Portada.
L'educació a l'escola de mestres. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana. Índex. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana. Índex. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana.


Davant la mort d'un deixeble1.

Per fidelitat a l'original s'ha respectat el català prenormatiu d'aquest text.

...«La trista nova de la mort d'en Foguet (q.a.c.s.) em va aclaparar. Encare arrocego les conseqüencies de l'emoció, i aixo que fa dies. Pobre xicot!. De què ha mort?. No'n sé res, ni una petita nova. Jo si hagués de fer la noticia de cor, sense dades, diria que ha mort de «falta d'equilibri estetic», és a dir, de no riure.

En Foguet valía molt. Pero no havia encara capit una idea justa de les coses. El món és més seriós i menys seriós del que éll es pensava. Més seriós i per aixo valía la pena de pensar en majors coses que en aquell gris Mont-d'Or, de closca moderna i ánima vella. Menys seriós i per aixo valía la pena de gaudir, de riure, de pendre's les coses amb ironía, ádhuc la propia tragedia de cada un. Si: hem de plorar molts cops; pero hem de riure nosaltres mateixos dels nostres plors i plorar del nostre riure. I qui no entengui aixó i qui no faci aixó sols pot seguir dos camins: o el camí del riure sol, que és bogeria i banalitat i senyal de no valer; o el camí del plorar sol, de la gravetat sola, que és el camí de la consumpció interna, el camí del pobre Foguet. Hi ha un intermig i que ja he senyalat: el camí dels boigs -segons el món i segons els serios- que'ns sacrifiquem radicalment pels altres per sport i plorem les nostres engunies i les dels altres, i riem sobre els nos tres plors d'una manera estetica. Es el camí dels pastors.

En Foguet si hagués viscut tres o quatre anys més, hauria arribat al bon camí. Ara no hi era encara i es natural. De la ximpleria mundana i frevola, es passa (per reacció) a la serietat extremada i a judicar pessimistament de les coses i dels homes. Ell tenia tot el llevat necessari per a arribar. Mellor dit, en cada moment ja arribava «al seu moment». Les coses van successives. Passava, per a arribar a dalt, pels graons naturals de l'escala que porta a la llum: aquella llum que ho il·lumina tot de gracia i de bellesa, fins els defectes i els mals i les negrors.

La mort, aquest terrible misteri que tan atormenta, se l'ha endut. Segurament que haurá obert els ulls a una llum més clara, penyora dels seus esforços, des de on ens veurá a tots, alegre com mai i amb la joia que aquí no havia trobat encara.

El món no se n'entera de la caiguda d'un xicot aixís. Fos un betes i fils o un del metall encunyat, i les campanes brandarien. Es l'eterna ironía de les coses, que no'ns entristeix pas, sinó que ens alegra. El món és un noi etern, que només s'enlluerna de lo que per sobre brilla.

No l'oblidem. Sos defectes ¿qui no'n té? el que més o menys equivocadament hagués ell judicat de nosaltres, no es res, ni val res, per a fer que l'oblidi un sol instant la nostra memoria. Hem de contar-lo constantment a la nostra vora, deixant buida la seva cadira en els nostres apets esperituals, per que hi reposi la seva ombra. Anyorem-lo, pero alegres. Deu sap el que es fa. Qué sabem nosaltres, reís del món i cucs miserables, cucs de llum, pero cucs en mig de la nostra reialesa?.

Per a vosaltres té de ser alta lliçó aquest desenllaç sensible. La vida no és l'Ideal ni el Fanc. Es una barreja, en la qual a mida que es va pujant, el fanc es fa tenue i l'ldeal més lluminós. Pero la barreja perdurará sempre. No cal concebir d'altra manera...».


Nota:

1Carta de Bardina reproduida a la revista «...de l'Escola». Barcelona, maig de 1916.
 
 

L'educació a l'escola de mestres. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana. Índex. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana. Índex. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana.

Portada.