estava permès escollir qualsevol programa, independentment que el participant fos el seu autor o no.

Taz per faz pot ser una bona estratègia per a guanyar un torneig informàtic. Però, funcionaria a la vida real?. Axelrod creu que si. Moltes de les relacions entre animals, persones i nacions poden considerar-se, des d'una perspectiva general, com un Dilema del Presoner.

Un advocat del Tribunal Suprem dels Estats Units aplica els descobriments d'Axelrod a la lliure competència i a les lleis anti-trust. Un professor de Dret de Família de l'Universitat de Stanford ha observat que les parelles que trameten el seu divorci segueixen, sovint, una estratègia del tipus Taz per taz a l'hora de negociar els seus assumptes legals. Robert Calfee, professor d'Educació i Psicologia de Stanford, recomana l'ensenyament del Taz per taz dins l'escola primària. «És una tècnica, una forma d'aprendre a tractar amb els altres. Què fer quan hom està bojament enamorat d'algú?. Cap cosa hi ha a les nostres escoles que ens ensenyi a resoldre aquest tipus de problemes».

Axelrod opina que també els països tenen molt que apendre d'aquest joc. «Els problemes més importants als que avui s'enfronta l'Humanitat sorgeixen del terreny de les relacions internacionals, en el qual les nacions, egoïstes i independents, competeixen entre si en un clima proper a l'anarquia», escriu en el seu llibre The Evolution of Cooperation. «Entre els exemples es poden esmentar la cursa d'armaments, la proliferació nuclear, l'escalada militar,... Un acostament real a aquests problemes hauria de tenir en compte molts factors que no estàn presents dins la formulació del Dilema del Presoner. No obstant, podem utilitzar les conclusions que es desprenen del mateix».

On resideix l'èxit del Taz per taz? Axelrod destaca, en primer lloc, el jugar net: no envidiar la puntuació del contrari i mai no ser el primer en enganyar.

De tots els principis implicats dins la cooperació, el de no sentir enveja potser sigui el més dificil de compendre per l'home.

Una de les raons per la qual se sent enveja dels altres és que estem acostumats als jocs que podriem anomenar de «suma-zero», en els que, per avançar, és necessari treure-li quelcom al contrari, de forma que quant menys aconsegueix aquest més s'obté un mateix. Els escacs, el pòquer i gran part dels jocs de taula pertànyen a aquesta categoria. En els jocs que no segueixen aquesta regla, que podriem anomenar de «suma-no-nul·la», l'objectiu segueix sent aconseguir la major quantitat possible de punts, però, de vegades, el permetre al rival realitzar una bona jugada recau en un benefici mutu. El joc de societat més semblant a un d'aquest tipus són les endevinalles.

El que el Dilema del Presoner sigui un joc de «suma-no-nul·la» es la raó que Taz per faz obtingui la major puntuació acumulativa entre tots els programes que participaren dins el torneig d'Axelrod -encara que mai no aconseguís una puntuació superior a la dels seus adversaris en els enfrontaments individuals-. De fet, donat que únicament enganya els mateixos cops que el contrari, el màxim que pot aconseguir és un empat. Pot ser que els jocs de societat siguin del tipus «suma-zero», pero no es pot dir el mateix de la vida real. La cursa d'armaments és un devastador exemple d'això. Recents investigacions suggereixen que l'explosió de només mil armes atòmiques sobre les principals ciudats originaria un hivern nuclear que faria pràcticament impossible la vida a la Terra. Ralph Earle II, que va intervindre durant sis anys dins les negociacions del tractat Salt II, diu: «Crec que ambdós bandols saben quina és la situació. No importa massa qui dispari primer; el resultat final seria el mateix: l'autodestrucció».

El joc en el qual estàn implicats els membres del Parlament tampoc és del tipus «suma-zero». Un legislador, per exemple, no té cap raó per a mostrar-se reaci a prestar el seu ajut a un col·lega. Les possibles amenaces a la reelecció d'un senador provindràn no dels restants senadors sino dels aspirants del seu propi Estat. De la mateixa forma, el benefici immediat de pagar amb un taló sense fons a la botiga de la cantonada pot veure's fustrat a llarg termini pel perjudici que es deriva de no poder tornar a comprar a l'esmentada botiga.

Roger Fisher i William Ury del Harvard Negotiation Project, ens mostren una visió semblant en el seu llibre Getting to Yes: Negotiating Agreement Withouf Giving In. Al llarg del mateix, s'exposa que un mal sistema per a negociar és aquell que «sembla com un joc de «suma-fixa»»; 100.000 pessetes més per a tu en el preu d'un cotxe representen 100.000 pessetes menys per a mi. Per què molestar-se en aportar noves propostes de negociació?, es preguntaria qualsevol, si és evident que un només pot satisfer a l'altre a costa dels seus propis interesos. Fisher i Ury opinen que en lloc de discutir des de posicions fixes, seria més positiu cercar la forma de definir el que és un acord just. Els pares divorciats, per exemple, podrien decidir conjuntament sobre les regles de visites als fills abans que el tribunal dictamini sobre la custòdia.

Engany contra engany.

Pot ser que Taz per taz no s'en surti mai millor que el seu rival, però això no significa que sigui un ingenu. Respòn a l'engany amb l'engany. Així, mentre que en una única jugada del Dilema del Presoner hi ha oportunitat d'obtenir un gran benefici a costa del contrari, a la llarga aquest benefici desapareixerà quan els mateixos contraris juguin un i altre cop, si un d'ells empra l'estratègia del Taz per taz.

Per exemple: Davant un programa que enganya contínuament, anomenat Tot-D, el Taz per taz no aconseguirà cap punt a la primera jugada, mentre que Tot-D en guanyarà cinc. En cada jugada successiva Taz per taz i Tot-D aconseguiràn un punt cadascú. Però ambdós programes haurien d'enfrontar-se també a la resta d'estratègies del torneig, i Taz per taz aconseguirà bones puntuacions quan s'enfronti a programes que cooperin, obtenint tres punts a cada jugada. Dins una competició a deu jugades entre dos programes Tot-D i dos programes Taz per taz, per exemple, Tot-D obtindrà catorze punts en els seus enfrontaments amb cada programa Taz per taz. Cadascun d'aquests, per la seva banda, aconseguirà nou punts contra els Tot-D. Però aquests darrers només aconseguiràn deu punts quan s'enfronten entre si, mentre que els Taz per taz obtindràn 30, reunint un total de 48 punts en el torneig enfront als 38 dels Tot-D.

Juan Ballesta.Taz per taz manté la seva privilegiada posició cooperant amb els altres programes honestos i reaccionant ràpidament davant els tramposos. Una de les majors sorpreses per Axelrod fou el comprovar el valor de la capacitat de reaccionar àgilment davant les provocacions: «Al principi del projecte creia que hom havia de ser lent dins l'ira. Malgrat això, el torneig va demostrar que era millor respondre amb rapidesa a una provocació. Si s'espera es corre el risc de donar una impressió equivocada».

Si el veí de dalt comença de sobte a practicar les seves lliçons de ball a mitja nit, per exemple, no resultarà molt efectiu amagar el cap sota el coixí amb l'esperança que, tard o d'hora, deixarà de fer-ho. Si no reaccionem immediatament davant aquesta provocació, no només no s'en adonarà que estem enfadats sino que pendrà el nostre silenci como senyal d'aprovació. Si després d'un temps decidim censurar-li per haver-nos mantingut desperts totes aquestes nits, probablement es mostrarà més confós que penedit.

Les reaccions retardades poden tenir conseqüèncias més serioses encara. Estats Units, per exemple, està instal·lant míssils Pershing i Creuer a Europa occidental com a resposta del despleguament soviètic dels míssils nuclears d'abast mitjà SS-20. Malgrat això, como assenyala Earle, aquests darrers han tingut míssils nuclears -encara que menys sofisticats- apuntant a Europa occidental des de principis dels anys 60. El desplegament dels Pershing, com a reacció a la provocació soviètica, arriba amb tant de retard que dona l'impressió que és Estats Units el protagonista de l'escalada.

L'efecte eco.

Un dels perills de respondre ràpidament a les provocacions és el que Axelrod anomena efecte eco. Si dos programes Taz per taz es desincronitzen, consumiràn els seus torns en enganyar-se mútuament, la qual cosa els duria a una versió d'ordinador de l'enemistat entre «Capuletos i Montescos». La forma d'evitar això a la vida real seria respondre d'una forma menys enèrgica a les provocacions, segons Axelrod. Per exemple, si el Pacte de Varsòvia movilitzés sobtadament tres divisions cap Alemanya Oriental, els països de l'OTAN respondrien amb una movilització semblant de les seves pròpies tropes. Malgrat això, donat que els soviètics podrien no interpretar aquesta resposta com una conseqüència de la seva acció, l'OTAN potser hauria de mobilitzar únicament 1 o 2 divisions per a evitar un agreujament de la situació.

Taz per taz reacciona ràpidamente davant les provocacions, però també perdona amb facilitat. Tan aviat com un programa decideix tornar a cooperar, Taz per taz estarà disposat a aceptar-lo. Molts altres programes «honestos» del torneig no tingueren tant d'èxit com Taz per taz perquè en tant el rival tractava d'enganyar-los, deixaven de jugar net per a passar-se la resta de la partida intentant alhora enganyar al contrari, tallant d'aquesta forma qualsevol possibilitat de cooperació.

Una raó més de l'èxit de Taz per taz és que no tractava de passar-se de llest; la seva estratègia era clara, de seguit es sabia quina classe de resposta anava a provocar una acció determinada. Hi hagué, contrariament, una estratègia tan extraordinariament complicada que es va classificar en darrer lloc, per darrere inclús d'aquelles que escollien les seves respostes de forma aleatòria.

Dins la vida real és important també seguir una estratègia clara i estable. Algunes persones adopten davant de les seves parelles una actitud de revenja sense ni tan sols explicar-los el motiu. Encara que això pugui aportar-los una dubtosa satisfacció, és evident que no ajuda a resodre els problemes. El que un director executiu elogïi o reprengui als seus empleats pot resultar una bona política, però si es du a terme de forma incoherent, aquells podràn considerar posteriorment que una manca d'elogis o d'esbroncs constitueixen una senyal d'insatisfacció o aprovació.

Viu i deixa viure.

La col·laboració no és patrimoni exclusiu d'aquells que solen mostrar-se amistosos. Incloent els més egocèntrics, després de considerar els resultats del torneig, conclourien que l'ús de l'estratègia Taz per taz és una bona forma d'afavorir els seus propis interesos. Els soldats de la Primera Guerra Mundial manifestaven una bona voluntat, en termes generals, malgrat l'estat de guerra en el qual estaven vivint, que es pot confirmar per una frase que l'infanteria que deixava el front recitava a les noves lleves: «Viu i deixa viure».

No és l'amistat, ni la confiança, ni els acords formals el que fomenta la cooperació, sino la continuitat de la relació, segons pensa Axelrod. La cooperació es desenvoluparà por si mateixa en la mesura en què les parts interessades siguin conscients que en el futur estaràn lligades per tractats conjunts.

Axelrod creu que és el futur el que dona forces a aquestes relacions. Els tractants en diamants, així com altres comerciants, saben que tindràn que negociar entre ells contínuament. Segons el comentari d'un d'aquests homes de negocis, «si sorgeix cualsevol problema, hom es posa en contacte amb l'altre per telèfon i discuteix l'assumpte. Hom no li anirà a llegir a l'altre les clàusules legals dels contractes si vol tornar a fer negocis».

Juan Ballesta.Aquesta visió del futur és també important dins les relacions humanes. La cerimònia del casament, per exemple, és una afirmació simbòlica que una parella es compromet a una vida en comú amb projecció cap el futur. «Les persones que viuen juntes sense casar-se tendeixen a veure's a si mateixes com individus i no com una empresa conjunta», explica el sociòleg Pepper Schwartz, de l'Universitat de Washington, el qual ha publicat, juntament amb Philip Blumstein, un estudi sobre la parella nord-americana. «Això mina el compromís i fa menys probable que es decideixin a compartir els seus recursos. Si la gent valora la seva relació en termes del que aporten a la mateixa, és més probable que la seva parella fracassi. Les parelles que viuen juntes es trenquen amb molta més freqüència que les casades».

La tàcita cooperació entre els soldats de les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial va sorgir porquè, a diferència d'altres guerres, les tropes estaven situades de forma que ambdós bàndols podien veure's dia rere dia; sabien que els mateixos als quals se'ls disparava un dia, dispararien contra un mateix al següent.

Per notar els beneficis de la cooperació, n'hi ha prou amb observar el que succeeix en els regnes animal i vegetal, on la consigna de la «supervivència del més apte» semblaria prohibir l'ajut a altres organismes i on, malgrat això, la cooperació és vital. Els líquens són una combinació de fongs i algues -un exemple de cooperació planta/planta-; les formigues defensen les acàcies que els hi serveixen de llar alhora que les proporcionen aliment.

Joc perillós.

Segons Axelrod, aquest entorn tancat existeix també en el cas d'Estats Units i l'Unió Soviètica. En aquesta línia, Earle ho confirma: «És com si hom visqués en un extrem d'un edifici, i dins l'extrem oposat visqués un veí molest i intractable, però amb una casa preciosa i un bon treball; a més a més, té tota l'intenció de quedar-se. En aquest cas no tindria massa sentit plantar-se tots els matins davant de casa seva i cridar: Ves-t'en a l'infern!». «La gent té moltes dificultats quan es tracta de pensar en el futur -comenta Axelrod-. Però està clar que tant l'Unió Soviètica com Estats Units romandràn aquí durant molt de temps. O això, o cap dels dos estarà present».

Potser el major impediment pel desenvolupament de la cooperació sigui que nacions i persones no aconsegueixen reconéixer la naturalesa del joc que es porten entre mans. Fisher i Ury conten l'història d'un americà que jugava amb el seu fill de dotze anys a llençar-se un disc frisbee a Hyde Park, Londres. Era al principi dels anys 60 i molt pocs britànics havien vist algun cop a aquell extrany disc en acció. Una petita multitud de curiosos s'havia congregrat al seu voltant. Finalment, un dels espectadors va atansar-se al pare: «Disculpi'm; porto observant-los un quart d'hora. Qui guanya?».

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte