Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Món alternatiu.
Lluís Maria Xirinacs.

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Índex. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana. Índex. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana. La pedagogía política de Bardina. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana.

1. Joan Bardina Castarà (Sant Boi, 1877, Valparaíso, 1950). Esbós biogràfic.
Buenaventura Delgado.

Traducció del castellà: Antoni Gonzàlez Cristòfor.

Introducció.

Són dos els principals treballs que hi ha sobre el pedagog català: Joan Bardina Castarà. Dades biogràfiques recollides per alumnes de l’Escola de Mestres, obra multicopiada que consta de 99 folis datada a Barcelona l’ant 1959. Els alumnes que realitzaren aquest interessant estudi, basant-se en els seus records personals i en les obres i documents que van poder recollir sobre el seu mestre, foren Artur Martorell, Cassasses i Josep Parunella. Per a la seva investigació van comptar amb la valuosa ajuda d’altres deixebles supervivents, entre els quals hi trobem Carme Segarra, Glòria Bulbena i Miquel Fornaguera.

Dos anys després, el 1961, Artur Martorell publicà un article titulat «Joan Bardina i l’Escola de Mestres1», on l’antic director de l’Institut Municipal d’Educació analitzava alguns dels aspectes de la genial creació bardiniana de l’Escola; allà es planyia Martorell de l’oblit amb que Catalunya i Espanya han correspost als afanys i angúnies de Bardina en pro de l’educació; com a mostra cita les minses línies farcides d’errors que l’Enciclopedia Espasa li dedica. Es pot fer la prova en altres enciclopèdies i diccionaris d’autors publicats més recentment amb idèntic resultat. Tampoc, al Diccionario de Pedagogía Labor aparegut el 1964 i en la segona edició revisada de 1970, hi apareix el nom de Bardina. Igualment passa amb l’Antología de textos pedagògicos hispanoamericanos dirigida per Angeles Galinó. La Gran Enciclopèdia Catalana, no obstant, li dedica unes línies, no tantes com en justícia es mereix.

Per engiponar aquesta elemental biografia hem comptat, a més dels dos treballs inicialment citats, amb la inestimable aportació dels deixebles vius, la documentació i obres de l’Arxiu de Prat de la Riba, de la Universitat i Diputació Provincial de Barcelona, de la Biblioteca Popular de Sant Boi –la més rica en fons sobre Bardina– i, per descomptat, l’extensa i polifacètica obra escrita d’aquest santboià il·lustre. Les fonts per a reconstruir la seva biografia són relativament abundants i de fàcil localització en tot el que fa referència a l’etapa de Barcelona; les dificultats creixen quan es tracta de reconstruir la seva estada per terres americanes on hi va viure més de trenta anys.

La formació de Bardina.

Joan Bardina va néixer a Sant Boi de Llobregat el 27 de maig de 1877 en el si d’una família molt humil. El seu pare era ferrer. La seva facilitat i interès per l’estudi, la precària economia familiar i el fons esperit religiós de la seva mare, el van dur al Seminari de Barcelona, on ingressà amb deu anys.

Tret del període de l’adolescència i pubertat, Bardina es va prendre seriosament l’estudi, obtenint sempre les màximes qualificacions; gaudí d’una beca durant els seus estudis, va guanyar un concurs de catecisme i va obtenir un primer premi en un certamen organitzat pel Seminari de València amb un treball titulat «Crítica del juicio sintético a priori de Kant».

Aquest premi i les seves cada vegada més assídues col·laboracions periodístiques a El Mestre Tites. Setmanari de bona mena, li ocasionaren tensions amb els seus superiors; Bardina decidí abandonar el Seminari i marxar a Mèxic amb altres companys amb semblants dificultats i amb desitjos d’una major amplitud per a les seves inquietuds i afanys apostòlics. Bardina tenia 19 anys en deixar el Seminari.

Entre 1896 i 1899 va fer el Batxillerat a l’Institut de Girona i immediatament després ingressà a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona. A la vegada, continuà lliurat de ple al periodisme; signava els seus articles amb una variada gamma de pseudònims: Said, Pepet de les Pomes, Abel, Fusta i Valcarlos, nom amb què signava els seus treballs de contingut carlí. Posteriorment continuà utilitzant altres pseudònims en veure’s forçat a escriure precipitadament obres la paternitat de les quals li costava de confessar: Dra. Fanny, Dr. Saimbraun, Un Capitán de Estado Mayor..., escrits realitzats, de vegades, precipitadament, angoixat per la seva situació econòmica i la de la seva família. El seu pare havia mort quan ell era al Seminari.

El Mestre Tites li comportà polèmiques, multes i suspensió governativa el 29 d’abril de 1900.

Durant els anys juvenils, Bardina milità activament en el carlisme, al qual va estar vinculat abans de sortir del Seminari. El Círculo Carlista de Barcelona estava ubicat en l’actual cinema Coliseum de la Gran Via. Bardina presentà a un certamen organitzat per aquest Círculo el treball Aparisi y Guijarro. Apuntes biográficos del ue fue honra de España y gloria de la Comunión Tradicionalista; firmava amb el pseudònim de «Valcarlos» i hi obtingué un premi. A aquest treball en seguiren d’altres de caire igual o semblant:

Táctica de infanteria (1899).

Catalunya i els carlins (1900).

Orígenes de la Tradición y del Régimen Liberal, títol de la seva Tesi de Llicenciatura defensada el maig de 1905, amb què obtingué el Premi Extraordinari de fi de carrera2.

Joan Bardina no es limità a investigar com a erudit les bases fonamentals del carlisme, sinó que hi participà activament i apassionadament. El maig de 1902 fou detingut per uns articles escrits a La Barretina; alliberat ben aviat, el governador militar de Barcelona el nomenà professor particular del seu fill. La nit anterior al Corpus de 1902 –aquell any es va escaure en el 28 de maig–, s’esdevingué el que s’ha vingut denominant amb el nom d’«Intentona de Badalona», pels quals fets foren detinguts diversos militars carlins; l’amistat de Bardina amb el governador aconseguí el seu prompte alliberament.

El periodisme, les classes particulars i l’estudi absorbien el temps de Bardina. El 1902 comença a col·laborar a La Veu de Catalunya dirigida per Prat de la Riba; a l’octubre inicià les seves campanyes pedagògiques en aquest diari portaveu de la Lliga Regionalista. El motiu fou, sens dubte, el decret del comte de Romanones, ministre d’Instrucción Pública, prohibint l’ensenyament del catecisme en català. Bardina va col·laborar a La Veu en dues etapes: de 1902 a 1912 i de 1914 a 1916. Enmig d’aquest cúmul d’activitats, troba temps Bardina per estudiar Magisteri i algunes assignatures de Dret, especialitat per la que sentia especial predilecció.

(Fragment traduït de l’article original en castellà).

«Era l’octubre de 1902, si no m’erro –escriu–, quan vaig començar a La Veu de Catalunya la campanya pedagògica.

Per què la vaig iniciar, i precisament en aquells moments?

Cansat, jove encara, d’una vertiginosa lluita en un partit polític, lluita –sense vanitat– heroica, i desenganyat de l’eficàcia dels remeis exclusivament polítics, per llei de reacció –inevitable en un esperit lluitador– em vaig anar convencent que no existeix només que un camí per a la regeneració estable: la reforma de les generacions per l’educació.

A partir d’aquí, no explicaré com el meu esperit comença a devorar els llibres capitals d’educació escrits a fora; ni com vaig seleccionar-ne alguns com a punt de partida de l’obra que vagament anava dibuixant; ni com vaig arribar a convèncer-me fermament que no només la tesi general que l’educació era la gran i única palanca, sinó que també, acceptant el bo que tant hi ha més enllà de les nostres fronteres, era absolutament necessària una ferma base nacional sobre la que desenvolupar tot el sistema, gresol d’assimilació de tot el bo dels altres3».

És cert que Bardina concentra les seves energies i col·loca les seves esperances en l’educació, creient, com tots els intel·lectuals del seu temps, que l’educació és el dispositiu màgic que cal moure per forjar les noves generacions futures que Espanya necessitava. En sentit estricte, es pot parlar d’un desencís polític i d’una «conversió pedagògica», seguint la moda del regeneracionisme i del pedagogisme que impregnava el pensament del moment; ara bé, aquest canvi d’orientació no es va produir en Bardina de la nit al dia, sinó lentament, paulatinament i apassionadament, com tot el que ell feia.

Recordem el tema de la seva Tesi de Llicenciatura, citada anteriorment, presentada el maig de 1905 i no el 1900, com indiquen els seus deixebles, cosa que demostra que el seu interès pel carlisme continua vigent, almenys teòricament, tot i que cada vegada amb menor vigor; a partir de 1902 l’educació serà la seva principal preocupació i la seva activitat fonamental.

En el fragment transcrit afirma el seu afany per devorar les obres capitals d’educació escrites a l’estranger; és probable que ho fes deixant-se endur pel tòpic d’aquella època –i d’altres– que tot el bo estava més enllà dels Pirineus, però no únicament es nodrí el seu pensament pedagògic d’obres estrangeres; també va conèixer els escriptors dels pedagogs i educadors espanyols del cercle de Giner de los Ríos, al qual Bardina va estar unit com es podrà comprovar en un altre lloc d’aquesta publicació.

Amb les influències de dins i de fora i sense perdre de vista els moviments culturals i polítics de Catalunya, Bardina arribà a elaborar el seu pensament pedagògic, original en molts aspectes i potser únic en la Història de la Pedagogia Espanyola. Sense deixar de banda els seus principis cristians, fou capaç d’assimilar l’estil educatiu i el bon fer pedagògic dels institucionalistes, defensant les dues tesis fonamentals objecte de disputa entre tiris i troians: la neutralitat religiosa i la coeducació. Aquesta síntesi sorprenent li proporcionar totes les simpaties i aprovació dels homes de Giner, però li comportà també incomprensió i indiferència en el camp dels catòlics; el que per a uns era digne d’aplaudiment, per als altres era motiu d’escàndol.

Activitats pedagògiques de Bardina.

No és exagerat afirmar que durant la dècada de 1902 a 1912 no hi ha activitat pedagògica a Barcelona on no hi participi de forma destacada Bardina; en els Congressos, en l’organització d’escoles catalanes, en la política escolar de la Lliga, en la publicació de llibres de text, en conferències, en la fundació d’institucions pedagògiques, en l’assessorament tècnic, en la política educativa del municipi, en les associacions protectores d’ensenyament, en la premsa, en la publicació d’obres, revistes, etcètera, apareix Bardina com el tècnic indiscutible i coneixedor dels més moderns corrents i mètodes pedagògics. Veiem la seva participació als Congressos.

Entre gener i febrer de 1903 tingué lloc el Primer Congrés Universitari Català on va defensar una ponència titulada «Organització de la Universitat Catalana».

En el Primer Congrés Internacionals de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona del 13 al 18 d’octubre de 1906, presentà una comunicació titulada «Guia pedagògica per a escriure les vocals àtones dubtoses oe y ou» i  defensà una ponència a la Secció Social i Jurídica titulada «La llengua catalana és l’única apta, tractant-se de catalans, per a l’instrucció dels noys y dels grans». Sense entrar en detall, consignem que, entre les conclusions sotmeses a debat, la segona anava dirigida contra «la classica divisió de les anomenades parts de la oració», per considerar-les inadequades i contraries al «naturalismo filológico»; la 3a i 4a es presentaren per a la discussió en els següents termes:

(Les citacions transcrites conserven la grafia pròpia del moment en tota la publicació).

«La instrucció en català, sense tenir l'importancia pedagògica que se li dona, es d'una trascendencia capdal, segons la llògica y les estadístiques.

La pedagogía moderníssima d'educació natural exigeix la llengua natural com a vincle entre'ls mestres y els deixebles4».

A finals de 1909 i principis de 1910 se celebrà a Barcelona un Congreso de Primera Enseñanza on Bardina intervingué molt activament. La idea de celebrar un Congrés d’aquelles característiques l’havia llançat la Sociedad Barcelonesa de Amigos de la Instrucción a mitjans de 1908; poc després l’Asociación de Maestros Públicos de Barcelona acordà celebrar una Assemblea de Mestres amb un objectiu similar. De comú acord, es va evitar la duplicitat d’actes i es nomenà una Comissió Organitzadora del Congrés amb representants d’ambdues entitats. Es constituïren quatre seccions: una de propaganda, on figurava Bardina amb Ros Sensat i M. Agelles Moncunill, una altra tècnica, una altra econòmica –aquí hi figurava l’esposa de Bardina, Josefa Soronellas, en qualitat de tresorera– i una quarta secció dedicada a l’organització d’una Exposició de material escolar annexa al Congrés.

Durant la celebració del Congrés, Bardina multiplicà la seva presència a totes les seccions, matisant, rectificant o presentant i defensant esmenes o conclusions5.

Li va tocar presidir la secció més conflictiva del Congrés, la secció 4a, titulada «Organización y funcionamiento de las Escuales Primarias en sus diferents clases y grados». Fou la sessió més concorreguda i la més polèmica; entre els assistents hi havia una representació prestigiosa del clergat: el jesuïta Ruiz Amado, el futur cardenal primat Enrique Pla y Deniel, representant del cardenal de Barcelona i els preveres Cosme Parpal, professor de la Universitat, i Pedragosa, entre d’altres. Entre els deixebles de Bardina hi havia Artur Martorell. Hi havien acudit altres persones de reconegut prestigi: l’arquitecte i amic de Bardina Buenaventura Conill, Jerónimo Estrany, metge i director de les Escoles del Districte VI, Maria de Maeztu... Bardina hi presentà, a més, una comunicació «Sobre la educació de la personalitat», en què resumeix el que, segons el seu parer, hauria de ser la pedagogia estimulant de l’acció i de la voluntat.

La tensió es va disparar quan el P. Ruiz Amado interrompé l’exposició del ponent Vicente Pinedo «per haver cregut veure en les paraules del dissertant quelcom de descortesia envers la nostra pàtria», segons conten eufemísticament les Actes del Congrés6. A la sala atapeïda de congressistes s’originà un bon rebombori i el ponent, acompanyat d’un grup de mestres, es retirà i no es reincorporaren al Congrés en els dies posteriors.

L’octubre de 1906 Bardina obrí la seva Escola de Mestres al carrer Nueva San Francisco, 23, del qual en parlarem en un altre lloc. Aquest mateix any es casà amb Josefa Soronellas i van tenir una filla, Remei, «fidel retrat del seu pare» en opinió de Carme Segarra i Miquel Fornaguera7.

El 1908 intervingué en la redacció de les bases pedagògiques del polèmic Pressupost de Cultura de l’Ajuntament barceloní on sintetitza el seu pensament pedagògic. Aquest mateix any va perdre la seva dona.

El març de 1909 llençà una interessant revista pedagògica catalana de la que únicament en pogué publicar un número: Revista Catalana d’Educació; hi col·laboraren els seus deixebles de l’Escola. Més tard va reaparèixer en castellà amb el nom de Revista de Educación. Aquesta Revista i les reunions periòdiques amb part dels alumnes de la clausurada Escola de Mestres –dóna per finalitzades les seves activitats l’agost de 1910– mantingué unit el grup de mestre i deixebles que no acabava d’entendre perquè Catalunya s’arronsà d’espatlles i permeté la fi d’una institució transcendental.

El grup no renuncià als seus projectes i continuà endavant, malgrat que les seves forces eren en realitat escasses. Els sobrava, no obstant, l’entusiasme que els autèntics educadors són capaços de transmetre als seus alumnes, entusiasme que encara perdura en ells, tot i els anys transcorreguts. L’eclipsi de Bardina a Barcelona és terriblement dramàtic; cap força política compta amb ell. Per tal de salvar l’Escola de Mestres cridà precipitadament l’Eladi Homs que estudiava llavors als Estats Units, oferint-li la direcció d’allò que ell és estimava; la mateixa cessió i amb idèntic resultat negatiu va fer amb la Revista de Eduación que acabà morint després de dos anys i mig d’existència. És significatiu que ni ell ni cap dels seus deixebles participaren en el Primer Congreso Español de Higiene Escolar celebrat a Barcelona entre el 8 i el 12 d’abril de 1912.

Durant el curs 1911 i 1912 Bardina es va recloure a la Institució Spencer, l’última de les experiències creades per ell a Barcelona. Estava ubicada al carrer Margenat, número 13, de Sarrià, gràcies a l’ajut econòmic del matrimoni Durall. El local era «magnífic, amb material esplèndid construït expressament, amb un excel·lent camp d’experimentació i amb una abundància no igualada del més adequat material escolar8». Bardina s’encarregà de la direcció i de l’explicació de les matemàtiques, del Llenguatge i de la Geografia i Història; Carme Parunella explicava dibuix, costura i treballs manuals a les nenes; Ramon Espina –jove mestre format a l’Escola de Mestres– s’encarregava de l’ensenyament de les Ciències Físiques, Químiques, Naturals i dels treballs manuals dels nens; Adrià Gual es cuidava de l’educació artística.

La Institució Spencer estava destinada a molts pocs alumnes pertanyents a famílies acomodades; la suficiència dels mitjans econòmics i el reduït nombre d’alumnes permetria impartir una educació personalitzada. L’ideal era preparar a aquests alumnes per triomfar a la vida; capacitar-los per «comprendre el món actual, posant l’alumne en comunicació amb coses i institucions; injectant-li ideals de perfecció del món i entusiasme per realitzar-los; ensinistrar-lo en la iniciativa i en l’acció, habituant-lo a projectar coses profitoses i a engegar-les amb oratge; acostumar-lo a la perseverança fins assolir l’objectiu proposat; enfortint-se en les dificultats i dominant sobre les coses i persones; home triomfador, en el propi profit i el de la comunitat9», ideals que encaixaven perfectament amb la ideologia burgesa.

Amb mitjans per assolir aquests objectius, l’escola prometia l’estudi de la psicologia individual de cada alumne, una disciplina i orientació personal, un règim de llibertat discretament vigilada pel professorat, la participació de l’alumnat en l’administració, en la disciplina, en la higiene, etc. A més a més d’aquests procediments que sorprenen per la seva modernitat i vigència, implantava Bardina la globalització dels ensenyaments substituint les tradicionals assignatures en quatre grans grups: Estudis de la Natura, Càlcul, Expressió i Institucions (religió, moral, geografia, política, Història, Art, Urbanitat, Civisme, Indústria i Comerç, Economia). S’educaria la memòria, però sense caure en el memorisme; els llibres de text quedaven exclosos i el material auxiliar, excepte el de precisió, l’havia de confeccionar cada alumne. En resum, la Institució Spencer conservava molts dels principis de l’Escola de Mestres i n’introduïa d’altres de nous. Va durar poc, sense que sapiguem el perquè, però deixà una fonda petjada.

El viatge a París.

Tot i que la Institució Spencerel posava al marge de les penúries econòmiques que asfixiaren l’Escola de Mestres, no el lliuraren dels creditors; d’altra banda, la Institució, per moderna i modèlica que fos, no podia satisfer del tot a Bardina, que havia escomès empreses de major envergadura. Una vegada més –no serà l’última– els homes de Giner de los Ríos li prestaren el seu ajut i aconseguiren per a ell i alguns dels seus deixebles una beca de la Junta para Ampliación de Estudios a l’estranger; amb ajuts semblants de la Diputació i de l’Ajuntament de Barcelona sortia Bardina cap a París el 2 d’octubre de 1912 acompanyat dels seus deixebles Pere Blanch, Joan Batllori; Ramon Espina, Josep Costa, Pere Solé i Miquel Fornaguera. L’anada a París de Bardina no suposava cap recompensa als seus mèrits, sinó tot el contrari; marxar a l’estranger en viatge d’ampliació d’estudis un home de 35 anys que havia estat en el més alt i havia actuat com a expert en les lluites pedagògiques no era precisament un èxit sinó un reconeixement de fracàs; així ho devia entendre Bardina i així s’explica l’estat d’abaltiment físic i moral en què fou sorprès pels seu deixebles a París, malalt i plorant al llit. París suposava una fugida de Barcelona en espera de conjuntures més propícies.

El grup llogà una casa al carrer Cherleroi, 33, a Ivry, proper a la capital francesa. La casa era un xalet de dos pisos amb jardí; a la planta baixa hi instal·laren taules individuals de treball, el menjador i la cuina; a la galeria coberta hi organitzaren els laboratoris de Física i Química i el taller de treballs manuals; a la planta superior, els dormitoris. Cadascú es comprometé a estudiar una especialitat diferent; seguiren cursos a la Normal Superior, a la Institució de França, a l’Escola d’Arts i Oficis, a l’Escola de Belles Arts...; al mateix temps visitaren escoles, museus, biblioteques, monuments, etc.

A la residència estudiaven Geografia, Física, Història i altres matèries; Bardina els donà un curs de periodisme. Cada setmana un d’ells s’encarregava d’escriure el diari de la comunitat i un altre de l’administració.

Una de les activitats constant fou el muntatge de diversos aparells de física (bombes hidràuliques, piles elèctriques, telègraf, òptica...). En finalitzar la seva estada a París, enviaren al Museu Pedagògic Nacional 500  aparells muntats per ells aprofitant material de rebuig trobat al carrer. Rafael Altamira visità aquesta petita acadèmia platònica i quedà sorprès de l’esperit i de la capacitat d’inventiva dels bardinians.

Un any durà l’experiència; l’octubre de 1913 es desfeia el grup; mentre uns tornaven a Barcelona, Bardina, Batllori i Formaguera anaven en bicicleta a Bèlgica i Holanda. Pedagògicament França no es trobava a més alçada que Espanya; a Barcelona i Madrid existien centres docents més avançats que a París, potser per això i per l’esperit bohemi que sempre animà Bardina i els seus deixebles, es llançaren a recórrer les escoles dels Països Baixos; visitaren Charleroi, GAnte, Waterlóo, Malinas, Amberes, Lieja, Rótterdam, La Haya; visitaren amb especial interès l’escola de l’Ermitage i conegueren personalment el seu creador Ovidio Decroly, així com l’Escuela Modelo d’Alex Sluys. Aquest coneixement directe explica, entre altres causes, que els bardinians fossin partidaris del mètode del pedagog belga i no del de Montessori, implantat oficialment a les escoles per la Mancomunitat de Catalunya.

Viatge sense retorn a Amèrica.

Les causes i circumstàncies del viatge de Bardina a Amèrica ens són parcialment conegudes, gràcies a la còpia d’una carta conservada per Fornaguera i que gentilment ens ha cedit10. La carta de Bardina està datada el 4 d’abril de 1918, primer aniversari del seu embarcament a Barcelona. Alguns dels seus deixebles ja estaven a Amèrica i havien acordat que ell es reuniria aviat amb ells a Colòmbia. Bardina ho tenia tot preparat per escapar a Barcelona i va arribar a comprar el passatge per a Colòmbia; els plans eren, en primer lloc, iniciar una empresa político-educativa; en segon lloc, fer esport i excursionisme; en tercer lloc, «omplir la bossa ràpidament». Tot i que Bardina estava decidit a tot per tal d’abandonar Barcelona –els creditors de l’Escola de Mestres el perseguien judicialment per recuperar poc més de 30.000 pessetes– hi veia sèries dificultats en el pla. Pablo Vila, home prestigiós a Bogotà i altres il·lustrats de la colònia catalana podien ser un greu obstacle per al seu èxit, en conèixer els seus fracassos a Barcelona. Si no hi havia una altra sortida, no obstant, estava disposat a la lluita i a «conquerir-se la premsa, polítics, mestres, etc.», escrivia.

D’altra banda, pensava com un bon mestre que els seus deixebles no el necessitaven; li repugnava seguir ajudant i fent de mentor d’homes de 24 anys. «Si la meva actuació entre vosaltres –escrivia– (comercial, pedagògica, etc.) fos un èxit, seria perjudicial per a vosaltres que heu de tenir la seguretat absoluta en les vostres forces i la seguretat real i provada en el camp de la lluita feta i suada, no en la lluita teòrica; fins desitjada; per això em repugnava venir». Contràriament, desitjava anar a un país on ningú el conegués i on fos apreciat, no per les seves obre anteriors, sinó per les seves obres futures. Si no hi havia una altra sortida aniria a Colòmbia; qualsevol cosa tret de romandre a Catalunya; «continuar a Barcelona era matar-me», confessa angoixat Bardina.

Providencialment per a ell es va veure obligat  a anar a Colòmbia. El 31 d’octubre de 1916 aparegué en el Boletín del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes de Madrid el següent anunci:

«El Govern de la República de Bolívia ha resolt establir a la ciutat de La Paz, des de principis del pròxim any l’Instituto Normal Superior, destinat a formar professorat d’instrucció secundària, i desitja un professor de reconeguda competència i amb títol de doctor en Filosofia i Lletres que es faci càrrec de la direcció de la Sección de Filosofía del dit Instituto en les següents condicions:

El Govern de Bolívia es proposa que el contracte es faci per un termini de quatre anys; satisfarà les desèses de viatge d’anada i tornada, i assignarà al professor a qui confiï el citat càrrec la retribució de 600 pesos bolivians mensuals (pessetes 1.200 m/n).

Les persones que aspirin a l’indicat càrrec ho hauran de participar a través d’instància, acompanyant un full de serveis, en el termini de deu dies a comptar des de la data de la publicació d’aquest anunci a la Gaceta de Madrid.

Madrid, 18 d’octubre de 1916. El sotssecretari, Rivas. (Gaceta del 26).»

La persona seleccionada pel Ministeri per a ocupar càrrec tan important fou don Rufino Blanco y Sánchez. Pocs podien avantatjar-lo en mèrits; La Gaceta del 18 de desembre de 1916 resolia el concurs i proposava al cònsol de Bolívia a Espanya a aquest insigne pedagog. Els mèrits adduïts i publicats a La Gacetai al Boletín Oficial del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes eren els següents:

«Mestre, per oposició, de l’Escuela Superior Modelo Municipal de Madrid, per Reial ordre de 29 de juliol de 1889. Cessà l’1 de gener de 1894.

Mestre regent de l’Escuela Práctica agregada a la Normal Central de Maestros, per raó d’oposició, per Reial ordre de 12 de desembre de 1893. Cessà el 25 de juny de 1896.

Professor numerari de Literatura general, Literatura i Llengua espanyoles de l’Escuela Superior del Magisterio, per Reials ordre de 24 de juliol de 1909. Cessà el 23 d’agost de 1910.

Professor numerari d’Historia de la Pedagogía fundamental y Pràcticas pedagógicas de l’Escuela de Estudios Superiores del Magisteria, càrrec que fins a la data continua desenvolupant.

Doctor en Filosofia i Lletres, amb la qualificació d’excel·lent.

Professor normal.

Ponent de la Junta Central de primera enseñanza del projecte de creació de l’Escualea de Estudios Sueriores del Magisteria, on ha ocupat els càrrecs de sotsdirector de l’establiment i director d’estudis.

Col·laborador, per encàrrec de la Real Academia Española, del Diccionario de calígrafos españoles, de Rico i Sinobas, publicat per la citada corporació.

Autor, premiat per la Biblioteca Nacional, d’una Bibliografía pedagógica hispano-americana, en cinc volums, única en el seu gènere publicada en castellà.

Autor, igualment, d’un opuscle de propaganda totulat Escuelas graduadas, del que l’any 1900 es feu una copiosa edició oficial a la República de Bolívia, i d’altres obres didàctiques declarades de mèrit pel Ministerio de Instrucción Pública, previs informes favorables de les Reales Academías.

Medalla de bronze a l’Exposició Internacional de París de l’any 1900.

Diploma de primera classe i premi d’honor a l’Exposició Escolar de Bilbao de 1905.

Quatre premis d’honor a l’Exposició de Quito de 1909.

Premi de la Biblioteca Nacional al concurs de l’any 1904.

Comendador de l’ordre civil d’Alfons XII.

Membre honorari de la Societé de Bruseles.»

No obstant, el govern bolivià –maçó, segons la mencionada carta de Bardina als seus deixebles– no acceptà la designació de Rufino Blanco, al·legant raons d’edat. Per aquelles dates Bardina es trobava defensant a Madrid la seva Tesi Doctoral, motiu pel qual els institucionalistes pensaren en ell per a aquest encàrrec, tot i que no s’havia presentat al concurs de mèrits.

Segons els bardinians, l’educació boliviana estava en mans de trenta professors belgues enviats pel maçó Alex Sluys, amic dels institucionalistes, i considerats com el no va més de la pedagogia moderna. També el director general d’Instrucció Pública del país era un belga. Des del punt de vista econòmic el contracte era molt avantatjós; a més a més d’una bona remuneració, s’oferia al seleccionat la direcció i supervisió del llibres de text, amb la qual cosa podia retornar diners i fer comerç.

Després d’un llarg i accidentat viatge, Bardina arribà a La Paz disposat a la lluita, sabent que el grup maçònic no anava a renunciar fàcilment als seus privilegis, ni li facilitaria la feina.

Poques coses sabem de la seva aventura boliviana; Fornaguera ens ha mostrat una carta de Batllori en la que, de forma telegramàtica, diu el següent:

«M’explica que el senyor Bardina va tenir un... èxit extraordinari a Bolívia: Feu dimitir un ministre d’Instrucción, desacredità el director general d’Instrucción. Escrivia simultàniament a tres diaris. Revolucionà els estudiants de la Universitat. Tenia una societat amb un català amo d’una cantina molt luxosa a La Paz...».

Com a balanç final de la seva tumultuosa gestió, va haver d’abandonar precipitadament el país, disfressat de frare, després d’haver estar avisat que la seva vida corria perill. Una vegada més, el seu caràcter impetuós, radical i independent, va xocar a La Paz, com a Barcelona, amb molts interessos creats.

L’arrelament definitiu a Xile.

Desconeixem les circumstàncies en què inicialment es desenvolupà Bardina a Xile, però són fàcils d’imaginar. Conten els seus biògrafs que començà a escriure simultàniament al Diario Hispano-Americano, a La Unión i al Diario Ilustrado signant les seves col·laboracions, com acostumava, amb noms suposats; al darrer Diario citat signava amb el nom de «Lautaro», famós cabdill araucà derrotat i mort el 1557. Poc a poc va anà obrint-se camí i aconseguí una situació estable. El 1921 es casà amb Raquel Venegas i van tenir quatre fils entre 1922 i 1927: Joan, Raquel, Rebeca i Marta.

Fundà amb Joaquim Blaya l’Anuario Internacional Americano, per a la redacció del qual es va veure obligat a viatjar d’una banda a l’altra cercant informació de primera mà; Perú, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, Equador i el propi Xile foren països visitats una i altra vegada. Al periòdic La Unión, a la redacció del qual entrà Bardina el 1921, tenia reservada una pàgina titulada «La Semana Internacional», pàgina que li proporcionà un gran prestigi i que augmentà considerablement el nombre de lectors. Durant una vaga en la que els obrers demanaven millors salarials, es posà al costat dels obrers i va haver d’abandonar el diari; per això fundà un altre diari amb el títol de la pàgina que l’havia fet famós, La Semana Internacional, publicació que aconseguí un èxit ininterromput durant 17 anys, com ho demostra el «Gran Diploma de Honor» obtingut a l’Exposició Internacional de Publicacions Periòdiques celebrat a Matanzas, el desembre de 1937; a aquesta Exposició hi havien anat més d’un miler de publicacions reprentant a 51 països. Anteriorment –juny de 1936– el president de la República de Bolívia l’havia nomenat «Gran Maestre de la Orden Nacional del Cóndor de los Andes» en reconeixement per la seva destacada tasca americanista.

Després de la segona guerra mundial, els Estats Units de Norteamèrica declararen el boicot a La Semana Internacional fins aconseguir la seva definitiva desaparició. Segons sembla, La Semana s’oposava sistemàticament als afanys imperialistes ianquis a l’Amèrica llatina.

A Xile no abandonà la seva preocupació pedagògica; el 1928 fou nomenat professor de Derecho del Trabajo a la Facultat de Dret de Valparaíso, càtedra que exercí durant vint anys fins a la seva mort. Els biògrafs de Bardina recullen el testimoni d’un dels seus alumnes xilens a l’acte del seu enterrament:

«El doctor Bardina complí la seva tasca amb tal mestratge que la feina docent realitzada per ell fou fecunda i tan profitosa que serà recordada sempre amb singular complaença pels que van tenir la sort de ser els seus deixebles. L’alumne, impressionat per l’extensa erudició del mestre, per la seva extraordinària agilitat mental i per la seva llarga experiència, estava pendent de la seva docta paraula i pel seu gest viu i captivador, i era dut a través de lògics raciocinis a les més notables conclusions que, després d’aquest magnífic procés mental, apareixien revestits de claredat i senzillesa11».

El novembre de 1948 patí un atac d’apoplexia i el 10 de juliol de 1950 morí cristianament a Valparaíso als 73 anys.



Notes:

1Separata de la Miscel·lània Fontseré. Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1961, pàgines 259-276. Recentment comença a publicar-se l’Obra Completa d’A. Galí, on s’inclouen nombroses al·lusions a Bardina i a l’Escola de Mestres, en especial a Història de les Institucions i del moviment cultural a Catalunya. Barcelona, 1978.
2Publicada el 1906.
3J. Bardina, Escola de Mestres. Memòria del Curs 1906-07. Any primer de son funcionament. Barcelona, 1907, pàgina 3.
4Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona octubre de 1906. Estampa d’En Joaquim Horta. Barcelona, 1908.
5Una de les conclusions presentades feia referència a l’Escola de Mestres: «Els alumnes de les Escoles Normals lliures que estiguin a igual o major alçada que les organitzades pel Govern (en el local, professorat, metodologia, etc.) sortiran amb idèntics drets, sense altra formalitat que les de les Escoles del Govern; exercint aquest una inspecció constant i severa». Aquesta conclusió fou aprovada per 298 vots. L’únic cas a Barcelona a què es podia referir aquesta conclusió era l’Escola de Mestres.
6Congreso de Primera Enseñanza de Barcelona. Celebrat al Palau de Belles Arts a les darreries de desembre de l’any 1909 i primers de gener de 1910. Tipografia «La Industrial», de Manuel Tasis, Barcelona, 1911, pàgina 2. A l’Epíleg de les Actes es torna a l’incident amb els termes següents: «Una imprudent interrupció d’un dels membres més eminents del Congrés que sentí immotivadament ferit el seu sentiment patriòtic davant afirmacions severes, però veraces, d’un senyor ponent, sotraguejà breument els ànims que es calmaren tot seguit» (pàgina 33).
7L’abril de 1978 m’escriví una carta Remei Bardina, de la que es pot extreure el seu brillant currículum acadèmic. Estudià Filosofia i lletres i Dret a la Universitat de Barcelona entre 1926 i 1929; obtingué el Premi Extraordinari en Filosofia i va marxar a Madrid, on es doctorà en ambdues Facultats. Amb una beca de l’Ajuntament de Barcelona i la «Humboldt Stiftung» del govern alemany, va marxar a Berlín, on es doctorà. Tornà a Espanya l’any següent i fou destinada a l’Institut de Segon Ensenyament de La Seu d’Urgell, on professà dos anys. Tornà novament a Alemanya i d’allà a Xina amb el seu marit d’aquesta nacionalitat. Actualment és catedràtica a Taipei.
8Joan Bardina Castarà. Dades biografiques recollides per alumnes de l'Escola de Mestres, obra citada, pàgina 58.
9J. Bardina, «Programa circular de la Institución Spencer», a Revista de Educación, Barcelona, novembre de 1911, pàgines 752-754.
10El senyor Fornaguera lamenta la pèrdua d’abundant documentació de la Colla bardiniana que conservava Ramon Espina. En un calaix guardava desordenadament «folletos, boletines, planos, estadísticas, esquemas, correspondencia, etc.». La seva mort a Amèrica i molt provablement el comején, espècia de tèrmit, va fer malbé tan valuosa documentació.
11Joan Bardina Castarà. Dades biogràfiques..., ob. cit., pàgina 82.

Índex. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana. Índex. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana. La pedagogía política de Bardina. Joan Bardina, un revolucionari de la pedagogia catalana.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte