Aquest cicle té una durada d'uns cins anys de promig (a excepció del que es desenvolupa a la tercera fase del cicle de Kondratieff, que té una fase alcista d'uns 6 ó 7 anys, degut a que l'excés especulatiu es prolonga molt més temps i, corresponentment, la fase baixista posterior és molt més forta), observant-se la seva presència en l''evolució dels mercats borsaris des de 1871. A 1923, el professor J. Kitchin va mostrar, per a l'economia britànica i la nord-americana, que també existia aquest cicle en l'evolució de preus al major, dels tipus d'interès, dels nivells de beneficis i en la d'altres magnituts econòmiques que versen sobre el món empresarial considerat agregadament.

Des d'uns paràmetres estrictament borsaris el podriem descriure de la manera següent: Les cotitzacions de la borsa, considerades en general, es mouen segons tendències. Podriem classificar aquestes tendències en tres grups:

1. Primàries: duren, com a mínim, un any i donen lloc a una variació de les cotitzacions de, com a mínim, un 50%.
2. Secundàries: una tendència primària alcista està composada de tres (o més) trams alcistes, interromputs per dos (o més) trams baixistes. Cadascun d'aquests trams secundaris té una durada entre un i dotze mesos. Obviament cada sòl d'una correcció secundària queda per sobre del sòl de la correcció anterior.

El mateix val per una tendència primària baixista, però a l'inrevés.
3. Menors: cada tendència secundària està, en el seu torn, composada de moviments o trams menors els quals tenen una durada màxima d'un mes. Aquí ens centrarem, fonamentalment, en l'estudi de les fases que composen les dues tendències primàries, donant, a al vegada, una breu referància sobre el cicle econòmic curt que es desenvolupa paral·lelament.

A. Tencència primària alcista «The Bull Market».

I - Fase d'«acumulació».

- L'economia està en el pitjor moment del cicle econòmic curt i els beneficis de les societats són molt baixos (o hi ha pèrdues) i les expectatives dels empresaris són molt pesimistes. L'atur és molt elevat i la taxa d'inflació està arrivant a nivells bastant baixos.

- El gran públic, que ha perdut molts diners en la fase baixista anterior, no vol ni sentir-ne parlar de la borsa. El volum contractat és mínim. Els «parquets» són buids de gent i les cotitzacions surten als diaris (si surten) en algún racó de la secció econòmica. Les institucions (és a dir, bancs i caixes d'estalvi, fons de pensions, societats de cartera i grans inversors en general) se'n van adonant progressivament que si l'economia va malament, és d'altra banda, altament improbable que empitjori encara més; és a dir, se'n adonen que «s'ha tocat terra» i per tant comencem a col·locar «el cabàs davall» (donant ordres als agents de comprar totes les accions quan la cotització caigui per sota d'un determinat canvi, sense pressionar, en cap moment, els preus cap amunt).

II- Fase de «liquiditat».

- En haver-se reduït substancialment la taxa d'inflació, el govern, en un intent de reanimar l'economia, comença a portar a terme mesures de política econòmica de signe expansiu. La combinació d'una taxa d'inflació molt baixa i una certa expansió monetària donarà lloc a tipus d'interès nominals molt baixos. Malgrat l'anterior, l'economia nacional continuarà en la fase de depressió del cicle econòmic curt.

- La forta caiguda dels tipus d'interès redueix la rendibilitat de la renda fixa i això dona lloc a trasvassaments de diners cap a la renda variable. Com que les «institucions» ja porten un cert temps «netejant de paper els parquets», comença a haver-n'hi, a les cotitzacions vigents, una certa escassetat. Ambdós factors tenen com a resultat que les cotitzacions comencin a pujar.

III- Fase «fonamental».

- La inflació continua baixa i també els tipus d'interès nominals. Ara bé, la cojuntura econòmica ja va millorant. Les vendes de les empreses van augmentant (i també els seus beneficis): primer, les que produeixen béns de consum i, quan ja treballin a plena capacitat, augmentaran les vendes de les empreses que produeixen béns d'inversió (equips industrials, construcció,... etc.).

En la mesura en què:

1. Es va tenint notícies confirmant la recuperació econòmica i els balanços (i comptes d'explotació) de les empreses van presentant cada vegada millor aspecte.
2. Va corrent la notícia que a la borsa s'està guanyant força diners i...
3. Els mitjans de comunicació comencen a fixar-se en l'evolució de la borsa...

IV- El capgirament de la tendència primària: la fase especulativa.

- L'economia nacional és dins una fase de «boom» (dins del context del cicle curt). Quasi totes les empreses treballen a plena capacitat, malgrat els plans d'ampliació de la capacitat de producció que ja s'han portat a terme. Tots els negocis van bé.

L'atur ha baixat considerablement. No obstant, la inflació comença a mostrar-se com un perill creixent. Els sindicats, davant de la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i de la situació de plena ocupació (que els hi dóna una gran força a la negociació dels convenis laborals), presionen per obtenir salaris més elevats. Els empresaris ofereixen escassa resistència perquè; en una situació on la demanda dels seus productes és tan forta, poden traslladar fàcilment aquests increments de costos en preus més elevats.

- La borsa ja fa tres o més anys que està pujant. A hores d'ara una gran part de la població ja s'ha assabentat del fet i dedica els seus estalvis a la compra d'accions, esperant obtenir les plus-vàlues que els que vàren entrar molt abans ja han obtingut (la rendibilitat per divident és, en aquests moments, ja molt baixa degut a l'alçada de les cotitzacions). En aquesta fase tots els mitjans de comunicació segueixen atentament l'evolució de la borsa (i s'arriba fins el punt que, en alguns dies, passa a ésser notícia de primera plana en els diaris). Tothom, inclús la gent d'ínfima cultura financera, se sent animat a comprar accions, sovint d'alguna societat de la que desconeix i fins i tot què produeix (alguns d'ells, inclús, després d'alguns guanys, queden convençuts que són, per alguna causa inexplicable, autèntics experts financers fins ara no decoberts).

D'altre banda, les «institucions» veient que:

1. Els beneficis de les empreses han arribat a un nivell anormalment alt i...
2. L'evolució de la taxa d'inflació és una amenaça creixent a la continuació del bon moment econòmic, van venent les accions de les seves carteres (comprades sovint a la primera i segona fase), vigilant que les seves vendes no facin caure gaire les cotitzacions (per això, alguns experts borsaris anomenen també en aquesta fase com a «fase de distribució»).

B. Tendència primària baixista («The Bear Market»).

V- Fase de baixada forta.

Quan el diner «fresc», que entra a borsa, ja ha començat a minvar i el mercat ja porta un temps oscil·lant bruscament, sense una tendència definida, i amb uns volums de contractació fortíssims,... comencen a sorgir dubtes entre els especuladors professionals sobre la continuitat del procès alcista. Aquests dubtes es resolen, normalment, amb la venda accelerada de les seves carteres. Això és la gota d'aigua que desborda el vas: la baixada es fa vertical, i més forta relativament en les accions de societats en situació econòmica no massa bona (ja que els especuladors professionals, en aquests moments, tendeixen a vendre aquests tipus de títols i a mantenir els de les bones societats).

El gran públic no creu que una nova tendència baixista ja ha començat, sino que ho pren com una «dent de serra», com una baixada transitòria que fa el mercat abans de recuperar la seva antiga tendència alcista. En conseqüència, no ven, sino que, potser, encara en compra una mica més. En això no n'és l'únic equivocat: els mitjans de comunicació, en general, cauran en la mateixa errada de perspectiva i tindran l'efecte de reassegurar al gran públic que el seu punt de vista és correcte (la vella errada de pensar que «tanta gent a la vegada no es pot equivocar»).

VI- Fase de «goteig».

La inflació és tan elevada (per l'histèria recent del país) que el govern comença a fer una política econòmica de signe restrictiu. Els tipus d'interès nominals, que ja havíen començat a pujar a la fase «especulativa» degut a l'elevada demanda de crèdit aleshores existent, pujen ara encara més per la política monetària de signe restrictiu que el govern porta a terme. La taxa d'inflació comença a baixar, però l'atur comença a augmentar, les vendes de les empreses a caure i els beneficis a minvar (inclús, en alguns casos, transformant-se en pèrdues): la recessió econòmica és ara palesa per a tothom.

El gran públic sofreix un enorme desencís. No obstant es resisteix a vendre perque:

1. Confia en tornar a veure les cotitzacions a les que va comprar (i aleshores vendre i «fer net») i...
2. Pensa, erròniament, que mentre no vengui no hi ha pèrdua.

  

---