Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

El mapa de l'estructura familiar a Europa.

El joc de les quatre famílies.

El Periódico de Catalunya. Dilluns, 7 de maig del 1990. Coses de la vida. Pàgina 26.

Dins la família troncal o d’origen es troben països com la República Federal d’Alemanya, Àustria, Irlanda, sud de Dinamarca. Dins la família comunitària Toscana i Finlàndia. En un llibre aparegut recentment a França, La invenció d’Europa, l’historiador demògraf Emmanuel Todd proposa una divisió inèdita d’Europa, determinada pels quatre tipus d’estructura familiar. Segons ell, d’aquestes formules organitzatives i d’allò que comporten en deriven directament les religions i els sistemes polítics d’una regió, doncs cadascuna d’elles implica unes tradicions, uns valors i unes ideologies diferents i diferenciadores.

François Feron.
París.— Continent misteriós, Europa no té consistència geogràfica, s’escapa en quant un historiador intenta tramar els fils del seu passat. Per què el protestantisme només va fer seves les terres d’Europa del nord?. Per què Anglaterra fou la mare pàtria de la indústria?. Per què França es va embriagar amb la sang de la Revolució abans de rebutjar la del nazisme i el feixisme?. Tantes i tantes preguntes que fins el moment present segueixen sense resposta...

Malgrat tot, potser s’està llevant una mica el vel. Emmanuel Todd, historiador demògraf, acaba de publicar una obra, La invenció d’Europa, en la qual proporciona una clau de lectura, especialment seductora, de la història del continent: la família.

Las tesi —la revolució religiosa, econòmica i ideològica d’un grup humà està molt condicionada pel seu rerafons antropològic— no és nova. Aristòtil, Rousseau, Diderot per esmentar només alguns, foren els seus fervents adeptes. Des de fa alguns anys, un equip d’universitaris britànics treballa en aquesta direcció. Diplomat a Cambridge pels seus treballs sobre sistemes familiars, Emmanuel Todd ja havia aplicat, a La Nouvelle France (1988), aquest mètode d’anàlisi dins l’Hexàgon (França). Però ningú no havia encara investigat tan minuciosament i aplicadament (set anys de treball) la relació entre els valors mantinguts per la família i el comportament social de les ètnies o dels pobles europeus en el decurs dels cinc darrers segles.

Malgrat tots els dubtes que pugui provocar, aquests no han d’espatllar el plaer de tastar un dels exercicis de síntesi més aconseguits. Ni el de jugar, tal com Todd convida, al joc de les quatre famílies.

La família nuclear igualitària.

Aquest grup es localitza a la conca parisenca; centre i sud-est d’Espanya; centre de Portugal; nord-oest d’Itàlia, amb una prolongació a la Provença, Mezzogiorno i Sicília, així com a la Suïssa de parla francesa; i està marcat per la parella de fills que, arribats a l’edat adulta, funden famílies independents. Donat que la família mai no es desenvolupa més enllà del nucli pares-fills, aquest model contribueix a desenvolupar l’individualisme. En quant als béns dels pares, es reparteixen equitativament i meticulosament entre els descendents. D’ací que existeixi una gran sensibilitat cap a les notícies d’igualtat.

Llibertat i igualtat. Dos conceptes apreciats per una Revolució que nasqué a la conca parisenca i tingué que batallar amb fermesa contra les altres Frances regentades per altres valors familiars: Occitània, Bretanya, el Nord i Alsàcia.

Dins les zones on domina la petita propietat, la religió (catòlica excepte a la Suïssa de parla francesa que ha quedat sota la influència de Berna) segueix estant molt viva fins mitjans del segle XX. Amb Déu rebutjant enfrontar-se a les grans ideologies modernes, en aquestes regions naixerà allò que Todd anomena el republicanisme cristià. Els lorenencs i els ciutadans del Franc Comtat no s’incorporen als ideals de la Revolució i malgrat tot recolzaran la Tercera República, igualitària, malgrat els sermons del Papa.

Contràriament, les províncies en les que la gran explotació és majoritària seran les primeres d’experimentar (1730 a 1800) el fenomen de la descristianització. Alliberades del Creador, aquestes escolliran, per la dreta, el lliberalmilitarisme i, per l’esquerra, l’anarcosocialisme. Per la seva banda, l’anarcosocialisme, insuflat amb els ideals de la Revolució, conegué destins diversos. El «ni Déu ni senyor» espanyol va conduir a la creació del sindicalisme anarquista que durant molt de temps va dominar dins el món obrer.

Dominada per França, aquesta Europa de la llibertat i de la igualtat ha aportat als seus membres el control de la natalitat (practicat a França des del 1750) i el sufragi universal. La construcció de la Comunitat no l’espanta. Fins i tot jutja l’objectiu de modest, doncs només es tracta d’un fragment de l’home universal. Contràriament, li costa feina i esforç admetre les diferències i es fa naturalment desagradable als seus membres pel seu «universalisme agressiu».

La família troncal.

Aquest grup es dona en el món germànic (Alemanya, Àustria, Suïssa alemanya) i el seu entorn (Alsàcia, sud-est dels Països Baixos, sud de Dinamarca), la major part d’Escandinàvia del Nord, un bloc cèltic (País de Gal·les, Cornualla, nord-oest d’Anglaterra, oest d’Escòcia, Irlanda, la Bretanya de parla bretona), Occitània i un arc nord ibèric. Aquesta estructura comporta que només un dels fills (primogènit, menor o escollit pel pare) es casa i procrea sense deixar als seus pares. Els altres fills poden escollir entre quedar-se solters dins la casa familiar o marxar per casar-se, fer-se capellans o soldats. Aquests són compensats amb una quantitat de diners. La cohabitació de dues generacions adultes il·lustra l’autoritarisme del sistema. La transmissió d’una gran part del patrimoni a un sol fill i el celibat, més o menys acceptat, de la resta revela el desigualitarisme del model.

Autoritat i desigualtat. Cap frontispici enarbora un epitafi semblant. La conjunció d’aquests dos valors estigué en l’origen de la gran commoció del segle XVI: la Reforma. «La predestinació protestant, la idea d’un Déu totpoderós i d’homes desiguals enfrontats a la salvació de la seva ànima fou acceptada fàcilment allà on prèviament existia una organització familiar que incloïa un pare autoritari i uns germans desiguals». Amb l’excepció d’Occitània i del nord de la Península Ibèrica, totes les regions de família troncal adoptaren el protestantisme.

Des de llavors el continent es divideix en dos. En nom del principi «tots som capellans», Luter accelera l’alfabetització. Europa del nord s’enlaira. Contràriament, el catolicisme, per reacció a la Reforma, frena, i alguns cops durant molt de temps, el progrés. «Sense Alemanya i el seu protestantisme, Europa seguiria sent un continent subdesenvolupat».

Filosofia alemanya.

Convergents, els valores familiars i els valors religiosos del món germànic es conjuguen i originen la filosofia alemanya. L’individu no és res. És la sang i la nació allò que compta. Per altra banda, de res serveix creure en les pròpies forces, doncs el pare i Déu escullen als seus elegits. Conclusió: «El poble alemany, superior a la resta, actua com un únic ser viu. Els homes no són ni lliures ni iguals».

Combinada amb una idea nacionalista i descristalinitzada, d’aquesta ètica en va resultar allò que Todd anomena l’etnocentrisme (defensa a vegades agressiva de l’ètnia). A Alemanya, aquesta es va traduir en el pangermanisme i més endavant en el nazisme. En els petits països com Suècia i Suïssa, va prendre la forma de neutralisme. Finalment, dins les regions inserides en un altre territori o les perifèriques, està en l’origen dels moviments regionalistes. Irlandesos, gal·lesos, escocesos, noruecs de l’oest, flamencs, valons, bascs, catalans, gallecs, bretons, auvernesos... amb l’excepció de Còrsega, la llista dels diversos moviments i fronts d’alliberament corresponen quasi punt per punt a les implantacions perifèriques de famílies troncals.

Enretirant-se, Déu també ha cedit el lloc a una ideologia típicament alemanya: la socialdemocràcia. Nascuda el 1875, aquesta progressa al mateix ritme que retrocedeix el protestantisme. La disciplina familiar es converteix en disciplina militant.

Aquest model socialdemòcrata s’escampa sense esforç en els països luterans i calvinistes. El retrobem, quasi intacte, a Estocolm, Viena, Brusel·les i Berna. En canvi, en els països i regions on està en contacte amb altres cultures familiars, l’ordre militant flaqueja.

Dins la zona de parla francesa, els militants paguen menys regularment les seves cotitzacions i «un cert revolucionisme verbal traeix la influència de l’igualitarisme».

Finalment, com a reacció a les dues ideologies laiques precedents, les regions on la fe havia continuat intacta es genera la democràcia cristiana. Aquest moviment rebutja l’«estatisme radical», però reclama la intervenció de l’Estat, sota control eclesial, per protegir els drets dels febles.

Pionera de la seguretat social, Alemanya ha desenvolupat un model capitalista original, ni salvatge ni individualista. El seu dinamisme econòmic mai no ha patit un desdeny; en canvi, l’evolució de la societat és més lenta. «Fins i tot unida, Alemanya segueix sent un país antiquat, tranquil, treballador. No es desboca ni per Europa». Només les regions tancades de la resta d’Europa s’alegren de la construcció comunitària: podran escapar de l’Estat-Nació.

La família comunitària.

En aquest bloc es troben Itàlia central (Emília-Romanya, Umbria, Toscana) i Finlàndia. L’eix d’aquesta organització està en que tots els fills poden casar-se i dur les seves mullers a la llar paterna. Ràpidament es forma una ampla estructura amb la coresidència vertical de tres generacions i horitzontal de dos germans casats sota l’autoritat del patriarca. El repartiment dels bens és igualitari.

Aquest tipus de família, probablement el més estès sobre el planeta, és rar a l’Europa de l’oest. Domina a Rússia, Sèrbia, Bulgària, Hongria, Albània, Mongòlia, Xina, Vietnam, Índia del nord, però només té influència dins algunes regions de la Comunitat. Permeable a totes les religions —catòlica al sud, protestant al nord i ortodoxa a l’est— aquest model familiar es caracteritza per les dues ideologies que ha produït després de la desaparició de les urbs ideals, socialistes o nacionalistes, són, a imatge de la família, autoritàries i igualitàries.

La socialdemocràcia s’acomoda a una heterogeneïtat social (desigualtat entre germans) per poc que estigui controlada per un Estat poderós. El comunisme, contràriament, cerca l’homogeneïtzació al intentar abolir les distincions de classes. Dins l’altre extrem del tauler, el feixisme es distingeix igualment del nazisme. Ambdós són molt autoritaris, però el primer està «minat per l’igualitarisme» mentre que el segon cerca la submissió d’«homes desiguals». El nacionalisme mussolinià no afirma la inferioritat dels altres pobles i només tardanament aplica mesures antisemites.

Itàlia central ha produït al mateix temps el feixisme i el comunisme. El primer ha desaparegut; el segon segueix estant viu: els toscans segueixen votant comunista. Pressionada durant segles per la contrareforma catòlica, Itàlia central s’ha mantingut dins d’un subdesenvolupament relatiu. Ara aixeca el vol: la riquesa creada per habitant és una de las més importants d’Europa. Hauria de fondre’s sense esforç dins el motlle regionalista.

La família nuclear absoluta.

Aquesta estructura es troba a Holanda, Dinamarca, sud i est de Gran Bretanya, sud-est de Noruega, nord de Dinamarca, Maine i Anjou, i Bretanya. Les seves característiques són: el jove adult ha d’escapar molt aviat de l’autoritat paterna. Però, a diferència de la família nuclear igualitària, el pare és lliure de repartir com vulgui els seus bens entre els seus fills per testament. Es tracta d’un model individualista, indiferent a les nocions d’igualtat i desigualtat, poc donat a la solidaritat familiar.

Amb l’excepció de Bretanya (mantinguda dins el catolicisme manu militari) totes les regions on dominen les famílies nuclears absolutes es converteixen al protestantisme. Malgrat això, sota la influència de dos teòlegs, l’holandès Armnius i el danès Grundtvig, rebutgen el sacerdot, tornen a posar en qüestió el dogma de la predestinació i tornen a introduir l’ideal del lliure albir, la salvació per les obres.

És així quan neix el liberalisme. Spinoza i Descartes es refugien a Holanda per poder escriure, mentre que Voltaire queda admirat per la primera monarquia parlamentària. Encara que poc alfabetitzada, Anglaterra impulsa la revolució industrial. El Mayflower exporta el més important als Estats Units. El retrocés religiós és més tardà (finals del segle XIX) que a la conca parisenca. Malgrat això, és més massiu i dona lloc a dues ideologies típicament british: el laborisme i el liberalaïllacionisme.

El socialisme britànic és estrany. No proposa cap reforma global de la societat, accepta les distincions de classes, es malfia de l’Estat i, quan arriba al poder, dona la impressió de no tenir ganes d’exercir-lo (Todd parla de «zero-socialisme. El Partit Laborista sembla cercar abans que res la preservació de la llibertat de maniobra del sindicat»).

Per la seva banda, el nacionalisme és feblement agressiu. El poble anglès que no es considera «ni líder d’un grup de pobles equivalents (model francès), ni el cim d’una jerarquia mundial (model alemany)», es replega sobre sí mateix. Paradoxalment, aquest aïllament no impedeix la constitució d’un immens imperi colonial ni la colonització dels Estats Units. El Regne Unit, els Països Baixos i Dinamarca alguns cops donen la impressió de desinteressar-se dels assumptes del continent. La seva actitud és en realitat ambivalent. L’hostilitat a la construcció comunitària es combina amb una sobreadaptació a Europa.

Les famílies atípiques.

Sota aquest epígraf es definiria a la família troncal incompleta. Ni comunitària, ni veritablement família troncal. La trobem en les zones de fricció del món llatí i del món germànic. Desgraciadament, aquestes regions no constitueixen una síntesi audaç. Única sorpresa: és aquí on trobem les tres seus de les institucions europees.

La família matriarcal. L’autoritat és exercida per la mare. Està present en el sud-est ibèric i estaria dins l’origen d’un vot atípic: més del 40% pel partit comunista.

La família patrilineal amb residus endogàmics. Un barbarisme per dir que la família corsa està molt propera al model àrab, excepte en el matrimoni entre cosins. La família ho és tot, l’Estat no és res. Els clans envaeixen l’Estat per impedir que es desenvolupi. Còrsega fou l’únic fracàs de l’Estat jacobí.

La religió està morta, el proletariat està en declivi, les ideologies es descomponen i fins i tot la família no es troba molt bé. «Els valors d’autoritat o de llibertat que guien a la modernitat postindustrial, probablement ja no són mantinguts exclusivament pels sistemes familiars. Però l’escola, el veïnatge i l’empresa serveixen també de relleu. Pot postular-se una difusió dels valors tradicionals en el conjunt del cos social».

Resumint, la cultura de les quatre famílies europees continua impregnant el continent. Una característica autoritària, «capaç de frenar la retracció industrial, d’estabilitzar el sistema de partits i l’amor a l’Estat» continua marcant a Alemanya, Àustria, Suïssa i, en el que respecta només al terreny polític, a Itàlia i Suècia. Una característica liberal, catalitzadora d’evolucions socio-professionals o polítiques particularment ràpides persisteix a la Gran Bretanya, França, Dinamarca, Espanya i Holanda.

Naturalment, tot el que s’ha dit fins ara no és seriós. No hi ha cap raó per a creure aquest home de 39 anys, d’aspecte jovenívol. Cap raó per creure’l, si no és aquesta: Emmanuel Todd ha escrit La Chutte finale, una obra que anuncia la descomposició del sistema soviètic. Fou publicada el 1976.

© Libération. Accedir a l'article original en francès.

Francina Cortés.

Les famílies a Europa.

Les families a Europa. Familia nuclear igualitaria.

Tradició d’aquestes regions (1500-1900): a l’edat adulta, els fills deixen la llar paterna. El patrimoni es reparteix equitativament. Valors: llibertat i igualtat. Ideologies: a la dreta, liberalmilitarisme; a l’esquerra, anarcosocialisme.

Familia troncal.

Tradició (1500-1900): un dels fills es queda amb el pare. Els altres escullen entre quedar-se a la llar solters o casar-se i marxar. Valors: autoritat i desigualtat. Ideologies: a l’esquerra, socialdemocràcia; a la dreta, nazisme, neutralisme.

Familia comunitaria.

Tradició (1500-1900): els fills es casen i romanen a la llar paterna. En cas de repartiment, es fa equitativament. Valors: autoritat i igualtat. Ideologies: a l’esquerra, comunisme; a la dreta, feixisme.

Familia nuclear absoluta.

Tradició (1500-1900): els fills adults abandonen la llar paterna. El repartiment del patrimoni és desigual. Valors: llibertat i individualisme. Ideologies: a l’esquerra, laborisme; a la dreta, liberalaïllacionisme.

Francina Cortés.
El despertar cultural.

La familia define las diferencias estructurales europeas, segun Todd.
La família defineix les diferències estructurals europees, segons Todd. Arxiu.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte